Feeds:
Entrades
Comentaris

Que sol que es troba Txèkhov. Que poc que l’entenen.

Maxim Gorky

 

Ivànov és un petit propietari de la burgesia rural russa de finals de segle XIX que després de molt de treball i d’una vida intensa ha acabat quasi arruïnat i casat amb una dona a qui d’un temps ençà ha deixat d’estimar. Per esgotament físic i sobretot anímic, Ivànov tot d’una perd l’esma, no troba sentit a la vida, i cau en un estat de melangia que afecta directament tota la gent que l’envolta: primer la seva dona, malalta de gravetat, i després la filla d’un propietari rural amic seu, la qual s’ha enamorat d’ell i té l’esperança de salvar-lo.

Txèkhov probablement és l’autor que més s’assembla a Shakespeare en el sentit que és capaç de presentar sobre l’escena l’ésser humà amb tota la seva complexitat: els problemes, les alegries, les idees, les passions o les frustracions que projecten els seus personatges són tan reals que creen la sensació de no estar veient una ficció, sinó autèntics retaules de vida real. Txèkhov afirmava que ell no volia reflectir “cap dolent ni cap àngel”, ni pretenia “acusar ni vindicar ningú” (de fet, el personatge més “honrat” i “acusador”, el que presumeix de més superioritat moral davant de tothom, Lvov, és humiliat al final de l’obra). Amb tot, però, Ivanov no deixa de ser un drama primerenc que mescla tragèdia amb comèdia i que encara beu del melodrama vuitcentista: la individualitat predomina per damunt del drama coral i els soliloquis del protagonista lamentant la seva dissort apareixen amb freqüència. Ara bé, els personatges que giren a l’entorn d’Ivanov, tot i que encara més ombrejats que no pas de traç fi, ja presenten les característiques emocionals polièdriques que posteriorment retrobarem augmentades i millorades a les quatre grans obres de l’autor: La gavina, Les tres germanes, L’oncle Vània i El jardí dels cirerers. Txèkhov va tenir molts problemes a l’hora de trobar actors que s’ajustessin a la interpretació que requerien els seus personatges. La necessitat de treballar cada detall del text el va dur a col·laborar amb els directors Nemeròvitx-Danchenko i Konstantin Stanislavski per tal de cercar interpretacions que permetessin projectar versemblantment aquests retaules de vida damunt l’escena i allunyar-se de la interpretació convencional dels drames i melodrames burgesos del XIX. No és inadequat afirmar, doncs, que la interpretació teatral té un abans i un després de Txèkhov.

Àlex Rigola ha presentat una versió lliure d’Ivanov en què ha reduït el nombre d’actors i ha retallat substancialment el text de manera que l’espectacle encaixés amb una actualització radical de l’obra. En un escenari central amb públic a banda i banda, els actors van vestits de carrer i conserven els propis noms per comptes dels noms dels personatges; l’oci dels burgesos rurals no són els jocs de cartes, sinó l’esport (futbol i tennis) i tota referència a l’època de l’autor és eliminada, així com certs diàlegs o intervencions dels personatges. Un dels actors, a més (Nao Albet), canta alguns temes pop-rock en escena, guitarra en mà, mentre l’obra avança.

L’atractiu visual de la proposta és inqüestionable i es troba en la línia de la coneguda imaginació escènica del director. Rigola és un mag a l’hora de presentar i resoldre situacions amb cops d’efecte simbòlics que impacten l’espectador i que formalment fan fluir d’allò més el que proposa. Tanmateix, un excés de personalització en les obres de Txèkhov sempre és una trampa, ja que la vida batega dins dels personatges a partir de detalls aparentment intranscendents, però que aporten color i forma a totes les seves creacions. A l’actor d’una obra de Txèkhov li cal tot el que l’autor li fa dir –i no dir– per poder traspassar aquella línia impossible que consisteix a mostrar un ésser humà real damunt l’escena per comptes d’un personatge. La reducció dels suposats “elements superflus” del text –quin oxímoron tractant-se de Txèkhov!– comporta inevitablement una simplificació dels personatges que fa trontollar l’engranatge de l’obra.

Si, per exemple, a Anna Ivanovna (Sara Espígul) li manlleves part dels seus diàlegs i n’escapces la seva vitalitat, el personatge perd relleu, esdevé una simple moribunda que projecta quasi sempre el mateix registre i mai assolirà la força i el color que posseeix el personatge original. El mateix li succeeix a la jove i vital Saixa Lébedeva (Vicky Luengo), la qual tot i la seva curta edat viu un autèntic tour de force emocional a cavall entre les esperances dipositades en el seu admirat Ivànov, els seus anhels personals i la relació amb els seus pares. Luengo, com Espígul, ha de treballar un personatge complex amb un material incomplet. Malauradament, aquesta reducció i pèrdua conseqüent de pes dels personatges afecta bona part dels intèrprets del muntatge: els dos personatges madurs, el comte Xabelski (Pep Cruz) i el propietari Pavel Lébedev (Andreu Benito) salven els seus personatges per l’experiència i força escènica que projecten tots dos actors (Xabelski, però, a l’original és més tragicòmic del que a Cruz se li permet mostrar), mentre que els més joves, l’administrador Borkin (Pau Roca) i el doctor Ievgueni Lvov (Nao Albet) resulten massa esquemàtics i la interpretació de tots dos actors és plana i sovint forçada. Els rols originals de Marfa Babakina (Àgata Roca) i Zinaida Savitxna (Sandra Monclús) són més limitats i les interpretacions de totes dues actrius s’ajusten prou al text thekhovià. De tot el muntatge, Joan Carreras és qui surt millor parat perquè és a qui se li respecta més el text, per bé que les apuntades mancances dels seus companys llasten també la seva interpretació.

Comptat i debatut, Àlex Rigola presenta un muntatge visualment brillant, però coix des d’un punt de vista interpretatiu, no pas a causa dels actors, sinó per la pobra versió de l’obra. El muntatge, doncs, té l’aparença d’un work in progress experimental que serveix perquè el director ens hipnotitzi amb els seus variats i imaginatius trucs escènics. El producte final, però, resulta difícil de classificar i, en tot cas, queda allunyat de la riquesa i la complexitat de l’obra original d’Anton P. Txèkhov.

 

ivanov_2

 

Oh, “Le Roi s’amuse” è il piú gran sogetto e forse il piú gran dramma dei tempi moderni. Tribolet è creazione degna di Shakespeare!![1]

[Carta de Giuseppe Verdi a Francesco Maria Piave]

Rigoletto és una òpera basada en l’obra de teatre Le roi s’amuse, de Victor Hugo, i forma part de l’anomenada Trilogia popolare de Giuseppe Verdi –Rigoletto, La traviata i Il trovatore–, és a dir, les tres òperes verdianes que van gaudir de gran popularitat entre el públic operístic de l’època (i podríem dir que de tots els temps) i que alhora es caracteritzen per tenir protagonistes d’un substrat social popular: un bufó geperut a Rigoletto, una cortesana en el cas de La traviata i una gitana i el seu fill trobador en el cas de Il trovatore. Aquestes tres òperes marquen el període de consolidació i maduresa musical d’un Verdi que deixa enrere el primer romanticisme de caire patriòtic (el dels llibrets simples però efectius de Temistocle Solera) per abraçar un romanticisme més profund i elaborat de la mà del llibretista i dramaturg Francesco Maria Piave.

Com era habitual en els drames de Victor Hugo, el desposseït, el desarrelat, l’oprimit, esdevé el protagonista que ha de lluitar contra la corrupció moral dels qui ostenten el poder. Treboulet –nom original de Rigoletto a l’obra d’Hugo– és cínic i cruel, però la seva maldat prové de les burles a què el sotmeten els poderosos que l’envolten (els cortesans). Rigoletto, tanmateix, oculta uns sentiments purs que només projecta en l’amor que sent per la seva filla Gilda, que ell amaga a ulls de tothom per por que caigui en mans del libidinós duc de Màntua (cosa que al final, òbviament, acaba succeint). Un amor pare-filla, d’altra banda, ben habitual en les òperes verdianes, com trobem, per exemple, a Nabucco, Luisa Miller, Simon Boccanegra o Giovanna d’Arco, entre d’altres. Verdi i Piave aprofundeixen el psicologisme del personatge principal del drama, el qual resulta atractiu per al públic justament perquè és capaç de mostrar el millor i el pitjor de l’ésser humà, perquè mostra sense embuts el contrast entre el grotesc i el sublim, tret ben propi, d’altra banda, de la teoria dramàtica de Victor Hugo.

Des del punt de vista musical, Rigoletto és una de les òperes més espectaculars quant a varietat i bellesa. Soprano, tenor, baríton i baix tenen moments inoblidables. Un breu però intens preludi que projecta la tempesta emocional que s’esdevindrà –i que recorda el futur inici tempestuós d’Otello– obre l’òpera i dóna pas a tot un reguitzell d’àries i cançons, bona part de les quals formen part del cànon operístic clàssic: Questa o quella, Ella mi fu rapita, Caro nome, Cortigiani, vil razza dannata, La donna è mobile… L’òpera, a més, conté diversos duos sublims i probablement el quartet més emocionant de la història del gènere: Bella figlia dell’amore. En definitiva, enamoraments furtius, filles ocultes, segrestos, i una música fabulosa formen un combinat romàntic que sens dubte converteix Rigoletto en una de les òperes més atractives del repertori.

Al Gran Teatre del Liceu, Rigoletto s’ha representat fins a 362 vegades i ara  arriba una nova versió coproduïda pel mateix Liceu i el Teatro Real de Madrid. Amb un muntatge minimalista, l’holandesa Monique Wagemakers deslocalitza i intemporalitza l’acció dramàtica; la direcció musical anirà a càrrec de Ricardo Frizza, gran rossinià i hàbil belcantista, que ben recentment hem vist en acció al Liceu, concretament la temporada passada en què va dirigir I Capuletti e Montecchi, de Vincenzo Bellini.

Pel que fa a l’apartat vocal, debuta en el rol del duc de Màntua Javier Camarena, el millor tenor lleuger del moment –compartint podi amb Juan Diego Flórez–, una corda lírica suau, la del duc de Màntua, que posa a prova el gruix de veu dels bons tenors lleugers; un repte per a Camarena i sens dubte un dels grans al·licients d’aquest muntatge. Al seu costat, l’immens Carlos Álvarez en un paper que li escau com anell al dit, no només vocalment, sinó dramàticament, ja que el baríton andalús, a més d’un enorme cantant, és un gran actor que de ben segur oferirà un Rigoletto formidable. La italiana Désirée Cantatore –extraordinària en els aguts– farà de Gilda i el bon baix croat Ante Jerkunica, de Sparafucile. En el segon repertori destaquen el debut en el rol de Rigoletto del sòlid i sempre eficient Àngel Òdena i la fantàstica veu de María José Moreno com a Gilda, una magnífica soprano lleugera que podia haver format part del primer repertori sense cap problema. Com a guinda del pastís, dissabte 25, i en una única funció, el gran Leo Nucci interpretarà el seu històric Rigoletto, potser ja per darrer cop, ja que el llegendari baríton bolonyès és a punt de fer 75 anys! S’albira, doncs, algun més que probable bis en aquesta funció.

En definitiva, una de les millors òperes de Verdi en un muntatge que a priori presenta atractius ben diversos.

[* Aquest article s’ha publicat també a la revista Teatre Barcelona]

rigoletto_liceu_bofill_02

[1] Le roi s’amuse té un gran argument i potser és el millor drama de l’època moderna. Tribolet és una creació digna de Shakespeare!!

Sovvente il sole

Risplende in cielo

Più bello e vago

Se oscura nube

Già l’offusco.

 

(Sovint el sol

Resplendeix en el cel

Més bell i vague

Si un obscur núvol

Ja l’ha ocultat).

VIVALDI: Andromeda Liberata

 

 

A reveure, pare!

A finals de la dècada dels vuitanta neix un nou enfocament teatral que flexibilitza el terme polític tal com s’havia entès fins aleshores. Tota denúncia de caire més o menys social provindrà a partir d’ara del propi esquinçament interior dels personatges davant d’una quotidianitat esfereïdora. És un tipus de representació que ja no pretén formular una dialèctica lineal, sinó que, rescatant conceptes del teatre de la crueltat d’Antonin Artaud, projecta tractaments esberlats, crus i radicals de la realitat. L’espai i temps resultaran del tot mal·leables i la intertextualitat no serà gens estranya, ja que permetrà encarar la condició humana al llarg del temps amb la dura realitat del present que viuen els protagonistes. La ficcionalitat d’aquest teatre postmodern pren una nova dimensió que obliga l’espectador, no tant a reflexionar –com volia Bertolt Brecht–, sinó a sentir, a fer-se seus, el fàstic, el dolor i la buidor que senten els personatges respecte al seu entorn immediat, que és comú al del mateix espectador.

Assumint aquesta crueltat artaudiana, els preceptes de violència verbal i dolor físic propis de l’accionisme vienès (lesions, deformitats, discapacitat…) i en una línia de cruesa molt semblant a la dels britànics in-yer-face (Sarah Kane, Mark Ravenhill, Anthony Neilson), el teatre d’Angelica Liddell destrueix qualsevol imatge idíl·lica de la realitat i projecta directament a l’espectador pors ocultes i insatisfaccions internes. Per mitjà d’un esquinçament físic i anímic, en un teatre que fragmenta l’acció dramàtica i que demana una construcció de sentit per part de l’espectador, Liddell cerca crear un malestar en aquest espectador, ja que només així es pot qüestionar l’individu tal com es concep socialment i ontològicament.

La falsa suïcida relata la història d’Anna, una dona que es va voler suïcidar en llençar-se al buit des d’un cinquè pis, i com Horaci, un vianant que passava accidentalment per allà, li va salvar la vida en caure-li ella al damunt. Horaci, però, va quedar esguerrat en perdre part de la mobilitat i va acabar esdevenint un assidu a les cabines de striptease, turmentat i incapaç d’adaptar-se a la nova realitat que li toca viure. Sobrevivint com pot i matant gats per encàrrec de gent adinerada, l’objectiu d’Horaci és trobar la persona que el va desgraciar i retreure-li amb ràbia la seva dissort, ja que ella va marxar corrents després de caure-li a sobre i no li va poder veure la cara. En un d’aquests espectacles sexuals que freqüenta, Horaci reconeix Anna –que ara s’anomena Ofèlia– i tots dos inicien una interacció crua, en què s’aniran despullant anímicament a partir de les seves pròpies frustracions i insatisfaccions actuals, producte de la tragèdia que els va unir a tots dos en el passat.

Amb una estètica que recorda el film París, Texas, de Wim Wenders, Angelica Liddell presenta una visió fatalista de l’existència amb una ironia tràgica a partir de la incapacitat de l’ésser per controlar la pròpia vida (cas d’Horaci) i la pròpia mort (cas d’Anna-Ofèlia). Així, el personatge que volia morir va quedar condemnat a ser vist i desitjat diàriament de manera mecànica, com una mena de Prometeu a qui cada dia els voltors li arrenquen un tros de fetge com a càstig per haver gosat desobeir els déus, i, d’altra banda, el personatge que volia viure –coix i impotent com un bufó cortesà– queda condemnat a deambular com un mort en vida. La intertextualitat amb la tragèdia de Shakespeare –els noms Horaci i Ofèlia– conté una notable dosi d’ironia en esdevenir una cruel paròdia de l’heroisme: d’una banda, l’Ofèlia suïcida de Hamlet, a la tragèdia postmoderna de Liddell sobreviu i acaba lligada a la cabina d’un local de striptease, mentre que el savi i assenyat Horaci –el millor amic de Hamlet– acaba sucumbint de manera estúpida i cruel. Els dos personatges no entenen la crueltat del destí de cadascú, entotsolats com estan un i altre, fins que trenquen les barreres autoimposades i es troben físicament cara a cara, en un final que deixa entreveure un fil de llum enmig de l’obscuritat que regna tant a l’escena com a les vides respectives dels dos protagonistes.

Un drama tan íntim i cru com aquest demana d’un treball interpretatiu intens i honest, del tot inevitable, a més, en un espai tan reduït com el de La Vilella: res no es pot amagar ni quedar ocult a ulls de l’espectador en un espai així. Les nues interpretacions de Marta Díez i Jon James Barousse traspuen cada una de les emocions i frustracions dels personatges de manera que progressivament posseeixen i desconcerten alhora l’espectador. No cal dir que el principal culpable d’aquest fet és el jove director Sadurní Vergés, el qual s’ha abocat a modular aquesta sincera construcció dels personatges (com fan els bons directors, d’altra banda!) L’escenògrafa Ona Grau ha ideat una disposició escènica senzilla, però intel·ligent i funcional: un espai lluminós central que representa la cabina de striptease i uns pocs i simbòlics objectes a cada racó de l’escenari. El resultat de tot plegat, com no podia ser altrament, és un espectacle infreqüent de veure en els nostres escenaris per la duresa i la qualitat exhibides.

Si aquesta és la primera experiència professional tant dels intèrprets Jon James Barousse i Marta Díez com del director Sadurní Vergés, personalment ja estic impacient per veure’ls altre cop en acció. El meu consell, doncs, és que no els perdeu la pista i, per descomptat, que no deixeu d’anar a veure aquesta inquietant i extraordinària La falsa suïcida!

 

LIDDELL.jpg

 

Com a bon autor romàntic, la música de Jules Massenet transmet sensualitat, lirisme i una força orquestral que crea un univers peculiar i atractiu. Massenet va excel·lir en la representació de l’amor passional i moltes de les seves obres són remarcables per la vitalitat de les seves heroïnes, com, entre d’altres, Manon (1884), Esclarmonde (1889) o Thaïs (1894), per exemple. Però sens dubte que els trets d’aquest compositor s’ajusten com anell al dit a Werther (1892), obra original de Johann Wolfgang Goethe i text paradigmàtic del moviment protoromàntic alemany Stürm und Drang (tempesta i empenta). Werther és un personatge que, com diria Eugenio Trías, es troba perdut “en la presó de la seva pròpia subjectivitat”, en la indeterminació d’un periple vital marcat per un amor impossible que l’acabarà abocant al suïcidi.

Aquesta hipèrbole romàntica del jove Werther i el fi sentit del color instrumental i la melodia detallista i acurada de Massenet, sens dubte representen un gran atractiu per a un director escènic talentós i imaginatiu com Willy Decker. El director alemany, que va adquirir reconeixement i popularitat arran del muntatge minimalista i simbòlic de La traviata de Salzburg de l’any 2005, mostra altre cop la seva habilitat per conceptualitzar de manera senzilla aquells aspectes que marquen el ritme i el sentit tant del text com de la música. Decker planteja un escenari que reflecteix el cel i el sol en una mena de solució de continuïtat cromàtica (“I de l’atzur davalla un sol en flames”, diu en un moment donat Werther) que adquireix un to crepuscular a la segona part de l’òpera, moment en què el protagonista s’atansa cap al desenllaç fatal. El simbolisme és encertat i la bellesa de la proposta, indiscutible.

Willy Decker atorga als personatges secundaris un to guinyolesc del tot adient a un cert esperit d’opéra-comique que contrasta amb el drama de la parella protagonista: de la comicitat del batlle o de la fugaç parella còmica Brühlmann i Katchen, interpretats per uns bons Stefano Palatchi, Xavier Comorera i Guisela Zannerini respectivament, a la presència de Johann i Schmidt, una mena de Dupond i Dupont sinistres que interpreten Antoni Comas i Marc Canturri amb nota. Amb una mica més de pes a l’obra, i en un to ja realista, cal destacar també la germana petita de Charlotte, Sophie, interpretada per la soprano Elena Sancho Pereg, la qual projecta la lleugeresa de la seva veu a la innocència d’un personatge que fa de contrapunt al drama de la germana. Per últim, el complicat rol d’Albert, coneixedor de l’amor de la seva dona per Werther, és interpretat amb contenció dramàtica i correcció vocal pel baríton Joan Martín-Royo. Pel que fa als dos protagonistes, l’abassegadora força escènica d’Anna Caterina Antonacci projecta una esplèndida Charlotte, sobretot a la segona part, quan la mezzosoprano pot abocar el torrent emocional que ha hagut de contenir durant els dos primers actes. Tant se val que en algun moment la veu resulti insuficient o excessiva, ja que tot se sotmet al patiment del personatge, que Antonacci –una mena de Clara Segura lírica– projecta insuperablement. Ben diferent és el cas del Werther de Piotr Beczala, un tenor líric excessivament hieràtic, amb una inexpressivitat que sovint dificulta la química necessària amb la parella de torn. Tanmateix, aquest fet queda del tot redimit per una veu absolutament extraordinària: fraseig elegant, potència adequada (millor el centre que l’agut), exhibició de fiato i, per damunt de tot, una netedat en el timbre com no havia sentit des del gran Aragall. Una veu solar, en definitiva, que il·lumina tot allò que té al davant. En aquesta línia, no cal dir que l’ossiànica i meravellosa ària Pourquoi me réveiller? va ser antològica, digna d’enregistrament i mereixedora de la càlida ovació que va rebre (com podeu comprovar en el vídeo que adjunto).

El pes orquestral de l’obra de Massenet ja albira l’exigència wagneriana. Amb motius temàtics diferenciats com la passió i la natura en el bell preludi i els timbres orquestrals (la força del vent) per definir els caràcters dramàtics dels personatges, l’orquestra del Liceu, ben dirigida Alain Altinoglu, respon al repte de la partitura amb solvència. Menció especial mereix també el cor infantil dels Amics de la Unió de Granollers, que amb el seu cant refinat obre i tanca l’òpera amb unes veus celestials que contrapunten el patetisme final de la mort de Werther.

En definitiva, unes interpretacions –dramàtica i musical– a l’alçada de la qualitat de l’òpera de Jules Massenet. Després de la gran Elektra de Richard Strauss, sens dubte que aquest Werther és un altre dels encerts de la temporada liceista.

Ja em perdonareu que de manera excepcional comenci el comentari sobre aquest espectacle amb una anècdota personal. Estic veient molt poc teatre aquest primer quadrimestre de temporada perquè estic immergit tancant els darrers serrells de la tesi doctoral -i això es nota en la poca activitat d’aquest blog-, però aquesta obra, com entendreu de seguida, no me la podia perdre per res del món. Ara fa pràcticament dos anys, quan la companyia La Ruta 40 va estrenar Un llarg dinar de Nadal al Teatre Maldà, vaig reservar ràpidament dues entrades, una per a mi i una altra per al meu cosi Genís –actualment estudiant d’interpretació a l’Institut del Teatre. El motiu era que coneixia la figura de Thornton Wilder, m’agradava el seu teatre i em feia il·lusió que el meu cosí el conegués també. La nit que havíem d’anar a veure l’obra, però, van ingressar el meu pare d’urgències a l’hospital… d’on ja no va sortir, ja que va morir molt pocs dies després. Enguany, doncs, en veure que el Maldà tornava a programar l’obra vaig afanyar-me a aconseguir entrades i finalment he pogut anar a veure-la, aquest cop, però, ja no acompanyat del meu cosí –paradoxalment va massa atabalat a l’IT com per veure gaire teatre!–, sinó amb el meu fill Roc, que té nou anys. Així, curiosament, he anat a veure l’obra que indefectiblement em recorda el final del meu pare, amb el seu nét. Ha estat com una mena de catarsi familiar i teatral, no cal dir-ho, del tot positiva per a mi.

I ara sí, anècdota personal a banda, passo a comentar alguns aspectes sobre l’autor, l’obra i l’espectacle. Thornton Wilder va ser un intel·lectual ben eclèctic: novel·lista d’èxit (entre d’altres novel·les, va escriure The Bridge of San Luis Rey, amb què va guanyar el premi Pullitzer), actor, guionista (seu és el guió de Shadow of a Doubt, d’Alfred Hitchcock), prestigiós professor d’art dramàtic a les universitats de Chicago i Harvard i, per descomptat, dramaturg d’èxit (va obtenir dos premis Pullitzer més per Our Town i The Skin of Our Teeth). Tot i que el seu nom avui estigui quasi oblidat a Europa (i tampoc tinc notícies que sigui un autor de repertori als Estats Units o a la Gran Bretanya), el teatre de Wilder va ser un dels més influents d’abans de la Segona Guerra Mundial i de la immediata postguerra. Una de les seves obres més exitoses, per exemple, la comèdia The Matchmaker (1938), va ser adaptada al cinema i va esdevenir un dels musicals més populars de Hollywood: Hello Dolly! (1968). L’èxit del teatre d’aquest autor a l’Europa de postguerra també va ser notable. Sense anar més lluny, Nuestra Ciudad (Our Town), potser la seva obra més cèlebre, va ser un dels grans èxits de la temporada 1944-45 del Teatro Nacional María Guerrero i la companyia la va estrenar amb un èxit aclaparador a Barcelona el maig de 1945, al teatre Romea.

La idea del teatre de Wilder era el d’acarar l’home modern davant la seva pròpia condició emotiva, social, cultural i política, i per fer-ho no va dubtar de trencar l’estructura formal realista bevent de la dislocació pirandelliana, d’una banda, i de l’experimentalisme social d’Elmer Rice, de l’altra. El desig de Wilder no era altre que mostrar la vida “tal com era” i per reflectir-ho va crear històries no lineals, seqüencials, amb salts en el temps, tal com succeeix, per exemple, a l’esmentada Our Town (1938), en què un personatge-narrador com l’Stage Manager obre, ens comenta, i tanca la història que veurem en escena (i que reflecteix el pas del temps en una petita ciutat provincial americana). Aquesta estructura de teatre èpic és semblant a la que utilitzaria posteriorment Tennessee Williams [1]The Glass Menagerie amb el personatge-narrador Tom Wingfield. Dins d’un notable eclecticisme formal i temàtic, a més de l’esmentada comèdia The Matchmaker, Wilder també va escriure una al·legoria més o menys ucrònica, com la de la família Antrobus –Anthropos– a l’obra The Skin of our Teeth (1942), així com tot un seguit de diversos dinars de Nadal d’una mateixa família al llarg de quasi un segle a The Long Christmas Dinner (1931). Aquesta obra reflecteix el pas del temps com una estructura circular que està condemnada a repetir-se, malgrat les múltiples sacsejades emocionals, conflictes, rebutjos o unions que una família –els Bayard– pateix al llarg de noranta anys. Sense artificis de cap mena –Wilder volia despullar l’escena per omplir-la només de gest i de paraula– i només amb un text que avança temporalment de manera progressiva, el talent dels actors esdevé l’única eina que permet mostrar les diferents edats dels mateixos personatges i dels nous que van “naixent” i “creixent” (i alguns morint); aquest pas del temps serà ofert a l’espectador d’una manera tan gràfica com subtil i implacable.

Els intèrprets de la companyia La Ruta 40 ens projecten aquesta comédie humaine –per utilitzar el títol novel·lesc de Balzac– amb delicadesa i de manera del tot acurada. Amb un magnífic treball corporal i gestual, i una dicció adient, aquest pas progressiu del temps ens és mostrat brillantment fins a immergir plenament l’espectador en la dissort dels Bayard. Molt bona feina de tots els intèrprets, com dic, a més d’una direcció, la d’Alberto Díaz, molt intel·ligent. En definitiva, teatre amb guants de seda que ens va satisfer plenament tant a mi com al meu fill, el qual en sortir del teatre em va fer el comentari que potser millor sintetitza l’esperit de l’obra: “si que passa ràpid el temps sense que ens n’adonem, oi, papa?”

Segur que Mr. Wilder –com jo mateix vaig fer– hauria somrigut ben satisfet en sentir un comentari com aquest!

malda

© Foto: Jordi Vilaró

 

[1] Hi ha una anècdota divertida sobre Thornton Wilder que Tennessee Williams explica a les seves memòries. En una recepció que el president Kennedy i la seva esposa van organitzar amb tot un seguit de dramaturgs americans, el protocol per saludar el president era que tots es posessin en fila seguint un ordre alfabètic –per no ferir susceptibilitats ni egos– i Williams es va situar al costat de Shelley Winters, amb qui estava conversant. Wilder va interrompre la conversa per fer-li notar a Williams que no estava en el lloc correcte: “Excusi, Mr. Williams, però vostè va darrera meu, si no li sap greu”, i Williams li va respondre, “disculpi, Mr. Wilder, té tota la raó, ara bé, li ben garanteixo que aquesta fila és l’únic lloc en què jo aniré per darrere seu!”

L’antipatia que Williams sentia per Wilder sens dubte provenia d’un comentari que el mateix Wilder havia fet anys enrere sobre A Streetcar Named Desire i que més o menys venia a dir que el personatge de Stella Dubois era inversemblant perquè una dama del sud mai podia arribar a comportar-se d’aquella manera tan “salvatge”. Williams explica que després del comentari, el primer que va pensar és que “aquest home no havia fotut mai un bon clau en sa vida!”

 

[*Article publicat fa una setmana a la revista Teatre Barcelona]

Macbeth és un personatge que posa a prova els límits de l’ambició humana i projecta el desig de controlar i emmotllar el futur a través de la interpretació que fa del seu propi fat. La solitud a la qual arriba el personatge després d’una indeturable senda de sang que ha anat escampant al llarg del seu camí cap a l’assoliment del poder total, l’acaba deshumanitzant i, d’alguna manera, l’intemporalitza, tal com W.H. Auden va saber veure: «la conseqüència del desig de controlar el futur, tant per part de Macbeth com de Lady Macbeth, comporta la completa destrucció del significat del temps…»[1], deia el poeta anglès. Giuseppe Verdi, gran admirador de l’obra de William Shakespeare, manté l’esperit i bona part de l’acció de l’original shakespearià per mitjà d’una música que permet penetrar en l’agitació romàntica de l’esperit dels protagonistes i transmetre’ns-en tota la seva obscuritat.

El muntatge que Christof Loy ha portat al Gran Teatre del Liceu ens mostra de manera simbòlica la foscor dels personatges i la intemporalitat a què fa referència Auden. Loy ha sabut crear una atmosfera tèrbola i inquietant a través d’un escenari amb un espai central diàfan, però amb els laterals i el fons d’escena mostrant una estructura arquitectònica clàssica de tonalitats grisenques. La baixa intensitat de la llum i la predominança del blanc i el negre dibuixen una atmosfera gòtica i un punt fantasmagòrica ben pròpies de l’esperit romàntic de l’època verdiana. El joc entre somni i realitat és facilitat per un cortinatge central transparent que difumina els personatges en funció de la seva proximitat o llunyania i en varia la visió que arriba al públic fins a allunyar-nos-els de la seva dimensió humana si cal. Si es volia crear un clima adient per transmetre plenament el pathos d’uns personatges tan turmentats com els d’aquesta tragèdia, sens dubte que la idea de Loy i l’escenografia de Jonas Dahlberg són perfectes.

Les veus d’aquesta òpera no són fàcils: Macbeth demana d’un baríton que posseeixi una contundència i un dramatisme que permetin projectar els dubtes inicials que el personatge alberga amb la implacabilitat que mostra a la segona part de l’obra; la veu, a més, ha de ser sòlida i segura per suportar les envestides d’una orquestra verdiana, ja d’una densitat notable. Ludovic Tézier és un grandíssim baríton que posseeix una veu ferma, potent, homogènia i ben timbrada, però el seu punt feble és el contrast entre aquesta lluminositat vocal i una capacitat dramàtica excessivament limitada. Molt més còmode en l’estatisme permès a les àries, com a la darrera i antològica intervenció del personatge a Pietà, rispetto, amore, per exemple, Tézier tanmateix coixeja en les escenes en què el dramatisme no només ha de sortir de la veu, sinó també de l’acció, del propi cos, tal com succeeix a Finché appelli, silenti m’attendete, la cèlebre escena de l’aparició de l’esperit de Banquo al tercer acte.

Lady Macbeth és un rol per a una soprano dramàtica de coloratura que Martina Serafín compleix amb solvència, per bé que amb alguna inadequació. Serafin posseeix un registre mig i baix potents, l’agut és segur i contundent –aguanta i fins se sobreposa a orquestra i cor quan cal–, però aquesta força tan pròpia de soprano spinto la limiten en el joc agut de la coloratura. Això es pot apreciar si es compara la primera ària –Vieni, t’affreta–, que conté uns picats finals en què la cantant hi passa de puntetes, amb la darrera ària, la lírica i bellíssima La luce langue, on la soprano transmet l’esllanguiment final del personatge de manera superba. D’altra banda, Serafin mostra notablement el dramatisme de Lady Macbeth mantenint una expressió tensa i angoixant al llarg de tota l’obra.

Banquo, el company de Macbeth –engendrador de reis malgrat que ell no en sigui–, és un rol per a un baix que ha de contrapuntar amb fermesa i seguretat les vacil·lacions inicials del seu amic. Vitalij Kowaljow emet un cant adient i elegant, com demostra a Come dal ciel precipita, però de potència més aviat limitada.

El tenor que ha d’interpretar Macduff té un dels moments estel·lars de l’òpera en la seva primera i única aparició en solitari a l’acte final: la cèlebre ària Ah, la paterna mano. Saimir Pirgu entona un cant segur, amb un fraseig correcte, però que no arriba a transmetre tota l’emoció que l’escena suscita. La resta de cantants compleixen amb correcció els seus rols secundaris.

L’orquestració manté el difícil pols verdià, per bé que irregularment, ja que en determinats moments no acaba de projectar la intensitat que l’obra demana, fet que contrasta, per exemple, amb la força d’un cor que, sens dubte, és un altre dels triomfadors d’aquest muntatge: enginyós formalment, amb un transvestisme molt apropiat al text verdià (cal recordar que les bruixes eren dones “amb pits i barba”), la força i a voltes la tenebrositat del seu cant omplen plenament cada racó de l’escena.

Un Macbeth, en definitiva, espectacular pel que fa a la proposta escènica, d’una bona qualitat vocal, per bé que amb alguna irregularitat que, tanmateix, no entela pas el resultat final d’un bon muntatge.

[1] W. H. Auden: Lectures on Shakespeare (la traducció és meva).