Josep Maria Benet i Jornet: un petit exorcisme personal

Potser algun cop ja he comentat que si em vaig enamorar d’aquesta cosa rara del teatre, la culpa la van tenir Anton P. Txèkhov, Josep Maria Flotats i Laura Conejero (no sé si en aquest ordre exactament) quan l’any 1989 vaig anar a veure tres cops seguits al Poliorama la versió de Pierre Romans de Les tres germanes. Tanmateix, no va ser fins uns dos anys més tard que em va passar el mateix amb la literatura dramàtica. Cursava segon de filologia catalana a la UB i a l’assignatura Literatura catalana contemporània I, que llavors impartia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida!), vaig ser dels pocs que d’entre JV Foix, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere IV i Josep Maria Benet i Jornet, vaig triar aquest últim per fer el meu treball/assaig de final de curs. D’aquest autor em sonava d’haver sentit temps enrere un anunci per la tele, que si no recordo malament era d’Ai, carai!, però que vaig ignorar del tot, posseït com estava llavors per l’esperit de Txèkhov i els posteriors Shakespeares (a qui vaig descobrir al Teatre Lliure de la mà de Lluís Homar i Anna Lizaran), els Lorenzaccios i els Misàntrops d’en Flotats, etc. Aquest tal Benet i Jornet, però, era l’únic dramaturg que podia triar per al treball i vaig pensar que si s’oferia al costat de tots aquells monstres sacrés de ben segur que alguna cosa deuria tenir d’interessant. D’altra banda, em venia molt de gust d’immergir-me en això que en deien “literatura dramàtica”, ja que si el que veia damunt dels escenaris m’encisava tant i jo pretenia ser filòleg, potser havia arribat el moment d’aprofitar l’oportunitat d’aplegar tots dos mons, el literari i el “performatiu”. I així ho vaig fer.

L’obra que havia d’analitzar era Berenàveu a les fosques. A més d’aquesta obra, també vaig adquirir el volum de Tres i Quatre, Revolta de bruixes, per poder llegir l’ampli pròleg d’Enric Gallén sobre l’autor. En aquest mateix llibre també hi havia l’obra Una vella, coneguda olor i no cal dir que em vaig “empassar” el volumet amb autèntica devoció. Va ser aleshores que vaig tenir la segona epifania teatral de la meva vida, aquest cop en forma literària. S’obria davant meu un món nou tan meravellós com el que m’havia mostrat un temps abans Txèkhov damunt de l’escena. A més, el cabdell va començar a esfilagarsar-se, ja que gràcies als tres textos esmentats descobria també l’existència d’un tal Antonio Buero Vallejo, penetrava en el complex entramat teatral de Bertolt Brecht i per primer cop entrava en contacte amb el patètic i bellíssim univers de Tennessee Williams (que tant marcaria la meva trajectòria acadèmica posterior). I a partir d’aquí, un llarg i interminable etcètera que ja no ha tingut aturall. D’aleshores ençà, per professió i per vocació (i per pur plaer, no cal dir-ho!), no he deixat de llegir teatre ni he deixat mai de fer proselitisme d’aquesta meravellosa activitat -per a mi situada indubtablement al mateix nivell que llegir narrativa o poesia-, sense que això hagi significat abandonar el gaudi de les representacions escèniques, ans al contrari, n’ha esdevingut el complement perfecte i sovint també el redós ideal en aquells moments en què, per circumstàncies personals, no m’ha estat possible d’anar a les sales teatrals.

Però això només va ser l’origen del meu “idil·li” amb el teatre de Benet i Jornet. Uns anys després, quan ja feia un cert temps que m’havia immergit en el món del teatre -tant des d’un punt de vista teòric com pràctic-, vaig decidir cercar nous horitzons vitals, acadèmics i professionals, i me’n vaig anar a viure a terres britàniques. Allí, entre d’altres activitats, vaig elaborar la meva tesina sobre Tennessee Williams, que a distància em dirigia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida, ho torno a dir!), però també vaig seguir connectat al teatre de Benet i Jornet: proposava de llegir Testament als meus estudiants d’estudis hispànics (i els solia posar Amic i amat, de Ventura Pons) i Quan la ràdio parlava de Franco; vaig programar Actrius en un cicle de cinema hispànic de la Universitat de Bristol i vaig pronunciar una petita conferència sobre ER; vaig fer de referee per a un article acadèmic sobre Salamandra i jo mateix vaig escriure un altre article sobre les obres del “Cicle de Drudània”. Atesa la meva dedicació a l’obra de Benet i Jornet, en aquells moments estava del tot convençut que el destí faria que un dia o altre l’acabés coneixent personalment, ja que m’hauria agradat transmetre-li tot el que la seva obra havia significat per a mi i el que modestament havia fet per promoure-la més enllà de les nostres fronteres. Un cop més, però, la meva timidesa habitual ho va impedir i aquest desig no es va fer mai realitat. Ni tan sols uns anys després, quan en coincidir per casualitat al TNC veient Lluny de Nuuk, de Pere Riera, no vaig gosar adreçar-me-li, tot i tenir-lo quasi a tocar… i sense saber aleshores, esclar, que ja no tornaria a tenir cap altra oportunitat de fer-ho. Escric, doncs, aquest text com a homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, sí, però sobretot com a un petit “exorcisme” personal que em permeti desclavar-me una espineta que he dut clavada durant massa temps i que m’ha fet mal.

No crec que pugui afegir res més al que ja s’ha dit i es dirà (espero) sobre el pes que ha tingut la figura de Benet i Jornet en l’escena catalana contemporània. Gent que el coneixia a ell i la seva obra millor que no pas jo (Enric Gallén, Carles Batlle, Xavier Albertí, Sergi Belbel, Sharon Feldman, Josep Maria Miró…) han glossat i glossaran la rellevància del seu teatre com es mereix. Només espero que l’interès per les seves obres no decreixi i que se segueixi llegint, estudiant i, per descomptat, representant arreu amb regularitat. És sens dubte el millor homenatge que podria rebre algú tan imprescindible per a l’escena d’un país com ho ha estat ell: ras i curt, sense Àngel Guimerà i sense Josep Maria Benet i Jornet, avui dia no es podria parlar de teatre català.

Així, doncs, tot i que potser una mica tard, voldria exclamar un “gràcies per tot, “Papitu”, ens retrobem al teatre. Com ha de ser!”

 

BENET I JORNET

 

Pd.- Per tancar aquest modest i personal recordatori, i tal com ja he fet amb els meus estudiants de teatre de la UOC, indico tot seguit alguns enllaços que poden ajudar a conèixer, recordar i, per tant, valorar millor la seva figura.

 

Dramatúrgia catalana i universitat: un diàleg necessari [*]

FREDERIC: You said you were going to find a scholar who’d speak directly into the camera and explain what really happened with Richard and Anne. And I am telling you that is absolutely ridiculous. You know more about Richard III than any fucking scholar at Columbia or Harvard. You are making this documentary to show that actors truly are the possessors of a tradition, the proud inheritors of the understanding of Shakespeare. Then you turn around and say, “I’m gonna get a scholar to explain it.” This is ridiculous!

AL: No, but the point is this, Frederic. A person has an opinion. It’s only an opinion. It’s never a question of right or wrong. There’s no right or wrong. It’s an opinion. And a scholar has a right to an opinion as any of us.

FREDERIC: But why does he get to speak directly to the camera??

(Diàleg entre Frederic Kimball i Al Pacino a Looking for Richard).

És bo que comenci a haver-hi reflexions sobre el que està succeint en el món de la dramatúrgia catalana contemporània, ja que el nombre i l’èxit de les obres exhibides darrerament creen una situació força nova pel que fa a la recepció teatral en el nostre país. Les obres d’autors catalans es representen en sales alternatives, en teatres públics i fins i tot en algunes sales privades que (re)programen les obres d’aquests autors a causa de la bona acollida prèvia en altres espais. Resulta inevitable, doncs, congratular-se d’aquesta eclosió i mirar cap al futur amb un cert optimisme. Tanmateix és important que els frondosos arbres no ens ocultin la visió del bosc i que provem de matisar les aparences tant com puguem per tal de poder saber exactament on som i, sobretot, cap a on volem anar.

Andreu Gomila fa pocs dies resumia aquesta bonança de la dramatúrgia catalana tot enumerant els fets positius acumulats al llarg d’aquesta darrera temporada per part dels autors catalans a les sales del país. Un èxit que, en bona part, el periodista atribueix encertadament al bagatge de projectes com el T6 o la feina de l’Obrador de la sala Beckett. És cert que a més de la funció formadora i de plataforma de llançament de nous valors, tant el T6 com la sala Beckett han anat llegant també un pòsit en forma d’un públic que ha crescut de bracet d’aquesta nova dramatúrgia i que ha contribuït a dibuixar aquest incipient panorama de normalitat. I tot plegat en plena crisi, enmig de doloroses retallades, de l’IVA del 21%, dels descomptes a dojo, etcètera. Per tant, en un context precari, s’està consolidant un sector delicat com és el de la creació dramatúrgica pròpia (amb projecció internacional inclosa i tot!) i això té un mèrit fora de qualsevol dubte.

L’article de Gomila, però, ignora dos punts importants: un de ja assolit, com és la importància de la bona formació de base que ofereix ja de fa anys l’Institut del Teatre en l’especialitat de dramatúrgia i direcció escènica (no oblidem que pràcticament tota la “generació T6” s’ha format a les aules de l’IT!), i sobretot un punt imprescindible si volem parlar de normalitat amb lletra majúscula i que, ara com ara, encara es troba a les beceroles: la importància i el relleu dels estudis universitaris i la recerca acadèmica teatral, i la conseqüent dialèctica intrínseca entre aquest sector i el món de la praxi escènica. Fa poc temps va aparèixer una petita mostra del que hauria de ser això: Francesc Foguet, membre i coordinador del GRAE (Grup de Recerca en Arts Escèniques de la UAB), acadèmic, crític literari, professor i investigador teatral, va publicar un article a El País en què desgranava la vàlua de bona part dels nous (i no tan nous) dramaturgs, els quals –llevat d’alguna excepció– no van sortir gaire ben parats a l’article. Foguet els retreia en general una certa manca de compromís i l’aferrament a un teatre generacional de poca volada, sense gaires referents universals. No negava la bona traça dels autors, però sí que qüestionava el contingut de moltes de les seves obres: bon embolcall, però manca de gruix intel·lectual. No cal dir que aquesta diatriba va generar una immediata i contundent resposta per part del dramaturg Guillem Clua, el qual va rebre el suport de diversos companys de professió i de certs espectadors que van reaccionar amb indignació a la tesi de l’article.

No vull entrar a valorar aquesta disputa –tothom hi pot dir la seva i tot és discutible–, però sí que vull remarcar la necessitat d’un article com aquest i d’altres de semblants: cal projectar socialment una anàlisi profunda, crítica, de la nostra exitosa dramatúrgia des d’un sector –els estudis teatrals universitaris– que fins fa poc més d’una dècada era pràcticament inexistent al nostre país des d’un punt de vista corporatiu. Un sector que a començaments de segle XXI ha sortit finalment de l’ostracisme i de les iniciatives individuals de grans noms que han mantingut un nivell d’anàlisi i de debat en èpoques de sequera (Xavier Fàbregas, Ricard Salvat, Enric Gallén…), però que han patit un cert isolament quant a la projecció social dels seus valuosíssims estudis i aportacions. Iniciatives com el doctorat i el màster en arts escèniques de la UAB, l’esmentat GRAE, les publicacions acadèmiques de les diverses jornades de debat celebrades anualment arreu del territori, els congressos especialitzats… Tot plegat ha començat a generar un cert gruix bibliogràfic i una mirada analítica i eclèctica que facilita una reflexió distanciada del teatre que es fa a Catalunya; una mirada que neix a partir del treball d’especialistes que cobreixen àmbits ben diversos de les arts escèniques amb assajos, articles, conferències, exposicions i treballs de recerca. La veu d’aquests experts i la seva incidència social i cultural, tal com ja succeeix en indrets amb tradicions teatrals molt més consolidades que la nostra, resulta del tot imprescindible si es vol obrir públicament un diàleg franc sobre la nostra dramatúrgia, assertiu però crític alhora i que pugui incloure/integrar en aquest debat altres àmbits d’interès en el sector com la crítica, per exemple. Un debat fluït d’aquestes característiques, al meu entendre, significaria trobar la baula d’una normalitat encara no del tot assolida.

Foguet va obrir la capsa dels trons amb el seu article, però l’anàlisi i la discussió acadèmiques a l’entorn d’aquesta nova dramatúrgia, ¿tindrà continuïtat? ¿S’obriran més discussions d’aquesta mena? Crec que si volem aspirar a ser “normals”, no ens podem permetre el luxe de girar l’esquena a la necessària tensió dialèctica entre el món universitari i el món de l’escena.

[*Aquest article es va publicar a la revista digital Núvol]