La traviata de Giuseppe Verdi “deserved a better future”

L’espectacle que ha creat Benjamin Lazar, i que ha produït el Théâtre des Bouffes du Nord –Traviata (You deserved a better future)–, recrea teatralment i operísticament l’adaptació que va fer Luis Maria Piave i que va musicar Giuseppe Verdi de La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas, fill. Amb la intenció de fusionar tots dos relats –el teatral i l’operístic– per aprofundir en la personalitat de la protagonista de l’obra, Violetta Valéry (la Marguerite Gautier de l’original de Dumas), Lazar pretén endinsar-nos en la psicologia d’un personatge la fortalesa del qual, segons ell, ha estat desdibuixada sovint per la simplificació romàntica. Amb aquest propòsit, el director ha ideat una escenografia senzilla, però efectiva conceptualment, i ha comptat amb un elenc de músics que, amb pocs instruments, i ben dirigits per Florent Hubert, transmeten plenament l’esperit de l’òpera de Verdi; alhora, tots ells intervenen dramàticament com un cor que embolcalla –realísticament i simbòlica– la tràgica història d’Alfredo Germont i Violetta Valéry que veiem en escena. Les parts no musicals de l’obra són interpretades teatralment en llengua francesa, mentre que els fragments pròpiament operístics són cantats en italià. Un bilingüisme que ajuda a marcar encara més el V-Effekt que produeix aquesta fusió d’òpera i teatre que proposa Lazar.

Traviata Lazar (imatge)

El resultat visual del muntatge és atractiu i la idea de distanciament que situa la personalitat de Violetta Valéry a l’epicentre de l’espectacle reïx plenament. En aquest sentit cal remarcar l’excel·lent construcció que Elise Chauvin fa del seu personatge (Violetta), tant des d’un punt de vista dramàtic com líric. Malauradament, però, no succeeix el mateix amb Safir Behloul, que interpreta un fluix Alfredo Germont, tant pel que fa al cant com a la interpretació dramàtica del seu personatge. Val a dir que a Behloul no l’ajuda gens una direcció que en el moment climàtic de l’obra –el darrer acte– resulta del tot erràtica, ja que mostra uns intèrprets perduts en escena, que amb prou feines saben com interactuar de manera adient entre ells.

Tot i que el muntatge sigui globalment interessant, l’experimentació formal produeix un problema de fons que a la fi condiciona l’obra: el distanciament produït per la fusió de dues veus narratives diferents com les de Dumas i Verdi –per bé que tots dos relatin la mateixa història– fa surar potser un retrat interessant de la protagonista, però en buida el contingut emocional. I això, quan el material amb què es treballa és La traviata, pesa massa en el resultat final de la proposta. Així, quan algú canta l’Addio del passato i en acabar només se n’acaba admirant els recursos teatrals i parateatrals esmerçats, a més de la bella veu de la intèrpret, s’esberla la principal qualitat que té la magnífica òpera de Verdi: la capacitat de tocar la part més profunda de l’ànima que permet a l’espectador identificar-se emocionalment amb la cruel i injusta dissort de Violetta. Ras i curt, es produeix l’efecte aquell de quan algú t’explica un acudit i tu l’acabes felicitant per l’enginy, la inventiva i el joc lingüístic de la facècia, però sense que hagis rigut en cap moment.

Malgrat l’originalitat de l’obra, tal com el subtítol indica, un personatge com Violetta Valéry mereixia sens dubte “a better future” que el que Lazar li ha atorgat amb aquest muntatge.

 

 

Anuncis

I Puritani: el millor Bellini per començar la temporada

[* Aquest article es va publicar l’octubre de 2018 a la Revista Teatre Barcelona.]

Vincenzo Bellini, exponent del romanticisme operístic primerenc, és considerat el compositor belcantista per excel·lència. Tot i una música orquestral un xic rudimentària, les òperes bellinianes són extraordinàries pel que fa a la melodia i l’harmonia. El cant belcantista és elegant, amb una línia musical llarga i sense gaires repeticions, però d’una bellesa que el fa fàcilment recognoscible a l’oïda. La cèlebre i bellíssima ària A te, o cara, amor talora, del primer acte de I puritani, és el clar paradigma d’ària belliniana.

I puritani (1835) és la darrera òpera de Bellini i el compositor la va compondre amb la intenció d’estrenar-la a París. Potser és gràcies al consell que va rebre de Gioachino Rossini (“cal que vostè superi la pobresa orquestral de les seves òperes, ja que per triomfar a França no n’hi ha prou només amb melodies belles”), però aquesta òpera conté l’orquestració més rica de totes les òperes bellinianes, tal com es pot comprovar en l’obertura, en la introducció musical de la segona escena del segon acte i, sobretot, en l’orquestració a l’inici de l’acte tercer. L’argument de l’òpera és clarament romàntic: l’obra se situa a l’Anglaterra del segle XVI, en plena Guerra Civil entre els reialistes de Carles I i els puritans d’Oliver Cromwell. Lord Arturo Talbo (cavaller reialista) s’enamora d’Elvira, filla de Lord Gualtiero Valton (cavaller purità), la qual a l’inici de l’òpera anava a casar-se a contracor amb el cavaller purità Lord Riccardo Forth, ja que ella estava enamorada d’Arturo. Tanmateix, mercès a la intercessió de l’oncle d’Elvira, Lord Giorgio, els puritans acceptaran que Arturo es casi amb Elvira.

El conflicte romàntic, però, no se centra tant en l’enfrontament de Riccardo i Arturo per Elvira, sinó en la tria ètica d’Arturo entre l’amor que sent per la seva promesa o la fidelitat a les seves idees, ja que en un moment donat de l’obra es veurà forçat a fugir del costat d’Elvira si vol salvar la vida de la seva reina (Enrichetta Di Francia), la qual es trobava presonera dels puritans. Arturo salva la reina, però és capturat pels partidaris d’Oliver Cromwell i condemnat a mort per traïdor. En el darrer instant abans de l’execució arriba un indult del mateix Cromwell com a mesura de gràcia per haver guanyat la Guerra Civil. L’òpera, doncs, acaba amb un inusual happy end, ja que tots dos enamorats se salven i acaben junts.

Són nombrosos els moments musicals memorables d’aquesta òpera. A l’esmentada ària d’Arturo A te, o cara, cal afegir l’extraordinària ària de bogeria d’Elvira en trobar-se abandonada per Arturo, Qui la voce sua soave mi chiamava, la bella ària inicial de Riccardo en no poder casar-se amb Elvira, Ah, per sempre io ti perdei, el rítmic i inusual duo entre Giorgio (baix) i Riccardo (baríton), Suoni la trompa e intrepido, o el ja més usual entre els dos enamorats, Arturo i Elvira: Vieni, fra queste braccia. Moment apart mereix el Credeasi, misera, moment en què el tenor hauria d’entonar un estratosfèric fa sobreagut, però que molts tenors declinen de fer-ho (ens l’oferirà Javier Camarena?)

El muntatge que arriba al Liceu és una coproducció de l’Òpera Nacional de Gal·les, l’Òpera Nacional de Dinamarca i el mateix Gran Teatre del Liceu, i es va estrenar el 2015 al Wales Millenium Center de Cardiff. La direcció escènica va a càrrec d’Annilese Miskimmon, una directora nord-irlandesa que va entrar amb força a l’escena internacional al festival de Glyndebourne de 2015 amb una Madame Butterfly que no va deixar indiferent ningú. La seva imaginació i intel·ligència escèniques representen una garantia de qualitat per a qualsevol producció. Pel que fa a la direcció musical, aquest cop no tindrem al belcantista dels darrers temps del Liceu, Riccardo Frizza, però hi haurà un altre expert en la direcció de Bellini i Rossini, Christopher Franklin, al qual ja vam poder veure dirigir fa dues temporades l’Otel·lo de Rossini al Liceu.

Pel que fa a l’apartat vocal, un dels grans atractius de la temporada és tornar a gaudir de la meravellosa veu de Javier Camarena. El cantant mexicà és un dels millors tenors lírics lleugers del món i el seu cant és elegant, refinat, amb un centre sòlid i un agut dels que la gent espera amb candeletes. En el segon repertori, el tenor de Tenerife Celso Albelo, d’agut fàcil i espectacular, és també un bon especialista en bel canto.

Si Camarena és l’atractiu masculí principal d’aquest muntatge, no menys atractiva resulta la protagonista femenina: la soprano sud-africana Pretty Yende, que serà l’encarregada d’interpretar Elvira, és una belcantista de cap a peus, amb un cant majestuós i un agut imponent, tal com ja va demostrar al Liceu l’any 2015 interpretant una fantàstica Norina en el Don Pasquale, de Donizetti.

D’altra banda, sempre és un luxe per a qualsevol muntatge operístic poder comptar amb al baríton polonès Mariusz Kwiecien, aquell fantàstic Don Giovanni que vam poder gaudir fa dues temporades al Liceu i que ara es posarà en la pell de Lord Riccardo. Cal afegir encara a l’elenc vocal Marko Mimica, un baix clàssic italià amb una veu sòlida i potent que farà el paper de Lord Giorgio.

I puritani és una òpera d’una musicalitat extraordinària –sens dubte, la millor òpera de Bellini– i demana d’un repertori de qualitat. El que ens ofereix el Liceu en aquest muntatge sens dubte sembla que estarà a l’alçada del repte.

 

Torna el bel canto al Liceu

[* Aquest article es va publicar el juliol de 2018 a la Revista Teatre Barcelona]

Tal com Gioachino Rossini i Vincenzo Bellini havien fet abans, Gaetano Donizetti va ser convidat a compondre per a l’Òpera de París arran dels èxits obtinguts a Itàlia amb L’elisir d’amore i Lucia di Lammermoor. De les quatre òperes que Donizetti va versionar o compondre en francès, destaca amb llum pròpia La favorite (1840), que pocs anys després el mateix compositor traduiria a l’italià amb variacions i arranjaments diversos. Tot i que la versió italiana d’aquesta òpera és la que més s’ha popularitzat, la versió original en francès –que és la que podrem gaudir al Liceu– és la més perfecta quant a equilibri musical i dramàtic. Cal recordar que la producció operística de Donizetti se circumscriu a l’anomenat bel canto, és a dir, aquell estil musical en què l’argument se sotmet per complet a la bellesa del cant per damunt de qualsevol aspecte dramàtic. No és estrany, doncs, que les incoherències argumentals o situacions de versemblança dubtosa siguin freqüents en aquests melodrames romàntics. Els compositors belcantistes, a més, van acabar amb el recitativo secco (recitatiu acompanyat de clavicordi) per acabar atorgant orquestració al conjunt global de l’òpera. A partir de Rossini, Bellini i Donizetti, doncs, les òperes guanyen en melodia i bellesa musical.

Argumentalment, i com a bona òpera romàntica belcantista, La favorite situa l’acció en un indret llunyà en l’espai i en el temps (sud d’Espanya, segle XIV), i ens mostra un triangle amorós format pel rei Alphonse XI de Castella, que estava casat, però que tenia una amant més jove, Léonor (la favorita). Léonor s’enamorarà d’un exmonjo, Fernand, ara soldat al servei del rei Alphonse i admirat pel mateix rei a causa de la seva valentia lluitant contra els sarraïns. Els conflictes entre l’església i l’estat, el deure i la passió, així com la tensió entre l’amor espiritual etern i la passió carnal temporal configuraran la xarxa dramàtica que permetrà Donizetti projectar una música de bella factura amb tot un seguit de moments musicals memorables: de la preciosa ària per a baríton «Léonor, viens, j’abandonne», a la de «Léonor, Oh, mon Fernand» (cal remarcar que en aquesta òpera el rol femení principal recau inusualment en una mezzo-soprano i no en una soprano), passant per les cèlebres àries de tenor «Oui, ta voix m’inspire» i sobretot l’antològica «Ange si pur» del darrer acte, entre molts altres moments per recordar.

La producció d’aquesta òpera que Ariel García Valdés ja havia presentat al Liceu el 2002 (llavors cantada per Josep Bros, Dolora Zajick i Manuel Lanza) ens arriba ara de nou sota la direcció musical de Patrick Summers, el qual ja va dirigir al Liceu una memorable Cenerentola de Rossini la temporada 2007-2008 (amb Juan Diego Flórez i Joyce Didonato). Vocalment, el principal atractiu del muntatge d’ara és poder veure i sentir Michael Spyres en el rol de Fernand, un baritenor espectacular amb un registre de gran extensió i exquisidesa vocàlica, al costat de la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine, una mezzo de veu contraltada i elegant que interpretarà el paper de Léonor. Completen el trio protagonista el bon baríton austríac Markus Werba en el rol del rei Alphonse XI. Sens dubte una proposta fresca i estimulant per tancar la temporada liceista.

 

Sol, solet, un muntatge que fa fred

A inicis del segle XX, Àngel Guimerà va deixar de banda el drama romàntic i va conrear un model de teatre realista burgès amb el referent, entre d’altres, del dramaturg italià Giuseppe Giacosa. Això es pot observar a obres com Arran de terra (1902), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902) o La Miralta (1905). Com que aquesta fórmula, però, no va reeixir, Guimerà va reprendre la fusió entre romanticisme i realisme –que tant d’èxit li havia proporcionat durant la dècada dels noranta del segle XIX– amb obres com Sol, solet (1905), L’Eloi (1906) i L’aranya (1906).

Sol, solet és un drama romàntico-realista que gira a l’entorn de la figura de Jon, clàssic personatge desarrelat de Guimerà (Saïd, Àgata, Manelic…), sense passat ni família; bo, noble, valent, consirós, insatisfet, en definitiva una projecció més elaborada del Manelic de Terra baixa. Jon probablement sigui el personatge de Guimerà més desemparat: la seva soledat és extrema i passa per moltes dificultats fins que no aconsegueix trobar una certa estabilitat i afecte a la llar de Gaetana. Amb Jon, Guimerà idealitza el rodamon sense família que en un moment donat és capaç d’arriscar la vida pels altres. Xavier Fàbregas el descriu com a tel·lúricament solitari i afirma que s’insereix en la humanitat per sentiment de germanor, per l’ànsia d’estimar i pel desig d’arrelar. Davant la distància amb Munda, l’únic consol que li queda és el fill que té amb ella, fet que el converteix al final de l’obra –en paraules d’Enric Gallén– en una mena de pare Coratge. Al seu costat trobem Hipòlit, típic personatge local que té tot el que hom pot desitjar, ja que és l’hereu de l’establiment que regenta la seva mare i té l’amor de Munda. Aquest personatge, però, com succeeix habitualment amb els dolents de Guimerà, de bon inici té connotacions negatives, ja que està corromput per algun pecat –el joc en el seu cas– i contrasta amb la bondat del desarrelat. El tercer personatge que completa el triangle amorós és Munda, una noia menystinguda i sotmesa per tots, però vital i apassionada, amb una força interior que, malgrat les circumstàncies adverses, la duen a seguir mantenint viva la flama amorosa que sent per Hipòlit, tot i el matrimoni amb Jon. La passió de Munda per Hipòlit anirà amanida d’aquell masoquisme habitual en els drames de Guimerà que durà alguns dels seus personatges femenins a cercar una transcendència espiritual d’arrel cristiana en què els pecats –sexualitat reprimida– s’expien a través d’una necessària vía dolorosa de sang i violència.

El muntatge que signa Carlota Subirós redueix substancialment el text original per focalitzar l’atenció en el que ella considera que és l’essència del drama: el desarrelament, la relació entre soledat i llibertat, la necessitat dels altres i les llums i les ombres que tots posseeïm i projectem. Per dur a terme aquesta reductio de l’obra, Subirós buida l’escenari d’objectes, presenta un espai diàfan i suggeridor en què només la música i la llum acompanyaran els intèrprets, juntament amb tota una sèrie d’elements distanciadors: el micròfon incorporat que permet als actors projectar artificialment la veu, l’eco dels pensaments de la Munda, el focus cinematogràfic que tothora està en escena seguint els personatges (la llum), o un personatge que apareix i desapareix enmig de la foscor (l’ombra). Sense pràcticament objectes, sense referents temporals, i amb un vestuari neutre i actual, els intèrprets fan un autèntic tour de force per tirar endavant els seus respectius personatges enmig d’aquest context deconstruït (i a fe de déu que ho aconsegueixen!)

Tots aquests elements –concepció escenogràfica, vestuari, reducció del text, elements distanciadors– són un encert formal atesa la proposta dramàtica plantejada, però alhora representen també el principal defecte de la proposta. Carlota Subirós planteja un muntatge racional, intel·lectualment ric, formalment impecable, acompanyat d’un brillant treball interpretatiu. La directora analitza, desglossa i projecta l’essència intel·lectual d’aquest text de Guimerà, però en el camí hi deixa l’aspecte més guimeranià de tots: la passió, aquella força natural que brolla de cada un dels personatges i que, a través dels conflictes que creixen en escena, ens transmeten el dolor que senten, els turments que pateixen, les frustracions que viuen. En mostrar el drama a través d’aquesta mena de V-effect brechtià, Subirós n’intel·lectualitza el resultat i en trenca l’essència passional; escapça el creixement dels personatges per circumscriure’ls en un joc escènic distant que permet a l’espectador interpretar el text més que no pas sentir-lo. En Bertolt Brecht s’explica el distanciament pel missatge subjacent de les seves obres, però en Àngel Guimerà, si ens distanciem de la passió, què ens queda? Bàsicament la fredor que sent el pobre Jon a l’obra i que, malauradament, aquest muntatge ens acaba transmetent a tots. Una llàstima.

 

solsolet

 

A mi no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía): la poètica de Tennessee Williams en escena

No demano la vostra pietat, sinó només la vostra comprensió –ni tan sols això–, no. Només el meu reconeixement en vosaltres, i l’enemic, el temps, dins de tots nosaltres. Amb aquesta intervenció de Chance Wayne abans que els sequaços del seu ex-sogre es disposin a castrar-lo, s’acaba Sweet Bird of Youth, un dels darrers èxits de Tennessee Williams abans d’iniciar l’època fosca (Stoned Age). Una frase que manifesta una de les obsessions de Williams i que impregna bona part del seu teatre: el pas del temps i la decadència personal que la temporalitat comporta. La decadència artística, la caiguda després de l’èxit –experiència que Williams va tastar cruament més que cap altre dramaturg–, però també la decadència de la carn i del desig, que per al dramaturg menava directament a la mort: He d’agafar un tramvia anomenat desig i quan el deixi hauré de fer transbord a un altre anomenat Cementiri, deia significativament Blanche du Bois mentre cercava la casa de la seva germana a l’inici d’A Streetcar Named Desire.

El monòleg descarnat que Marc Rosich i Roberto G. Alonso han creat a A mi no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía) reflecteix durament i poèticament aquest univers de l’autor de Mississipí. Una ex-actriu arruïnada sentimentalment i econòmicament, que va ser abandonada pel seu gran amor i desnonada per un banc, viu sota un pont amb les restes de les seves pertinences i de la seva vida. Atansant-se i interpel·lant directament a l’espectador, aquest personatge fa un recorregut per la seva experiència vital tot mostrant els seus anhels i decepcions a través d’un fantàstic exercici de transvestisme. Amb tot un seguit de cançons i coreografies representatives d’un passat tan llunyà com una joventut ja perduda, el personatge canta, balla, recita i canvia constantment de vestits amb la mateixa tessitura marginal a què la vida l’ha abocat.

A través d’aquest sensacional, commovedor i delicat treball de Rosich i Alonso hi podem veure reflectits en un sol personatge alguns dels entranyables misfits que poblen el teatre de Tennessee Williams: de la decadència artística i personal de Princess Kosmonopolis a Sweet Bird of Youth, a l’altivesa decadent de Mrs Venables a Suddenly Last Summer, passant per l’entranyable Chicken de Kingdom of Earth, l’artista perdut de Vieux Carré o, per descomptat, la reencarnació hiperbòlica de la davallada personal de Williams en la figura de Mrs Goforth a The Milk Train Doesn’t Stop Here Anymore, entre molts altres. Rosich i Alonso saben barrejar hàbilment moments còmics amb d’altres d’una intensitat dramàtica commovedora per crear un espectacle que mostra en una hipnòtica solució de continuïtat l’efecte del pas del temps, de la ruïna material i afectiva, i de la necessitat d’un exhibicionisme vital que permeti surar enmig d’una intensa i creixent solitud. Davant la indiferència social per la desgràcia dels altres –“esto también es teatro político!”, clama desesperadament en un moment donat el personatge en una fina aclucada d’ull a un dels retrets que se li feia al teatre de Williams: no fer teatre polític–, el personatge interpretat per Alonso reflecteix la necessitat de mostrar –exhibir!– un jo cada cop més esmicolat, però alhora curull de dignitat malgré tout. Tot plegat, presentat sota una petjada formal de tall almodovarià (cal recordar l’homenatge que Pedro Almodóvar va retre a Tennessee Williams a Todo sobre mi madre!) i amb detalls interpretatius per part d’Alonso que inevitablement ens remeten a la meravellosa Bernadette de Terence Stamp a The Adventures of Priscilla, Queen of the Desert.

En definitiva, seixanta minuts de monòleg que en acabar ens sembla que hagin estat quatre hores per la intensitat emotiva del que se’ns ha transmès en escena, però que alhora sembla que tot plegat hagi tingut lloc en només deu minuts! Com deia el mateix Williams a L’univers intemporal d’una obra de teatre, “En una peça teatral, el temps es queda atrapat, tancat en una presó (…) El públic pot seure en una foscor còmoda i observar al seu davant un món inundat de llum, en el qual l’emoció i l’acció tenen una dimensió i una dignitat que també podrien arribar a tenir a la vida real, si fóssim capaços de prescindir de la intrusió devastadora del temps”.

Gràcies, Marc i Roberto, per dignificar i poetitzar tan bellament la figura del millor dramaturg americà del segle XX.

 

a-mi-no-me-escribiocc81-tennessee-williams-la-seca-fotos-de-roberto-g-alonso-6

 

Andrea Chénier: el verisme i la Revolució Francesa prenen de nou el Liceu!

[*Aquest article es va publicar el març de 2018 a la Revista Teatre Barcelona.]

Andrea Chénier, d’Umberto Giordano, és una de les òperes representatives de l’anomenat verisme, un estil operístic que recull l’esperit del romanticisme del segle XIX, passat pel sedàs d’un cert realisme formal. Tanmateix, aquest moviment no va suposar cap trencament amb l’estètica romàntica –com sí que va succeir amb el realisme en els gèneres narratiu i dramàtic –, sinó un modest intent d’evolució del romanticisme musical.

Situada històricament en el moment que esclata la Revolució Francesa, un poeta d’origen noble, Andrea Chénier, denuncia els excessos de la seva pròpia classe social en una festa organitzada pels De Coigny –una família de l’aristocràcia– i se solidaritza amb la dissort de les classes populars revoltades. Un cop la revolució ha esclatat, però, Chénier mostra el desencant que li causa la degradació que el terror de Robespierre ha produït en l’esperit revolucionari inicial. Una visió crítica de la revolució que, juntament amb una falsa denúncia que per motius amorosos va interposar contra ell l’antic majordom dels De Coigny, Carlo Gérard (ara un dels capitostos revolucionaris), acabarà aconduint el poeta a la guillotina, juntament amb la seva enamorada, Maddalena de Coigny, de la qual Gérard també estava enamorat.

Andrea Chénier és una òpera espectacular en el sentit literal del terme, ja que la característica principal n’és la intensitat musical. El triangle romàntic amorós i el progressiu desencant revolucionari dels protagonistes es tradueix musicalment en una gran potència orquestral que demana d’una capacitat vocal a l’alçada de la intensitat del drama representat: les dues veus principals, tenor i soprano, han de tenir trets spinto per poder resistir la força de l’orquestra, projectar un cant spianato quan calgui i alhora ser capaços d’arribar al si natural en l’agut (com en l’espectacular Viva la morte, insiem final). D’Andrea Chénier, no en destaca precisament la bellesa de les àries, que ja des de Wagner havien entrat en un procés de descomposició a favor de la unitat i la continuïtat musicals, sinó que ens impacta la força d’una orquestra i d’unes veus que han de reflectir verament l’esquinçament anímic que produeix en els tres protagonistes el fracàs d’uns ideals i el somni d’un amor perdut. Tot i els dos grans moments individuals del tenor –L’improvviso del primer acte i (aquest cop sí) la bellíssima ària Com un bel di di maggio de l’acte quart–, els moments memorables de l’òpera solen ser presentats en forma de racconto (narració), sense repeticions i, per tant, generant dificultats a l’hora de recordar-ne una melodia concreta. Difícilment, doncs, ningú sortirà del teatre entonant La mamma morta (el gran moment dramàtic de la soprano, popularitzat per la versió de Maria Callas a la pel·lícula Philadelphia, de Jonathan Demme), Nemico della patria? (el punt àlgid de desengany del baríton) o el brutal duet final de Maddalena i Chénier, La nostra morte. Molts d’aquests moments causaran prou impacte visual i auditiu com perquè, més enllà de la melodia, l’espectador en preservi i n’identifiqui la grandesa, l’emoció i la força dramàtica que desprenen.

L’esmentada espectacularitat d’aquesta òpera quedarà ben reflectida en la coproducció de la ROH Covent Garden, l’Òpera de Sant Francisco i el Centre d’Arts Escèniques de Pekin, que aquesta setmana arriba al Gran Teatre del Liceu. La direcció escènica va a càrrec del sempre efectiu i detallista David McVicar, i la direcció musical estarà sota la batuta de l’enèrgic mestre Pinchas Steinberg. D’altra banda, l’exigent capítol vocal és sens dubte un altre dels grans atractius del muntatge: a la versàtil, potent i personal veu de Jonas Kaufmann –primera representació operística del gran tenor bavarès al Liceu–, que representarà Andrea Chénier els dies 9, 12 i 15, cal afegir-hi la potent veu de Jorge de León i la d’Antonello Palombi, que seran els dos Chénier la resta de dies de representació. Tornarem a sentir la magnífica i sòlida veu de soprano spinto de Sondra Radvanovsky després de l’excel·lent Tosca que va representar el 2014 al Liceu, però interpretant aquest cop el rol de la sacrificada Maddalena de Coigny. El trio protagonista el tancarà Carlos Álvarez, avui dia potser el millor baríton del món, per bellesa vocal, per fraseig i elegància, i per capacitat dramàtica; Álvarez torna al Liceu després dels fantàstics Rigoletto i Don Giovanni de la temporada passada, aquest cop interpretant el difícil paper del turmentat Carlo Gérard. I encara que sigui a tall anecdòtic, entre els rols secundaris trobem en el paper testimonial de Madelon la mítica Anna Tomowa-Sintow!

En definitiva, una gran òpera que, juntament amb el Tristany i Isolda de desembre passat, és el muntatge més esperat de la temporada liceística.

 

ANDREA BLOG

 

Sobre les representacions de Shakespeare a casa nostra (encara)

Fil

Arran d’haver assistit al Macbeth que aquests dies es representa a La Seca Brossa, ahir vaig escriure un fil de tuits en què plantejava els defectes que a parer meu tenen les produccions clàssiques en general i les shakespearianes en particular a casa nostra.

Tal com es pot veure en la captura d’imatge que encapçala aquest escrit, en els tuits bàsicament plantejava de manera sintètica com l’exquisida imaginació escènica dels joves directors sovint esdevé l’epicentre de tot muntatge clàssic, l’element clau a l’hora d’aproximar l’obra a la sensibilitat de l’espectador d’avui dia. La complexitat del text serveix per, un cop desxifrada la presumpta intencionalitat de l’autor, poder treballar-ne el sentit amb els intèrprets i “construir-ne” les passions subjacents de manera física i emotiva. Ara bé, en aquest procés d’interpretació i actualització ens trobem amb un obstacle: els mots. Uns mots suposadament abstrusos, inintel·ligibles per a l’espectador actual, tan avesat a la “visualitat”. Doncs bé, els directors resolen aquest “obstacle” retallant aquests mots -no oblidem que el públic actual té “limitacions” quant al temps que pot estar-se assegut veient una obra de teatre!- emetent-los tan ràpidament com sigui possible i oferint imatges que sorprenguin i impactin l’espectador per reemplaçar-los. Mentrestant, l’intèrpret ens representarà el sentit d’aquest text –perdut a causa d’una dicció inadequada- per mitjà del seu cos i dels seus crits passionals. L’error, no cal dir-ho, és majúscul. El text de Shakespeare està carregat de sentit i de vida a cada vers, a voltes a cada mot, i ignorar això representa mutilar gratuïtament el text i, per extensió, l’espectacle. Com comentava la Júlia Barceló ahir en un tuit de rèplica al meu fil, els mots shakespearians són “artefactes poètics” i té raó: és a partir de la musicalitat i el sentit que generen que sorgeix l’acció dramàtica (en això, com és habitual, els britànics ens passen la mà per la cara). Ignorar aquest fet, com dic, és esquinçar l’obra i reduir-ne la seva poètica. I no escric això només arran de l’espectacle ofert per l’esforçada companyia Tetrabrick, sinó perquè considero que això és el taló d’Aquil·les de la major part de joves directors del nostre país quan acaren Shakespeare. La seva obsessió per l’aproximació a la nostra sensibilitat –i la dels joves sobretot- els porta a simplificar perillosament el text per centrar-lo en les originals imatges que el director imagina i projecta en escena. Un fenomen, per cert, que aproxima el teatre clàssic a l’òpera i al cèlebre món dels regietheater. A l’òpera, els directors imaginatius esdevenen els reis dels muntatges, ja que ells creuen ser els encarregats de rellegir un gènere que consideren caduc per a l’espectador actual i en deformen el contingut tant com calgui per mantenir-lo visualment dins de la “sensibilitat actual”. Aquesta polèmica que ja fa anys que afecta l’òpera, ara sembla que entra també amb força en l’àmbit de les representacions de teatre clàssic.

En aquest sentit vull exposar una anècdota personal que vaig viure amb gent jove ara fa uns dies i que justament permet demostrar la falsedat d’aquest prejudici. A l’escola on faig classe he començat a treballar Macbeth amb estudiants de 3r d’ESO. Abans de començar, els vaig parlar de l’autor i de la seva obra (powerpoint i xerrada), i vaig acabar la introducció projectant el monòleg del “ser o no ser” hamletià. Prèviament, esclar, els vaig resumir ràpidament l’argument de Hamlet i els vaig posar en situació pel que fa al dilema del príncep de Dinamarca en el moment del monòleg. Mentre feia tot això hi havia una notable remor de fons per part de nanos a qui, evidentment, Shakespeare, Hamlet, Macbeth i tot plegat els interessava tant com a mi el pensament polític del ministre Zoido. Sobreposant-me a aquesta molesta remor, però, els vaig mostrar el monòleg en la versió de Richard Burton, que a la xarxa es pot trobar subtitulat en català. La remor persistia impertorbablement. Tot seguit, els vaig posar el mateix monòleg, aquest cop, però, del modern Hamlet de Benedict Cumberbatch [monòleg que adjunto al final d’aquest text]. Aquesta versió, per cert, sense subtítols. Jo que esperava ja l’escàndol definitiu, curiosament i miraculosament, a classe es va anar fent el silenci. Tots anaven quedant hipnotitzats a mesura que avançava el monòleg (i no només les noies, per l’efecte “Sherlock” de l’atractiu Cumberbatch). Al final hi va haver un problema amb l’equip de so i vaig haver de finalitzar la visualització una mica abans d’hora. Diversos estudiants es van queixar i alguns em van comentar que els estava agradant molt. Evidentment no entenien el que deia, però la fusió entre l’elocució (dicció fantàstica!), la musicalitat dels mots i l’emoció que tot plegat generava en el bon actor es transmetia màgicament a una audiència adolescent, com dic, no precisament motivada per l’autor ni per l’obra. Això va ser el que els va “atrapar”, res més que això!

Potser caldria prendre’n bona nota abans d’abocar esforços inútils en ventiladors, paperets retallats, escenes postapocalíptiques i focs d’encenall diversos…