Una iguana desencadenada al TNC

«Els personatges de Tennessee Williams sempre miren al cel. I és veritat!
Sempre cerquen la salvació en el sentit més pur i noble del terme».
(Anna Magnani, després d’haver llegit La nit de la Iguana)

El teatre de Tennessee Williams es caracteritza per la construcció d’una veu lírica de clara ascendència «txekhoviana» i on es fa notar la petja tràgica d’Eugene O’Neill. Molts dels seus personatges es caracteritzen per la sensualitat que desprenen, així com per una pulsió sexual que els posseeix i que han d’ocultar o reprimir a causa d’un entorn hostil. Aquesta darrera característica resulta fàcilment identificable amb el tarannà vital de l’autor. Christopher Bigsby en analitzar l’obra de Tennessee Williams parla de «the theatricalizing self» i és que l’ocultació de la seva orientació sexual fou durant molt de temps una necessitat real i la multiplicació del propi jo en diversos personatges ficticis li va oferir una possibilitat de refugi: «Imaginary worlds into which I can retreat from the real world because… I’ve never made any kind of adjustment to the real world», afirmava el mateix autor. I si hi ha una obra del seu període exitós (1945-1961) en què la teatratlització de si mateix brilla amb llum pròpia és La nit de la Iguana (1961). El reverend Lawrence Shannon, convertit en guia turístic després d’haver estat expulsat de la seva parròquia per promiscu i per llençar blasfèmies des del púlpit de l’església, es retroba amb una antiga amant, Maxine Faulk, que regeix un petit hotel a la costa nord de Mèxic, i que acaba d’enviduar. Maxine té unes necessitats sexuals que no s’està de satisfer amb els joves treballadors mexicans que treballen per a ella. A l’hotel arriba també Hannah Jelkes, una pintora que va acompanyada del seu avi poeta.

Joan Carreras en una escena de 'La nit de la iguana'. © May Zirkus / TNC
Joan Carreras en una escena de ‘La nit de la iguana’. © May Zirkus / TNC

No resulta difícil d’entreveure els fantasmes que assetjaven Williams a través de la figura de Shannon: crisi espiritual, desig sexual irrefrenable, sentiments de culpa, isolament: «I am a little bit in the condition of the Reverend Shannon right now», confessava el mateix Williams al director Frank Corsaro en començar a redactar La nit de la Iguana l’any 1960. Però no és només la figura de Shannon qui projecta les pors de Williams: l’entranyable i patètica figura del Nonno –«un poeta de segona divisió amb un esperit de primera», un artista decrèpit que porta vint anys sense compondre res de nou i que malda per acabar un nou poema abans de morir– reflecteix el temor de Williams a la decadència del seu art i la por que aquesta obra no acabés sent també “el seu darrer poema”. La profunda depressió en què es troba immergit Shannon, producte dels seus desitjos sexuals i de la culpabilitat que sent cada cop que els satisfà; del desencaixament amb un món materialista i despietat, el porten a flirtejar amb la possibilitat del suïcidi. Tanmateix, l’aparició de Hannah Jelkes –amb la col·laboració de Maxine Faulk– l’acabarà salvant. Hannah és una pintora soltera que ha voltat mig món acompanyant el seu avi poeta i que ha renunciat a la sexualitat per abocar-se a l’art, fet que li ha proporcionat una comprensió i compassió per la condició humana. La pau que transmet Hannah rescatarà el reverend de la desolació vital que sent. Tant Hannah, Shannon com Maxine es troben atrapats en les seves sòrdides realitats com la iguana que els mexicans han capturat i que es troba lligada a la terrassa de l’hotel durant bona part de l’obra. És el coneixement de la humanitat de cadascú, de la franquesa mútua en abocar-se angoixes i retrets, el que permetrà que Shannon surti del pou on es troba i “purgui” els seus pecats (és extraordinària la “cerimònia laica” que celebra Hannah, amb infusió de cascall en comptes de vi de missa, i la crucifixió del “pecador” a l’hamaca!). Les cordes figurades que lliguen els tres personatges es trencaran al final de l’obra –tal com farà Shannon amb la corda que lliga la iguana– i tots ells acararan l’esdevenidor amb les úniques armes que tenen al seu abast: Maxine i Shannon regint l’hotel plegats i satisfent les seves necessitats materials i carnals com bonament puguin i Hannah havent de viatjar sola pel món després de la mort del seu avi, sobrevivint de nou gràcies al seu art.

Lluís Soler i Màrcia Cisteró són avi i neta a ‘La nit de la iguana’

L’escenificació i l’atmosfera de l’obra conté una forta càrrega poètica («The Night of the Iguana is more a dramatic poem than a play», deia el mateix autor en descriure l’obra). A més del símbol de la iguana, els hostes de l’hotel s’allotgen en unes habitacions-cubicles que representen una al·legoria de l’isolament humà que contrasta amb la intensitat vital de la terrassa, indret situat significativament davant de l’oceà, «bressol de la vida» com el descriu el Nonno (una definició, per cert, que Williams posarà ben aviat en boca d’un altre personatge seu: Christopher Flanders The Milk Train Doesn’t Stop Here Anymore). Cal remarcar, però, que la tensió interna dels personatges no és gaire diferent de la tensió “exterior”: un món que es troba immergit en plena guerra mundial, tal com ens recorden grotescament els membres d’una família nazi que també s’allotja a l’hotel i que oferiran un contrast interessant entre una bellesa exterior immaculada i una profunda baixesa moral. En definitiva, un món convuls i perdut amb un esdevenidor tan incert com el dels protagonistes de l’obra.

Nora Navas protagonitza 'La nit de la iguana'. © May Zirkus / TNC
Nora Navas protagonitza ‘La nit de la iguana’. © May Zirkus / TNC

El muntatge que proposa Carlota Subirós representa de manera realista un hotel bohemi, decadent, emplaçat enmig de la selva i davant d’un oceà situat més enllà de la quarta paret. L’espectacularitat del decorat dissenyat per Max Glaenzel (la terrassa, els cubicles, la vegetació circumdant, els tres nivells escenogràfics) proporciona suficient joc als intèrprets com per poder projectar els conflictes respectius amb solvència. Nora Navas interpreta una fogosa, divertida i descarada Maxine Faulk, un personatge que des del primer moment sedueix i entendreix alhora i que l’actriu broda amb fil de seda. Màrcia Cisteró en el rol de Hannah Jelkes es troba als antípodes de la carnal Maxine; amb un treball de contenció emocional extraordinari, Cisteró sap esbossar la passió que el personatge reclou dins seu mentre projecta externament una resignació beatífica i balsàmica. Joan Carreras, en el difícil rol de Lawrence Shannon, interpreta algú que de bon començament ja se situa al llindar del col·lapse; l’actor ofereix un excel·lent crescendo dramàtic que li permet de projectar visceralment totes les angoixes, ànsies i temors del contradictori i alhora atractiu capellà excomunicat. Per últim, la decrepitud del Nonno és ben interpretada per un Lluís Soler que duu a terme un magnífic treball vocal i corporal. Carlota Subirós sap llegir amb habilitat una obra molt complexa que conté -quasi a parts iguals- tanta dosi de realisme com la d’un imperceptible però omnipresent lirisme. La directora entén i treballa encertadament el simbolisme que demana el «plastic theatre» de Williams i el resultat acaba sent un muntatge que sens dubte se situa a l’alçada del gran text de l’autor nord-americà.

[* Aquest article es va publicar al digital cultural Núvol el 18 de febrer de 2021.]

Un cicle magistral a Reus: Grans mestres a escena

No resulta gens difícil trobar a la xarxa actors i actrius cèlebres fent lectures dramatitzades de textos clàssics i lluint-se en l’art de la dicció i de la transmissió de coneixements per mitjà de la paraula nua. Un exercici, de fet, situat a mig camí de la lectura literària –acte individual– i l’art dramàtic –acte col·lectiu. Exemples com el de James Earl Jones personificant Otel·lo, Alan Rickman recitant Laurie Lee o fins i tot el d’una model com Elle Mcpherson recitant Tennessee Williams, demostren que aquesta pràctica, sobretot en els països de parla anglesa, resulta força estesa i habitual. A casa nostra, actors com Lluís Soler, Jordi Boixaderes o Rosa Renom –entre d’altres– també de tant en tant s’han transmutat en rapsodes ocasionals i han ofert la seva particular lectura d’algun o d’alguns textos dramàtics o literaris. El que ja resulta més inusual, però, és que aquesta activitat abandoni la seva excepcionalitat/esporadicitat per passar a esdevenir un hàbit. I això precisament és el que ha succeït enguany al Teatre Fortuny de Reus, on el director i dramaturg Francesc Cerro ha ideat i ha dut a terme un cicle sencer de lectures dramatitzades d’autors clàssics que ha anomenat Grans mestres a escena, títol, per cert, volgudament ambigu, ja que per a cada text que Cerro ha proposat –obra d’un mestre clàssic– hi ha hagut una molt bona actriu o un molt bon actor –un mestre en l’art de la interpretació– que s’ha encarregat de transmetre’l al públic.

 

rOBESPIERRE-dANTON

 

Èdip, tirà de Tebes (Sòfocles); Antígona. No acataré (Sòfocles); Love Lorca; Danton-Robespierre, veus d’una revolució (Georg Büchner) / L’home de la flor a la boca (Luigi Pirandello) i Nit Shakespeare, són els espectacles que el cicle ha ofert: la selecció dels textos –com alguns dels mateixos subtítols indiquen–a voltes han esdevingut autèntics exercicis de dramatúrgia (casos de Sòfocles o Büchner, per exemple) i el director, per mitjà d’aquestes creacions –aquesta és una altra grandesa dels clàssics: les lectures poden ser variades i múltiples!–, ha mostrat unes preferències determinades a l’hora de fer-ne la tria: de la dialèctica entre la grandesa i la quotidianitat (Antígona) a l’estret, estrany i apassionant equilibri entre l’amor i la mort dels textos shakespearians mostrats, o del colpidor text de L’home de la flor a la boca, passant per la completa politització de La mort de Danton (desbrossant el text original de Büchner dels seus elements més carnals), per només citar-ne alguns. El cicle no ha tingut un leitmòtiv concret, ni tan sols un ordre cronològic, però la meticulosa anàlisi de cada una de les obres escollides i la seva conseqüent i personal posada en escena recull un missatge clar per part del director: textos escrits fa 2.500, 400, 200 o 100 anys resulten encara avui dia de rabiosa actualitat. Un treball hermenèutic, doncs, el de Francesc Cerro i el dels intèrprets dels textos, a l’alçada d’una creació escènica que, tot i tenir com a eix central la paraula, el producte final va força més enllà d’això tot oferint un combinat d’imatges, música o fins i tot coreografies, com va ser el cas dels muntatges on van participar Laura Guiteras (Love Lorca) i Ivana Miño (Nit Shakespeare). Tot plegat, doncs, configura un espectacle en què aquesta fusió d’elements projecta de manera sensible la bellesa d’uns mots que no debades han esdevingut immortals.

 

pROJECTOR

 

Fermí Reixach, Jaume Montaner, Txe Arana, Àngels Gonyalons, Mercè Pons, Enric Majó, Laura Guiteras, Jaume Comas, Ivana Miño i Jordi Boixaderas han estat els encarregats, espectacle rere espectacle, clàssic rere clàssic, de transmetre’ns aquests efluvis d’eternitat d’una manera diàfana i sovint corprenedora. I no cal dir que la bellesa, quan es mostra amb intel·ligència i sensibilitat resulta ben fàcil de contagiar: altrament no s’explicaria que cada dimarts del cicle, la platea sencera del Fortuny s’omplís per sentir Shakespeare, Sòfocles o Büchner. És possible que per les cares de satisfacció, així com pels comentaris sentits en acabar els espectacles, Francesc Cerro & cia hagin acabat per trencar aquella famosa màxima de Mark Twain que deia allò que els clàssics eren llibres que tothom elogiava, però que ningú no llegia. Dubto que a partir d’ara, vist el que s’ha vist al Fortuny, aquest públic només els elogiï i no els llegeixi. I encara que només fos per aquest motiu –ateses les confusions conceptuals i les mancances culturals de casa nostra–, Grans mestres a escena hauria d’arribar urgentment a tots els punts del país.