Josep Maria Benet i Jornet: un petit exorcisme personal

Potser algun cop ja he comentat que si em vaig enamorar d’aquesta cosa rara del teatre, la culpa la van tenir Anton P. Txèkhov, Josep Maria Flotats i Laura Conejero (no sé si en aquest ordre exactament) quan l’any 1989 vaig anar a veure tres cops seguits al Poliorama la versió de Pierre Romans de Les tres germanes. Tanmateix, no va ser fins uns dos anys més tard que em va passar el mateix amb la literatura dramàtica. Cursava segon de filologia catalana a la UB i a l’assignatura Literatura catalana contemporània I, que llavors impartia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida!), vaig ser dels pocs que d’entre JV Foix, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere IV i Josep Maria Benet i Jornet, vaig triar aquest últim per fer el meu treball/assaig de final de curs. D’aquest autor em sonava d’haver sentit temps enrere un anunci per la tele, que si no recordo malament era d’Ai, carai!, però que vaig ignorar del tot, posseït com estava llavors per l’esperit de Txèkhov i els posteriors Shakespeares (a qui vaig descobrir al Teatre Lliure de la mà de Lluís Homar i Anna Lizaran), els Lorenzaccios i els Misàntrops d’en Flotats, etc. Aquest tal Benet i Jornet, però, era l’únic dramaturg que podia triar per al treball i vaig pensar que si s’oferia al costat de tots aquells monstres sacrés de ben segur que alguna cosa deuria tenir d’interessant. D’altra banda, em venia molt de gust d’immergir-me en això que en deien “literatura dramàtica”, ja que si el que veia damunt dels escenaris m’encisava tant i jo pretenia ser filòleg, potser havia arribat el moment d’aprofitar l’oportunitat d’aplegar tots dos mons, el literari i el “performatiu”. I així ho vaig fer.

L’obra que havia d’analitzar era Berenàveu a les fosques. A més d’aquesta obra, també vaig adquirir el volum de Tres i Quatre, Revolta de bruixes, per poder llegir l’ampli pròleg d’Enric Gallén sobre l’autor. En aquest mateix llibre també hi havia l’obra Una vella, coneguda olor i no cal dir que em vaig “empassar” el volumet amb autèntica devoció. Va ser aleshores que vaig tenir la segona epifania teatral de la meva vida, aquest cop en forma literària. S’obria davant meu un món nou tan meravellós com el que m’havia mostrat un temps abans Txèkhov damunt de l’escena. A més, el cabdell va començar a esfilagarsar-se, ja que gràcies als tres textos esmentats descobria també l’existència d’un tal Antonio Buero Vallejo, penetrava en el complex entramat teatral de Bertolt Brecht i per primer cop entrava en contacte amb el patètic i bellíssim univers de Tennessee Williams (que tant marcaria la meva trajectòria acadèmica posterior). I a partir d’aquí, un llarg i interminable etcètera que ja no ha tingut aturall. D’aleshores ençà, per professió i per vocació (i per pur plaer, no cal dir-ho!), no he deixat de llegir teatre ni he deixat mai de fer proselitisme d’aquesta meravellosa activitat -per a mi situada indubtablement al mateix nivell que llegir narrativa o poesia-, sense que això hagi significat abandonar el gaudi de les representacions escèniques, ans al contrari, n’ha esdevingut el complement perfecte i sovint també el redós ideal en aquells moments en què, per circumstàncies personals, no m’ha estat possible d’anar a les sales teatrals.

Però això només va ser l’origen del meu “idil·li” amb el teatre de Benet i Jornet. Uns anys després, quan ja feia un cert temps que m’havia immergit en el món del teatre -tant des d’un punt de vista teòric com pràctic-, vaig decidir cercar nous horitzons vitals, acadèmics i professionals, i me’n vaig anar a viure a terres britàniques. Allí, entre d’altres activitats, vaig elaborar la meva tesina sobre Tennessee Williams, que a distància em dirigia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida, ho torno a dir!), però també vaig seguir connectat al teatre de Benet i Jornet: proposava de llegir Testament als meus estudiants d’estudis hispànics (i els solia posar Amic i amat, de Ventura Pons) i Quan la ràdio parlava de Franco; vaig programar Actrius en un cicle de cinema hispànic de la Universitat de Bristol i vaig pronunciar una petita conferència sobre ER; vaig fer de referee per a un article acadèmic sobre Salamandra i jo mateix vaig escriure un altre article sobre les obres del “Cicle de Drudània”. Atesa la meva dedicació a l’obra de Benet i Jornet, en aquells moments estava del tot convençut que el destí faria que un dia o altre l’acabés coneixent personalment, ja que m’hauria agradat transmetre-li tot el que la seva obra havia significat per a mi i el que modestament havia fet per promoure-la més enllà de les nostres fronteres. Un cop més, però, la meva timidesa habitual ho va impedir i aquest desig no es va fer mai realitat. Ni tan sols uns anys després, quan en coincidir per casualitat al TNC veient Lluny de Nuuk, de Pere Riera, no vaig gosar adreçar-me-li, tot i tenir-lo quasi a tocar… i sense saber aleshores, esclar, que ja no tornaria a tenir cap altra oportunitat de fer-ho. Escric, doncs, aquest text com a homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, sí, però sobretot com a un petit “exorcisme” personal que em permeti desclavar-me una espineta que he dut clavada durant massa temps i que m’ha fet mal.

No crec que pugui afegir res més al que ja s’ha dit i es dirà (espero) sobre el pes que ha tingut la figura de Benet i Jornet en l’escena catalana contemporània. Gent que el coneixia a ell i la seva obra millor que no pas jo (Enric Gallén, Carles Batlle, Xavier Albertí, Sergi Belbel, Sharon Feldman, Josep Maria Miró…) han glossat i glossaran la rellevància del seu teatre com es mereix. Només espero que l’interès per les seves obres no decreixi i que se segueixi llegint, estudiant i, per descomptat, representant arreu amb regularitat. És sens dubte el millor homenatge que podria rebre algú tan imprescindible per a l’escena d’un país com ho ha estat ell: ras i curt, sense Àngel Guimerà i sense Josep Maria Benet i Jornet, avui dia no es podria parlar de teatre català.

Així, doncs, tot i que potser una mica tard, voldria exclamar un “gràcies per tot, “Papitu”, ens retrobem al teatre. Com ha de ser!”

 

BENET I JORNET

 

Pd.- Per tancar aquest modest i personal recordatori, i tal com ja he fet amb els meus estudiants de teatre de la UOC, indico tot seguit alguns enllaços que poden ajudar a conèixer, recordar i, per tant, valorar millor la seva figura.

 

Rodoreda, guerra i exili (una entrada a un blog)

Una estudiant de l’assignatura que imparteixo durant el 1r semestre, Literatura catalana del segle XX, m’ha escrit això:

Bon dia, Jordi:

He escrit un nou article, aquesta vegada sobre els contes d’exili de Rodoreda (gràcies a tu i a la teua assignatura).

Ací te’l deixe, perquè el lliges i perquè, si vols, el penges al tauler de l’aula d’enguany; per si pot ajudar o interessar als nous alumnes.

Una abraçada!

http://www.losojosdemirar.com/rodoreda-guerra-i-exili/

Coses així em segueixen recordant per què ser professor és la millor professió que hi ha.

Gràcies, Coloma!

De Sagarres i “Sagarretes”

Enguany se celebren els 50 anys de la mort de l’escriptor i dramaturg Josep Maria de Sagarra i la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha presentat un programa d’actes per homenatjar i recordar la figura d’aquest important escriptor català.
Aquesta presentació ha comptat amb la inevitable –i inefable!– presència i participació del fill de l’escriptor, el crític Joan de Sagarra. En l’esmentat acte, Joan de Sagarra va denunciar que el TNC no hagués programat cap obra del seu pare aquesta temporada i que “això és un fet imperdonable”. Ha aprofitat també per reclamar que s’elaborés un programa d’actes d’homenatge de catalans il·lustres per evitar aquesta mena d’oblits en el futur. Finalment va acabar afirmant que l’actual director del TNC, Sergi Belbel, ho estava fent “molt malament” al capdavant de la institució de la Plaça de les Glòries.
Joan Ollé, que dirigirà l’homenatge a l’escriptor que tindrà lloc al Palau de la Música Catalana a finals d’aquest mes, també sembla que ha mostrat la seva estranyesa davant del fet que el TNC programés dos espectacles de Joan Maragall en el seu centenari (ell en va dirigir un) i cap a Josep Maria de Sagarra.
Joan de Sagarra (o “Sagarreta” com se’l coneix càusticament entre la “família” teatral) és un home que ha viscut tota la vida a l’ombra del seu pare: per coneixements adquirits (alta cultura i cosmopolitisme), coneixences intel·lectuals i possibilitats (tant culturals com econòmiques), Joan de Sagarra tenia al seu abast la possibilitat d’esdevenir una figura clau dins del teatre català, però malauradament el seu talent sempre resultà infinitament inferior al del seu pare. L’il·lustre plançó del dramaturg català, doncs, ha dedicat bona part de la seva vida a la crítica teatral i, mercès a la seva infinita supèrbia i arrogància, ha arribat a creure’s una mena de llegenda periodística teatral, una mena de Michael Billington català (en realitat, però, no arriba als nivells d’Haro Tecglen i Marcos Ordóñez, per exemple). Personatge rabiós i ressentit –característiques pròpies de qui es creu important, però que es coneix les mancances i limitacions– la seva principal característica sempre ha estat la de repartir estopa contra tot i tothom per, més tard o més d’hora, acabar situant-se ell mateix entre l’elit de la crítica teatral europea (així es va definir ell mateix un dia, en un d’aquells articles onanístics que publicava a El País i que duien el petul·lant nom de La horma de mi sombrero). El mateix que un dia –emboirat per un excés alcohòlic, hàbit força arrelat en l’insigne crític– va demanar públicament que es representés Ignasi Iglesias al TNC perquè, segons ell, no podia ser que el primer premi de teatre que es va crear al país i que duia el nom del dramaturg de Sant Andreu fos oblidat pel TNC (el pitjor de tot és que li van fer cas!) El mateix que odia profundament Salvador Oliva per haver-se atrevit a traduir tota l’obra dramàtica de Shakespeare al català i, així, prendre-li els royalties que tenia en exclusiva per les traduccions del seu pare. El mateix que va fer un pròleg infumable a la traducció que Modest Prats va fer de la Fedra de Racine, on només parla d’ell, d’ell i només d’ell. El mateix (ell i bona part de la professió) que maldeia dia sí, dia també, la “innecessària” creació del TNC. Etcètera.
Doncs bé, aquest personatge ara s’indigna per la programació del TNC i diu que Belbel “ho fa malament”. La pregunta és, més enllà del presumpte oblit de programar Josep Maria de Sagarra, què és el que Belbel no fa bé segons Joan de Sagarra? Doncs no ho sabem ni ho sabrem. Una crítica argumentada i contraprogramàtica? I ara! Això seria constructiu, dialèctic, objecte de debat, i des de quan Joan de Sagarra ha pretès mai res semblant? Aquest home porta tota la seva vida “destruint”; no ha “creat” mai res. Bé, sí, la seva “gran” aportació a la cultura catalana (la “cultureta”, que en diu ell) va ser la creació del terme “gauche divine” per definir els (pseudo)intel·lectuals del Bocaccio de finals dels 60. The Rest is Silence, que diria Shakespeare.
Parlant de misèries, en la seva diatriba, Sagarra anava acompanyat de Joan Ollé, el mateix que en un memorable article a tota plana a El País d’ara fa uns 12 anys posava de volta i mitja el TNC i la política d’aquest teatre per programar “clàssics catalans”, combinació de termes –“clàssic” i “català”– que Ollé qualificava ”enginyosament” a l’article com a oxímoron. Ara Ollé, a més d’haver dirigit més d’un d’aquests “oxímorons” al mateix TNC (Rodoreda, Maragall), reclama Sagarra al teatre de les Glòries. Bravo, maestro! Esclar que la “rabieta” d’Ollé es va produir després que se’l rebutgés com a membre del consell assessor del TNC. Un cop va aconseguir aquest mateix càrrec en l’altre teatre públic de la ciutat, el Teatre Lliure, l’insigne director va callar i sembla ser que ja no hi va haver cap més problema pel que fa a les programacions dels teatres públics.
I encara hi ha qui s’atreveix a qüestionar l’actualitat del teatre de Molière!

Tartuf                          Joan de Sagarra