Rodoreda, guerra i exili (una entrada a un blog)

Una estudiant de l’assignatura que imparteixo durant el 1r semestre, Literatura catalana del segle XX, m’ha escrit això:

Bon dia, Jordi:

He escrit un nou article, aquesta vegada sobre els contes d’exili de Rodoreda (gràcies a tu i a la teua assignatura).

Ací te’l deixe, perquè el lliges i perquè, si vols, el penges al tauler de l’aula d’enguany; per si pot ajudar o interessar als nous alumnes.

Una abraçada!

http://www.losojosdemirar.com/rodoreda-guerra-i-exili/

Coses així em segueixen recordant per què ser professor és la millor professió que hi ha.

Gràcies, Coloma!

De Sagarres i “Sagarretes”

Enguany se celebren els 50 anys de la mort de l’escriptor i dramaturg Josep Maria de Sagarra i la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha presentat un programa d’actes per homenatjar i recordar la figura d’aquest important escriptor català.
Aquesta presentació ha comptat amb la inevitable –i inefable!– presència i participació del fill de l’escriptor, el crític Joan de Sagarra. En l’esmentat acte, Joan de Sagarra va denunciar que el TNC no hagués programat cap obra del seu pare aquesta temporada i que “això és un fet imperdonable”. Ha aprofitat també per reclamar que s’elaborés un programa d’actes d’homenatge de catalans il·lustres per evitar aquesta mena d’oblits en el futur. Finalment va acabar afirmant que l’actual director del TNC, Sergi Belbel, ho estava fent “molt malament” al capdavant de la institució de la Plaça de les Glòries.
Joan Ollé, que dirigirà l’homenatge a l’escriptor que tindrà lloc al Palau de la Música Catalana a finals d’aquest mes, també sembla que ha mostrat la seva estranyesa davant del fet que el TNC programés dos espectacles de Joan Maragall en el seu centenari (ell en va dirigir un) i cap a Josep Maria de Sagarra.
Joan de Sagarra (o “Sagarreta” com se’l coneix càusticament entre la “família” teatral) és un home que ha viscut tota la vida a l’ombra del seu pare: per coneixements adquirits (alta cultura i cosmopolitisme), coneixences intel·lectuals i possibilitats (tant culturals com econòmiques), Joan de Sagarra tenia al seu abast la possibilitat d’esdevenir una figura clau dins del teatre català, però malauradament el seu talent sempre resultà infinitament inferior al del seu pare. L’il·lustre plançó del dramaturg català, doncs, ha dedicat bona part de la seva vida a la crítica teatral i, mercès a la seva infinita supèrbia i arrogància, ha arribat a creure’s una mena de llegenda periodística teatral, una mena de Michael Billington català (en realitat, però, no arriba als nivells d’Haro Tecglen i Marcos Ordóñez, per exemple). Personatge rabiós i ressentit –característiques pròpies de qui es creu important, però que es coneix les mancances i limitacions– la seva principal característica sempre ha estat la de repartir estopa contra tot i tothom per, més tard o més d’hora, acabar situant-se ell mateix entre l’elit de la crítica teatral europea (així es va definir ell mateix un dia, en un d’aquells articles onanístics que publicava a El País i que duien el petul·lant nom de La horma de mi sombrero). El mateix que un dia –emboirat per un excés alcohòlic, hàbit força arrelat en l’insigne crític– va demanar públicament que es representés Ignasi Iglesias al TNC perquè, segons ell, no podia ser que el primer premi de teatre que es va crear al país i que duia el nom del dramaturg de Sant Andreu fos oblidat pel TNC (el pitjor de tot és que li van fer cas!) El mateix que odia profundament Salvador Oliva per haver-se atrevit a traduir tota l’obra dramàtica de Shakespeare al català i, així, prendre-li els royalties que tenia en exclusiva per les traduccions del seu pare. El mateix que va fer un pròleg infumable a la traducció que Modest Prats va fer de la Fedra de Racine, on només parla d’ell, d’ell i només d’ell. El mateix (ell i bona part de la professió) que maldeia dia sí, dia també, la “innecessària” creació del TNC. Etcètera.
Doncs bé, aquest personatge ara s’indigna per la programació del TNC i diu que Belbel “ho fa malament”. La pregunta és, més enllà del presumpte oblit de programar Josep Maria de Sagarra, què és el que Belbel no fa bé segons Joan de Sagarra? Doncs no ho sabem ni ho sabrem. Una crítica argumentada i contraprogramàtica? I ara! Això seria constructiu, dialèctic, objecte de debat, i des de quan Joan de Sagarra ha pretès mai res semblant? Aquest home porta tota la seva vida “destruint”; no ha “creat” mai res. Bé, sí, la seva “gran” aportació a la cultura catalana (la “cultureta”, que en diu ell) va ser la creació del terme “gauche divine” per definir els (pseudo)intel·lectuals del Bocaccio de finals dels 60. The Rest is Silence, que diria Shakespeare.
Parlant de misèries, en la seva diatriba, Sagarra anava acompanyat de Joan Ollé, el mateix que en un memorable article a tota plana a El País d’ara fa uns 12 anys posava de volta i mitja el TNC i la política d’aquest teatre per programar “clàssics catalans”, combinació de termes –“clàssic” i “català”– que Ollé qualificava ”enginyosament” a l’article com a oxímoron. Ara Ollé, a més d’haver dirigit més d’un d’aquests “oxímorons” al mateix TNC (Rodoreda, Maragall), reclama Sagarra al teatre de les Glòries. Bravo, maestro! Esclar que la “rabieta” d’Ollé es va produir després que se’l rebutgés com a membre del consell assessor del TNC. Un cop va aconseguir aquest mateix càrrec en l’altre teatre públic de la ciutat, el Teatre Lliure, l’insigne director va callar i sembla ser que ja no hi va haver cap més problema pel que fa a les programacions dels teatres públics.
I encara hi ha qui s’atreveix a qüestionar l’actualitat del teatre de Molière!

Tartuf                          Joan de Sagarra