Cavalleria rusticana / Pagliacci: torna el verisme al Liceu!

Ja que l’autor posa en escena les antigues màscares, / m’envia novament davant vostre, / però no per dir-vos com abans / “les llàgrimes que vessem són falses! / Dels nostres estremiments i martiris / no us alarmeu!” No! / L’autor, en comptes d’això, ha volgut pintar-vos / un tros de vida. / L’artista és un home/ i ha d’escriure per als homes. / I s’ha inspirat en la veritat.

Aquestes paraules, extretes del pròleg de l’inici de Pagliacci, són tota una declaració d’intencions del que aquesta òpera (i també Cavalleria rusticana) ofereix a l’espectador: uno squarcio di vita (un tros de vida). Arriba el moment de representar il vero (la veritat) en escena, per tant s’acaben ja les històries mitològiques, les corts reials amb els seus monarques i aristòcrates, els burgesos i les seves cortesanes en els seus palaus o casals. Ni  tampoc no s’extraurà cap personatge d’origen humil que contrasti amb el seu amo poderós (Papageno, Leporello, Fígaro, Rigoletto o fins i tot Falstaff): ara se’ns presenta un estol de personatges que directament viuen immergits en la pobresa, però que demostraran que senten, estimen i pateixen (sobretot pateixen!) com ho fan els reis, els comtes o els rics patricis de les ciutats (If you prick us with a pindon’t we bleed?, sembla que exclamin tots ells, com feia Shylock a The Merchant of Venice). Uns personatges que, malgrat la modèstia dels seus orígens, posseeixen una dignitat i uns codis d’honor tan estrictes com els de qualsevol comte o duc d’altres temps.

 

PRINCIPALTEATRE-BARCELONA-CAVALLERIA-RUSTICANA-PAGLIACCI-0

 

Cavalleria Rusticana (1890), de Pietro Mascagni, es basa en un conte de l’escriptor sicilià Giovanni Verga, un relat influenciat pel naturalisme d’Emile Zola, en què el determinisme -extracte social humil, herència biològica- marca el destí d’uns personatges dominats per les baixes passions. L’argument de l’òpera és simple: Turiddu renuncia a casar-se amb la seva promesa, Santuzza, ja que  està enamorat d’una altra dona: Lola. Santuzza, despitada perquè estima Turiddu, revela aquest idil·li al marit de Lola, Alfio. Al final, tots dos homes acaben batent-se per honor en un duel i Turiddu acaba morint. La intensitat d’unes emocions a flor de pell i la defensa de la paraula donada regeixen la cavallerositat rústega que dona el títol de l’òpera i que inaugura aquest estil operístic anomenat verisme.

Si Cavalleria rusticana exhibeix un conflicte passional en la Sicília rural del segle XIX, Pagliacci (1892), de Ruggero Leoncavallo, a través d’un meravellós joc de teatre dins del teatre d’arrel pirandelliana, ens mostra una història d’amor que també acaba amb sang, però aquest cop permutant la pagesia siciliana per una companyia de teatre ambulant que actua en un poble de Calàbria. Nedda, la dona de Canio (director de la companyia teatral), s’enamora d’un jove del poble, Sílvio, el qual li proposa de fugir plegats aquell vespre quan ella acabi de representar l’obra (i ella accepta). Tonio, un actor de la companyia que està enamorat de Nedda però a qui ella rebutja, informa Canio per despit de la infidelitat de la seva esposa. Quan en plena representació de l’espectacle teatral, Canio obté la prova que Nedda, en efecte, l’enganya, perd el control i l’acaba assassinant en escena, com si l’acció formés part de l’obra representada. Tot seguit, Canio també mata Tonio, l’amant de Nedda, i davant del públic dóna per finalitzat “l’espectacle” (la commedia è finita!), tant el fictici com el real. El progressiu esquinçament anímic de Canio en saber de la infidelitat de Nedda (que esclata dramàticament en la cèlebre ària, Vesti la giubba) reflecteix l’esperit del verisme: mostrar la feresa d’unes passions viscerals extretes de la realitat i presentades davant del públic a través d’una música feta a mida: intensa, dolorosa a voltes, però colpidora sempre; amb cors, precioses melodies (que bells que són els intermezzi de totes dues òperes!), una orquestració potent, canto spianato en els moments climàtics… Tensió, realitat i bellesa, en definitiva, per presentar-nos aquests crus squarci di vita i fer-nos veure que, contràriament al que Canio ens deia a l’inici de l’òpera, il teatro e la vita SI son la stessa cosa (“el teatre i la vida SÍ que són el mateix”).

El muntatge d’aquestes dues òperes que presenta el Liceu és una producció del ROH Covent Garden de Londres, amb una posada en escena de Damiano Micheletto (un habitual en els darrers temps del Liceu: Così fan tutteLucia di LammermoorLuisa Miller), el qual va rebre el 2016 el Premi Laurence Olivier al millor espectacle operístic de l’any. La direcció musical anirà a càrrec del mestre hongarès Henrik Nánási, a qui també ja vam poder veure dirigir l’orquestra del Liceu fa uns anys en aquella espectacular Flauta màgica de la Komische Oper de Berlín.

Des d’un punt de vista vocal, el gran atractiu d’aquest muntatge és poder veure en escena el mític Roberto Alagna interpretant els rols de Turiddu i de Canio. Alagna és un dels millors tenors lírics de la història i amb les dues òperes de Mascagni i Leoncavallo puja un graó l’exigència vocal del seu repertori habitual, per bé que ja hagi representat aquests dos rols diverses vegades. Al seu costat hi haurà l’espectacular soprano dramàtica Elena Pankratova en el rol de Santuzza, mentre que Nedda serà interpretada per la soprano polonesa Aleksandra Kurzak (actual muller de Roberto Alagna, per cert). Gabriele Viviani i el sempre solvent Àngel Òdena seran els barítons que interpretaran els papers d’Alfio i Tonio.

[*Aquest article es va publicar el 30 de novembre de 2019 a la revista Teatre Barcelona.]

Rigoletto: el millor Verdi torna al Liceu

Oh, “Le Roi s’amuse” è il piú gran sogetto e forse il piú gran dramma dei tempi moderni. Tribolet è creazione degna di Shakespeare!![1]

[Carta de Giuseppe Verdi a Francesco Maria Piave]

Rigoletto és una òpera basada en l’obra de teatre Le roi s’amuse, de Victor Hugo, i forma part de l’anomenada Trilogia popolare de Giuseppe Verdi –Rigoletto, La traviata i Il trovatore–, és a dir, les tres òperes verdianes que van gaudir de gran popularitat entre el públic operístic de l’època (i podríem dir que de tots els temps) i que alhora es caracteritzen per tenir protagonistes d’un substrat social popular: un bufó geperut a Rigoletto, una cortesana en el cas de La traviata i una gitana i el seu fill trobador en el cas de Il trovatore. Aquestes tres òperes marquen el període de consolidació i maduresa musical d’un Verdi que deixa enrere el primer romanticisme de caire patriòtic (el dels llibrets simples però efectius de Temistocle Solera) per abraçar un romanticisme més profund i elaborat de la mà del llibretista i dramaturg Francesco Maria Piave.

Com era habitual en els drames de Victor Hugo, el desposseït, el desarrelat, l’oprimit, esdevé el protagonista que ha de lluitar contra la corrupció moral dels qui ostenten el poder. Treboulet –nom original de Rigoletto a l’obra d’Hugo– és cínic i cruel, però la seva maldat prové de les burles a què el sotmeten els poderosos que l’envolten (els cortesans). Rigoletto, tanmateix, oculta uns sentiments purs que només projecta en l’amor que sent per la seva filla Gilda, que ell amaga a ulls de tothom per por que caigui en mans del libidinós duc de Màntua (cosa que al final, òbviament, acaba succeint). Un amor pare-filla, d’altra banda, ben habitual en les òperes verdianes, com trobem, per exemple, a Nabucco, Luisa Miller, Simon Boccanegra o Giovanna d’Arco, entre d’altres. Verdi i Piave aprofundeixen el psicologisme del personatge principal del drama, el qual resulta atractiu per al públic justament perquè és capaç de mostrar el millor i el pitjor de l’ésser humà, perquè mostra sense embuts el contrast entre el grotesc i el sublim, tret ben propi, d’altra banda, de la teoria dramàtica de Victor Hugo.

Des del punt de vista musical, Rigoletto és una de les òperes més espectaculars quant a varietat i bellesa. Soprano, tenor, baríton i baix tenen moments inoblidables. Un breu però intens preludi que projecta la tempesta emocional que s’esdevindrà –i que recorda el futur inici tempestuós d’Otello– obre l’òpera i dóna pas a tot un reguitzell d’àries i cançons, bona part de les quals formen part del cànon operístic clàssic: Questa o quella, Ella mi fu rapita, Caro nome, Cortigiani, vil razza dannata, La donna è mobile… L’òpera, a més, conté diversos duos sublims i probablement el quartet més emocionant de la història del gènere: Bella figlia dell’amore. En definitiva, enamoraments furtius, filles ocultes, segrestos, i una música fabulosa formen un combinat romàntic que sens dubte converteix Rigoletto en una de les òperes més atractives del repertori.

Al Gran Teatre del Liceu, Rigoletto s’ha representat fins a 362 vegades i ara  arriba una nova versió coproduïda pel mateix Liceu i el Teatro Real de Madrid. Amb un muntatge minimalista, l’holandesa Monique Wagemakers deslocalitza i intemporalitza l’acció dramàtica; la direcció musical anirà a càrrec de Ricardo Frizza, gran rossinià i hàbil belcantista, que ben recentment hem vist en acció al Liceu, concretament la temporada passada en què va dirigir I Capuletti e Montecchi, de Vincenzo Bellini.

Pel que fa a l’apartat vocal, debuta en el rol del duc de Màntua Javier Camarena, el millor tenor lleuger del moment –compartint podi amb Juan Diego Flórez–, una corda lírica suau, la del duc de Màntua, que posa a prova el gruix de veu dels bons tenors lleugers; un repte per a Camarena i sens dubte un dels grans al·licients d’aquest muntatge. Al seu costat, l’immens Carlos Álvarez en un paper que li escau com anell al dit, no només vocalment, sinó dramàticament, ja que el baríton andalús, a més d’un enorme cantant, és un gran actor que de ben segur oferirà un Rigoletto formidable. La italiana Désirée Cantatore –extraordinària en els aguts– farà de Gilda i el bon baix croat Ante Jerkunica, de Sparafucile. En el segon repertori destaquen el debut en el rol de Rigoletto del sòlid i sempre eficient Àngel Òdena i la fantàstica veu de María José Moreno com a Gilda, una magnífica soprano lleugera que podia haver format part del primer repertori sense cap problema. Com a guinda del pastís, dissabte 25, i en una única funció, el gran Leo Nucci interpretarà el seu històric Rigoletto, potser ja per darrer cop, ja que el llegendari baríton bolonyès és a punt de fer 75 anys! S’albira, doncs, algun més que probable bis en aquesta funció.

En definitiva, una de les millors òperes de Verdi en un muntatge que a priori presenta atractius ben diversos.

[* Aquest article s’ha publicat també a la revista Teatre Barcelona]

rigoletto_liceu_bofill_02

[1] Le roi s’amuse té un gran argument i potser és el millor drama de l’època moderna. Tribolet és una creació digna de Shakespeare!!