Josep Maria Benet i Jornet: un petit exorcisme personal

Potser algun cop ja he comentat que si em vaig enamorar d’aquesta cosa rara del teatre, la culpa la van tenir Anton P. Txèkhov, Josep Maria Flotats i Laura Conejero (no sé si en aquest ordre exactament) quan l’any 1989 vaig anar a veure tres cops seguits al Poliorama la versió de Pierre Romans de Les tres germanes. Tanmateix, no va ser fins uns dos anys més tard que em va passar el mateix amb la literatura dramàtica. Cursava segon de filologia catalana a la UB i a l’assignatura Literatura catalana contemporània I, que llavors impartia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida!), vaig ser dels pocs que d’entre JV Foix, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere IV i Josep Maria Benet i Jornet, vaig triar aquest últim per fer el meu treball/assaig de final de curs. D’aquest autor em sonava d’haver sentit temps enrere un anunci per la tele, que si no recordo malament era d’Ai, carai!, però que vaig ignorar del tot, posseït com estava llavors per l’esperit de Txèkhov i els posteriors Shakespeares (a qui vaig descobrir al Teatre Lliure de la mà de Lluís Homar i Anna Lizaran), els Lorenzaccios i els Misàntrops d’en Flotats, etc. Aquest tal Benet i Jornet, però, era l’únic dramaturg que podia triar per al treball i vaig pensar que si s’oferia al costat de tots aquells monstres sacrés de ben segur que alguna cosa deuria tenir d’interessant. D’altra banda, em venia molt de gust d’immergir-me en això que en deien “literatura dramàtica”, ja que si el que veia damunt dels escenaris m’encisava tant i jo pretenia ser filòleg, potser havia arribat el moment d’aprofitar l’oportunitat d’aplegar tots dos mons, el literari i el “performatiu”. I així ho vaig fer.

L’obra que havia d’analitzar era Berenàveu a les fosques. A més d’aquesta obra, també vaig adquirir el volum de Tres i Quatre, Revolta de bruixes, per poder llegir l’ampli pròleg d’Enric Gallén sobre l’autor. En aquest mateix llibre també hi havia l’obra Una vella, coneguda olor i no cal dir que em vaig “empassar” el volumet amb autèntica devoció. Va ser aleshores que vaig tenir la segona epifania teatral de la meva vida, aquest cop en forma literària. S’obria davant meu un món nou tan meravellós com el que m’havia mostrat un temps abans Txèkhov damunt de l’escena. A més, el cabdell va començar a esfilagarsar-se, ja que gràcies als tres textos esmentats descobria també l’existència d’un tal Antonio Buero Vallejo, penetrava en el complex entramat teatral de Bertolt Brecht i per primer cop entrava en contacte amb el patètic i bellíssim univers de Tennessee Williams (que tant marcaria la meva trajectòria acadèmica posterior). I a partir d’aquí, un llarg i interminable etcètera que ja no ha tingut aturall. D’aleshores ençà, per professió i per vocació (i per pur plaer, no cal dir-ho!), no he deixat de llegir teatre ni he deixat mai de fer proselitisme d’aquesta meravellosa activitat -per a mi situada indubtablement al mateix nivell que llegir narrativa o poesia-, sense que això hagi significat abandonar el gaudi de les representacions escèniques, ans al contrari, n’ha esdevingut el complement perfecte i sovint també el redós ideal en aquells moments en què, per circumstàncies personals, no m’ha estat possible d’anar a les sales teatrals.

Però això només va ser l’origen del meu “idil·li” amb el teatre de Benet i Jornet. Uns anys després, quan ja feia un cert temps que m’havia immergit en el món del teatre -tant des d’un punt de vista teòric com pràctic-, vaig decidir cercar nous horitzons vitals, acadèmics i professionals, i me’n vaig anar a viure a terres britàniques. Allí, entre d’altres activitats, vaig elaborar la meva tesina sobre Tennessee Williams, que a distància em dirigia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida, ho torno a dir!), però també vaig seguir connectat al teatre de Benet i Jornet: proposava de llegir Testament als meus estudiants d’estudis hispànics (i els solia posar Amic i amat, de Ventura Pons) i Quan la ràdio parlava de Franco; vaig programar Actrius en un cicle de cinema hispànic de la Universitat de Bristol i vaig pronunciar una petita conferència sobre ER; vaig fer de referee per a un article acadèmic sobre Salamandra i jo mateix vaig escriure un altre article sobre les obres del “Cicle de Drudània”. Atesa la meva dedicació a l’obra de Benet i Jornet, en aquells moments estava del tot convençut que el destí faria que un dia o altre l’acabés coneixent personalment, ja que m’hauria agradat transmetre-li tot el que la seva obra havia significat per a mi i el que modestament havia fet per promoure-la més enllà de les nostres fronteres. Un cop més, però, la meva timidesa habitual ho va impedir i aquest desig no es va fer mai realitat. Ni tan sols uns anys després, quan en coincidir per casualitat al TNC veient Lluny de Nuuk, de Pere Riera, no vaig gosar adreçar-me-li, tot i tenir-lo quasi a tocar… i sense saber aleshores, esclar, que ja no tornaria a tenir cap altra oportunitat de fer-ho. Escric, doncs, aquest text com a homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, sí, però sobretot com a un petit “exorcisme” personal que em permeti desclavar-me una espineta que he dut clavada durant massa temps i que m’ha fet mal.

No crec que pugui afegir res més al que ja s’ha dit i es dirà (espero) sobre el pes que ha tingut la figura de Benet i Jornet en l’escena catalana contemporània. Gent que el coneixia a ell i la seva obra millor que no pas jo (Enric Gallén, Carles Batlle, Xavier Albertí, Sergi Belbel, Sharon Feldman, Josep Maria Miró…) han glossat i glossaran la rellevància del seu teatre com es mereix. Només espero que l’interès per les seves obres no decreixi i que se segueixi llegint, estudiant i, per descomptat, representant arreu amb regularitat. És sens dubte el millor homenatge que podria rebre algú tan imprescindible per a l’escena d’un país com ho ha estat ell: ras i curt, sense Àngel Guimerà i sense Josep Maria Benet i Jornet, avui dia no es podria parlar de teatre català.

Així, doncs, tot i que potser una mica tard, voldria exclamar un “gràcies per tot, “Papitu”, ens retrobem al teatre. Com ha de ser!”

 

BENET I JORNET

 

Pd.- Per tancar aquest modest i personal recordatori, i tal com ja he fet amb els meus estudiants de teatre de la UOC, indico tot seguit alguns enllaços que poden ajudar a conèixer, recordar i, per tant, valorar millor la seva figura.

 

Els nostres clàssics teatrals i els nostres errors clàssics

In the particular is contained the universal.

James Joyce

Arran de l’estrena d’una de les gatades de Serafí Pitarra al TNC, El cantador, m’ha cridat l’atenció la reflexió que Elsa Álvarez Forges fa de l’obra a Núvol. Entre d’altres consideracions, Álvarez afirma que aquesta obra “no és un clàssic”, ja que “té data de caducitat” perquè parla “de l’actualitat política i artística de l’època, que avui ens cau molt llunyana” i, per tant, conclou Forges, [El cantador] “no és vàlida com a obra d’art”.

Deixant de banda les múltiples, variades i discutibles definicions de què és o què no és una obra d’art, i més enllà de la normalitat que suposa que es programi un autor local del segle XIX a qualsevol país que tingui una tradició teatral normal, crec que potser fóra bo d’entendre que una representació teatral vuitcentista no sempre té com a raó de ser o com a objectiu únic transmetre’n la seva universalitat, sinó que també hi pot haver un desig de recuperar, representar i consolidar en l’imaginari col·lectiu una memòria que ha permès de traçar una línia de continuïtat històrica teatral que ens explica a través del passat. Girs lingüístics, humorisme, teatre de situacions, caràcters, fets històrics, la societat de l’època, allò que feia glatir els nostres besavis, en definitiva; tot plegat configura un imaginari que avançarà, evolucionarà, canviarà al llarg del temps, i la consciència d’aquests canvis –l’evolució històrica i estètica d’un país, també a través del teatre– hauria de formar part de manera natural del nostre patrimoni personal, social i cultural; sense tenir consciència d’això, difícilment foragitarem un dels mals endèmics del teatre català, que no és altre que l’amnèsia històrica. No hi ha teatre a les escoles, amb prou feines hi ha editorials de textos teatrals i la literatura dramàtica resulta desconeguda per a la gran majoria de catalans: qui són per als autors d’avui dia o per al públic mitjà Francesc Fontanella, Joan Ramis, Josep Robrenyo, Eduard Escalante, Víctor Balaguer…? “Desconeguts”, “irrepresentables” (cert en alguns casos) i “museístics”, són alguns dels qualificatius habituals que s’empren –sempre amb un menyspreu evident!– a l’hora d’esmentar els dramaturgs catalans del XIX que no són Àngel Guimerà (i aquest, justet s’escapa de la crema). Conseqüentment, la nostra tradició escènica, a més d’escapçada per raons històriques i polítiques òbvies, resulta feble i, per damunt de tot, ignorada.

El que està fent Xavier Albertí al TNC és certament important: programar Josep Maria de Sagarra i Serafí Pitarra en una mateixa temporada, juntament amb conferències obertes a tothom, programes de difusió a les biblioteques públiques, publicacions, acords amb escoles i instituts, etcètera, és una tasca pedagògica ingent ateses les enormes mancances del país en aquest camp. Conèixer el camí irregular i farcit d’obstacles de tota mena que ha recorregut el teatre català del segle XIX ençà permet entendre millor el perquè del nostre il·lusionant present teatral.

Aquesta mateixa setmana ho comentava personalment amb Josep Maria Miró tot parlant d’Ocells i llops de Josep Maria de Sagarra, també representada al TNC. Deia apassionadament Miró, “potser hi ha moments que l’obra conté algunes situacions que avui dia grinyolen o que ens resulten carrinclones, però la força humana del drama combinada amb l’assumpció d’una situació històrica concreta fan que el producte dramàticament funcioni i alhora es visualitzi, es faci pública, una baula més de la nostra tradició teatral. La programació de l’obra, doncs, és tot un encert per part del TNC!”. No cal dir que subscric fil per randa l’opinió del dramaturg osonenc.

Aquí, però, a més de pobres som exquisits: cal que tot autor català sigui per definició clàssic i universal alhora si volem representar-lo. Sembla que si no tenim Marivaux o Shakespeare (que no els tenim!), ja podem desar les nostres obres al calaix! Seguint aquest esquema reduccionista, doncs, ben pocs autors de ben pocs països són dignes de ser representats enlloc! Per posar només un exemple proper: un autor com Eugène Labiche, les obres del qual, pels gustos d’avui dia, resulten ben adotzenades, hauria de reposar entre els prestatges de les biblioteques només per a gaudi d’estudiosos, acadèmics i d’algun nostàlgic demodée; doncs bé, recomano que es faci un cop d’ull a la programació de La Comédie Française d’aquesta temporada i trobareu el vodevilesc Labiche programat amb tota normalitat en el teatre nacional més clàssic de França. Allà, però, localisme i universalitat a l’hora de parlar de patrimoni propi han anat sempre de la maneta.

Està clar que els ciments dels edificis no es veuen i que allò que llueix més és la façana o els acabats interiors; hauríem de saber, però, que per bonic que sigui un habitatge, si no hi ha solidesa en els fonaments la inestabilitat serà permanent. Fóra bo no oblidar-ho, malgrat la nostra rabiosa modernitat i el nostre roent i indomable cosmopolitisme.

 

Teatre català