Josep Maria Benet i Jornet: un petit exorcisme personal

Potser algun cop ja he comentat que si em vaig enamorar d’aquesta cosa rara del teatre, la culpa la van tenir Anton P. Txèkhov, Josep Maria Flotats i Laura Conejero (no sé si en aquest ordre exactament) quan l’any 1989 vaig anar a veure tres cops seguits al Poliorama la versió de Pierre Romans de Les tres germanes. Tanmateix, no va ser fins uns dos anys més tard que em va passar el mateix amb la literatura dramàtica. Cursava segon de filologia catalana a la UB i a l’assignatura Literatura catalana contemporània I, que llavors impartia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida!), vaig ser dels pocs que d’entre JV Foix, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere IV i Josep Maria Benet i Jornet, vaig triar aquest últim per fer el meu treball/assaig de final de curs. D’aquest autor em sonava d’haver sentit temps enrere un anunci per la tele, que si no recordo malament era d’Ai, carai!, però que vaig ignorar del tot, posseït com estava llavors per l’esperit de Txèkhov i els posteriors Shakespeares (a qui vaig descobrir al Teatre Lliure de la mà de Lluís Homar i Anna Lizaran), els Lorenzaccios i els Misàntrops d’en Flotats, etc. Aquest tal Benet i Jornet, però, era l’únic dramaturg que podia triar per al treball i vaig pensar que si s’oferia al costat de tots aquells monstres sacrés de ben segur que alguna cosa deuria tenir d’interessant. D’altra banda, em venia molt de gust d’immergir-me en això que en deien “literatura dramàtica”, ja que si el que veia damunt dels escenaris m’encisava tant i jo pretenia ser filòleg, potser havia arribat el moment d’aprofitar l’oportunitat d’aplegar tots dos mons, el literari i el “performatiu”. I així ho vaig fer.

L’obra que havia d’analitzar era Berenàveu a les fosques. A més d’aquesta obra, també vaig adquirir el volum de Tres i Quatre, Revolta de bruixes, per poder llegir l’ampli pròleg d’Enric Gallén sobre l’autor. En aquest mateix llibre també hi havia l’obra Una vella, coneguda olor i no cal dir que em vaig “empassar” el volumet amb autèntica devoció. Va ser aleshores que vaig tenir la segona epifania teatral de la meva vida, aquest cop en forma literària. S’obria davant meu un món nou tan meravellós com el que m’havia mostrat un temps abans Txèkhov damunt de l’escena. A més, el cabdell va començar a esfilagarsar-se, ja que gràcies als tres textos esmentats descobria també l’existència d’un tal Antonio Buero Vallejo, penetrava en el complex entramat teatral de Bertolt Brecht i per primer cop entrava en contacte amb el patètic i bellíssim univers de Tennessee Williams (que tant marcaria la meva trajectòria acadèmica posterior). I a partir d’aquí, un llarg i interminable etcètera que ja no ha tingut aturall. D’aleshores ençà, per professió i per vocació (i per pur plaer, no cal dir-ho!), no he deixat de llegir teatre ni he deixat mai de fer proselitisme d’aquesta meravellosa activitat -per a mi situada indubtablement al mateix nivell que llegir narrativa o poesia-, sense que això hagi significat abandonar el gaudi de les representacions escèniques, ans al contrari, n’ha esdevingut el complement perfecte i sovint també el redós ideal en aquells moments en què, per circumstàncies personals, no m’ha estat possible d’anar a les sales teatrals.

Però això només va ser l’origen del meu “idil·li” amb el teatre de Benet i Jornet. Uns anys després, quan ja feia un cert temps que m’havia immergit en el món del teatre -tant des d’un punt de vista teòric com pràctic-, vaig decidir cercar nous horitzons vitals, acadèmics i professionals, i me’n vaig anar a viure a terres britàniques. Allí, entre d’altres activitats, vaig elaborar la meva tesina sobre Tennessee Williams, que a distància em dirigia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida, ho torno a dir!), però també vaig seguir connectat al teatre de Benet i Jornet: proposava de llegir Testament als meus estudiants d’estudis hispànics (i els solia posar Amic i amat, de Ventura Pons) i Quan la ràdio parlava de Franco; vaig programar Actrius en un cicle de cinema hispànic de la Universitat de Bristol i vaig pronunciar una petita conferència sobre ER; vaig fer de referee per a un article acadèmic sobre Salamandra i jo mateix vaig escriure un altre article sobre les obres del “Cicle de Drudània”. Atesa la meva dedicació a l’obra de Benet i Jornet, en aquells moments estava del tot convençut que el destí faria que un dia o altre l’acabés coneixent personalment, ja que m’hauria agradat transmetre-li tot el que la seva obra havia significat per a mi i el que modestament havia fet per promoure-la més enllà de les nostres fronteres. Un cop més, però, la meva timidesa habitual ho va impedir i aquest desig no es va fer mai realitat. Ni tan sols uns anys després, quan en coincidir per casualitat al TNC veient Lluny de Nuuk, de Pere Riera, no vaig gosar adreçar-me-li, tot i tenir-lo quasi a tocar… i sense saber aleshores, esclar, que ja no tornaria a tenir cap altra oportunitat de fer-ho. Escric, doncs, aquest text com a homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, sí, però sobretot com a un petit “exorcisme” personal que em permeti desclavar-me una espineta que he dut clavada durant massa temps i que m’ha fet mal.

No crec que pugui afegir res més al que ja s’ha dit i es dirà (espero) sobre el pes que ha tingut la figura de Benet i Jornet en l’escena catalana contemporània. Gent que el coneixia a ell i la seva obra millor que no pas jo (Enric Gallén, Carles Batlle, Xavier Albertí, Sergi Belbel, Sharon Feldman, Josep Maria Miró…) han glossat i glossaran la rellevància del seu teatre com es mereix. Només espero que l’interès per les seves obres no decreixi i que se segueixi llegint, estudiant i, per descomptat, representant arreu amb regularitat. És sens dubte el millor homenatge que podria rebre algú tan imprescindible per a l’escena d’un país com ho ha estat ell: ras i curt, sense Àngel Guimerà i sense Josep Maria Benet i Jornet, avui dia no es podria parlar de teatre català.

Així, doncs, tot i que potser una mica tard, voldria exclamar un “gràcies per tot, “Papitu”, ens retrobem al teatre. Com ha de ser!”

 

BENET I JORNET

 

Pd.- Per tancar aquest modest i personal recordatori, i tal com ja he fet amb els meus estudiants de teatre de la UOC, indico tot seguit alguns enllaços que poden ajudar a conèixer, recordar i, per tant, valorar millor la seva figura.

 

Anna Lizaran

Després de l’allau d’elogis –ben merescuts!– que darrerament ha acaparat la malaguanyada Anna Lizaran, he pensat molt si escriure aquestes ratlles, ja que tinc la impressió que tot el que jo pugui dir, com passa sovint amb Shakespeare, ja ho hauran dit abans els altres. Però com que aquests dies també s’han dit moltes bajanades (la darrera: fer Agost amb una altra actriu com a homenatge pòstum!), crec que no estarà de més aportar el meu granet de sorra al garbuix de comentaris que han circulat per tot arreu referents a la gran actriu del Lliure. No parlaré de la persona, ja que no l’he coneguda (i, per tant, em nego a dir-li “Anita”, com ara fa tanta gent, seguint l’efecte “Manolo” Vázquez Montalbán: sembla ara que tots siguem “amics” del difunt!), però sí una mica de l’actriu.

Seguint una tradició molt pròpia d’una generació d’intèrprets d’aquest país –que enllaça amb la recent història teatral de pes del mateix país a partir de la irrupció del teatre independent a finals dels anys 50–, Anna Lizaran adquireix les seves habilitats escèniques pouant en els seus orígens populars (Esparreguera), adquirint unes dosis d’excel·lència teòrica a París sota la batuta del mestre de mim, Jacques LeCoq i, a partir d’aquí, bastint un bagatge a partir de la seva passió diària per la professió i de l’impagable aprenentatge al costat de tota una generació d’actors i actrius que, com ella, compartien el mateix tarannà (origen popular, autodidactisme i excel·lència) i un espai on explorar, mostrar i, sobretot, aprendre l’art del teatre, com va ser la cooperativa teatral del Teatre Lliure del barri de Gràcia.

Anna Lizaran combinava una dicció magistral amb una notabilíssima força corporal (fruit sens dubte de la petjada LeCoq), una capacitat –la d’excel·lir en cos i paraula alhora– dissortadament no gaire freqüent entre els intèrprets del nostre país i que la convertien en una actriu completíssima des d’un punt de vista tècnic. D’altra banda, l’esmentada passió pel seu ofici (que la porten a mostrar un cert tantsemenfotisme per altres activitats no teatrals –cinema, pedagogia…–), la van convertir definitivament en una rara avis dins del món dels actors i de les actrius d’avui dia: una actriu teatral “total”.

Allunyada del divisme estereotipat i afectat dels monstre sacrée dels segles XIX i XX (i que a casa nostra representen tan bé actrius com Núria Espert o Rosa Maria Sardà, per exemple), la seva aura especial quan trepitjava l’escena era enorme i contagiosa, tant per als altres intèrprets com per al públic. La seva capacitat empàtica era inigualable i, en aquest sentit, era de les poques actrius capaces de convertir un paper mediocre en un enorme i hipnotitzador personatge, tal com va demostrar, per exemple, en la sobrevaloradíssima Agost, i que ja vaig comentar en el seu moment en aquest mateix bloc.

Tal com passa en el món del teatre i sabem a bastament tots els que ens agrada una mica “la cosa”, no hi ha millor homenatge a l’actriu que servar a la memòria allò que ella cada nit aconseguia transmetre’ns: una autèntica exhibició diària de l’art de Talia i Melpomene; cap homenatge no podrà mai igualar el plaent exercici de remembrar aquells textos que ens colpien per la seva qualitat intrínseca, sí, però abans que res per la capacitat que posseïa l’actriu per saber-nos-els transmetre, per fer-nos-els penetrar a través de cada un dels porus de la nostra pell fins a tocar-nos la fibra interior i, com molt gràficament descrivien els medievals, omplir-nos els ulls amb l”aigua del cor”. Era Lear-Lizaran o era Shakespeare qui ens trasbalsava cada nit al pati de butaques? Era Luba Andrèievna-Lizaran o Txèkhov? Era la marquesa de Merteuil-Lizaran o Heiner Müller? La causant d’aquesta catarsi aristotèlica diària era, sens dubte, Anna Lizaran, ja que cal recordar una dada bàsica que sovint oblidem: el teatre neix del actors, no dels dramaturgs ni dels directors, com molt bé sabia, precisament, el dramaturg més gran de tots els temps, William Shakespeare… que abans que res era un actor!

La seva fi, afortunadament, li ha arribat quan ja feia força anys que gaudia d’un gran i dolç moment artístic (i no ara mateix, com babauament i de manera ignorant molt mitjans han afirmat aquests darrers dies), uns anys en què el seu gaudi damunt l’escena, juntament amb el seu talent, treball i experiència, convertien cada una de les seves interpretacions en una autèntica demostració del millor que pot oferir el teatre a l’espectador.

Moltíssimes gràcies, Anna, pels moment inoblidables i fins sempre!

Lizaran

Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida: força llum… i alguna ombra

Anna Ycobalzeta, Rosa Novell i Pepa López es reuneixen al voltant d’una taula amb el pretext de parlar d’uns monòlegs de personatges clàssics que cadascuna d’elles ha d’interpretar. De manera natural i original, les tres actrius, que en aquesta reunió s’interpreten a si mateixes, aporten a l’espectador per mitjà d’aquest recurs –reunió prèvia a un assaig– informació sobre la tragèdia en la qual s’emmarquen els personatges que han de representar.

Un cop feta aquesta introducció parateatral d’arrel pirandelliana, cadascuna de les actrius pren una peça de roba, ocupa el centre de l’escena (sòbriament delimitada per quatre catifes i una olivera al bell mig de l’escenari) i totes tres comencen a interpretar successivament els seus respectius personatges. Un cop acabada la representació, totes tres tornen a la taula d’inici i prossegueixen la reunió mentre els seus comentaris es fonen al mateix temps que es fon la llum de l’escena. Així acaba l’obra.

Una idea senzilla, original, i que funciona de meravella. Des d’un punt de vista formal, doncs (la dramatúrgia és de Rosa Novell), l’obra mereix sens dubte un onze sobre deu. Pel que fa al contingut, la idea que s’exposa és la del text original de Biel Mesquida, un text en què l’autor dona veu a tres personatges aparentment secundaris de tres grans tragèdies clàssiques gregues que, d’altra banda, es corresponen als tres grans autors tràgics. Així, al primer monòleg, Pepa López interpreta Enona, dida de Fedra, de la tragèdia d’Eurípides del mateix nom; al segon monòleg, Rosa Novell interpreta la Clitemnestra d’Agamèmnon, primera part de la trilogia de l’Orestíada d’Èsquil; finalment Anna Ycobalzeta interpreta Ismene, la germana d’Antígona, de la tragèdia homònima de Sòfocles. En el programa de mà s’explica textualment que aquests personatges “esdevenen testimonis directes dels esdeveniments, de vegades instruments voluntaris o involuntaris d’aquests esdeveniments, sempre víctimes d’un destí fatal que no estava escrit per a elles, però que les ha arrossegat com un vendaval”.

Si a l’encert formal esmentat hi afegim aquesta declaració d’intencions, el producte resultant esdevé d’allò més engrescador dramàticament i intel·lectualment.  Tanmateix aquí és comença a ombrejar la llum de l’obra. La irregularitat dels textos, d’una banda, i la d’alguna interpretació, de l’altra, condicionen l’expectant exquisidesa del producte. M’explico.

El contingut del monòleg d’Enona és forçat i sense pràcticament substància, més enllà de la pròpia circumstància dramàtica d’un personatge del tot tangencial a la tragèdia a què pertany. El text i els sentiments són artificiosos i freguen el melodrama; només la força i el saber fer d’un monstre escènic com Pepa López fan surar aquest mediocre text. Dit altrament, això mateix en mans d’una actriu “normal” esfondra l’obra de bell antuvi! Pepa López, però, és d’aquelles actrius –com ja vaig esmentar que també passa amb Anna Lizarán– que és capaç de fer créixer en escena qualsevol text per matusser que resulti.

El cas següent capgira aquesta circumstància. El text de Clitemnestra ja és tota una altra cosa. D’un gruix dramàtic enorme (i aquí una altra patinada de l’autor: qui pot presentar Clitemnestra com a un personatge secundari?? Això és com dir que Iago és un secundari a l’Otel·lo de Shakespeare!), Rosa Novell fa una interpretació impostada i afectada que segueix els patrons “núriaespertístics” de representació clàssica de tràgics grecs. Llàstima perquè els personatges contemporanis, Novell els acostuma a brodar com poques actrius són capaces (sempre, això sí, deixant de banda la sibil·lació exagerada de les seves esses!), però el classicisme sembla que a certa edat fa un salt temporal i se situa automàticament a l’època dels monstre sacrée! En fi…

Per últim, el moment àlgid final: Anna Ycobalzeta interpreta una Ismene magistral. Jove, actual, defensora de tota la seva dimensió humana, una humanitat ofegada tothora per l’omnipresent figura de la seva germana, l’heroica Antígona. Continguda quan calia, treball corporal i dicció de llibre, Ycobalzeta emplena de versemblança un text que, alhora, resulta amb escreix el millor, el més ric, el més cromàtic, el més dialèctic, dels tres textos representats.

Així, doncs, la idea i la posada en escena són correctíssimes, la intencionalitat dels textos és ambiciosa i la direcció escènica és sòbria i imaginativa alhora. En el contingut irregular d’aquests mateixos textos, així com en alguna interpretació grinyolant, és on rau, si se’m permet l’adequat classicisme, el taló d’ Aquíl·les d’aquest, d’altra banda i en línies generals, correcte, entretingut i pedagògic muntatge.

Els-missatgers-no-arriben-mai

Agost, de Tracy Letts: de l’esperit de Txèkhov a La riera

L’expectació era enorme, no només per l’absoluta unanimitat del públic a l’hora d’elogiar l’obra, sinó també per l’èxit obtingut arreu del món (o això diuen), així com per les bones crítiques rebudes.

I la veritat és que l’inici de l’obra respon plenament a l’expectativa generada: caràcters vius, radicals, que per mitjà del diàleg fan aflorar tèrboles relacions familiars amanides de manera transversal per conflictes generacionals ben latents. Tot plegat en la més pura línia de la tradició teatral americana del segle XX: el tarannà d’una família al llarg del temps (Our Town, Thornton Wilder), la tensió dramàtica de les complexes relacions plantejades combinades de manera tràgica i humorística alhora (Period of Adjustment, Tennessee Williams); l’enginy i la desinhibició dels diàlegs que descarreguen una atmosfera convulsa, carregada, molt humana, en definitiva, i que creen una expectació creixent entre el públic (A Delicate Balance, Edward Albee)…

Tanmateix quan l’obra arriba al seu moment climàtic al final de la segona part i acara el seu tram final, el pes dels personatges es revela molt més lleuger del que les escenes anteriors havien insinuat. Aquesta lleugeresa atansa els diversos personatges envers unes accions que acosten la resolució final dels conflictes plantejats cap a la senzilla estructura d’un serial més que no pas cap a una introspecció psicològica pròpia de tortuosos caràcters d’estructures dramàtiques com les de les obres i dels autors que acabo d’esmentar, teòrics precedents i models del teatre de Tracy Letts.

La sensació que el darrer acte s’allarga en excés (i això ho vaig poder copsar en comentar-ho amb gent que estava encantada amb l’obra, però que coincidia en aquest punt) respon al que acabo d’exposar: la manca de gruix d’uns personatges que, en acarar el desenllaç emocional final haurien d’haver demostrat la seva gran dimensió humana i que senzillament es queden a mig camí. Malauradament i a partir d’aquest punt, la inacció, acompanyada d’una progressiva buidor dels diàlegs (si res més no comparats amb la força mostrada fins aleshores), acaba llevant a l’obra el nervi vital inicial per acabar abocant-la cap al resultat final de tot plegat: un entreteniment allargassat. Una obra distreta, força divertida a estones, però que al final no deixa de proporcionar res que difereixi gaire del plaer que un bon serial de migdia de TV3 et deixa en acabar la setmana.

I és una llàstima, ja que el gavadal d’energia que els actors i les actrius aboquen al damunt de l’escena és exemplar. De fet crec que la clau de l’èxit d’aquesta obra rau molt més en l’electricitat interpretativa que no pas en la pròpia qualitat del text. Les sinèrgies –o la màgia, si preferiu– entre Anna Lizaran i Emma Vilarasau, per exemple –fet gens nou per a qualsevol seguidor de la trajectòria de les dues dives del Lliure–, hipnotitzen l’audiència, encimbellen el text per –oh, paradoxa!– mostrar-ne les seves mancances (del text, vull dir) a la darrera part de l’espectacle. A més, amb Lizaran passa un d’aquells fenòmens que es donen rarament en el teatre, però que quan succeeix et deixa del tot perplex: la seva actuació supera –i amb escreix– el gruix real del personatge que interpreta, o dit altrament, la interpretació enriqueix i enforteix un personatge que de per si no dóna per a tant…, per bé que ja se sap que Lizaran és una actriu que et faria emocionar interpretant les pàgines grogues si calgués! Pel que fa a Emma Vilarasau, però, i deixant de banda els seus incontestables recursos, la seva immensa presència i personalitat, la seva qualitat com a actriu, etcètera, he de reconèixer que vaig entreveure en el seu personatge encara un excés de Martha (Qui té por de Virginia Woolf?) Suposo que això deu ser inevitable, atesa la força del personatge de l’obra d’Edward Albee i el fet que no pot haver abandonat del tot el personatge, ja que ben aviat el durà a voltar per les espanyes. Vull pensar, doncs, que aquest manlleu és purament circumstancial i no pas un símptoma de “rosamariasardaneig”, és a dir, aquell fenomen que es caracteritza per fossilitzar un únic registre interpretatiu i, en endavant, tirar pel dret amb qualsevol personatge que passi pel davant…

La resta d’intèrprets van estar també a l’alçada (o més) del repte dramàtic plantejat i la direcció de Sergi Belbel en la seva línia de treure el millor dels intèrprets i del text amb què treballa. Admiro de fa molts anys el Belbel director (esperem recuperar-lo ara que deixa la direcció del TNC). Crec que és una mena de Frank Riijkard del teatre català; discret, sempre situant-se un pas per darrera del qui ell sap que són els autèntics protagonistes de tot espectacle, és a dir, els intèrprets i el text, però sabent-ne extreure les màximes qualitats de cada un d’ells. D’acord que a voltes els seus espectacles tenen certes fuites “carnavalesques” però, com dic, sempre acaba extraient el bo i millor del que els dramaturgs i els intèrprets són capaços d’oferir al públic. I en aquest sentit Agost, tal com acabo de descriure, n’és un bon exemple (si a més es té en compte el divisme que impera entre els nostres star directors actuals, aquest fet té més mèrit encara!)

Per cert, un darrer apunt. No havia vist mai en tots els anys que porto anant al teatre una reacció per part del públic com la que ha generat aquesta obra. Deixant de banda la necessitat compulsiva de riure que sembla que té la gent quan va al teatre (encara que l’escena que motivi aquestes rialles patològiques pugui ser colpidorament dramàtica), la reacció del públic en el moment que Anna Lizaran va sortir a saludar, jo només l’he vista al Camp Nou quan Messi fa un gol dels seus. La dona de mitjana edat que seia al meu davant, en veure sortir la diva a saludar es va convulsionar de tal manera que, més enllà de caure-li la bossa al terra (ni se’n va adonar, òbviament!), quasi va a parar a la fila del seu davant del salt que va fer (vaig a estar a punt d’agafar-la i tot!) Per uns instants vaig tenir la sensació que si en aquell moment m’hagués atrevit a dir el que l’obra realment m’havia semblat, potser la meva integritat física hauria estat en perill.

En fi, catarsi aristotèlica en el seu estat més pur. En circumstàncies així, però, enyoro profundament el de vegades tan necessari Verfremdungseffekt de l’admirat –i potser massa oblidat avui dia- Bertolt Brecht…