Equus, de Peter Shaffer: Apol·lo contra Dionís

Hi ha un moment en el primer acte de Private Lives, de Noël Coward, en què Amanda Prynne afirma el següent: “I think very few people are completely normal really, deep down in their private lives. It all depends on a combination of circumstances.” Una no-normalitat que a l’obra Equus, de Peter Shaffer, es manifesta a través de la conducta extravagant -i finalment salvatge- d’un jove de 17 anys, Alan Strang (Lluís Arruga), el qual és arrestat i portat a judici després d’haver cegat amb un punxó cinc cavalls de la cavallerissa on treballava els caps de setmana. La jutgessa Hesther Salomon (Ivana Miño), per evitar-li una condemna dura, envia Alan a un reputat psiquiatre, Martin Dysart (Carles Fígols), perquè l’examini i provi d’escatir les possibles raons que expliquin un acte tan brutal com aquest. A partir de les converses -no gens senzilles- entre Dysart i Strang, el psiquiatre descobreix de mica en mica l’afició que el noi va començar a sentir de ben menut pels cavalls i com aquesta afició va anar augmentant fins a esdevenir pràcticament una religió, tal com ho demostra la veneració que sentia pel pòster d’un cavall que tenia a l’habitació i que havia substituït significativament la imatge anterior d’un Crist redemptor. La nit del brutal atac als cavalls, Alan va provar de mantenir relacions sexuals amb Jill Mason (Júlia Ferré), la noia que el va introduir a la feina de les cavallerisses, però li va resultar impossible de culminar el coit a causa d’una visió quasi lul·liana del seu cavall adorat (Diamant) mentre provava de fer l’amor amb ella. La impotència i el desesper davant d’aquesta situació van dur Alan a voler “apagar la llum divina” que procedia dels ulls dels animals i que el turmentava i angoixava.

Lluís Arruga interpretant Alan Strang

La impossibilitat d’Alan de viure amb llibertat la passió que sentia pels cavalls a causa d’un entorn familiar hostil, amb una mare religiosa (Mercè Rovira) i un pare socialista reprimit (Xavi Lite); l’intent d’“entendre” el pacient per part del psiquiatre i el desig de la jutgessa de “reconduir” una actitud moralment i socialment inacceptable, tot plegat fa que la “passió equina” d’Alan Strang es pugui interpretar com una paràbola de l’homosexualitat, on el cavall adorat adquiriria la categoria de divinitat masculina davant la qual postrar-se i sotmetre’s en secret [1]. Tanmateix, més enllà d’aquest paràbola cal remarcar també l’efecte que el descobriment de la conducta d’Alan Strang produeix en Martin Dysart. L’intercanvi d’informació entre pacient i metge permet no només descobrir la passió oculta d’Alan, sinó també el drama conjugal del psiquiatre, un personatge castrat emocionalment, que acaba envejant la passió que el seu pacient sent i que ell no ha experimentat mai, ja que l’èxit i la respectabilitat obtinguts al llarg de la seva carrera l’han engavanyat sentimentalment. Al final de l’obra i davant l’exigència de la jutgessa de “guarir” el noi i retornar-lo a la senda de la “normalitat”, el metge acceptarà l’encàrrec a contracor, ja que ell sap millor que ningú que “normalitzar” Alan significarà manllevar-li el component passional que fins aleshores, malgrat el patiment causat, havia donat sentit a la seva vida.

Carles Fígols interpretant Martin Dysart

Friedrich Nietzsche exposa a L’origen de la tragèdia la tensió existencial entre les forces de l’ordre, la mesura i la raó, trets encarnats mitològicament pel déu Apol·lo, i la vitalitat i el component passional, que a la Grècia clàssica s’associava a la divinitat de Dionís. Aquesta tensió entre l’element apol·lini i l’element dionisíac de la condició humana és una dialèctica habitual en el teatre de Peter Shaffer. La maduresa endreçada i harmònica de l’home quotidià que podem associar a Martin Dysart també la trobem en la figura d’Antonio Salieri a Amadeus, de la mateixa manera que la follia passional i vital que configura el caràcter d’Alan Strang també caracteritzen Mozart a l’esmentada obra. Tant a Equus com a Amadeus, el personatge apol·lini provarà de comprendre el personatge dionisíac abans de procedir-ne a la destrucció -per circumstàncies professionals o per despit- en ser incapaç l’un d’assolir les qualitats que enveja de l’altre.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és 4-1.jpg
D’esquerra a dreta: Ivana Miño, Carles Fígols, Lluís Arruga, Andreu Lahoz, Mercè Rovira, Júlia Ferré i Xavi Lite.

La companyia Cop de Teatre, de la mà del seu director Denis Fornés, ha bastit una proposta interessant en presentar-nos un escenari fantasmagòric que ens permet endinsar-nos en les entranyes del malson en què es troben immergits tots els protagonistes del drama. També resulta encertada la inquietant proposta simbòlica del cavall Diamant, molt ben executada físicament per Andreu Lahoz. Bones interpretacions individuals (molt especialment les de Lluís Arruga, Carles Fígols i Mercè Rovira), per bé que el conjunt grinyoli en algun moment de l’obra. Si bé els intèrprets construeixen els personatges amb solvència, la química o connexió entre ells a voltes resulta poc perceptible, com si cada intèrpret hagués treballat intensament el seu personatge mantenint, però, una certa distància -física i emocional- respecte a l’altre. No resulta estrany, doncs, que els moments més assolits siguin aquells que tendeixen al soliloqui, mentre que allà on la interacció entre els personatges té més pes el resultat sigui més aviat fred. Amb tot, però, gràcies a la tensió generada per l’esmentat treball individual de cada un dels intèrprets, a més de la suggeridora proposta escènica, la qualitat global del muntatge resulta més que notable i, no cal dir-ho, altament recomanable.

Equus, de Peter Shaffer, es pot veure a l’Escenari Joan Brossa fins al 25 d’octubre.

[1] Cal recordar que el qualificatiu “malaltís” i “antinatural” aplicats al comportament d’Alan són uns termes que el 1973 a la Gran Bretanya encara s’usaven per descriure l’homosexualitat.

Els somnàmbuls de Llàtzer Garcia o el “wishful thinking” de Noël Coward

Sota la carcassa d’entretingudes comèdies d’embolics amb altes dosis d’enginy i unes maneres que tendeixen a l’artificiositat, el teatre de Noël Coward es caracteritza per presentar els defectes d’una societat tan superficial i lleugera com aparenten ser els personatges de les seves obres i els conflictes que protagonitzen. Els diferents jocs d’infidelitats sense una aparent importància acaben per exposar un buit moral i emocional que permetia al públic de l’època d’emmirallar-s’hi. Arribats a aquest punt, no costa d’observar com Coward és deutor de la línia satírica suau de les comèdies d’Oscar Wilde, degudament traslladades al segle XX. Totes les comèdies de Noël Coward segueixen una mateixa línia: la tensió irreconciliable entre l’experiència individual i els costums esmorteïts de la societat a la qual veladament critica. Cap de les seves obres, però, reflecteix amb tanta precisió l’esmentada tensió entre les necessitats individuals i el seu encaix en una societat amb uns paràmetres morals i materials estrictament definits, com Design for Living: una comèdia que presenta un triangle d’amistat nascut en un context artístic -representant artística, músic i dramaturg- que deriva en successives relacions sentimentals entre tots tres personatges i els dubtes que la seva progressiva promiscuïtat els genera des d’un punt de vista moral i social.

Somnàmbuls

Llàtzer Garcia ha adaptat intel·ligentment l’obra: n’ha canviat el títol (de Design for Living a Els somnàmbuls) i alguns aspectes de fons, com les relacions creuades entre Otto, Leo i Gilda (Genís, David i Laura a la versió de Garcia) i la necessària acceptació de l’amor exclusiu i normatiu per assolir una inclusió social cada cop més present a mesura que passa el temps. La velada càrrega homosexual que conté l’obra de Coward amb la relació final dels dos protagonistes masculins, Llàtzer Garcia la desvela del tot i culmina l’amistat de Genís i David en una oberta relació sexual i afectiva que aguditzarà encara més el conflicte entre els dos amics i Laura [1]. Al final, l’esperit bohemi del triangle sembla que el mantingui la parella masculina, mentre que el triomf material aparentment correspon a qui fins aleshores havia estat el més díscol i inconformista -socialment i sentimentalment parlant- dels tres personatges: Laura. La rebel·lió final de Laura contra aquesta situació, però, fa que es reprengui el “somnambulisme” dels tres amics en acabar acceptant l’estimació que senten els uns pels altres: el món avança, però ells es conjuren perquè el seu afecte es mantingui igual que abans, contra tot i tothom (“El món exterior avança, mentre l’interior mira al passat”, es diu al final de l’obra). Un “somnambulisme” que, d’alguna manera, reflecteix el mateix conflicte interior de l’autor: una deliciosa col·lisió entre l’artista cosmopolita i transgressor i el moralista conservador. Una tensió que, si bé en el cas de l’autor, la normativitat social es va acabar imposant -Michael Billington va definir Coward com “un dandi purità amb un Dry Martini en una mà i un patró moral a l’altra”-, en el cas dels personatges d’Els somnàmbuls, com no podia ser altrament, cap d’ells es rendeix i tots tres acaben per mantenir ad aeternam l’afecte compartit contra tota norma. Una lluita contra el pas del temps i la força de les convencions socials, és a dir, l’autèntic wishful thinking de Noël Coward!

ElsSomnambuls_destacada

El muntatge de Llàtzer Garcia formalment sembla que vulgui homenatjar l’esperit de Peter Brook en situar-nos en un escenari circular del tot buit, on Genís Casals, David Marcé i Laura Pujolàs, sense res més que els seus cossos, la seva fantàstica dicció i el seu talent, broden les interpretacions dels tres amics/amants amb una versemblança que embadaleix el públic i transmet acuradament la tensió afectiva entre Genís, David i Laura. Un magnífic treball de tots tres intèrprets, no pas al servei de la rialla gratuïta, sinó del drama interior dels personatges, per més còmiques que en resultin algunes situacions. No caure en la caricaturització i saber extreure l’essència de la lluita interior de cada un d’aquests personatges és un gran encert per part del director i una feinada ingent dels intèrprets. Atès el brillant resultat obtingut, però, es pot dir que l’objectiu de tots ells resulta més que assolit.  

 

[1] L’opció de la relació homosexual explícita entre Genís i David  -que va un pas més enllà de la simple insinuació que Coward presenta al text original- també ha estat l’opció d’algun muntatge recent de l’obra, com a la versió que Sean Mathias va presentar al Donmar Warehouse el 1994 i que van protagonitzar Clive Owen, Rachel Weisz i Paul Rhys.

El crèdit, de Jordi Galcerán, o el joc dels disbarats

Potser per l’influx de les meves dues comèdies cinematogràfiques preferides com són To be or not to Be (Ernst Lubitsch) i The Apartment (Billy Wilder), potser per quan vaig descobrir la grandesa d’Aristòfanes, de Molière o de Goldoni (i ja no parlem de Shakespeare), o per haver gaudit d’allò més amb la mala bava de Dario Fo o amb el deliciós sarcasme de Joan Oliver; tal vegada pel gust pel gènere farsesc de bona factura com Noises Off (Pel davant i pel darrera) de Michael Frayn, o per les comèdies intel·lectualitzades de Bernard Shaw; qui sap si per l’enginy stiff upper lip d’Oscar Wilde o Noël Coward, pels espectacles de teatre col·lectiu de La Cubana o a causa dels monologuistes/stand-up comedian genuïns de casa nostra com Joan Capri i Pepe Rubianes… Sigui pel que sigui –o per qui sigui– sento una gran atracció pel gènere de la comèdia en totes les seves múltiples projeccions. De fet, sempre he recomanat als meus estudiants que per entendre les claus del gènere llegissin la teoria que exposa Aristòtil a la seva Art Poètica quan compara la tragèdia amb la comèdia, un gènere, aquest darrer, del tot complementari –i necessari!– al de la tragèdia o al drama a què potser estem més avesats a l’hora de transcriure universos individuals i/o col·lectius damunt d’una escena.

Per tant, la idea de començar la nova temporada teatral gaudint de l’obra d’un autor a qui alguns qualifiquen com el gran comediògraf català actual, Jordi Galceran, em feia força il·lusió. L’expectativa era alta: un diàleg interpretat per dos bons actors (Jordi Bosch i Jordi Boixaderas) que gira a l’entorn de la necessitat d’obtenir un crèdit bancari per part d’un dels personatges i el rebuig contundent per part del director a concedir-lo, amb totes les possibilitats discursives i situacionals que aquest suggerent punt de partida podia arribar a generar. En una època com l’actual, a més, en què els bancs i tot el sistema financer en general són a l’ull de l’huracà social (en el camp teatral només cal recordar la recent Anomia d’Eugenio Amaya, representada fa poc al Tantarantana, o la més global The Power oy Yes, de David Hare), la idea de contemplar una més que probable crítica subjacent al sistema sota un embolcall de comèdia –ja fos una crítica àcida a l’estil Fo o una de més amable passada per sedàs amorós, a l’estil State & Main, de David Mamet– certament m’encuriosia molt.

Tanmateix, un cop comença el diàleg entre els dos personatges ràpidament observem com el contingut es fonamenta en una concatenació de gags que serveixen a un senzill fil argumental que ens aboca indefectiblement a una comèdia de situació. Així, l’aparent “atac” al neoliberalisme que trobem en un moment de la primera part de l’obra (mitja dotzena de frases tòpiques) esdevé un mer pretext que el personatge que pretén obtenir el crèdit utilitza com a recurs dialèctic per enganyar el banquer. Del tracte client-banquer de la primera part, es passa a una comèdia d’embolics a la segona en què allò que es posa a prova és el crèdit mutu de fidelitat/amor d’una parella a partir de la interferència d’un tercer element dissonant; el tema del crèdit i el banc ja ha passat a segon terme en aquesta segona part, o pitjor encara, s’ha posat al servei de l’embolic amorós. I tot plegat amb l’inseriment, entre d’altres recursos còmics, d’astracanades lingüístiques que provoquen la rialla immediata, sense ni rastre de cap idea o discurs crític global i, per descomptat, sense cap mena de gruix literari digne de menció. Tot al servei de generar un nivell d’hilaritat, val a dir, que funciona encara prou bé sobretot gràcies al bon ofici dels dos actors i molt especialment de Jordi Bosch, el qual es pot dir que força la seva vis còmica fins a l’extenuació. Sense aquest esforç interpretatiu, francament, crec que l’obra acabaria naufragant a causa de la mateixa intranscendència del seu contingut.

Així, doncs, aquells que sentien nostàlgia per l’estil còmic de la parella Joan Pera-Paco Morán han d’estar d’enhorabona: ara poden trobar els seus epígons a la sala Villarroel en una versió, això sí, un xic més refinada que la que solien oferir els dos exherois del teatre Borràs.

El crèdit