Ja que l’autor posa en escena les antigues màscares, / m’envia novament davant vostre, / però no per dir-vos com abans / “les llàgrimes que vessem són falses! / Dels nostres estremiments i martiris / no us alarmeu!” No! / L’autor, en comptes d’això, ha volgut pintar-vos / un tros de vida. / L’artista és un home/ i ha d’escriure per als homes. / I s’ha inspirat en la veritat.
Aquestes paraules, extretes del pròleg de l’inici de Pagliacci, són tota una declaració d’intencions del que aquesta òpera (i també Cavalleria rusticana) ofereix a l’espectador: uno squarcio di vita (un tros de vida). Arriba el moment de representar il vero (la veritat) en escena, per tant s’acaben ja les històries mitològiques, les corts reials amb els seus monarques i aristòcrates, els burgesos i les seves cortesanes en els seus palaus o casals. Ni tampoc no s’extraurà cap personatge d’origen humil que contrasti amb el seu amo poderós (Papageno, Leporello, Fígaro, Rigoletto o fins i tot Falstaff): ara se’ns presenta un estol de personatges que directament viuen immergits en la pobresa, però que demostraran que senten, estimen i pateixen (sobretot pateixen!) com ho fan els reis, els comtes o els rics patricis de les ciutats (If you prick us with a pin, don’t we bleed?, sembla que exclamin tots ells, com feia Shylock a The Merchant of Venice). Uns personatges que, malgrat la modèstia dels seus orígens, posseeixen una dignitat i uns codis d’honor tan estrictes com els de qualsevol comte o duc d’altres temps.
Cavalleria Rusticana (1890), de Pietro Mascagni, es basa en un conte de l’escriptor sicilià Giovanni Verga, un relat influenciat pel naturalisme d’Emile Zola, en què el determinisme -extracte social humil, herència biològica- marca el destí d’uns personatges dominats per les baixes passions. L’argument de l’òpera és simple: Turiddu renuncia a casar-se amb la seva promesa, Santuzza, ja que està enamorat d’una altra dona: Lola. Santuzza, despitada perquè estima Turiddu, revela aquest idil·li al marit de Lola, Alfio. Al final, tots dos homes acaben batent-se per honor en un duel i Turiddu acaba morint. La intensitat d’unes emocions a flor de pell i la defensa de la paraula donada regeixen la cavallerositat rústega que dona el títol de l’òpera i que inaugura aquest estil operístic anomenat verisme.
Si Cavalleria rusticana exhibeix un conflicte passional en la Sicília rural del segle XIX, Pagliacci (1892), de Ruggero Leoncavallo, a través d’un meravellós joc de teatre dins del teatre d’arrel pirandelliana, ens mostra una història d’amor que també acaba amb sang, però aquest cop permutant la pagesia siciliana per una companyia de teatre ambulant que actua en un poble de Calàbria. Nedda, la dona de Canio (director de la companyia teatral), s’enamora d’un jove del poble, Sílvio, el qual li proposa de fugir plegats aquell vespre quan ella acabi de representar l’obra (i ella accepta). Tonio, un actor de la companyia que està enamorat de Nedda però a qui ella rebutja, informa Canio per despit de la infidelitat de la seva esposa. Quan en plena representació de l’espectacle teatral, Canio obté la prova que Nedda, en efecte, l’enganya, perd el control i l’acaba assassinant en escena, com si l’acció formés part de l’obra representada. Tot seguit, Canio també mata Tonio, l’amant de Nedda, i davant del públic dóna per finalitzat “l’espectacle” (la commedia è finita!), tant el fictici com el real. El progressiu esquinçament anímic de Canio en saber de la infidelitat de Nedda (que esclata dramàticament en la cèlebre ària, Vesti la giubba) reflecteix l’esperit del verisme: mostrar la feresa d’unes passions viscerals extretes de la realitat i presentades davant del públic a través d’una música feta a mida: intensa, dolorosa a voltes, però colpidora sempre; amb cors, precioses melodies (que bells que són els intermezzi de totes dues òperes!), una orquestració potent, canto spianato en els moments climàtics… Tensió, realitat i bellesa, en definitiva, per presentar-nos aquests crus squarci di vita i fer-nos veure que, contràriament al que Canio ens deia a l’inici de l’òpera, il teatro e la vitaSI son la stessa cosa (“el teatre i la vida SÍ que són el mateix”).
El muntatge d’aquestes dues òperes que presenta el Liceu és una producció del ROH Covent Garden de Londres, amb una posada en escena de Damiano Micheletto (un habitual en els darrers temps del Liceu: Così fan tutte, Lucia di Lammermoor, Luisa Miller), el qual va rebre el 2016 el Premi Laurence Olivier al millor espectacle operístic de l’any. La direcció musical anirà a càrrec del mestre hongarès Henrik Nánási, a qui també ja vam poder veure dirigir l’orquestra del Liceu fa uns anys en aquella espectacular Flauta màgica de la Komische Oper de Berlín.
Des d’un punt de vista vocal, el gran atractiu d’aquest muntatge és poder veure en escena el mític Roberto Alagna interpretant els rols de Turiddu i de Canio. Alagna és un dels millors tenors lírics de la història i amb les dues òperes de Mascagni i Leoncavallo puja un graó l’exigència vocal del seu repertori habitual, per bé que ja hagi representat aquests dos rols diverses vegades. Al seu costat hi haurà l’espectacular soprano dramàtica Elena Pankratova en el rol de Santuzza, mentre que Nedda serà interpretada per la soprano polonesa Aleksandra Kurzak (actual muller de Roberto Alagna, per cert). Gabriele Viviani i el sempre solvent Àngel Òdena seran els barítons que interpretaran els papers d’Alfio i Tonio.
[*Aquest article es va publicar el 30 de novembre de 2019 a la revista Teatre Barcelona.]
Com sempre succeeix en aquestes ocasions, la presentació de la nova temporada del Liceu és un acte que genera una gran expectació entre aquells que ens estimem les arts escèniques en general i l’òpera en particular. Un cop vistos els resultats de la presentació (excel·lent, per cert!) és inevitable fer una anàlisi personal que projecti tant les llums com les ombres del que es veurà a partir del proper mes de setembre al gran teatre de la Rambla. Com és habitual, la programació d’una temporada mai no pot ser homogènia ni pot generar unanimitat a l’hora de valorar-la a priori, ja que en qualsevol camp artístic funciona sempre allò de “tants caps tants, barrets” pel que fa a sensibilitat i gustos personals. Dit això, però, un servidor provarà d’esbossar una anàlisi informal d’aquesta nova temporada que ens espera -és a dir, sense cap rigor ni propòsit acadèmic-, estructurant la reflexió a partir del clàssic símbol de l’optimisme i del pessimisme, és a dir, el got mig ple i el got mig buit.
El got mig ple
En el vintè aniversari de la reobertura del Liceu després de l’incendi que el va destruir l’any 1994, la temporada començarà amb una producció pròpia de la darrera òpera de Giacomo Puccini, Turandot, una interessant i potent estrena en versió del “furero” Franc Aleu i amb un repertori de molts quirats: Josep Pons, director musical del Liceu, dirigirà l’orquestra de la casa i l’acompanyaran uns cantants que, per primer cop en molts anys, costa de distingir quin grup pertany a un hipotètic primer cast i quin a un segon, atesa la immensa qualitat de totes les veus: Irene Théorin i Lise Lindstrom en el rol de Turandot, Jorge de Leon i Gregory Kunde en el de Calaf, i Ermonela Jaho i Anita Harzig en el de Liù… però és que fins i tot el rol de baix (Timur) té un desdoblament de luxe: Alexander Vinogradov i Ante Jerkuniça (personalment tinc una especial debilitat per aquest cavernós baix croata)! Des d’un punt de vista estrictament vocal, aquest és sens dubte el “bombonet” de l’any!
Un altre dels grans atractius de la programació de la temporada serà poder tornar a gaudir del clàssic “pack” verista Cavalleria Rusticana (Pietro Mascagni) / Pagliacci (Ruggero Leoncavallo) en una producció del ROH Covent Garden, en versió de Damiano Michieletto, i amb un repartiment atractiu que inclou, entre d’altres, la magnífica soprano dramàtica russa Elena Pankratova i el ja mític tenor líric francès, Roberto Alagna.
Richard Wagner torna a la ciutat més wagneriana del sud d’Europa després d’una temporada “deswagneritzada”. Que aquest retorn es produeixi amb una de les òperes més belles que va compondre el músic de Leipzig, com és Lohengrin, sempre és un motiu de satisfacció absoluta. La versió que porta el segell de la besneta del compositor, Katharina Wagner, es preveu interessant, i encara més quan veiem que la direcció musical va a càrrec de Josep Pons i la parella protagonista la formen el cèlebre tenor líric wagnerià Klaus Florian Vogt i la grandíssima soprano dramàtica Evelyn Herlitzius, aquella majestuosa Elektra que ens va captivar fa tres temporades al Liceu! Aquesta òpera esdevé sens dubte una de les fites imprescindibles de la temporada: anoteu-vos-la!
D’altra banda, el millor compositor de tots els temps -els que em coneixeu ja m’enteneu- també torna al Liceu després d’una imperdonable temporada absent. Com Puccini, el retorn de “déu-nostro-senyor” a l’escenari barceloní es produirà també amb la representació de la seva darrera òpera, La clemenza di Tito. Amb franquesa, a un servidor tant li fa qui la canti o qui la dirigeixi (tot i que el muntatge sembla que va a càrrec del gran David McVicar, tota una garantia de intel·ligència i funcionalitat escèniques!): només pel sol fet de tractar-se de Wolgang Amadeus Mozart s’hi ha d’anar, punt. Els que em coneixeu, com dic, ja m’enteneu…
[La clemenza di Tito/McVicar]
Un altre dels punts àlgids de la temporada serà aquest Alcione, de Marin Marais, una altra òpera barroca escenificada (enguany hem gaudit de Rodelinda de G. F. Händel), però amb la particularitat que aquesta és el primer cop que es representarà després de la seva estrena… al segle XVIII! Amb un entramat escènic espectacular (amb números circenses inclosos) i una direcció de l’orquestra a càrrec de Jordi Savall, aquest muntatge esdevé un altre dels grans atractius de la nova temporada.
El got mig buit
Doña Francisquita. Torna la sarsuela al Liceu amb aquest clàssic d’Amadeu Vives, basada en una obra teatral de Lope de Vega (La discreta enamorada). Posats a triar, però, jo que no són un gran fan del “género chico”, m’hauria motivat molt més poder veure una sarsuela com Cançó d’amor i de guerra, de Rafael Martínez Valls (que tantes vegades li havia sentit a la meva tia, la “culpable” del meu interès per aquest “galliner líric”!), o El giravolt de maig, de Josep Carner/Eduard Toldrà (i compensar així aquell intent frustrat de 2012!), però suposo que el “segell Lluís Pasqual” (la versió la signarà el director reusenc) ha pesat molt a l’hora de fer la tria i garantir una bona “venda” del producte.
Amb les òperes de Gioachino Rossini succeeix una mica com amb les obres de teatre de Tennessee Williams; tot i que el dramaturg americà tingui escrites -i estrenades!- quasi 70 obres de teatre, al final sempre s’acaben programant les tres mateixes: El zoo de cristall, Un tramvia anomenat desig i Gata sobre una teulada de zinc calenta. Doncs bé, amb el geni de Pesaro passa si fa no fa el mateix: tot i escriure 38 òperes, de representades bàsicament només solem veure La cenerentola, alguna de les dues de tema turc (L’italiana in Algeri o Il turco in Italia), potser Guillaume Tell i, per descomptat, la sempiterna Il barbiere di Seviglia, que aquest any que ve el Liceu la tornarà a programar! (I a sobre, a tocar del mes d’agost: muntatge turístic?)! Si finalment m’hi acabés atansant, només seria perquè el meu nano gran la veiés per primer cop en viu. El mateix que faré, per cert, amb Aida (Giuseppe Verdi), que amb direcció de Thomas Guthrie, comptarà amb la històrica escenografia de Mestres Cabanes, la qual esperem que algun dia deixi de passejar-se pels escenaris del segle XXI i reposi allà on li pertoca per tot el que ha significat: en la memòria de tots i cada un de nosaltres. Hi ha, però, un parell d’aspectes atractius d’aquest muntatge que potser encara m’arrossegaran a anar-hi: la gran Anna Pirozzi interpretant el rol de la reina etíop i la meravellosa mezzo francesa Clémentine Margaine -que ja ens va deixar bocabadats amb la seva Leonor de La favorite de Donizetti- que interpretarà el rol d’Amneris. En canvi cap dels dos Radamès programats -Yonghoon Lee i Luciano Ganci- em diuen especialment res (tot i la potència vocal del coreà).
L’enèsima reposició de la Carmen de Calixto Bieito la trobo quasi una broma de mal gust o, simplement, un recurs econòmic per programar una òpera més i alhora estalviar-se uns bons calerons gràcies a un dels muntatges més amortitzats de la història del Liceu (20 anys voltant pels teatres lírics d’arreu). Espero, un cop més, que com a mínim funcioni bé per al públic estranger!
[Carmen / Bieito]
Per últim, celebro que només hi hagi una òpera en versió concert, essent com sóc molt poc entusiasta d’aquest format a cavall entre el recital i l’òpera escenificada, però que no és ni una cosa ni l’altra. Aquesta òpera serà Semiramide, de Rossini (en versió concert sí que tenim possibilitats de trobar un repertori rossinià més ampli). Una versió concert, això sí, que comptarà amb el gran atractiu de poder gaudir de la sempre magnífica Joyce Didonato en el rol principal de la reina babilònica. Només pel sol fet de poder gaudir del talent, la bellesa del cant i de la immensa simpatia de la mezzosoprano de Kansas ja paga la pena d’anar-hi… tot i tractar-se, com dic, d’una insulsa versió concert!
I el forat negre…
Un dels principals atractius de les temporades teatrals és l’estrena d’òperes contemporànies, noves i poc representades. Quelcom que impacti per la diferència radical que poden representar aquestes òperes respecte al repertori clàssic habitual i alhora que ajudin a crear repertori nou. Aquest fet també pot suposar una bona oportunitat per girar la mirada cap a compositors locals. Doncs bé, en aquest apartat la temporada que ve del Liceu serà un erm força desolat. O quasi, ja que a l’horitzó apareix només una petita -però sembla que brillant!- excepció en forma d’una òpera breu que presentarà la història d’amor del cavaller Tirant lo Blanc i la seva estimada Carmesina: Diàlegs de Tirant e Carmesina. El llibret d’aquesta òpera l’ha escrit el dramaturg Marc Rosich i la música l’ha compost el jove compositor Joan Magrané. Malgrat l’indiscutible talent de tots dos artistes, que la temporada del vintè aniversari, el Liceu només programi una única nova producció, catalana, i representada només durant tres dies, és un bagatge molt pobre si es compara amb el gavadal d’òperes de repertori que omplirà aquesta nova temporada. Esperem que aquesta magresa quant a òpera contemporània (o de la 2a meitat del segle XX) i composició local sigui una excepció i que ben aviat el Gran Teatre del Liceu esdevingui un teatre exemplar també en aquest àmbit.
Dansa, recitals i concert: tornem a omplir el got… fins a vessar!
Si a l’apartat operístic hi ha força llums i algunes ombres, en els habituals espectacles complementaris (dansa, concerts i recitals) la llum quasi obligarà a posar ulleres de sol aquesta propera temporada! Els tres espectacles que cobreixen les tres disciplines de dansa (espanyola, clàssica i contemporània) són per sucar-hi pa! La sempre admirable María Pagés oferirà una visió molt personal del personatge de Carmen a De Scherezade a Yo, Carmen. D’altra banda, si hi ha una cosa que trobo fascinant en el món del ballet són les coreografies bastides a partir de música barroca, clàssica o romàntica. Doncs bé, la temporada vinent, Les Grands Ballets Canadiens de Mont-real oferirà una coreografia clàssica creada a partir del Stabat Mater de Pergolesi i de la 7a simfonia de Beethoven. Quant a la dansa contemporània, un dels plats forts de la temporada: Tamara Rojo, dirigint l’English National Ballet, representarà la versió contemporània de Giselle que va idear el genial coreògraf londinenc, Akram Khan. Certament, per no perdre’s cap dels tres espectacles!
[Giselle/Khan]
Pel que fa als recitals lírics, només n’hi haurà tres, però d’aquells d’agafar-se fort a la butaca. La divíssima soprano russa Anna Netrebko ens oferirà un recital amb l’orquestra del Liceu, això sí -ai, las!- acompanyada del seu inseparable marit, Yusif Eyvazov: una veu i un dramatisme expressiu insuperables (ella) i una veu potent (ell)… i deixem-ho aquí! Els altres dos recitals aniran a càrrec ni més ni menys que dels dos millors tenors líric-lleugers que hi ha avui dia: Juan Diego Flórez i Javier Camarena. Tots dos rivals operístics, ja que des de fa temps es “reparteixen” els millors escenaris mundials en interpretar repertoris similars: els compositors belcantistes i algun Verdi “suau” per a la corda de tenor. Això sí, el recital de Flórez serà amb orquestra i el de Camarena només acompanyat de piano. Es preveu, doncs, que el del tenor mexicà sigui un recital més intimista i subtil que el del peruà.
[Camarena / Flórez]
I last but not least, en l’apartat dels concerts una única mostra en tota la temporada, però adreçada a paladars musicals exquisits: la vibrant segona simfonia de Mahler (Resurrecció), interpretada per l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i dirigida -no podia ser altrament!- pel seu director, el mestre Josep Pons.
Així, doncs, de tot una mica en una temporada especial, amb uns quants títols que garanteixen la qualitat que mereix una temporada única, per bé que també amb alguna mancança impròpia d’una excel·lència que hauria de ser obligatòria atesa l’efemèride que se celebrarà. En tot cas, però, ombres al marge, estic convençut que alguns -o molts!- gaudirem al màxim d’aquesta nova temporada. Espero que a tots vosaltres us passi també el mateix!
LA DAVALLADA D'ORFEU 