The Homecoming o Qui a casa torna (1965), de Harold Pinter, és una paròdia del drama de trobada familiar en què una situació inicial convencional –un home que viu fora des de fa anys (Teddy) torna a casa per presentar la seva dona (Ruth) a la família– es converteix en un atac en tota regla a l’estructura familiar clàssica i, per extensió, a la societat. A mesura que l’obra avança, l’atractiu que irradia Ruth fa créixer una tensió sexual entre els dos germans que viuen a casa (Lenny i Joey) i al final fins i tot el pare (Max) també se sentirà atret per la seva jove. L’abandó –quasi desterrament– de Teddy, l’únic membre convencional de la família (professor, intel·lectual), deixa Ruth exercint el control del nucli familiar en acabar l’obra.
La societat que abstrau Pinter, un cop buidada dels seus axiomes cívics bàsics, desvetlla un panorama d’insatisfacció vital que es combat donant brida lliure als impulsos sexuals; el poder el posseirà aquell qui domini aquests impulsos i Ruth, acceptant jugar el paper de prostituta que li demanen tant el seu sogre com els seus dos cunyats, dominarà la família. El cliché femení convencional que projecta Ruth quan arriba a la casa (dona casada, amb tres fills, eclipsada per un marit que és un professor universitari respectat) es capgira de forma inesperada, com és habitual en el teatre de Pinter: ella posarà ordre a la jungla humana en què s’ha convertit la competència sexual entre els mascles de la casa. El rol de gènere és polèmic, ja que la dona al capdavall ha d’acabar fent de puta per imposar-se en un entorn plenament testosterònic. Tanmateix, cal observar que aquest control trenca abruptament el paper convencional a què Ruth es veia abocada, ja que deixa els fills en mans del marit mentre ella es queda exercint la prostitució alhora que controla els homes de la casa. Una actitud que, d’antuvi, l’allunya força dels models femenins passius d’una Alison de Look Back in Anger (John Osborne) o d’una Pam de Saved (Edward Bond), només per esmentar dues obres també paradigmàtiques de la dramatúrgia britànica dels anys seixanta. Tot plegat, a més de dibuixar una masculinitat tan primitiva i salvatge com dèbil en el fons (Michael Billington els qualifica encertadament com una colla de looners and losers). L’escena final és memorable: els tres homes envolten Ruth, bavejant com un grup de ximpanzés, per aconseguir els seus favors (sexuals) mentre ella els contempla en silenci amb un posat de superioritat i satisfacció.
El director sabadellenc Salvador Esplugas torna a escenificar un muntatge que va estrenar l’any 2013 a la sala Versus, però ara amb un repertori una mica diferent. Carlos García Llidó i Màrius Hernández repeteixen ens els papers respectius de Joey i Teddy, així com Rafel Pi en el rol de Sam, el germà que es manté al marge del joc testosterònic de pare i fills. La posada en escena és sòbria -molt britànica!-, amb uns mínims elements convencionals que ajuden els intèrprets a construir els seus complexos personatges. Especial menció mereix l’excel·lent rudesa i frustració que projecta Enric Cervera en el rol del patriarca familiar (Max), així com la contenció de l’esmentat Rafel Pi en el paper de Sam, el germà de Max, que suporta amb estoïcisme els atacs verbals del seu germà al llarg de tota l’obra. El desdoblament de Ruth, de la convenció inicial al control final -amb molta presència, però poc text en comparació amb els personatges masculins-, és representat de manera brillant per Gemma Dausedas. D’altra banda, les interpretacions dels tres fills, Joey, Teddy i Lenny, per part de Carles Garcia Llidó, Màrius Hernández i Xavi Mañé, respectivament, també estan a l’alçada de la gran exigència que comporta aquest drama contingut, subtil, dur i amarg.
El crític Irwing Wardle va anomenar la dramatúrgia primerenca de Harold Pinter the comedy of menace -joc fonètic amb la commedy of manners de dramaturgs anteriors com J.B. Priestley, Noël Coward o Terence Rattigan- per la sensació d’amenaça constant que genera la indeterminació i manca de sentit de situacions en què un destí bufa al seu antull sense un aparent correlat de causa-conseqüència (el “Samuel Beckett anglès”, com alguns reduccionistes els agrada dir). Qui a casa torna, però, supera aquesta indeterminació de les obres inicials de Pinter per oferir un producte que, tot i mantenir la sensació d’angoixa creixent generada al voltant d’una situació quotidiana, propera, carrega contra unes convencions socials de manera descarnada. I per descomptat, el dramaturg no oferirà mai cap mena de resolució ni de moralització final.
En definitiva, tot un clàssic del teatre britànic de la segona meitat del segle XX, ben dut a escena per la troupe d’Esplugas, que cal no perdre’s.
LA DAVALLADA D'ORFEU 