Josep Maria Benet i Jornet: un petit exorcisme personal

Potser algun cop ja he comentat que si em vaig enamorar d’aquesta cosa rara del teatre, la culpa la van tenir Anton P. Txèkhov, Josep Maria Flotats i Laura Conejero (no sé si en aquest ordre exactament) quan l’any 1989 vaig anar a veure tres cops seguits al Poliorama la versió de Pierre Romans de Les tres germanes. Tanmateix, no va ser fins uns dos anys més tard que em va passar el mateix amb la literatura dramàtica. Cursava segon de filologia catalana a la UB i a l’assignatura Literatura catalana contemporània I, que llavors impartia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida!), vaig ser dels pocs que d’entre JV Foix, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere IV i Josep Maria Benet i Jornet, vaig triar aquest últim per fer el meu treball/assaig de final de curs. D’aquest autor em sonava d’haver sentit temps enrere un anunci per la tele, que si no recordo malament era d’Ai, carai!, però que vaig ignorar del tot, posseït com estava llavors per l’esperit de Txèkhov i els posteriors Shakespeares (a qui vaig descobrir al Teatre Lliure de la mà de Lluís Homar i Anna Lizaran), els Lorenzaccios i els Misàntrops d’en Flotats, etc. Aquest tal Benet i Jornet, però, era l’únic dramaturg que podia triar per al treball i vaig pensar que si s’oferia al costat de tots aquells monstres sacrés de ben segur que alguna cosa deuria tenir d’interessant. D’altra banda, em venia molt de gust d’immergir-me en això que en deien “literatura dramàtica”, ja que si el que veia damunt dels escenaris m’encisava tant i jo pretenia ser filòleg, potser havia arribat el moment d’aprofitar l’oportunitat d’aplegar tots dos mons, el literari i el “performatiu”. I així ho vaig fer.

L’obra que havia d’analitzar era Berenàveu a les fosques. A més d’aquesta obra, també vaig adquirir el volum de Tres i Quatre, Revolta de bruixes, per poder llegir l’ampli pròleg d’Enric Gallén sobre l’autor. En aquest mateix llibre també hi havia l’obra Una vella, coneguda olor i no cal dir que em vaig “empassar” el volumet amb autèntica devoció. Va ser aleshores que vaig tenir la segona epifania teatral de la meva vida, aquest cop en forma literària. S’obria davant meu un món nou tan meravellós com el que m’havia mostrat un temps abans Txèkhov damunt de l’escena. A més, el cabdell va començar a esfilagarsar-se, ja que gràcies als tres textos esmentats descobria també l’existència d’un tal Antonio Buero Vallejo, penetrava en el complex entramat teatral de Bertolt Brecht i per primer cop entrava en contacte amb el patètic i bellíssim univers de Tennessee Williams (que tant marcaria la meva trajectòria acadèmica posterior). I a partir d’aquí, un llarg i interminable etcètera que ja no ha tingut aturall. D’aleshores ençà, per professió i per vocació (i per pur plaer, no cal dir-ho!), no he deixat de llegir teatre ni he deixat mai de fer proselitisme d’aquesta meravellosa activitat -per a mi situada indubtablement al mateix nivell que llegir narrativa o poesia-, sense que això hagi significat abandonar el gaudi de les representacions escèniques, ans al contrari, n’ha esdevingut el complement perfecte i sovint també el redós ideal en aquells moments en què, per circumstàncies personals, no m’ha estat possible d’anar a les sales teatrals.

Però això només va ser l’origen del meu “idil·li” amb el teatre de Benet i Jornet. Uns anys després, quan ja feia un cert temps que m’havia immergit en el món del teatre -tant des d’un punt de vista teòric com pràctic-, vaig decidir cercar nous horitzons vitals, acadèmics i professionals, i me’n vaig anar a viure a terres britàniques. Allí, entre d’altres activitats, vaig elaborar la meva tesina sobre Tennessee Williams, que a distància em dirigia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida, ho torno a dir!), però també vaig seguir connectat al teatre de Benet i Jornet: proposava de llegir Testament als meus estudiants d’estudis hispànics (i els solia posar Amic i amat, de Ventura Pons) i Quan la ràdio parlava de Franco; vaig programar Actrius en un cicle de cinema hispànic de la Universitat de Bristol i vaig pronunciar una petita conferència sobre ER; vaig fer de referee per a un article acadèmic sobre Salamandra i jo mateix vaig escriure un altre article sobre les obres del “Cicle de Drudània”. Atesa la meva dedicació a l’obra de Benet i Jornet, en aquells moments estava del tot convençut que el destí faria que un dia o altre l’acabés coneixent personalment, ja que m’hauria agradat transmetre-li tot el que la seva obra havia significat per a mi i el que modestament havia fet per promoure-la més enllà de les nostres fronteres. Un cop més, però, la meva timidesa habitual ho va impedir i aquest desig no es va fer mai realitat. Ni tan sols uns anys després, quan en coincidir per casualitat al TNC veient Lluny de Nuuk, de Pere Riera, no vaig gosar adreçar-me-li, tot i tenir-lo quasi a tocar… i sense saber aleshores, esclar, que ja no tornaria a tenir cap altra oportunitat de fer-ho. Escric, doncs, aquest text com a homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, sí, però sobretot com a un petit “exorcisme” personal que em permeti desclavar-me una espineta que he dut clavada durant massa temps i que m’ha fet mal.

No crec que pugui afegir res més al que ja s’ha dit i es dirà (espero) sobre el pes que ha tingut la figura de Benet i Jornet en l’escena catalana contemporània. Gent que el coneixia a ell i la seva obra millor que no pas jo (Enric Gallén, Carles Batlle, Xavier Albertí, Sergi Belbel, Sharon Feldman, Josep Maria Miró…) han glossat i glossaran la rellevància del seu teatre com es mereix. Només espero que l’interès per les seves obres no decreixi i que se segueixi llegint, estudiant i, per descomptat, representant arreu amb regularitat. És sens dubte el millor homenatge que podria rebre algú tan imprescindible per a l’escena d’un país com ho ha estat ell: ras i curt, sense Àngel Guimerà i sense Josep Maria Benet i Jornet, avui dia no es podria parlar de teatre català.

Així, doncs, tot i que potser una mica tard, voldria exclamar un “gràcies per tot, “Papitu”, ens retrobem al teatre. Com ha de ser!”

 

BENET I JORNET

 

Pd.- Per tancar aquest modest i personal recordatori, i tal com ja he fet amb els meus estudiants de teatre de la UOC, indico tot seguit alguns enllaços que poden ajudar a conèixer, recordar i, per tant, valorar millor la seva figura.

 

La pell eixorca, de Francesc Cerro: més que un simple homenatge a Espriu

John London, en el seu recomanable assaig sobre el teatre espanyol de postguerra, Reception and Renewal in Modern Spanish Theatre: 1939-1963, estableix una interessant classificació entre el que ell anomena escapist theatre i serious theatre. Tot i que en uns temps tan líquids com els nostres les etiquetes estan mal vistes i probablement els partidaris d’un teatre epidèrmic esdevinguin els detractors més destacats de qualsevol classificació, després d’algunes experiències teatrals recents i d’haver vist ahir una obra com La pell eixorca crec que aquestes dues senzilles etiquetes tenen més vigència i sentit que mai.

I és que una obra com la que ha elaborat Francesc Cerro (i que interpreta Txe Arana), em sap greu dir-ho, dissortadament no és gaire habitual en els nostres escenaris. Contra la difusa idea de l’“escriure-sobre-allò-que-interessa-la-gent”, tan de moda darrerament, Cerro projecta una mirada transcendent que supera qualsevol moda o pretensió de tocar fibres epidèrmiques i mescla amb habilitat i intel·ligència la mirada crua de T.S. Eliot sobre la humanitat que trobem al seu poema The Waste Land (escrit el 1922 i que Sam Abrams qualifica encertadament com l’Inferno de Dante portat al període d’entreguerres) amb la reflexió fatigada de Salvador Espriu sobre la devastada Sepharad de La pell de brau. Dues cosmovisions que Cerro fa coincidir i que prenen forma per mitjà del monumental treball de l’actriu, la qual acompanyada de tot un joc simbòlic d’imatges, sons/música, crea l’atmosfera angoixant adequada per a la transmissió del text resultant.

No he tingut la sort de veure l’exitós muntatge de Christiane Jatahy en què la directora brasilera revisa La senyoreta Júlia strindberguiana per mitjà d’un joc dramàtic-cinematogràfic que ha captivat tothom, però puc afirmar que els primers minuts de La pell eixorca han estat, visualment i sensitivament, l’inici més bell i impactant que recordo d’una obra de teatre: el crit munchià d’Arana en els primers instants de l’obra amb la imatge de la devastació de la terra cremada que es projecta cinematogràficament de fons corprèn i deixa l’espectador literalment clavat a la butaca. Els arbres, la terra, el cap de toro, les visions constants d’una natura arrasada de fons amb el dolor ontològic que Arana transmet visceralment a un públic que no es pot atrevir ni a estossegar, és allò que aquesta obra aconsegueix projectar. I esclar, no ens enganyem, el text és dens, profund, difícil de digerir; la grandesa del muntatge, però, rau en el fet que no cal entendre’l racionalment, ja que els sentits, la força de la poesia i els recursos simbòlics presentats (aquell Plastic Theatre que tan bé va saber definir Tennessee Williams en el seu moment!) s’encarreguen d’arrossegar subtilment l’espectador fins a situar-lo a l’epicentre del poema, de la reflexió proposada, de l’escena, en definitiva.

Contra el que molts malpensats puguin imaginar, Francesc Cerro ha creat un espectacle sobre “allò-que-interessa-la-gent”, però la diferència entre el seu espectacle i l’actual neoescapisme triomfant té a veure amb el fet que Cerro no s’atansa a la gent, sinó a l’ésser humà, o altrament dit, qüestiona i projecta la dimensió humana, filosòfica i poètica de l’ésser de manera intemporal a través de la veu de dos poetes essencials del segle XX. En aquest sentit, doncs, La pell eixorca és més que probable que tampoc sigui un text transitori. Això, però, com sempre, el temps ho acabarà sentenciant… when the tongues of flames are in-folded / Into the crowned knot of fire / And the fire and the rose are one [1].

PELL (2)

[1] T.S. Eliot, Four Quartets (“Little Gidding”).