Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Imma Colomer’

I can take any empty space and call it a bare stage. A man walks across this empty space whilst someone else is watching him, and this is all that is needed for an act of theatre to be engaged.

Peter Brook: The Empty Stage.

Fa anys Pete Bailey, llavors professor del departament de Drama de la Universitat de Bristol, em comentava que els britànics adoraven Txèkhov perquè, en el fons, el consideraven un dels seus. Em deia sorneguerament que, de fet, Txèkhov era un autor britànic que havia nascut a Rússia per error. Si un pensa en el caràcter britànic, en algunes característiques formals de les seves well made plays dels segles XIX i part del XX, i ho compara amb certs trets dels drames de l’autor rus –la força de la paraula i del diàleg per fer avançar una acció dramàtica quasi inexistent des d’un punt de vista físic, la contenció emocional i el conseqüent relleu que pren el subtext en els diàlegs– potser arribarà a la conclusió que el comentari sorneguer del professor Bailey, tal com sol passar amb molts comentaris jocosos dels britànics, té un rerefons molt seriós.

I és que els drames de Txèkhov tenen unes característiques que han captivat tothom al llarg del segle XX, però molt especialment el públic de les illes de més enllà del canal de la Mànega (tant la britànica com la irlandesa). No resulta estrany, doncs, que el dramaturg irlandès Brian Friel –l’autor de les antològiques Dancing with Lughnasa (Dansa d’agost) i Molly Sweeney– posés fil a l’agulla a l’hora de expressar la seva fascinació per l’autor rus i decidís teixir un bonic, delicat i ben txekhovià retaule dramàtic a partir d’uns personatges extrets, precisament, de dues obres del mateix Txèkhov: la soferta Sònia Serebriàkova, neboda de l’oncle Vània, i el malcriat i sobreprotegit per les seves germanes –i alhora dominat progressivament (tot és sempre progressiu en Txèkhov!) per la seva dona– Andrei Prozòrov, el germà de Les tres germanes. L’obra de Friel situa aquests dos personatges a Moscou molts anys després dels seus drames originals i coincideixen per casualitat en una festa primer i en un bar el dia després de la festa (just quan comença l’acció de l’obra pròpiament). A partir d’aquí, els dos personatges inicien una càlida i humana aproximació a les seves realitats actuals. Aquesta aproximació té lloc a través d’un diàleg aparentment intranscendent quant a contingut, però que a mesura que l’obra avança va prenent un relleu que en aquest cas es vehicula a través d’unes mentides necessàries (“fragments de ficció”, com eufemísticament les qualifica el dissortat Andrei) per tal de no impactar l’interlocutor amb la realitat d’un fracàs vital. Uns personatges desvalguts que cerquen recer mutu i, malgrat les mentides, malgrat el desconeixement real un de l’altre, la nuesa de la seva fràgil condició humana que de mica en mica se’ns desvetlla davant dels nostres ulls els fa propers, imprescindibles, encara que només sigui per una nit, per poder combatre millor, com diu literalment Sònia més d’un cop al llarg de l’obra, “la immensa tundra de la solitud” a què hauran de fer front durant la resta de les seves vides (en aquest sentit, per cert, que imprescindible que resulta Txèkhov per entendre el teatre de Tennessee Williams!)

Aquesta situació d’esquinçament interior però de civilitat exterior s’ofereix en escena amb les dosis de força i subtilesa necessàries per part dels dos intèrprets, Fina Rius i Pep Ferrer. Tots dos dibuixen magistralment aquestes lost souls amb la mesura i la contenció imprescindibles que requereixen els delicats i alhora immensament complexos personatges de Txèkhov.

Així, seguint l’esperit de Peter Brook, una escena quasi nua –dues taules i quatre cadires–, un actor i una actriu asseguts la major part del temps un davant de l’altre, i només la paraula, el gest, els silencis, un text meravellós i sensibilitat, molta sensibilitat damunt l’escena! Cal res més per fer bon teatre? Sens dubte tant Brian Friel com la directora del muntatge, Imma Colomer, en saben perfectament la resposta. I em sembla que nosaltres, en sortir de la sala Àtrium després d’haver vist aquesta petita gran obra, també, oi?

Afterplay

Read Full Post »

El proper dia 9 de novembre tindrà lloc a la seu de l’Institut del Teatre de Barcelona, la IV Jornada de debat sobre el repertori teatral català organitzada pel GRAE (Grup de Recerca en Arts Escèniques) de la UAB, grup del qual formo part.

Enguany la Jornada versarà sobre la relació –històrica, contemporània i multidisciplinar- de la dona amb el món del teatre. La organització i coordinació de la Jornada –acadèmica, però també oberta al públic general– ha anat a càrrec de Jordi Lladó i d’un servidor.

Com podeu observar en el programa de la Jornada , començarem amb una ponència a càrrec de Maria Josep Ragué, tot seguit hi haurà diverses comunicacions que destriaran el rol de la dona en els diversos àmbits que abasta el món del teatre (dramatúrgia, direcció, producció…) a càrrec de persones tan prestigioses dins del món universitari i del món teatral com Teresa Julio, Francesca Bartrina, Eva Espasa, Ricard Gàzquez, Mercè Ballespí i Margarida Troguet.

A la tarda hi haurà una interessant taula rodona amb dones de teatre que debatran els diversos aspectes de la mirada femenina sobre el món del teatre. Aquesta taula la compondran dramaturgues, actrius, directores i gestores: Marta Buchaca, Cristina Clemente, Carme Portacelli, Lurdes Barba, Imma Colomer, Gemma Julià i Glòria Rognoni.

Finalment es clourà la Jornada amb la intervenció final de Mercè Espelleta, presidenta del projecte VACA.

Us hi esperem!

Read Full Post »