Josep Maria Benet i Jornet: un petit exorcisme personal

Potser algun cop ja he comentat que si em vaig enamorar d’aquesta cosa rara del teatre, la culpa la van tenir Anton P. Txèkhov, Josep Maria Flotats i Laura Conejero (no sé si en aquest ordre exactament) quan l’any 1989 vaig anar a veure tres cops seguits al Poliorama la versió de Pierre Romans de Les tres germanes. Tanmateix, no va ser fins uns dos anys més tard que em va passar el mateix amb la literatura dramàtica. Cursava segon de filologia catalana a la UB i a l’assignatura Literatura catalana contemporània I, que llavors impartia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida!), vaig ser dels pocs que d’entre JV Foix, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere IV i Josep Maria Benet i Jornet, vaig triar aquest últim per fer el meu treball/assaig de final de curs. D’aquest autor em sonava d’haver sentit temps enrere un anunci per la tele, que si no recordo malament era d’Ai, carai!, però que vaig ignorar del tot, posseït com estava llavors per l’esperit de Txèkhov i els posteriors Shakespeares (a qui vaig descobrir al Teatre Lliure de la mà de Lluís Homar i Anna Lizaran), els Lorenzaccios i els Misàntrops d’en Flotats, etc. Aquest tal Benet i Jornet, però, era l’únic dramaturg que podia triar per al treball i vaig pensar que si s’oferia al costat de tots aquells monstres sacrés de ben segur que alguna cosa deuria tenir d’interessant. D’altra banda, em venia molt de gust d’immergir-me en això que en deien “literatura dramàtica”, ja que si el que veia damunt dels escenaris m’encisava tant i jo pretenia ser filòleg, potser havia arribat el moment d’aprofitar l’oportunitat d’aplegar tots dos mons, el literari i el “performatiu”. I així ho vaig fer.

L’obra que havia d’analitzar era Berenàveu a les fosques. A més d’aquesta obra, també vaig adquirir el volum de Tres i Quatre, Revolta de bruixes, per poder llegir l’ampli pròleg d’Enric Gallén sobre l’autor. En aquest mateix llibre també hi havia l’obra Una vella, coneguda olor i no cal dir que em vaig “empassar” el volumet amb autèntica devoció. Va ser aleshores que vaig tenir la segona epifania teatral de la meva vida, aquest cop en forma literària. S’obria davant meu un món nou tan meravellós com el que m’havia mostrat un temps abans Txèkhov damunt de l’escena. A més, el cabdell va començar a esfilagarsar-se, ja que gràcies als tres textos esmentats descobria també l’existència d’un tal Antonio Buero Vallejo, penetrava en el complex entramat teatral de Bertolt Brecht i per primer cop entrava en contacte amb el patètic i bellíssim univers de Tennessee Williams (que tant marcaria la meva trajectòria acadèmica posterior). I a partir d’aquí, un llarg i interminable etcètera que ja no ha tingut aturall. D’aleshores ençà, per professió i per vocació (i per pur plaer, no cal dir-ho!), no he deixat de llegir teatre ni he deixat mai de fer proselitisme d’aquesta meravellosa activitat -per a mi situada indubtablement al mateix nivell que llegir narrativa o poesia-, sense que això hagi significat abandonar el gaudi de les representacions escèniques, ans al contrari, n’ha esdevingut el complement perfecte i sovint també el redós ideal en aquells moments en què, per circumstàncies personals, no m’ha estat possible d’anar a les sales teatrals.

Però això només va ser l’origen del meu “idil·li” amb el teatre de Benet i Jornet. Uns anys després, quan ja feia un cert temps que m’havia immergit en el món del teatre -tant des d’un punt de vista teòric com pràctic-, vaig decidir cercar nous horitzons vitals, acadèmics i professionals, i me’n vaig anar a viure a terres britàniques. Allí, entre d’altres activitats, vaig elaborar la meva tesina sobre Tennessee Williams, que a distància em dirigia Enric Gallén (res no és casual en aquesta vida, ho torno a dir!), però també vaig seguir connectat al teatre de Benet i Jornet: proposava de llegir Testament als meus estudiants d’estudis hispànics (i els solia posar Amic i amat, de Ventura Pons) i Quan la ràdio parlava de Franco; vaig programar Actrius en un cicle de cinema hispànic de la Universitat de Bristol i vaig pronunciar una petita conferència sobre ER; vaig fer de referee per a un article acadèmic sobre Salamandra i jo mateix vaig escriure un altre article sobre les obres del “Cicle de Drudània”. Atesa la meva dedicació a l’obra de Benet i Jornet, en aquells moments estava del tot convençut que el destí faria que un dia o altre l’acabés coneixent personalment, ja que m’hauria agradat transmetre-li tot el que la seva obra havia significat per a mi i el que modestament havia fet per promoure-la més enllà de les nostres fronteres. Un cop més, però, la meva timidesa habitual ho va impedir i aquest desig no es va fer mai realitat. Ni tan sols uns anys després, quan en coincidir per casualitat al TNC veient Lluny de Nuuk, de Pere Riera, no vaig gosar adreçar-me-li, tot i tenir-lo quasi a tocar… i sense saber aleshores, esclar, que ja no tornaria a tenir cap altra oportunitat de fer-ho. Escric, doncs, aquest text com a homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, sí, però sobretot com a un petit “exorcisme” personal que em permeti desclavar-me una espineta que he dut clavada durant massa temps i que m’ha fet mal.

No crec que pugui afegir res més al que ja s’ha dit i es dirà (espero) sobre el pes que ha tingut la figura de Benet i Jornet en l’escena catalana contemporània. Gent que el coneixia a ell i la seva obra millor que no pas jo (Enric Gallén, Carles Batlle, Xavier Albertí, Sergi Belbel, Sharon Feldman, Josep Maria Miró…) han glossat i glossaran la rellevància del seu teatre com es mereix. Només espero que l’interès per les seves obres no decreixi i que se segueixi llegint, estudiant i, per descomptat, representant arreu amb regularitat. És sens dubte el millor homenatge que podria rebre algú tan imprescindible per a l’escena d’un país com ho ha estat ell: ras i curt, sense Àngel Guimerà i sense Josep Maria Benet i Jornet, avui dia no es podria parlar de teatre català.

Així, doncs, tot i que potser una mica tard, voldria exclamar un “gràcies per tot, “Papitu”, ens retrobem al teatre. Com ha de ser!”

 

BENET I JORNET

 

Pd.- Per tancar aquest modest i personal recordatori, i tal com ja he fet amb els meus estudiants de teatre de la UOC, indico tot seguit alguns enllaços que poden ajudar a conèixer, recordar i, per tant, valorar millor la seva figura.

 

Afterplay, de Brian Friel: una petita gran joia

I can take any empty space and call it a bare stage. A man walks across this empty space whilst someone else is watching him, and this is all that is needed for an act of theatre to be engaged.

Peter Brook: The Empty Stage.

Fa anys Pete Bailey, llavors professor del departament de Drama de la Universitat de Bristol, em comentava que els britànics adoraven Txèkhov perquè, en el fons, el consideraven un dels seus. Em deia sorneguerament que, de fet, Txèkhov era un autor britànic que havia nascut a Rússia per error. Si un pensa en el caràcter britànic, en algunes característiques formals de les seves well made plays dels segles XIX i part del XX, i ho compara amb certs trets dels drames de l’autor rus –la força de la paraula i del diàleg per fer avançar una acció dramàtica quasi inexistent des d’un punt de vista físic, la contenció emocional i el conseqüent relleu que pren el subtext en els diàlegs– potser arribarà a la conclusió que el comentari sorneguer del professor Bailey, tal com sol passar amb molts comentaris jocosos dels britànics, té un rerefons molt seriós.

I és que els drames de Txèkhov tenen unes característiques que han captivat tothom al llarg del segle XX, però molt especialment el públic de les illes de més enllà del canal de la Mànega (tant la britànica com la irlandesa). No resulta estrany, doncs, que el dramaturg irlandès Brian Friel –l’autor de les antològiques Dancing with Lughnasa (Dansa d’agost) i Molly Sweeney– posés fil a l’agulla a l’hora de expressar la seva fascinació per l’autor rus i decidís teixir un bonic, delicat i ben txekhovià retaule dramàtic a partir d’uns personatges extrets, precisament, de dues obres del mateix Txèkhov: la soferta Sònia Serebriàkova, neboda de l’oncle Vània, i el malcriat i sobreprotegit per les seves germanes –i alhora dominat progressivament (tot és sempre progressiu en Txèkhov!) per la seva dona– Andrei Prozòrov, el germà de Les tres germanes. L’obra de Friel situa aquests dos personatges a Moscou molts anys després dels seus drames originals i coincideixen per casualitat en una festa primer i en un bar el dia després de la festa (just quan comença l’acció de l’obra pròpiament). A partir d’aquí, els dos personatges inicien una càlida i humana aproximació a les seves realitats actuals. Aquesta aproximació té lloc a través d’un diàleg aparentment intranscendent quant a contingut, però que a mesura que l’obra avança va prenent un relleu que en aquest cas es vehicula a través d’unes mentides necessàries (“fragments de ficció”, com eufemísticament les qualifica el dissortat Andrei) per tal de no impactar l’interlocutor amb la realitat d’un fracàs vital. Uns personatges desvalguts que cerquen recer mutu i, malgrat les mentides, malgrat el desconeixement real un de l’altre, la nuesa de la seva fràgil condició humana que de mica en mica se’ns desvetlla davant dels nostres ulls els fa propers, imprescindibles, encara que només sigui per una nit, per poder combatre millor, com diu literalment Sònia més d’un cop al llarg de l’obra, “la immensa tundra de la solitud” a què hauran de fer front durant la resta de les seves vides (en aquest sentit, per cert, que imprescindible que resulta Txèkhov per entendre el teatre de Tennessee Williams!)

Aquesta situació d’esquinçament interior però de civilitat exterior s’ofereix en escena amb les dosis de força i subtilesa necessàries per part dels dos intèrprets, Fina Rius i Pep Ferrer. Tots dos dibuixen magistralment aquestes lost souls amb la mesura i la contenció imprescindibles que requereixen els delicats i alhora immensament complexos personatges de Txèkhov.

Així, seguint l’esperit de Peter Brook, una escena quasi nua –dues taules i quatre cadires–, un actor i una actriu asseguts la major part del temps un davant de l’altre, i només la paraula, el gest, els silencis, un text meravellós i sensibilitat, molta sensibilitat damunt l’escena! Cal res més per fer bon teatre? Sens dubte tant Brian Friel com la directora del muntatge, Imma Colomer, en saben perfectament la resposta. I em sembla que nosaltres, en sortir de la sala Àtrium després d’haver vist aquesta petita gran obra, també, oi?

Afterplay

IV Jornada de debat sobre el repertori teatral català: Dona i teatre

El proper dia 9 de novembre tindrà lloc a la seu de l’Institut del Teatre de Barcelona, la IV Jornada de debat sobre el repertori teatral català organitzada pel GRAE (Grup de Recerca en Arts Escèniques) de la UAB, grup del qual formo part.

Enguany la Jornada versarà sobre la relació –històrica, contemporània i multidisciplinar- de la dona amb el món del teatre. La organització i coordinació de la Jornada –acadèmica, però també oberta al públic general– ha anat a càrrec de Jordi Lladó i d’un servidor.

Com podeu observar en el programa de la Jornada , començarem amb una ponència a càrrec de Maria Josep Ragué, tot seguit hi haurà diverses comunicacions que destriaran el rol de la dona en els diversos àmbits que abasta el món del teatre (dramatúrgia, direcció, producció…) a càrrec de persones tan prestigioses dins del món universitari i del món teatral com Teresa Julio, Francesca Bartrina, Eva Espasa, Ricard Gàzquez, Mercè Ballespí i Margarida Troguet.

A la tarda hi haurà una interessant taula rodona amb dones de teatre que debatran els diversos aspectes de la mirada femenina sobre el món del teatre. Aquesta taula la compondran dramaturgues, actrius, directores i gestores: Marta Buchaca, Cristina Clemente, Carme Portacelli, Lurdes Barba, Imma Colomer, Gemma Julià i Glòria Rognoni.

Finalment es clourà la Jornada amb la intervenció final de Mercè Espelleta, presidenta del projecte VACA.

Us hi esperem!