Els somnàmbuls de Llàtzer Garcia o el “wishful thinking” de Noël Coward

Sota la carcassa d’entretingudes comèdies d’embolics amb altes dosis d’enginy i unes maneres que tendeixen a l’artificiositat, el teatre de Noël Coward es caracteritza per presentar els defectes d’una societat tan superficial i lleugera com aparenten ser els personatges de les seves obres i els conflictes que protagonitzen. Els diferents jocs d’infidelitats sense una aparent importància acaben per exposar un buit moral i emocional que permetia al públic de l’època d’emmirallar-s’hi. Arribats a aquest punt, no costa d’observar com Coward és deutor de la línia satírica suau de les comèdies d’Oscar Wilde, degudament traslladades al segle XX. Totes les comèdies de Noël Coward segueixen una mateixa línia: la tensió irreconciliable entre l’experiència individual i els costums esmorteïts de la societat a la qual veladament critica. Cap de les seves obres, però, reflecteix amb tanta precisió l’esmentada tensió entre les necessitats individuals i el seu encaix en una societat amb uns paràmetres morals i materials estrictament definits, com Design for Living: una comèdia que presenta un triangle d’amistat nascut en un context artístic -representant artística, músic i dramaturg- que deriva en successives relacions sentimentals entre tots tres personatges i els dubtes que la seva progressiva promiscuïtat els genera des d’un punt de vista moral i social.

Somnàmbuls

Llàtzer Garcia ha adaptat intel·ligentment l’obra: n’ha canviat el títol (de Design for Living a Els somnàmbuls) i alguns aspectes de fons, com les relacions creuades entre Otto, Leo i Gilda (Genís, David i Laura a la versió de Garcia) i la necessària acceptació de l’amor exclusiu i normatiu per assolir una inclusió social cada cop més present a mesura que passa el temps. La velada càrrega homosexual que conté l’obra de Coward amb la relació final dels dos protagonistes masculins, Llàtzer Garcia la desvela del tot i culmina l’amistat de Genís i David en una oberta relació sexual i afectiva que aguditzarà encara més el conflicte entre els dos amics i Laura [1]. Al final, l’esperit bohemi del triangle sembla que el mantingui la parella masculina, mentre que el triomf material aparentment correspon a qui fins aleshores havia estat el més díscol i inconformista -socialment i sentimentalment parlant- dels tres personatges: Laura. La rebel·lió final de Laura contra aquesta situació, però, fa que es reprengui el “somnambulisme” dels tres amics en acabar acceptant l’estimació que senten els uns pels altres: el món avança, però ells es conjuren perquè el seu afecte es mantingui igual que abans, contra tot i tothom (“El món exterior avança, mentre l’interior mira al passat”, es diu al final de l’obra). Un “somnambulisme” que, d’alguna manera, reflecteix el mateix conflicte interior de l’autor: una deliciosa col·lisió entre l’artista cosmopolita i transgressor i el moralista conservador. Una tensió que, si bé en el cas de l’autor, la normativitat social es va acabar imposant -Michael Billington va definir Coward com “un dandi purità amb un Dry Martini en una mà i un patró moral a l’altra”-, en el cas dels personatges d’Els somnàmbuls, com no podia ser altrament, cap d’ells es rendeix i tots tres acaben per mantenir ad aeternam l’afecte compartit contra tota norma. Una lluita contra el pas del temps i la força de les convencions socials, és a dir, l’autèntic wishful thinking de Noël Coward!

ElsSomnambuls_destacada

El muntatge de Llàtzer Garcia formalment sembla que vulgui homenatjar l’esperit de Peter Brook en situar-nos en un escenari circular del tot buit, on Genís Casals, David Marcé i Laura Pujolàs, sense res més que els seus cossos, la seva fantàstica dicció i el seu talent, broden les interpretacions dels tres amics/amants amb una versemblança que embadaleix el públic i transmet acuradament la tensió afectiva entre Genís, David i Laura. Un magnífic treball de tots tres intèrprets, no pas al servei de la rialla gratuïta, sinó del drama interior dels personatges, per més còmiques que en resultin algunes situacions. No caure en la caricaturització i saber extreure l’essència de la lluita interior de cada un d’aquests personatges és un gran encert per part del director i una feinada ingent dels intèrprets. Atès el brillant resultat obtingut, però, es pot dir que l’objectiu de tots ells resulta més que assolit.  

 

[1] L’opció de la relació homosexual explícita entre Genís i David  -que va un pas més enllà de la simple insinuació que Coward presenta al text original- també ha estat l’opció d’algun muntatge recent de l’obra, com a la versió que Sean Mathias va presentar al Donmar Warehouse el 1994 i que van protagonitzar Clive Owen, Rachel Weisz i Paul Rhys.