‘La clemenza di Tito’: potser la millor òpera mozartiana

Wolfgang Amadeus Mozart va compondre aquesta òpera el 1791 (dos mesos abans de morir), però les bondats de l’emperador romà Tito Vespasià ja havien estat musicades anteriorment gràcies a la popularitat del llibret que va escriure Pietro Metastasio, un dels llibretistes més famosos del segle XVIII. Després de la renúncia d’Antonio Salieri i de Domenico Cimarosa a compondre una òpera que formés part de les celebracions per l’entronització de l’emperador Leopold II, aquest encàrrec va recaure sobre Mozart, el qual va acceptar-lo tot i trobar-se en un moment convuls de la seva vida: problemes econòmics, una salut malmesa, dificultats per acabar La flauta màgica i un encàrrec recent de crear una missa de Rèquiem.

Mozart va haver de tornar a compondre una opera seria (òpera sobre un tema de molta dignitat, basada en temes històrics o mitològics), un gènere que ell ja havia deixat enrere d’ençà d’Idomeneo, re de Creta, a favor del drama giocoso de la trilogia dapontiana (La nozze di FigaroDon GiovanniCosì fan tutte). A causa de les dificultats esmentades i de la celeritat de l’encàrrec, Mozart va demanar al seu deixeble Franz Süssmayr que en compongués els “recitatius secs” (aquella part parlada amb música de clavecí de fons, pròpia de les òperes dels segles XVII i XVIII) mentre que ell compondria la música (orquestral i coral), les àries i les escenes col·lectives. Mozart va acabar l’òpera en tres setmanes!

 

CLEMENZA 1

 

Bandejada durant molt de temps com una obra “de més a més”, “poc interessant i precipitada”, o com la mateixa emperadriu diria després de presenciar-ne l’estrena, “una pòrcheria tedesca” (una porqueria alemanya), la seva popularitat s’esvairia del tot després de 1830 i no tornaria a representar-se fins ben entrada la segona meitat de segle XX. Tanmateix, malgrat el que els detractors en poguessin dir, aquesta òpera té un interès dramàtic i musical absolutament extraordinaris.

Un argument no especialment complex

L’argument no és especialment complex. Vitellia, filla d’un emperador destronat pel pare de qui ara ocupa el tron, Tito Vespasià, se sent humiliada per no poder ocupar el lloc que li pertoca, i encara més després de veure com l’emperador tria Berenice, filla del rei de Judea (una estrangera!), per casar-s’hi. La despitada Vitellia demana a Sesto, amic de Tito, però profundament enamorat d’ella, que mati l’emperador, ja que si ho fa accedirà a casar-se amb ell. Sesto, amb el cor dividit entre l’afecte per Tito i la passió que sent per la seva estimada, accedeix finalment a atemptar contra el seu amic (acceptació que Sesto ens transmet per mitjà d’una de les àries més belles de la història de l’òpera: Parto, parto, ma tu ben mio).

Quan Tito, però, renuncia a Berenice i posteriorment a Servilia -germana de Sesto, que està enamorada d’Annio- per finalment casar-se amb Vitellia, aquesta vol aturar l’atemptat, però ja és massa tard i el capitoli crema per obra de Sesto. Aquest és arrestat i en confessa tota la culpa per encobrir Vitellia. Molt a pesar dels sentiments que sent pel seu amic, Tito, com a emperador, es veu obligat a condemnar a mort Sesto per haver traït el poble de Roma. Vitellia, en saber de l’acte de generositat de Sesto cap a ella en encobrir-la, confessa la seva culpabilitat a l’emperador i Tito, en comptes de condemnar-la, es mostra comprensiu i la perdona, alhora que n’acaba facilitant la boda amb Sesto. Al final tothom lloa la magnanimitat i la clemència de l’emperador romà.

 

CLEMENZA 2

 

A diferència del que succeeix en les òperes anteriors de Mozart, La clemenza di Tito mostra un notable desenvolupament psicològic dels personatges protagonistes. Els seus dolorosos dilemes i sentiments contraposats els fa interactuar i, a la fi, els acaba transformant: Vitellia odia Tito, però alhora en vol el tron i quan veu el sacrifici de Sesto per ella decideix bandejar la seva ambició per salvar-lo; Sesto, que estima Vitellia, es veu obligat a atemptar contra el seu amic, i Tito es debat entre l’amor que sent pel seu amic i el deure que té com a emperador de castigar-lo per l’intent de regicidi. La fidelitat amorosa de Sesto, la generositat final de Vitellia i, sobretot, la clemència de l’emperador menarà els protagonistes a la felicitat, al retrobament de l’equilibri perdut per les passions (esperit clàssic en estat pur).

I és justament en aquest punt que la dimensió ètica de l’obra depassarà el simple paral·lelisme al·legòric entre Tito Vespasià i el nou emperador austríac, Leopold II, com bona part de la crítica sempre ha postulat (i encara postula). La generositat d’un monarca que se sacrifica pel poble i que alhora fa millors als qui l’envolten, no té tant a veure amb la imatge del nou emperador, sinó més aviat amb l’ideal de bondat que emana de la maçoneria. La humanitat i bonhomia de Tito, l’equilibri entre la justícia i la clemència que demostrarà al llarg de l’obra -que significativa que és en aquest sentit la seva meravellosa ària Del più sublime soglio!- l’acosta al personatge de Sarastro (La flauta màgica), model de conducta maçònica per excel·lència, més que no pas al nou monarca Leopold II.

A tot aquest entramat psicològic cal afegir a més una música que reflecteix esplèndidament la complexitat dels conflictes exposats: des de la festiva obertura que tan bé transmet l’essència musical i dramàtica de la història (els primers acords, per cert, són idèntics als de l’obertura de Thamos, König in Ägypten, una protoòpera que Mozart va compondre vuit anys abans d’Idomeneo, el seu primer gran èxit operístic) fins a l’insòlit dramatisme del final del primer acte, quan un Sesto del tot torbat pel que acaba de fer presencia l’incendi del capitoli mentre un cor de rerefons manifesta la seva indignació.

Tot plegat passant per àries tan extraordinàries com les esmentades Parto, parto, ma tu ben mioDel più sublime soglio o el celestial duet Ah, perdona al primo affeto, que recorda per delicadesa i bellesa la cèlebre Canzonetta sull’ aria de La nozze di Figaro.

L’equip artístic d’aquest muntatge

El muntatge que es podrà veure al Liceu va estrenar-se el 2011 i el dirigeix David McVicar, garant d’imaginació, solvència i servei al text (no a l’inrevés, com acostuma a succeir amb els “regietheater”). I si parlem de solvència i prestigi en la direcció escènica, la musical no queda pas enrere, ja que l’exdirector de l’òpera Nacional de Washington, Philippe Auguin serà l’encarregat en aquesta ocasió de dirigir l’orquestra del Liceu. Curiosament, dues sopranos que van compartir escena al Liceu interpretant els rols de Donna Anna i Donna Elvira respectivament al Don Giovanni de fa tres anys, ara s’alternaran en el paper de Vitellia: la grega Myrtò Papatanasiu i l’americana d’origen basc Vanessa Goikoetxea.

La mezzosoprano francesa Stéphanie D’Oustrac és un dels atractius vocals del muntatge, ja que a més d’una gran cantant és una excel·lent intèrpret que promet oferir un Sesto d’allò més interessant. Al seu costat, l’atractiu tenor italià Paolo Fanale serà Tito i l’exquisida belcantista Lidia Vinyes-Curtis farà d’Annio. I un darrer apunt pel que fa a l’apartat vocal: la Servillia del segon cast anirà a càrrec de la sempre brillant Sara Blanch.

[*Aquest article es va publicar el 17 de febrer de 2020 a la revista Teatre Barcelona.]

Liceu, temporada 2019-2020: algunes impressions informals

Com sempre succeeix en aquestes ocasions, la presentació de la nova temporada del Liceu és un acte que genera una gran expectació entre aquells que ens estimem les arts escèniques en general i l’òpera en particular. Un cop vistos els resultats de la presentació (excel·lent, per cert!) és inevitable fer una anàlisi personal que projecti tant les llums com les ombres del que es veurà a partir del proper mes de setembre al gran teatre de la Rambla. Com és habitual, la programació d’una temporada mai no pot ser homogènia ni pot generar unanimitat a l’hora de valorar-la a priori, ja que en qualsevol camp artístic funciona sempre allò de “tants caps tants, barrets” pel que fa a sensibilitat i gustos personals. Dit això, però, un servidor provarà d’esbossar una anàlisi informal d’aquesta nova temporada que ens espera -és a dir, sense cap rigor ni propòsit acadèmic-, estructurant la reflexió a partir del clàssic símbol de l’optimisme i del pessimisme, és a dir, el got mig ple i el got mig buit.

El got mig ple

En el vintè aniversari de la reobertura del Liceu després de l’incendi que el va destruir l’any 1994, la temporada començarà amb una producció pròpia de la darrera òpera de Giacomo Puccini, Turandot, una interessant i potent estrena en versió del “furero” Franc Aleu i amb un repertori de molts quirats: Josep Pons, director musical del Liceu, dirigirà l’orquestra de la casa i l’acompanyaran uns cantants que, per primer cop en molts anys, costa de distingir quin grup pertany a un hipotètic primer cast i quin a un segon, atesa la immensa qualitat de totes les veus: Irene Théorin i Lise Lindstrom en el rol de Turandot, Jorge de Leon i Gregory Kunde en el de Calaf, i Ermonela Jaho i Anita Harzig en el de Liù… però és que fins i tot el rol de baix (Timur) té un desdoblament de luxe: Alexander Vinogradov i Ante Jerkuniça (personalment tinc una especial debilitat per aquest cavernós baix croata)! Des d’un punt de vista estrictament vocal, aquest és sens dubte el “bombonet” de l’any!

Un altre dels grans atractius de la programació de la temporada serà poder tornar a gaudir del clàssic “pack” verista Cavalleria Rusticana (Pietro Mascagni) / Pagliacci (Ruggero Leoncavallo) en una producció del ROH Covent Garden, en versió de Damiano Michieletto, i amb un repartiment atractiu que inclou, entre d’altres, la magnífica soprano dramàtica russa Elena Pankratova i el ja mític tenor líric francès, Roberto Alagna.

Richard Wagner torna a la ciutat més wagneriana del sud d’Europa després d’una temporada “deswagneritzada”. Que aquest retorn es produeixi amb una de les òperes més belles que va compondre el músic de Leipzig, com és Lohengrin, sempre és un motiu de satisfacció absoluta. La versió que porta el segell de la besneta del compositor, Katharina Wagner, es preveu interessant, i encara més quan veiem que la direcció musical va a càrrec de Josep Pons i la parella protagonista la formen el cèlebre tenor líric wagnerià Klaus Florian Vogt i la grandíssima soprano dramàtica Evelyn Herlitzius, aquella majestuosa Elektra que ens va captivar fa tres temporades al Liceu! Aquesta òpera esdevé sens dubte una de les fites imprescindibles de la temporada: anoteu-vos-la!

D’altra banda, el millor compositor de tots els temps -els que em coneixeu ja m’enteneu- també torna al Liceu després d’una imperdonable temporada absent. Com Puccini, el retorn de “déu-nostro-senyor” a l’escenari barceloní es produirà també amb la representació de la seva darrera òpera, La clemenza di Tito. Amb franquesa, a un servidor tant li fa qui la canti o qui la dirigeixi (tot i que el muntatge sembla que va a càrrec del gran David McVicar, tota una garantia de intel·ligència i funcionalitat escèniques!): només pel sol fet de tractar-se de Wolgang Amadeus Mozart s’hi ha d’anar, punt. Els que em coneixeu, com dic, ja m’enteneu…

La clemenza

[La clemenza di Tito/McVicar]

Un altre dels punts àlgids de la temporada serà aquest Alcione, de Marin Marais, una altra òpera barroca escenificada (enguany hem gaudit de Rodelinda de G. F. Händel), però amb la particularitat que aquesta és el primer cop que es representarà després de la seva estrena… al segle XVIII! Amb un entramat escènic espectacular (amb números circenses inclosos) i una direcció de l’orquestra a càrrec de Jordi Savall, aquest muntatge esdevé un altre dels grans atractius de la nova temporada.

El got mig buit

Doña Francisquita. Torna la sarsuela al Liceu amb aquest clàssic d’Amadeu Vives, basada en una obra teatral de Lope de Vega (La discreta enamorada). Posats a triar, però, jo que no són un gran fan del “género chico”, m’hauria motivat molt més poder veure una sarsuela com Cançó d’amor i de guerra, de Rafael Martínez Valls (que tantes vegades li havia sentit a la meva tia, la “culpable” del meu interès per aquest “galliner líric”!), o El giravolt de maig, de Josep Carner/Eduard Toldrà (i compensar així aquell intent frustrat de 2012!), però suposo que el “segell Lluís Pasqual” (la versió la signarà el director reusenc) ha pesat molt a l’hora de fer la tria i garantir una bona “venda” del producte.

Amb les òperes de Gioachino Rossini succeeix una mica com amb les obres de teatre de Tennessee Williams; tot i que el dramaturg americà tingui escrites -i estrenades!- quasi 70 obres de teatre, al final sempre s’acaben programant les tres mateixes: El zoo de cristall, Un tramvia anomenat desig i Gata sobre una teulada de zinc calenta. Doncs bé, amb el geni de Pesaro passa si fa no fa el mateix: tot i escriure 38 òperes, de representades bàsicament només solem veure La cenerentola, alguna de les dues de tema turc (L’italiana in Algeri o Il turco in Italia), potser Guillaume Tell i, per descomptat, la sempiterna Il barbiere di Seviglia, que aquest any que ve el Liceu la tornarà a programar! (I a sobre, a tocar del mes d’agost: muntatge turístic?)! Si finalment m’hi acabés atansant, només seria perquè el meu nano gran la veiés per primer cop en viu. El mateix que faré, per cert, amb Aida (Giuseppe Verdi), que amb direcció de Thomas Guthrie, comptarà amb la històrica escenografia de Mestres Cabanes, la qual esperem que algun dia deixi de passejar-se pels escenaris del segle XXI i reposi allà on li pertoca per tot el que ha significat: en la memòria de tots i cada un de nosaltres. Hi ha, però, un parell d’aspectes atractius d’aquest muntatge que potser encara m’arrossegaran a anar-hi: la gran Anna Pirozzi interpretant el rol de la reina etíop i la meravellosa mezzo francesa Clémentine Margaine -que ja ens va deixar bocabadats amb la seva Leonor de La favorite de Donizetti- que interpretarà el rol d’Amneris. En canvi cap dels dos Radamès programats -Yonghoon Lee i Luciano Ganci- em diuen especialment res (tot i la potència vocal del coreà).

L’enèsima reposició de la Carmen de Calixto Bieito la trobo quasi una broma de mal gust o, simplement, un recurs econòmic per programar una òpera més i alhora estalviar-se uns bons calerons gràcies a un dels muntatges més amortitzats de la història del Liceu (20 anys voltant pels teatres lírics d’arreu). Espero, un cop més, que com a mínim funcioni bé per al públic estranger!

Carmen

[Carmen / Bieito]

Per últim, celebro que només hi hagi una òpera en versió concert, essent com sóc molt poc entusiasta d’aquest format a cavall entre el recital i l’òpera escenificada, però que no és ni una cosa ni l’altra. Aquesta òpera serà Semiramide, de Rossini (en versió concert sí que tenim possibilitats de trobar un repertori rossinià més ampli). Una versió concert, això sí, que comptarà amb el gran atractiu de poder gaudir de la sempre magnífica Joyce Didonato en el rol principal de la reina babilònica. Només pel sol fet de poder gaudir del talent, la bellesa del cant i de la immensa simpatia de la mezzosoprano de Kansas ja paga la pena d’anar-hi… tot i tractar-se, com dic, d’una insulsa versió concert!

I el forat negre…

Un dels principals atractius de les temporades teatrals és l’estrena d’òperes contemporànies, noves i poc representades. Quelcom que impacti per la diferència radical que poden representar aquestes òperes respecte al repertori clàssic habitual i alhora que ajudin a crear repertori nou. Aquest fet també pot suposar una bona oportunitat per girar la mirada cap a compositors locals. Doncs bé, en aquest apartat la temporada que ve del Liceu serà un erm força desolat. O quasi, ja que a l’horitzó apareix només una petita -però sembla que brillant!- excepció en forma d’una òpera breu que presentarà la història d’amor del cavaller Tirant lo Blanc i la seva estimada Carmesina: Diàlegs de Tirant e Carmesina. El llibret d’aquesta òpera l’ha escrit el dramaturg Marc Rosich i la música l’ha compost el jove compositor Joan Magrané. Malgrat l’indiscutible talent de tots dos artistes, que la temporada del vintè aniversari, el Liceu només programi una única nova producció, catalana, i representada només durant tres dies, és un bagatge molt pobre si es compara amb el gavadal d’òperes de repertori que omplirà aquesta nova temporada. Esperem que aquesta magresa quant a òpera contemporània (o de la 2a meitat del segle XX) i composició local sigui una excepció i que ben aviat el Gran Teatre del Liceu esdevingui un teatre exemplar també en aquest àmbit.

Dansa, recitals i concert: tornem a omplir el got… fins a vessar!

Si a l’apartat operístic hi ha força llums i algunes ombres, en els habituals espectacles complementaris (dansa, concerts i recitals) la llum quasi obligarà a posar ulleres de sol aquesta propera temporada! Els tres espectacles que cobreixen les tres disciplines de dansa (espanyola, clàssica i contemporània) són per sucar-hi pa! La sempre admirable María Pagés oferirà una visió molt personal del personatge de Carmen a De Scherezade a Yo, Carmen. D’altra banda, si hi ha una cosa que trobo fascinant en el món del ballet són les coreografies bastides a partir de música barroca, clàssica o romàntica. Doncs bé, la temporada vinent, Les Grands Ballets Canadiens de Mont-real oferirà una coreografia clàssica creada a partir del Stabat Mater de Pergolesi i de la 7a simfonia de Beethoven. Quant a la dansa contemporània, un dels plats forts de la temporada: Tamara Rojo, dirigint l’English National Ballet, representarà la versió contemporània de Giselle que va idear el genial coreògraf londinenc, Akram Khan. Certament, per no perdre’s cap dels tres espectacles!

Giselle

[Giselle/Khan]

Pel que fa als recitals lírics, només n’hi haurà tres, però d’aquells d’agafar-se fort a la butaca. La divíssima soprano russa Anna Netrebko ens oferirà un recital amb l’orquestra del Liceu, això sí -ai, las!- acompanyada del seu inseparable marit, Yusif Eyvazov: una veu i un dramatisme expressiu insuperables (ella) i una veu potent (ell)… i deixem-ho aquí! Els altres dos recitals aniran a càrrec ni més ni menys que dels dos millors tenors líric-lleugers que hi ha avui dia: Juan Diego Flórez i Javier Camarena. Tots dos rivals operístics, ja que des de fa temps es “reparteixen” els millors escenaris mundials en interpretar repertoris similars: els compositors belcantistes i algun Verdi “suau” per a la corda de tenor. Això sí, el recital de Flórez serà amb orquestra i el de Camarena només acompanyat de piano. Es preveu, doncs, que el del tenor mexicà sigui un recital més intimista i subtil que el del peruà.

tenores-600x274

[Camarena / Flórez]

I last but not least, en l’apartat dels concerts una única mostra en tota la temporada, però adreçada a paladars musicals exquisits: la vibrant segona simfonia de Mahler (Resurrecció), interpretada per l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i dirigida -no podia ser altrament!- pel seu director, el mestre Josep Pons.

Així, doncs, de tot una mica en una temporada especial, amb uns quants títols que garanteixen la qualitat que mereix una temporada única, per bé que també amb alguna mancança impròpia d’una excel·lència que hauria de ser obligatòria atesa l’efemèride que se celebrarà. En tot cas, però, ombres al marge, estic convençut que alguns -o molts!- gaudirem al màxim d’aquesta nova temporada. Espero que a tots vosaltres us passi també el mateix!

 

Andrea Chénier: el verisme i la Revolució Francesa prenen de nou el Liceu!

[*Aquest article es va publicar el març de 2018 a la Revista Teatre Barcelona.]

Andrea Chénier, d’Umberto Giordano, és una de les òperes representatives de l’anomenat verisme, un estil operístic que recull l’esperit del romanticisme del segle XIX, passat pel sedàs d’un cert realisme formal. Tanmateix, aquest moviment no va suposar cap trencament amb l’estètica romàntica –com sí que va succeir amb el realisme en els gèneres narratiu i dramàtic –, sinó un modest intent d’evolució del romanticisme musical.

Situada històricament en el moment que esclata la Revolució Francesa, un poeta d’origen noble, Andrea Chénier, denuncia els excessos de la seva pròpia classe social en una festa organitzada pels De Coigny –una família de l’aristocràcia– i se solidaritza amb la dissort de les classes populars revoltades. Un cop la revolució ha esclatat, però, Chénier mostra el desencant que li causa la degradació que el terror de Robespierre ha produït en l’esperit revolucionari inicial. Una visió crítica de la revolució que, juntament amb una falsa denúncia que per motius amorosos va interposar contra ell l’antic majordom dels De Coigny, Carlo Gérard (ara un dels capitostos revolucionaris), acabarà aconduint el poeta a la guillotina, juntament amb la seva enamorada, Maddalena de Coigny, de la qual Gérard també estava enamorat.

Andrea Chénier és una òpera espectacular en el sentit literal del terme, ja que la característica principal n’és la intensitat musical. El triangle romàntic amorós i el progressiu desencant revolucionari dels protagonistes es tradueix musicalment en una gran potència orquestral que demana d’una capacitat vocal a l’alçada de la intensitat del drama representat: les dues veus principals, tenor i soprano, han de tenir trets spinto per poder resistir la força de l’orquestra, projectar un cant spianato quan calgui i alhora ser capaços d’arribar al si natural en l’agut (com en l’espectacular Viva la morte, insiem final). D’Andrea Chénier, no en destaca precisament la bellesa de les àries, que ja des de Wagner havien entrat en un procés de descomposició a favor de la unitat i la continuïtat musicals, sinó que ens impacta la força d’una orquestra i d’unes veus que han de reflectir verament l’esquinçament anímic que produeix en els tres protagonistes el fracàs d’uns ideals i el somni d’un amor perdut. Tot i els dos grans moments individuals del tenor –L’improvviso del primer acte i (aquest cop sí) la bellíssima ària Com un bel di di maggio de l’acte quart–, els moments memorables de l’òpera solen ser presentats en forma de racconto (narració), sense repeticions i, per tant, generant dificultats a l’hora de recordar-ne una melodia concreta. Difícilment, doncs, ningú sortirà del teatre entonant La mamma morta (el gran moment dramàtic de la soprano, popularitzat per la versió de Maria Callas a la pel·lícula Philadelphia, de Jonathan Demme), Nemico della patria? (el punt àlgid de desengany del baríton) o el brutal duet final de Maddalena i Chénier, La nostra morte. Molts d’aquests moments causaran prou impacte visual i auditiu com perquè, més enllà de la melodia, l’espectador en preservi i n’identifiqui la grandesa, l’emoció i la força dramàtica que desprenen.

L’esmentada espectacularitat d’aquesta òpera quedarà ben reflectida en la coproducció de la ROH Covent Garden, l’Òpera de Sant Francisco i el Centre d’Arts Escèniques de Pekin, que aquesta setmana arriba al Gran Teatre del Liceu. La direcció escènica va a càrrec del sempre efectiu i detallista David McVicar, i la direcció musical estarà sota la batuta de l’enèrgic mestre Pinchas Steinberg. D’altra banda, l’exigent capítol vocal és sens dubte un altre dels grans atractius del muntatge: a la versàtil, potent i personal veu de Jonas Kaufmann –primera representació operística del gran tenor bavarès al Liceu–, que representarà Andrea Chénier els dies 9, 12 i 15, cal afegir-hi la potent veu de Jorge de León i la d’Antonello Palombi, que seran els dos Chénier la resta de dies de representació. Tornarem a sentir la magnífica i sòlida veu de soprano spinto de Sondra Radvanovsky després de l’excel·lent Tosca que va representar el 2014 al Liceu, però interpretant aquest cop el rol de la sacrificada Maddalena de Coigny. El trio protagonista el tancarà Carlos Álvarez, avui dia potser el millor baríton del món, per bellesa vocal, per fraseig i elegància, i per capacitat dramàtica; Álvarez torna al Liceu després dels fantàstics Rigoletto i Don Giovanni de la temporada passada, aquest cop interpretant el difícil paper del turmentat Carlo Gérard. I encara que sigui a tall anecdòtic, entre els rols secundaris trobem en el paper testimonial de Madelon la mítica Anna Tomowa-Sintow!

En definitiva, una gran òpera que, juntament amb el Tristany i Isolda de desembre passat, és el muntatge més esperat de la temporada liceística.

 

ANDREA BLOG