Al Joker no se l’ha d’entendre, carallots!

El principal defecte de Joker (2019), de Todd Phillips, és la mateixa idea del film: l’exposició i recreació del perquè de la follia del personatge, és a dir, com “mor” Arthur Fleck i neix el Joker. Aquest propòsit projecta un error de base, ja que si l’inquietant clown crea desconcert i alhora atracció és justament perquè les seves accions no tenen un sentit lògic, mentre que “el que fa” i “com ho fa” sí que ens explica quelcom, però no tant d’ell com de nosaltres mateixos.

heath-ledger-joker-the-dark-knight-warner-bros-pictures-all-rights-reserved

Heath Ledger en el paper de Joker a The Dark Knight (2006).

Christopher Nolan va saber explorar magistralment la riquesa d’aquest personatge de la factoria DC Comics a The Dark Knight (2006). En aquesta pel·lícula, l’origen del Joker és confús; de fet, cada cop que el personatge -interpretat fenomenalment pel malaguanyat Heath Ledger– sembla que hagi d’explicar el perquè del seu somriure hiperbòlic (metàfora de la seva follia) en canvia la història: primer sembla que sigui a causa del seu pare, després per la desgràcia de la seva dona, però sempre hi passa de puntetes i, en definitiva, acaba provocant que el públic hagi de centrar-se en “el que fa” i “com ho fa”, més que no pas en el “qui és” i “d’on prové”. I és a partir d’aquest “buit” dels orígens que es desplega la riquesa polièdrica del personatge. Així, per exemple, no resulta difícil d’establir paral·lelismes entre el desconcertant pallasso i Iago, el malvat personatge de la tragèdia Othello, de William Shakespeare. Iago és un personatge que sense una justificació dramàtica de pes [1] explora totes les debilitats de qui té al voltant per sembrar-hi la confusió primer i l’aniquilació després. El Joker de Nolan fa el mateix amb gent aparentment honrada de la ciutat de Gotham: n’explora les pors, les necessitats i les ambicions per satisfer-les a canvi de la seva ànima i poder així sembrar la destrucció: “I’m an agent of caos”, es defineix a si mateix el personatge quan s’encara a un malferit Harvey Dent, futur Two Faces al final de la pel·lícula. Però la clau és que tots nosaltres podríem ser víctimes d’aquest Joker i això és el que ens angoixa: l’explotació de les nostres debilitats i el capgirament inquietant de valors; a The Dark Knight apareix la dualitat entre la blancor i la foscor que també trobem a l’obra de Shakespeare i que tan bé exposa Marjorie Garber al seu assaig Shakespeare After All: Otel·lo, negre de pell, aspira a la “blancor/puresa”; Iago, blanc de pell, és pura foscor. A la pel·lícula de Nolan, Batman, que representa la foscor, salva Gotham, mentre que “l’esperança blanca” de Gotham, el fiscal Harvey Dent (el “cavaller blanc”, que li diuen) acaba immergit en la foscor i convertint-se en l’implacable Two Faces per obra i gràcia del Joker (clown blanc, d’altra banda, que sembra la foscor arreu). Finalment, el “triomf de la il·lògica” ens genera l’angoixa definitiva: la resposta de Iago quan és capturat i se li demana el perquè de les seves accions és la més desconcertant de tot l’univers shakespearià, “Demand me nothing: what you know, you know: From this time forth I never will speak a word”. Aquesta no-justificació de les accions del personatge shakespearià ens transporta a la conclusió a què arriba el majordom Alfred Pennyworth quan Bruce Wayne vol entendre les motivacions criminals del Joker: “Some men just want to watch the world burn”, diu Alfred (interpretat magistralment per Michael Caine) a un desconcertat Wayne/Batman (ben interpretat també per Christian Bale).

La pel·lícula de Todd Phillips, però, estronca aquest poliedrisme del personatge de Nolan/Ledger i el simplifica de sobre manera en descavalcar-lo de la metàfora antropològica i social per situar-lo en el pla de la simple realitat. El Joker que interpreta Joaquim Phoenix en aquesta pel·lícula ens presenta el quadre d’una psicopatia d’arrel clínica que és potenciada per l’exclusió social. La societat és cruel amb els diferents i unes circumstàncies psíquiques adverses (la seva tendència a riure histèricament quan es troba en tensió n’és el vessant més visible) aboquen el personatge a la solitud i a la depressió, circumstància que al final acabarà menant-lo al món del crim. Un drama fosc, realista, que barreja un naturalisme narratiu amb l’esperit de la novel·la negra i que ens exposa com la societat pot convertir un malalt en un criminal (el paral·lelisme d’aquest personatge amb el Travis Bickle de Taxi Driver de Martin Scorsese és inevitable!). El Joker de Phoenix, però, no ens genera ni por ni atracció, sinó patiment i compassió. No hi ha temença per cap mirall deforme que ens exposi a tots, sinó una simple indignació davant d’unes actituds socials que malauradament no ens resulten estranyes, però que “afortunadament no són les nostres”, ens diem. En la pel·lícula de Phillips no ens sentim interpel·lats, en la de Nolan sí. O dit altrament, de “l’enfer c’est les autres” de Jean Paul Sartre (Phillips) a “l’enfer, c’est nous-même” de José Saramago (Nolan). O per reblar-ho més adequadament encara, com diu Tony Stark a Ironman 3, “we create our own demons”.

joaquin-phoenix-nyc-2018-november-joker-DEF

Joaquim Phoenix a Joker (2019).

En definitiva, Joker és una pel·lícula entretinguda, ben interpretada (Joaquim Phoenix fa una gran recreació del personatge), però qui vulgui trobar en el pallasso més famós de l’univers DC la combinació de terror, desconcert i atracció que genera sempre tot exercici d’autoreconeixement, no li quedarà més remei que tornar a la creació de Chistopher Nolan i Heath Ledger de l’any 2006.

[1] Tothom coincideix que la seva substitució en la lloctinència per Cassio i una lleugera sospita d’infidelitat de la seva dona (a qui Iago, d’altra banda, ignora del tot al llarg de l’obra) amb el mateix Cassio són justificacions molt febles si es compara amb la destrucció que genera al llarg de l’obra.

The Rise of the Planet of the Apes: una bona revisió del mite prometeic

És recurrent que en el món de l’art hi hagi versions, revisions i interpretacions del mite prometeic, és a dir, d’aquell heroi que per mitjà del desig de coneixement gosa desafiar els déus, prendre’n el seu lloc i, consegüentment, acaba essent castigat irremissiblement per això. Des de l’obra clàssica d’Èsquil (Prometeu encadenat), passant pel poema de Goethe (Prometeu) o la clàssica novel·la de Maria Shelley (Frankenstein), a l’imaginari d’Albert Camus –que justifica el seu secular ateisme per mitjà del desenvolupament, a través de la seva ficció, dels mites de Prometeu i de Sísif–, trobem mostres de “prometeisme” a totes les arts. En cinema, per exemple, només a primer cop d’ull hom pot reconèixer, a més de les diferents revisions del mite de Frankenstein, la mítica 2001: A Space Oddissey o Blade Runner, entre d’altres mostres. I una d’aquestes “altres mostres” precisament ha arribat fa ben poques setmanes a les nostres pantalles: The Rise of the Planet of the Apes (L’origen del planeta dels simis), és a dir, la preqüela de la clàssica pel·lícula de 1968, The Planet of the Apes, que va dirigir Franklin J. Schaffner i que van protagonitzar Charlton Heston i Kim Hunter (la seductora Stella du Bois de Un Tramvia anomenat Desig, convertida en una coqueta símia!), entre d’altres. Una pel·lícula l’èxit de la qual va generar un parell de seqüeles i una posterior i popular sèrie televisiva amb els mateixos protagonistes de la versió cinematogràfica original. El planeta dels simis, pel·lícula basada en la novel·la de ciència-ficció de Pierre Boulle, La Planète des singes (1963), plantejava el retorn de dos astronautes a la terra després de passar molt de temps a l’espai i com troben el planeta ocupat i dominat per uns simis amb intel·ligència humana que, precisament, sotmetien els humans supervivents d’un suposat desastre apocalíptic a un esclavatge semblant al que els humans han aplicat des de sempre als animals. Els rols dominador-dominat eren del tot intercanviats i, per tant, la moralina ètica i ecologista conseqüent sobre els aspectes més foscos del comportament humà, servida en safata de plata.

The Rise of the Planet of the Apes explica com es va gestar aquest desastre apocalíptic –extermini quasi total de la humanitat i domini del món per part de simis intel·ligents– i ho fa tot desenvolupant una nova versió del mite de Prometeu: la recerca de la superació dels límits de la condició humana mercès al coneixement i a la inaturable necessitat de saber (en aquest cas la cerca d’un remei per curar l’Alzheimer n’és el pretext i alhora el leitmòtiv dramàtic), fet que acondueix l’ésser envers l’inevitable càstig diví, que consistirà en l’extermini de la raça i la seva substitució per –cruel paradoxa!– la raça immediatament inferior a la humana, és a dir, els simis.

La pel·lícula resulta del tot curosa amb l’estructura argumental (no hi ha cap detall de la pel·lícula de 1968 que no sigui exposat a la pel·lícula de 2011), espectacular pel que fa als efectes especials dels primats (si no vaig errat parlem del mateix director d’Avatar), equilibrada quant a ritme narratiu, amb moments certament impactants i amb missatges que projecten l’argument més enllà de l’estricta realitat de la narració, com quan es demostra, per exemple, que el domini del llenguatge acondueix –o consolida– inevitablement el lideratge de qualsevol grup. O la metafòrica “mort del pare”, necessària per a l’integrament de l’ésser dins d’un grup social i l’autoreconeixement com a part d’aquest grup, és a dir, el desvetllament de l’ésser relacional, el qual es descobreix a si mateix a partir del contacte amb els seus semblants.

Entreteniment, mitologia i reflexió ètica, The Rise of the Planet of the Apes és, a parer meu, una de les grans pel·lícules de l’any. No sé pas si és cert el tòpic aquell que diu que les segones parts mai no van ser bones. Atesa la qualitat d’aquesta pel·lícula, però, tal vegada fóra bo modificar la frase i afegir que “potser les segones parts mai no van ser bones, però les parts prèvies a les primeres parts poden arribar a ser realment excel·lents”.

El Pianista, de Roman Polanski (i 2)

Roman Polanski va dirigir l’any 2002 l’exitosa i oscaritzada versió cinematogràfica d’aquest relat. Una versió remarcable quant a la recreació històrica dels indrets on té lloc l’acció (el gueto, la ciutat de Varsòvia…) i la fotografia; acceptablement interpretada, però descompensada pel que fa al ritme i, sobretot, per la imperdonable absència de cap mena de reflexió final a l’entorn dels valuosíssims diaris del capità Wilm Hosenfeld, dels quals no se’n fa menció en cap moment de la pel·lícula. Això per no dir que l’edat del capità a la versió cinematogràfica és més que inversemblant, atesos els trets del personatge del relat (combatent de la primera guerra mundial, apartat de càrrecs importants per raons d’edat…) Hi ha personatges i situacions de la novel·la que apareixen descontextualitzades a la pel·lícula (la història de la “senyora de les plomes” del relat, que només es visualitza durant uns segons a la pel·lícula) i que, per tant, perden la seva força dramàtica. O d’altres, més fruit de la imaginació del director que no pas d’allò que es descriu al relat (a la pel·lícula, la presumpta història d’amor del pianista amb la dona polonesa casada, del tot inexistent en el relat d’Szpilman).
Una pel·lícula, doncs, no del tot aprofitada atesos els mitjans de què disposava (suport de diverses productores multinacionals i un pressupost superior als 35 milions de dòlars) i l’indicutible talent del seu director. Amb tot, però, paga la pena de veure-la encara que només sigui per la fantàstica i angoixant ambientació de la història, per la meravellosa música de piano (Chopin, Rachmaninov) i per un detall que, malgrat tot el que acabo de dir, el trobo d’allò més meritori i que denota en el fons la indiscutible vàlua cinematogràfica de Polanski: malgrat ésser una narració biogràfica on el protagonista sobreviu a la història que explica, el director no cau en el fàcil parany de situar cap narrador omniscient en off al llarg de tota la pel·lícula (fins i tot al final, on seria més fàcil de col·locar-lo) i això crec que denota una gran seguretat narrativa per part del director que és del tot just de reconèixer.

The Reader: una gran pel·lícula!

Hannah Arendt va explicar que les atrocitats comeses pels nazis eren la mostra del que ella va anomenar “la banalització del mal”; una banalització fruit d’una irreflexió total d’allò que s’estava cometent o, dit altrament, les conseqüències d’un buit moral colossal. Per bé que això dissortadament encara ho trobem a molts llocs del planeta avui dia (només cal fer un tomb pels dominis dels senyors de la guerra africans, per exemple, entre molts –massa!- d’altres indrets), val a dir que els nazis van representar el cimal, la culminació perfecta d’aquesta buidor moral. Així, doncs, oblidem-nos de psicopatismes, sadismes convulsius, desviacions de la ment. Res de tot això té a veure amb l’autèntica arrel de les atrocitats del nazisme: si quelcom va demostrar aquest règim és que la ment humana és capaç de multiplicar les realitats, amotllar-les al que cal en un moment històric determinat i actuar-ne en conseqüència. Ras i curt, amb unes determinades consignes morals, l’ésser humà és capaç d’exercir el mal total sense que, òbviament, hi hagi la més mínima consciència de cometre cap acte rebutjable.

Precisament, si hi ha quelcom fascinant de llegir literatura concentracionària és justament l’observació antropològica d’aquest fet: com és possible que algú que té cura dels seus fills i que s’estima la seva dona, els seus amics, etc., per exemple, sigui capaç al cap d’unes hores de benestar familiar d’enviar 200 persones (dones, nens, etc.) a la càmara de gas sense parpellejar? Doncs perquè es complia amb l’obligació professional i ètica demanada per altres (superiors, pàtria, líder, etc.) que determinaven el grau de moralitat al qual sotmetre’s Actuant així, aquesta persona creia que contribuïa a fer el seu món millor. El mal, doncs, no era vist com a tal i, esclar, va assolir uns extrems estremidors d’irrellevància, de banalitat. Un podia, doncs, fumar-se un cigar de la mateixa manera que disparava al cap d’un nen en presència de la seva mare. I era tan circumstancial un fet com l’altre: aquest és l’extrem de no humanitat a què pot arribar l’ésser humà quan Déu, ontològicament parlant, deixa d’existir.

És en aquest sentit que he trobat realment fascinant la pel·lícula The Reader (Stephen Daldry, 2008). Una dona que treballa honestament, que estima amb sinceritat i que mostra una passió desfermada per la humanitat a través dels llibres, de la literatura, és una exguardiana nazi que va cometre barbaritats com feien totes les guardianes de camps nazis i que no mostra ni penediment ni orgull per haver fet el que va fer, ja que tampoc veia que hagués pogut fer cap altra cosa en aquell moment. Quan l’espectador busca algun tipus de redempció per a un personatge que ha despertat les seves simpaties al llarg de la pel·licula, senzillament no troba res on aferrar-se. Simplement una humanitat desconcertada, desvalguda i que quan cal, pot arribar a ser despiatada. L’espectador, per tant, queda nuu o pitjor encara, cruelment emmirallat davant d’una realitat que l’afecta directament com a ésser humà. Acarat a quelcom que diu, “tu també podries haver estat així”. Una visió de la “nostra” humanitat realment inquietant i colpidora!

Més enllà d’aquesta profunda mirada humana, però, la pel·lícula té altres virtuts que lafan admirable en diversos sentits: la subtilesa com la literatura és presentada en clau d’autèntic cor grec, i com el protagonista, Michael Berg, esdevé un heroi clàssic (l’anagnòrisi que representa el judici, amb la intervenció perfectament entretallada del “corifeu” en la figura del professor de dret, és simplement deliciosa!), un heroi que contempla impotent l’esfondrament de la seva heroina (o antiheroina) amb l’inevitable suïcidi final. Una història, doncs, amb una fenomenal estructura de tragèdia clàssica. Si a tot això afegim a més unes notables interpretacions (quina agradable sorpresa Kate Winslet en aquest sentit!), una fantàstica banda sonora i una subtil i delicada direcció (quina meravella de diàleg final entre Michael Berg i la supervivent del camp de concentració: que els estalvis de l’exnazi els vulgui dedicar a combatre l’analfabetisme és un gest d’amor i intel·ligència absolutament exquisit!), ens trobem, doncs, davant d’un d’aquells productes que, a desgrat dels intel·lectuals nostrats que només troben excitacions a Canes, Sundance o Berlin, dignifiquen amb escreix els bons productes (que n’hi ha, sí, i no precisament pocs!) de la factoria Hollywood.

Per cert, més d’una persona ja me n’ha parlat meravelles de la novel·la original en què es basa la pel·lícula. No cal dir que ja la tinc en “llista d’espera”…!

new-reader-poster1

The Dark Knight

>

Vaig entrar al cinema expectant i vaig sortir-ne amb la sensació que havia vist una molt recomanable pel·lícula per aquells que els agradi el cinema d’entreteniment i acció, però també amb una certa dosi de reflexió. Sí, sí, Batman i “reflexió” semblen dos elements antitètics, però en aquest cas no és així. I no és així perquè aquest Batman té poc a veure amb el Batman del còmic, a diferència del que passava amb les altres versions que protagonitzaven Michael Keaton i Val Kilmer, molt més fidels a l’esperit de l’original.

D’entrada l’escenari on tenen lloc les noves aventures de l’home ratpenat costa de creure que sigui Gotham City atesa la semblança d’aquesta mítica ciutat amb l’illa de Manhattan, i la foscor gòtica del còmic és reemplaçada per una llum normal com la de qualsevol altra ciutat. L’escenari, doncs, anticipa el tomb definitiu de la saga cap a un més que buscat realisme. I aquest realisme, no cal dir-ho, també amara la trama i el desenvolupament del film.

La pel·lícula tracta de la necessitat i del paper de l’heroi dins de la societat, i dels límits ètics d’aquest heroi o herois quan els drets d’aquesta mateixa societat es posen en perill. La famosa premisa del fi que justifica els mitjans és més qüestionada que mai. El rol dels personatges, doncs, és força diferent de l’habitual en aquesta mena de pel·lícules. Començant pel “dolent”, que supera amb escreix la simple caricatura grotesca del còmic per passar a manifestar tota una sèrie de característiques emocionals que superen la psicosi buida i efectista d’altres versions, i el connecten directament amb l’amenaça terrorista actual. D’altra banda, la qüestionable ètica de l’heroi en la seva lluita contra el terror es posa de manifest per mitjà d’una ben buscada visceralitat i unes mesures extremes per combatre el mal: interrogatoris brutals, invasió de la vida privada dels ciutadans… Tot plegat una melodia força coneguda en l’Amèrica de l’administració Bush. La foscor del títol, doncs, no ens remet només al medi físic on es mou el ratpenat, sinó a quelcom molt més lligat amb l’ètica que mostra el personatge al llarg del film. De fet, malgrat les atrocitats psicòtiques del Joker, el seu enginy combinat amb els esmentats excessos comesos per l’heroi a l’hora de combatre’l provoca que en determinats moments de la pel·lícula, l’audiència pugui sentir una certa oscil·lació de les simpaties del protagonista envers l’antagonista. S’estableix, doncs, una dialèctica del tot inversemblant en un còmic d’aquestes característiques, ja que allò que habitualment es mostra en l’original és un maniqueisme en estat pur per tal de deixar ben clar a ulls de l’espectador quins són els models de virtuts i vicis a admirar o rebutjar.

No cal dir que per obtenir aquest canvi temàtic i formal, el director Christopher Nolan ha elaborat un treball meticulós i intel·ligent d’inici a fi on no hi queda cap element a l’atzar. Començant per una magnífica i inquietant banda sonora i passant per uns intèrprets sensacionals. El gal·lès Christian Bale dibuixa un Bruce Wayne molt proper a James Bond (però sense el sentit de l’humor del personatge d’Ian Fleming) i alhora el seu alter ego alat mostra una animalitat que l’aproxima a una mena de Robocop més que no pas a un ésser humà amb algun poder extraordinari. Ara bé, si hi ha un paper que cal esmentar amb lletra majúscula i llum de sala, aquest no és un altre que el Jòker que el malaguanyat Heath Ledger broda amb autèntic fil de seda. Probablement no hi hagi hagut un altre psicòpata tan meravellós, subtil, desmesurat i atractiu en els darrers anys d’ençà de l’Hannibal Lecter d’Anthony Hopkins. Encara que només sigui per aquesta interpretació, la pel·lícula ja paga la pena de ser vista. Però és que a més, el bon criteri continua a l’hora de triar uns secundaris d’autèntic luxe: el turmentat comissari Gordon (Gary Oldman); el fidel i alhora crític Lúcius Fox, responsable de l’imperi Wayne (Morgan Freeman) i el memorable Alfred, el majordom serè i “impassible” (Michael Caine).

Crec francament que Nolan amb aquest producte ha aconseguit fer un gir espectacular a la deriva monòtona en què la saga ratapinyaire estava davallant, per dotar-la d’actualitat, intel·ligència, espectacularitat i frescor. I ja només per això el producte mereix un bon reconeixement, tal com sembla que ja comença a succeir si jutgem per les bones crítiques que la pel·lícula està rebent.

Per cert, parlant de crítiques, us adjunto l’enllaç a un escrit de Vicent Sanchis que va aparèixer fa uns dies a l’Avui i que es referia a la pel·lícula i als nostres crítics/públic de culte. No cal dir que coincideixo pràcticament en tot el que diu el bel·ligerant Desclot…

http://paper.avui.cat/article/ultima/137454/cultura/rima/amb/ratpenat.html

http://www.youtube.com/get_player