El teatre de David Hare a Reus

Als anys 70 apareix a la Gran Bretanya una generació de dramaturgs hereus de la generació sorgida a finals de la dècada dels cinquanta (Angry Young Men), compromesos políticament, més potents intel·lectualment que els seus predecessors i d’ideologia política marcadament d’esquerres: David Edgar, Howard Brenton i sobretot David Hare, són els noms més representatius d’aquesta generació post-Angry. Hare, després d’una primera etapa d’obres experimentals properes a l’agit-pro, argumentalment simples i amb un clar desig d’épater le bourgeoise –malgrat ell ser-ne fill, d’aquesta bourgeoisie–, comença a elaborar un tipus de teatre social amb més relleu. Un exemple d’aquesta evolució és el que fou el seu primer gran èxit a Londres, Plenty (1978). En aquesta nova etapa del teatre de Hare –anys 80– es combinaran els anomenats kitchen-sink dramas [1] propis de la generació anterior amb obres d’un discurs polític cada cop més elaborat, més ideologitzat, que culminarà amb la fantàstica trilogia de començaments de la dècada dels 90, The State of the Nation, tres obres amb què Hare repassarà les grans institucions del país sota el govern de Margaret Thatcher: Racing Demon (1990), reflexió sobre el paper de l’església d’Anglaterra, Murmuring Judges (1991), escac al sistema legal britànic i The Absence of War (1993), compendi d’errors comesos pel partit laborista. Prèviament, el dramaturg ja havia fet quelcom semblant amb el món del periodisme a l’obra Pravda (1985).

Amb el desig, però, de cercar noves formes i nous llenguatges per poder reflectir millor la complexitat política i social del present, Hare comença a elaborar obres en què el mètode dramàtic s’immergeix cada cop més en la recerca detallada de la realitat que vol reflectir, fet que l’acostarà cap a pràctiques molt properes al periodisme. Així, a partir de mitjan-finals dels noranta, Hare elabora unes obres la forma de les quals s’englobarà dins del que Michael Billington anomena Factual Theatre (“teatre de fets”), és a dir, aquell teatre que trenca la forma de ficció clàssica per dur a escena fets reals, amb personatges extrets de la realitat i situacions aparentment reals. És un nou teatre-document basat en el més rabiós present i en què la recerca periodística esdevé la primera necessitat del dramaturg. Billington reflexiona sobre el fenomen i el justifica tot afirmant que “si tots nosaltres veiem documentals per TV i alhora consumim productes de ficció televisiva; si tots llegim indistintament llibres de ficció i de no ficció, no veig per què el teatre no podria participar d’aquesta capacitat híbrida d’absorció de la realitat –fictícia i no fictícia– que l’home de finals del XX i començaments del XXI  domina més que mai”. Així, autors com Robin Soans amb The Colour of Justice o Talking to Terrorists, Victoria Brittain i Gillian Slovo amb Guantanamo, Honour Bound to deffend Freedom (Guantánamo, moralment obligat a defensar la llibertat), el director Max-Stafford Clark usant intervius com a mètode d’assaig a l’obra Serious Money, de Caryll Curchill, són alguns exemples de les varietats que ofereix aquest Factual Theatre que esclata a finals de segle XX. Però sens dubte cap d’aquests autors que acabo de citar ha dut el Factual Theatre tan lluny com David Hare, el qual sovint ha utilitzat una tècnica molt pròpia d’aquest tipus de teatre coneguda com a Verbatim (“mot a mot”)[2], és a dir, la incorporació de paraules, afirmacions emeses per gent real (material extret d’entrevistes, documentals…) com a base de l’estructura dramàtica de l’obra. Així, per exemple, Hare va denunciar en el seu moment la privatització de la xarxa de ferrocarrils britànics que va dur a terme el govern Thatcher per mitjà d’una obra feta a partir d’entrevistes als familiars de les víctimes dels accidents ferroviaris de 1997 (The Permanent Way); o també va relatar el perquè de la guerra d’Irak escenificant les converses que van mantenir en el seu moment George W. Bush, Donald Rumsfeld, Tony Blair i Dominique de Villepin (Stuff Happens). O fins i tot s’atreveix a explicar-nos el perquè de la crisi econòmica que va començar el 2007 a partir d’entrevistes a analistes, periodistes o protagonistes dels fets que ell porta sobre l’escena tot dramatitzant aquesta realitat amb el personatge David Hare interrogant els diferents protagonistes (The Power of Yes).

I com que Hare no renuncia a tractar cap tema social o polític actual que l’amoïni, el conflicte a l’orient mitjà entre Israel i Palestina també ha estat objecte de la seva mirada curiosa i escrutadora a través de l’obra Via Dolorosa [3], obra-reportatge que originalment va ser interpretada pel mateix David Hare, primer a Londres i després a Nova York. La manca de coneixements interpretatius del dramaturg va oferir encara un plus d’autenticitat afegit al ja de per si prou autèntic material històric, polític i humà que s’exposa a l’obra. Com a bon reporter, Hare en aquesta obra reflexiona sobre la vida a Israel i Palestina, del contrast entre les mateixes comunitats protagonistes del conflicte: per exemple, acararà els jueus laics de pensament liberal amb les famílies que viuen en els territoris ocupats i que senten que posseeixen un dret bíblic sobre la terra en què viuen. Exposarà també el contrast entre la corrupció endèmica de l’OAP d’Arafat i el rigor dels intel·lectuals àrabs (tan invisibles en l’imaginari occidental!) Hare exposa amb fidelitat allò que ha sentit i ha vist en la seva estada real per terres isralianopalestines i, d’alguna manera, ens farà venir al cap aquella pregunta filosòfica que ens demana el següent: és possible que quan el material objecte d’investigació sigui tan aclaparador, l’art mateix esdevingui irrellevant? Hare es va fer aquesta pregunta en visitar Yad Vashem, el museu de l’Holocaust de Jerusalem, on l’art allí exposat li semblava del tot superflu en acarar l’horror del fet real que representa. Per respondre la pregunta, Hare creu que potser per assolir una certa artisticitat davant de fets esgarrifosos com aquests és quan el producte “documental” adquireix la patent d’art, tal com de fet ja succeeix amb la literatura testimonial –concentracionària– o els documentals cinematogràfics d’autor.

Tot i que la informació que el dramaturg aporta és valuosa i interessant és la forma i l’ús que d’aquest material es fa allò que situa aquesta obra en el podi del millor teatre polític del moment. En una línia que des del segle XIX han marcat dramaturgs com Henrik Ibsen, Gerhart Hauptmann, o al XX Clifford Odets, Arthur Miller, Bertolt Brecht o Thomas Bernhard, David Hare representa com cap altre dramaturg actual el millor d’aquesta línia de continuïtat de teatre polític, un teatre polític, en el seu cas, compromès, incisiu alhora que intel·ligent i filosòfic. En tot cas, un teatre polític ben allunyat del pamfletisme o dels succedanis intranscendents d’aquesta línia factual que malauradament sovintegen avui dia.

Francesc Cerro, seguint la línia d’elaboració de lectures dramatitzades de textos canònics dels darrers anys –sovint traduïts i adaptats per ell mateix– i amb una combinació complementària de material audiovisual, ha ofert aquest cop la seva particular adaptació de Via Dolorosa. Conservant els fragments més interessants de reflexió de Hare, Cerro ha combinat imatges dels enfrontaments entre israelians i palestins amb música pop britànica tot cercant un resultat global que impactés a l’espectador i que li facilités la reflexió posterior a l’entorn de tot el que s’oferia en escena. Un objectiu ben brechtià que Hare cerca amb afany i que Cerro ha sabut presentar amb encert. D’altra banda, la subtil i versemblant lectura/interpretació que Joan Carreras ha fet d’un text que podria tenir trampa per a molts actors és simplement sensacional. Carreras és un d’aquells actors que és tan capaç d’abocar-se del tot versemblantment en la interpretació d’un personatge tràgic shakespearià (i tant se val que en sigui un de visceral com Coriolà o un de retorçat i contingut com Iago) com d’adquirir aquest charm distanciat de sir britànic que transmet el seu pensament a través d’un documental que teòricament ell mateix-Hare dramatitza i posa damunt d’un escenari. Tractant-se de Carreras, tot acaba sempre funcionant com un mecanisme de rellotgeria suís, mostrant una naturalitat quasi insultant en tot allò que fa. Sens dubte, un autèntic luxe poder comptar amb aquest actor per a qualsevol espectacle.

Text i espectacle poc freqüents, doncs, que, un cop més, només s’ha pogut gaudir ben lluny de Barcelona. Esperem que algun dia això canviï, ja que alguns barcelonins –i els que no ho sigueu, ja em sabreu perdonar el meu còmode centralisme– ens estalviaríem de fer una quants quilòmetres.

[1] Obres que mostren gent socialment i laboralment frustrada, de classe treballadora, i que mostren els seus conflictes en entorns domèstics, generalment pisos de lloguer petits i rònecs, tot explorant temes socials controvertits.

[2] Per a més informació sobre aquesta tècnica, vegeu William Hammond & Dan Steward: Verbatim Theatre.

[3] La complexitat del tema porta el dramaturg a escriure uns anys després una segona part de l’obra: Berlin/Wall.

               Sir-David-Hare-007  IMPORTADA_FORTUNY_joan_carreras_1_petit

 

Anuncis

“Temporada Otel·lo”, 1a part: Otel·lo(s) a Peralada

Per a molts, Otel·lo de William Shakespeare representa la tragèdia de Iago, ja que es considera que el pes del drama recau damunt d’aquest personatge més que no pas sobre la seva principal víctima (Otel·lo). Iago és una ombra deformada, un reflex esguerrat dels seus antagonistes, Otel·lo, Desdèmona i Càssio, tres personatges que comparteixen un tret comú: una particular visió innocent del món que els envolta; tots tres creuen cegament allò que desitgen i per allò que lluiten, sense ser capaços d’albirar més enllà dels límits de la seva recta moral. Aquest tret els debilita a ulls d’aquell que es veu reflectit en ells en tota la seva deformitat moral –com Ricard III fa amb la cort que l’envolta– i que per mitjà d’una progressiva despersonalització de tots ells, els acabarà finalment destruint (no debades W.H. Auden afirmava que Iago envejava als que volia destruir). Com enginyosament suggereix Harold Bloom, Iago és la creació negativa d’Otel·lo, un àngel caigut que com Llucifer és bandejat per Déu a favor de Jesucrist; Otel·lo-déu de la guerra bandejarà el seu expert lloctinent en favor de l’inexpert, però agraciat i intel·lectual Càssio. Les conseqüències d’aquesta elecció no es faran esperar i el satànic Iago menysprearà les seves víctimes, en banalitzarà els seus desitjos i n’explorarà les esmentades febleses per tal de destruir-los per mitjà d’un meravellós i pervers joc d’aparences. La ironia tràgica que Shakespeare maneja és magistral: el honest Iago i el Iago’s honestity circula tothora en boca de les seves futures víctimes mentre ell ordeix la xarxa d’enganys que els ha d’atansar a la destrucció. Iago, de fet, confessa ja de bon començament la base racional del seu masterplan: I am not what I am, diu pràcticament a l’inici del primer acte en una clara i deliciosa perversió dels mots de Sant Pau: “Per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (1a epístola de Sant Pau als corintis, cap. 15 vers. 10).

L’Otel·lo d’Arrigo Boito (llibretista) i Giuseppe Verdi, però, tindrà algunes varicacions substancials respecte a l’original shakespearià. El principal tret que diferencia els dos Otel·los és que el motiu de la destrucció que genera Iago serà molt més clar en l’obra de Verdi que en la de Shakespeare. Amb Verdi podrem afirmar que la famosa motiveless malignity de Iago que exposava Samuel Coleridge quedarà resolta[1]. Abans que res, però, cal recordar que l’Otel·lo de Shakespeare, en el fons, prové de les al·legories medievo-renaixentistes que proporcionaven les Morality Plays angleses, concretament Iago s’acostaria –de manera més sofisticada, això sí– a la personificació de la figura del Vici, passat, si es vol, pel sedàs més elaborat del personatge de Barrabàs, de The Jew of Malta, de Christopher Marlowe. Tanmateix, el Iago de Verdi i Boito és diabòlicament romàntic, és a dir, hi intervindrà en la seva gènesi conceptual la relació amb déu i el cosmos. Tal com el mateix personatge exposarà diàfanament en el seu famós Credo, Iago serà malvat perquè déu és malvat, diabòlic, i, per tant, el déu de bondat en què creu la societat que admira Otel·lo, Desdèmona i Càssio simplement no existeix. Així, més enllà dels seus plans contra els tres personatges esmentats, Iago expressa una profunda ira per la manca de sentit de l’univers, per una buidor còsmica insofrible, ira, no cal dir-ho, del tot inexistent en el personatge shakespearià. De fet, les justificacions dramàtiques de Iago –sospita d’infidelitat de la seva dona amb Otel·lo, bandejament de la lloctinença militar a favor de Càssio– no tenen cap pes a l’òpera en comparació amb l’esmentada justificació del Credo. Posats a comparar els Iagos amb d’altres personatges, si el Iago shakespearià es pot veure com un Ricard III refinat o com un Pròsper –La tempesta– negatiu, aquesta ira oculta del Iago verdià, aquest nihilisme avant la lettre, més aviat l’acostaran cap al capteniment existencial del Càssius de Juli Cèsar. Seguint aquesta plena línia romàntica, doncs, la puresa de l’amor de Desdèmona i Otel·lo i la seva destrucció física –no espiritual, malgrat tot– focalitzarà l’òpera de Verdi per damunt del personatge central de l’obra de Shakespeare que, com he apuntat, és Iago.

I a Peralada hem tingut la sort de poder acarar els dos Otel·los de manera quasi seguida (dies 1 i 2 d’agost). L’òpera de Verdi ha estat un autèntic encert des de tots els punts de vista possibles. Una autèntica delícia de muntatge. Difícilment avui dia hi ha un tenor més adequat per al rol d’Otel·lo que Gregory Kunde (a l’espera, això sí, del que ofereixi Jonas Kaufmann el 2017 a la ROH): amb una imponent presència escènica, una potència de veu adient per al rol verdià més complicat i un bell fraseig, Kunde forma la parella perfecta amb el sempre expressiu i dramàtic Carlos Álvarez (Iago), qualitats del baríton andalús a les quals cal afegir una també potent i alhora bella i timbradíssima veu (déu n’hi do quins legatos!) Més irregular en aquest sentit em va resultar la Desdèmona d’Eva-Maria Westbroek. La força d’una potentíssima veu de soprano dramàtica com la de la cantant holandesa no em va convèncer per a una tessitura lírica com la de Desdèmona i la seva veu em va semblar en molts moments massa spintada pel que fa a potència i tímbricament poc refinada. Pel que fa a la direcció escènica, en línies generals un encert l’escenografia sòbria i funcional de Paco Azorín, escenari on fins i tot el lleó gegantesc venecià (excés escènic habitual en Azorín) no molestava gaire. També va resultar un encert la personificació de la maldat de la mà dels silenciosos i simbòlics soldats de Iago (semblantment a la personificació de la mort a la cèlebre Traviata de Willy Decker de 2006). Això sí, una única objecció: el joc simbòlic que Iago-Álvarez va dur a terme amb els seus esmentats esbirros en el mateix moment que Otel·lo-Kunde cantava la gran ària Dio, mi potevi scagliar va embrutar l’escena d’allò més, distraient visualment el públic en un dels moments més intensos de l’òpera. Amb tot, com dic, el muntatge va resultar globalment excel·lent. La direcció musical de Riccardo Frizza correctíssima amb una orquestra i cor del Gran Teatre del Liceu que van estar a l’altura del difícil repte d’interpretar amb la força adient el Verdi més wagnerià. Una òpera, doncs, espectacular, un autèntic bombó per a qualsevol bon paladar musical.

Francesc Cerro-Ferran, en la línia del que ha presentat les dues darreres temporades al Teatre Fortuny de Reus, va fer una adaptació particular de l’Otel·lo de Shakespeare en què, tot suprimint alguns personatges i passatges, va mantenir el moll de l’os del drama i va oferir una intensa lectura dramatitzada de l’obra a través de les variades veus que oferien Sergio Caballero (Roderigo), Joan Carreras (Iago), Josep Julien (Otel·lo), Marta Marco (Desdèmona) i Santi Ricart (Càssio). Dues hores de lectura/interpretació sense interrupció ni davallada de la tensió dramàtica, llevat d’aquells breus moments en què es projectaven imatges acompanyades de música que suggerien diversos estats d’ànim dels personatges i alhora separaven les diferents escenes de l’obra. El repte sens dubte era majúscul atesa la dificultat del text i les limitacions que, en el fons, imposa un format d’aquestes característiques. Deixant Roderigo de banda, ja que el seu personatge és el de menys relleu dels cinc esmentats, Joan Carreras broda un Iago absolutament extraordinari, pletòric pel que fa als trets que aquest personatge ha de tenir: maldat, ira, astúcia i sentit de l’humor. Un multifacetisme que Carreras va dur a terme amb aquella aparent naturalitat que només saben mostrar els grans actors. Al seu costat, però, Josep Julien va interpretar un Otel·lo mancat de relleu. Més enllà de l’esforç evident i remarcable que l’actor va abocar per mostrar una ira permanent del personatge, i endut per la potència d’una veu de quasi baix-baríton, el seu Otel·lo, com dic, no va tenir el cromatisme que justament el personatge requereix en els diferents moments anímics que passa al llarg de l’obra i el seu to permanentment irritat, afegit a un altíssim volum que difíclment admetia matisos, malauradament van desdibuixar força el personatge. Tanmateix Marta Marco va interpretar una magnífica, expressiva i vital Desdèmona, mentre que el Cassio de Santi Ricart va quedar relegat a un paper-comparsa semblant al de Roderigo, tot i que aquest personatge shakespearià té més relleu del que l’actor va mostrar. Tot amb tot, aquestes irregularitats esmentades no desmereixen una encomiable tasca creativa i interpretativa, i ofereixen una visió ben diferent de l’obra –més íntima i intensa– respecte a les versions escenificades convencionals.

[1] Els més cinèfils podeu observar com a Batman, The Dark Night, Christopher Nolan va projectar plenament aquesta motiveless malignity de Iago en el personatge de Joker que tan bé va saber interpretar el malaguanyat Heath Ledger.

Festejant Puixkin: romanticisme al teatre Fortuny

Novel·lista, assagista, poeta i dramaturg, la prosa seca i descriptiva, però alhora intensa i punyent, d’Aleksandr Puixkin obre pas a tot el brillant reguitzell d’autors posteriors -Gògol, Turguenev, Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov, Bulgàkov…- que marcaran l’època daurada de la literatura russa. Capaç de crear un llenguatge modern adient per a la poesia i la prosa, la seva figura és indispensable per entendre la grandesa d’aquesta literatura al llarg de tot el segle XIX i bona part del XX.

Els temes de les seves obres són ben diversos: escriptor liberal, Puixkin es va posicionar contra la servitud, però alhora va condemnar els excessos de Napoleó, així com la revolució francesa en general (ell creia que el tsar devia sotmetre’s a les lleis del poble), i no va donar tampoc suport a la revolta desembrista. Amb un humor rus característic, això és una ironia d’arrel voltairiana passada pel sedàs de l’alma mater de la literatura russa vuitcentista, Vasili Zukhovski, la paròdia, l’enginy i la ironia caracteritzen parts importants de la seva producció (si llegiu els primers capítols d’Eugeni Oneguin, per exemple, podreu trobar exemples d’una irreverència que li varen comportar problemes amb les institucions eclesiàstiques i la censura). Malgrat això, però, la poesia puixkiniana no pot evitar el pathos romàntic i està impregnada de nostàlgia i d’un ineludible esperit tràgic. Així, potser arran de la seva biografia –un bon grapat d’amors fugissers i un munt de duels per raons amoroses fins que finalment en va perdre la vida en un– o bé per l’estètica de l’època (o bé per tots dos factors alhora), la poesia amorosa de Puixkin és apassionada i voluptuosa (no exempta d’imatges físiques), però alhora delicada i sensible. Les imatges naturals segueixen els patrons romàntics panteistes i la natura forma part de l’entramat orgànic de passions que marcaran la mateixa tragèdia humana. Així, no és estrany que les forces de la natura tinguin un deix demoníac, amb esclats de follia i violència -només cal (re)llegir el significatiu i paradigmàtic poema narratiu El genet de bronze per copsar ràpidament el furor d’aquests esclats!-, en què la mort no deixa de tenir aquell atractiu romàntic que tan bé va saber projectar Johann Wolgang Goethe en el seu cèlebre poema Feliç anhel.

Tota una selecció d’alguns dels millors poemes de Puixkin, introduïts i interludits per imatges impactants del film Ivan el Terrible, de Sergei Eisenstein, varen envair durant una nit la platea del teatre Fortuny de Reus en la que seria la darrera de les lectures dramatitzades del cicle Grans Mestres a Escena d’aquesta temporada, cicle que Francesc Cerro ha creat i dirigit. La força de les veus de Joan Carreras i Enric Majó varen donar vida –i passió– de manera magistral a uns poemes que, en acabar l’espectacle, no van deixar indiferent absolutament ningú. Les cares de sorpresa i admiració de bona part del públic en acabar l’acte de ben segur que van donar pas a una gran curiositat per descobrir un autor que, en línies generals, resulta més aviat desconegut avui dia a casa nostra, més enllà d’un nom vagament familiar –recordem que l’institut oficial d’ensenyament de llengua i cultura russes arreu del món duu precisament el nom de l’escriptor peterburguès– i potser per ser l’autor de dues famoses òperes de Piotr Ilitx Txaikovski, com són Eugeni Oneguin i La dama de piques.

Un espectacle, en definitiva, rodó, sensible, bell i, a més, amb un inusual component didàctic. Què més es pot demanar per a una vetllada d’un dimarts a la nit?

Text inaugural del cicle Grans Mestres a Escena. Teatre Fortuny, Reus, 3/II/2015

ELS NOSTRES CLÀSSICS

Escrit dedicat a la memòria del meu pare (15/X/1929 – 7/II/2015) i a la memòria del meu bon amic Ivan (30/VI/1970 – 6/II/2015)

No resulta gens difícil trobar a la xarxa actors i actrius cèlebres fent lectures dramatitzades de textos clàssics i lluint-se en l’art de la dicció, exercici, de fet, situat a mig camí de l’acte individual de la lectura literària i l’acte col·lectiu que representa l’art dramàtic. A casa nostra es pot trobar algun cas aïllat, però el que ja no resulta tan freqüent és trobar-te tot un cicle de lectures dramatitzades com el que es va programar la temporada passada al Teatre Fortuny i que aquesta temporada es torna feliçment a programar. En efecte, la temporada passada Francesc Cerro va tenir la valentia d’agafar tota una sèrie d’autors clàssics com Sòfocles, Büchner, Pirandello, Shakespeare, Lorca… i fer-los “llegir”, no de qualsevol manera, està clar, sinó amb prou intel·ligència com per oferir a l’espectador un gran espectacle de la paraula, però ben embolcallat també d’un interessant treball visual, musical o fins i tot coreogràfic (com el que ens va regalar la sensacional Ivana Miño, per exemple). Cerro, a través de la seva visió personal d’aquests autors i de l’impecable treball dels intèrprets seleccionats, va permetre que un text escrit fa centenars d’anys, ens arribés amb tota la frescor i naturalitat un dimarts de cada mes a les 9 del vespre. I, oh, sorpresa!, la platea (i en alguns casos més que només la platea) es va omplir de gent per sentir aquestes belles i emocionants paraules.

Per a tots els demiürgs de la modernitat que proclamen que les obres de teatre només (i emfasitzo aquest només!) han de parlar-nos de la més estricta actualitat, que només s’han de referir a allò que ens afecta en el dia a dia, que només han de parlar del que ens envolta, quina sorpresa descobrir que el que va escriure un senyor fa 2500 anys ens pugui interessar encara! Potser és que tots els aquí presents tenim ànima d’arqueòleg (o de paleontòleg) i no ho sabem? Amb franquesa, no ho crec pas. Permetin-me una anècdota personal: tinc dos nanos que tenen 5 i 7 anys i les aventures de la família dels Súper els agraden molt, però els garanteixo que no superen ni de bon tros la fascinació que els causa, entre d’altres, la història de Jàson i els Argonautes, de l’arca de Noè, de Macbeth o del dissortat Akaki Akakievitx d’El capot de Gogol. I que jo sàpiga, dos marrecs de 5 i 7 anys no tenen prejudicis de cap mena. No saben el que és un clàssic i el que no ho és. En el seu imaginari, doncs, s’hi apleguen sense diferenciació Hamlet, Doraemon i Brünhilda. Potser això és una bona lliçó que convindria no oblidar.

És per aquest motiu que jo, per explicar aquest fenomen, més aviat m’inclino per teories altres que les arqueològiques: Italo Calvino deia que un clàssic és aquell text que no et deixa indiferent i que et serveix per definir-te a tu mateix per relació o per contrast amb el mateix clàssic; un clàssic sempre et diu una cosa nova, sempre et retrata en relació a tu mateix com a ésser humà i en relació amb el món que t’envolta. De fet la identificació amb un personatge –l’anagnòrisi aristotèlica- prové del fet que allò que pateix, nosaltres ho hem patit també i ens ho fem ben nostre, de manera que aquesta identificació ens acaba purificant (sentit del mot grec katharsi). Perquè, qui no ha estat algun cop Penèlope esperant desesperadament el retorn del nostre Odisseu? Qui no ha plorat la dissort d’Hèctor als peus d’Aquil·les o la de la pobra Dido quan és abandonada per Enees? (per cert, si a algú no se li posa la pell de gallina sentint l’ària When I’m Laid on Earth del Dido i Enees de Henry Purcell és que definitivament l’orxata ha reemplaçat la seva sang!); tots hem fet o desitjat fer el cop de porta final de Nora (Casa de nines), tots hem plorat desconsoladament per Cordèlia i ens hem fet nostre el dolor de Lear i tots hem sentit el desig de llibertat de Tom Wingfield al Zoo de vidre de Tennessee Williams.

Tots, en definitiva, ens hem fet nostres la sort o la dissort d’aquests personatges perquè tots som, hem estat o serem dissortats en molts moments del nostre periple vital. No hem estat mai aquests personatges, però tots aquests personatges som nosaltres. Paradoxa que aparentment pot costar d’entendre, però que explica la fascinació que permanentment ens fan sentir els clàssics: el retrat de la condició humana en tota la seva complexitat, en tot el seu múltiple marc relacional que ens configura com el que som, res més que aquelles imperfectes figuretes de fang matusserament creades per Epimeteu i animades pel trapella del seu germà Prometeu. Les vicissituds d’aquestes figures de fang, d’aquestes ombres que caminen, com va descriure un acabat Macbeth en adonar-se que l’ambició despietada tampoc era la resposta, seguiran colpint-nos molt més intensament que qualsevol mostra de la immediatesa més radiant, una immediatesa que tard o d’hora esdevindrà perfunctòria i que no admetrà comparació amb l’hipnòtic poder de la demagògia de Marc Antoni, amb l’enorme i tendra ingenuïtat de Don Quixot, amb la fermesa d’un Thomas Becket en la defensa d’uns ideals o amb la brutalitat i visceralitat d’una salvatge, però ben recognoscible Medea…, només per posar alguns exemples de personatges (Marc Antoni el Quixot, Becket, Medea…) que ens esperaran aquesta temporada, de nou, aquí, al Teatre Fortuny, un dimarts de cada més a partir d’avui mateix.

Res més per part meva. Només un sincer agraïment a la saviesa i tossuderia de Francesc Cerro per creure i crear aquest cicle i també a la valentia del teatre Fortuny per programar-lo. Moltes gràcies a tots ells i, com se sol dir en aquestes ocasions, que comenci l’espectacle!

Un cicle magistral a Reus: Grans mestres a escena

No resulta gens difícil trobar a la xarxa actors i actrius cèlebres fent lectures dramatitzades de textos clàssics i lluint-se en l’art de la dicció i de la transmissió de coneixements per mitjà de la paraula nua. Un exercici, de fet, situat a mig camí de la lectura literària –acte individual– i l’art dramàtic –acte col·lectiu. Exemples com el de James Earl Jones personificant Otel·lo, Alan Rickman recitant Laurie Lee o fins i tot el d’una model com Elle Mcpherson recitant Tennessee Williams, demostren que aquesta pràctica, sobretot en els països de parla anglesa, resulta força estesa i habitual. A casa nostra, actors com Lluís Soler, Jordi Boixaderes o Rosa Renom –entre d’altres– també de tant en tant s’han transmutat en rapsodes ocasionals i han ofert la seva particular lectura d’algun o d’alguns textos dramàtics o literaris. El que ja resulta més inusual, però, és que aquesta activitat abandoni la seva excepcionalitat/esporadicitat per passar a esdevenir un hàbit. I això precisament és el que ha succeït enguany al Teatre Fortuny de Reus, on el director i dramaturg Francesc Cerro ha ideat i ha dut a terme un cicle sencer de lectures dramatitzades d’autors clàssics que ha anomenat Grans mestres a escena, títol, per cert, volgudament ambigu, ja que per a cada text que Cerro ha proposat –obra d’un mestre clàssic– hi ha hagut una molt bona actriu o un molt bon actor –un mestre en l’art de la interpretació– que s’ha encarregat de transmetre’l al públic.

 

rOBESPIERRE-dANTON

 

Èdip, tirà de Tebes (Sòfocles); Antígona. No acataré (Sòfocles); Love Lorca; Danton-Robespierre, veus d’una revolució (Georg Büchner) / L’home de la flor a la boca (Luigi Pirandello) i Nit Shakespeare, són els espectacles que el cicle ha ofert: la selecció dels textos –com alguns dels mateixos subtítols indiquen–a voltes han esdevingut autèntics exercicis de dramatúrgia (casos de Sòfocles o Büchner, per exemple) i el director, per mitjà d’aquestes creacions –aquesta és una altra grandesa dels clàssics: les lectures poden ser variades i múltiples!–, ha mostrat unes preferències determinades a l’hora de fer-ne la tria: de la dialèctica entre la grandesa i la quotidianitat (Antígona) a l’estret, estrany i apassionant equilibri entre l’amor i la mort dels textos shakespearians mostrats, o del colpidor text de L’home de la flor a la boca, passant per la completa politització de La mort de Danton (desbrossant el text original de Büchner dels seus elements més carnals), per només citar-ne alguns. El cicle no ha tingut un leitmòtiv concret, ni tan sols un ordre cronològic, però la meticulosa anàlisi de cada una de les obres escollides i la seva conseqüent i personal posada en escena recull un missatge clar per part del director: textos escrits fa 2.500, 400, 200 o 100 anys resulten encara avui dia de rabiosa actualitat. Un treball hermenèutic, doncs, el de Francesc Cerro i el dels intèrprets dels textos, a l’alçada d’una creació escènica que, tot i tenir com a eix central la paraula, el producte final va força més enllà d’això tot oferint un combinat d’imatges, música o fins i tot coreografies, com va ser el cas dels muntatges on van participar Laura Guiteras (Love Lorca) i Ivana Miño (Nit Shakespeare). Tot plegat, doncs, configura un espectacle en què aquesta fusió d’elements projecta de manera sensible la bellesa d’uns mots que no debades han esdevingut immortals.

 

pROJECTOR

 

Fermí Reixach, Jaume Montaner, Txe Arana, Àngels Gonyalons, Mercè Pons, Enric Majó, Laura Guiteras, Jaume Comas, Ivana Miño i Jordi Boixaderas han estat els encarregats, espectacle rere espectacle, clàssic rere clàssic, de transmetre’ns aquests efluvis d’eternitat d’una manera diàfana i sovint corprenedora. I no cal dir que la bellesa, quan es mostra amb intel·ligència i sensibilitat resulta ben fàcil de contagiar: altrament no s’explicaria que cada dimarts del cicle, la platea sencera del Fortuny s’omplís per sentir Shakespeare, Sòfocles o Büchner. És possible que per les cares de satisfacció, així com pels comentaris sentits en acabar els espectacles, Francesc Cerro & cia hagin acabat per trencar aquella famosa màxima de Mark Twain que deia allò que els clàssics eren llibres que tothom elogiava, però que ningú no llegia. Dubto que a partir d’ara, vist el que s’ha vist al Fortuny, aquest públic només els elogiï i no els llegeixi. I encara que només fos per aquest motiu –ateses les confusions conceptuals i les mancances culturals de casa nostra–, Grans mestres a escena hauria d’arribar urgentment a tots els punts del país.

 

 

Antígona / No acataré, o l’esperit de la tragèdia

Contra l’axioma de moda avui dia que proclama que l’únic remei teatral per lluitar contra la crisi passa necessàriament per conrear un teatre que fomenti la rialla epidèrmica i la intranscendentalitat temàtica, res més positiu per a la bona salut de l’intel·lecte que presenciar i gaudir d’una bona tragèdia clàssica. Cal recordar que segons els preceptes d’Aristòtil, la tragèdia cerca una finalitat del tot educativa: mostra allò que pot succeir quan l’excés i la desmesura (hubris) s’apoderen del cor dels homes; quan els personatges infractors s’adonen de l’error tràgic que han comès (anagnòrisi), la seva dissort (hamartia) crea en l’espectador una identificació que provoca un sentiment de pena/pietat (katharsi) pel fatídic destí final d’aquests personatges.

I cal recordar també que la tragèdia exposa una confrontació de valors que s’expressa a través del diàleg, ja que la veritat per als grecs era dialògica i no ontològica. En aquest sentit resulta interessant la proposta del director Francesc Cerro de programar tota una sèrie de lectures dramatitzades de textos clàssics –Grans Mestres a Escena– entre els quals, esclar, hi figura Antígona. Cal no oblidar que una lectura dramatitzada obliga a treballar el conflicte intern de cada personatge i la interacció amb els altres protagonistes/antagonistes a partir només de la paraula nua. L’espectacle, doncs, demana d’una elocució perfecta que permeti transmetre de manera nítida i diàfana les concepcions morals de cada un dels protagonistes i els conflictes que es desprenen de la seva interrelació, sense l’ajut del cos… i ni tan sols de les mirades! Paraula, veu i res més.

Més enllà dels personatges secundaris, Antígona/No acataré presenta una lluita a tres bandes entre Antígona (Mercè Pons), el seu oncle Creont (Jaume Comas) i la seva germana Ismene (Àngels Gonyalons). Recordem que Creont, rei de Tebes, és un personatge que es mou a cavall d’un autoritarisme propi d’un tirà de l’època i una humana responsabilitat envers el seu poble, al qual pretén lliurar-lo del desgovern i de l’anarquia (com tot bon governant pretesament ha de fer) i que, en el context de l’època, això volia dir bàsicament –i del tot abduït per l’esperit de la grècia de Pèricles– foragitar el perill de la teocràcia de la vida pública. Aquest fet acondueix el governant a caure en una obcecada defensa de la raó d’estat per damunt de qualsevol altra contingència. La intepretació de Creont per part de Jaume Comas és senzillament superba: no descobriré la seva veu retronant ni la seva dicció de manual, però sí una passió –arrauxada o continguda segons el moment– que transmet en tot moment la força, els dubtes i sobretot la triomfadora i patètica (de pathos) tossuderia del personatge.

Antígona representa aquesta antagònica força teocràtica, però no pas tan posseïda per dogmes divins –tot i que costi d’evitar-los en alguns moments del seu discurs, fet que resulta prou útil a l’hora de potenciar el vessant protector-defensiu de Creont i enriquir la dialèctica entre tots dos personatges– com més aviat posseïda per un sentiment protocristià: estima el teu enemic abans que el teu amic, ja que és ell qui més ho necessita. Un posicionament moral que posteriorment difondran urbi et orbi els quatre evangelis canònics (Lluc, Marc, Mateu i Joan). O altrament expressat, el cèlebre “jo sóc filla de l’amor i no de la guerra” de la Nawal Marwan, protagonista de la sofòclea obra de Wajdi MouawadIncendis. La intensitat, la força i la serenor “divina” del discurs sense esquerdes de Mercè Pons fan del tot creïble aquesta complexa dimensió del gran personatge tràgic de Sòfocles.

Però cal no oblidar el protagonisme que intel·ligentment Cerro cedeix també a Ismene, la germana d’Antígona, personatge que personalment sempre m’ha despertat una gran simpatia, ja que el considero el perfecte mirall de tots nosaltres: una humanitat grisa que malda per sobreviure entre misèries i heroïcitats. Noble, amb el desig humà de voler el millor per als que estima, que s’esgarrifa de les situacions d’injustícia que es generen al seu voltant, que voldria incidir-hi, però que posseïda per un esperit ben humanament pràctic situa la supervivència per damunt de qualsevol altre valor; Ismene reflecteix bellament l’aurea mediocritas humana embolcallada i silenciada entre tanta hubris heroica. Sempre bandejada pels grans personatges tràgics que l’acompanyen (Creont i Antígona, o fins i tot Hemon al final de l’obra), Cerro, de la mà d’una esplèndida Àngels Gonyalons, rescata aquest personatge del racó de la tragèdia per projectar-hi la llum que es mereix. L’amor, les vacil·lacions i la desesperació final per la seva particular condemna a la supervivència entre herois i tirans, és el fat que Gonyalons trasmet meravellosament a un auditori que al llarg de tota la lectura va romandre silenciós, expectant i que, atès els comentaris que vaig sentir en acabar l’obra, gaudint plenament de la seva particular catarsi. Després de la tensió escènica generada, entre el públic tot eren somriures, comentaris i reflexions sobre els possibles missatges i l’actualitat de l’obra. Comptat i debatut, doncs, de debò que allò que ens cal per poder surar ennmig d’una crisi global només són comèdies? Pensem-hi.

IMPORTADA_REUSCAT_tf_programacio1_3

La pell eixorca, de Francesc Cerro: més que un simple homenatge a Espriu

John London, en el seu recomanable assaig sobre el teatre espanyol de postguerra, Reception and Renewal in Modern Spanish Theatre: 1939-1963, estableix una interessant classificació entre el que ell anomena escapist theatre i serious theatre. Tot i que en uns temps tan líquids com els nostres les etiquetes estan mal vistes i probablement els partidaris d’un teatre epidèrmic esdevinguin els detractors més destacats de qualsevol classificació, després d’algunes experiències teatrals recents i d’haver vist ahir una obra com La pell eixorca crec que aquestes dues senzilles etiquetes tenen més vigència i sentit que mai.

I és que una obra com la que ha elaborat Francesc Cerro (i que interpreta Txe Arana), em sap greu dir-ho, dissortadament no és gaire habitual en els nostres escenaris. Contra la difusa idea de l’“escriure-sobre-allò-que-interessa-la-gent”, tan de moda darrerament, Cerro projecta una mirada transcendent que supera qualsevol moda o pretensió de tocar fibres epidèrmiques i mescla amb habilitat i intel·ligència la mirada crua de T.S. Eliot sobre la humanitat que trobem al seu poema The Waste Land (escrit el 1922 i que Sam Abrams qualifica encertadament com l’Inferno de Dante portat al període d’entreguerres) amb la reflexió fatigada de Salvador Espriu sobre la devastada Sepharad de La pell de brau. Dues cosmovisions que Cerro fa coincidir i que prenen forma per mitjà del monumental treball de l’actriu, la qual acompanyada de tot un joc simbòlic d’imatges, sons/música, crea l’atmosfera angoixant adequada per a la transmissió del text resultant.

No he tingut la sort de veure l’exitós muntatge de Christiane Jatahy en què la directora brasilera revisa La senyoreta Júlia strindberguiana per mitjà d’un joc dramàtic-cinematogràfic que ha captivat tothom, però puc afirmar que els primers minuts de La pell eixorca han estat, visualment i sensitivament, l’inici més bell i impactant que recordo d’una obra de teatre: el crit munchià d’Arana en els primers instants de l’obra amb la imatge de la devastació de la terra cremada que es projecta cinematogràficament de fons corprèn i deixa l’espectador literalment clavat a la butaca. Els arbres, la terra, el cap de toro, les visions constants d’una natura arrasada de fons amb el dolor ontològic que Arana transmet visceralment a un públic que no es pot atrevir ni a estossegar, és allò que aquesta obra aconsegueix projectar. I esclar, no ens enganyem, el text és dens, profund, difícil de digerir; la grandesa del muntatge, però, rau en el fet que no cal entendre’l racionalment, ja que els sentits, la força de la poesia i els recursos simbòlics presentats (aquell Plastic Theatre que tan bé va saber definir Tennessee Williams en el seu moment!) s’encarreguen d’arrossegar subtilment l’espectador fins a situar-lo a l’epicentre del poema, de la reflexió proposada, de l’escena, en definitiva.

Contra el que molts malpensats puguin imaginar, Francesc Cerro ha creat un espectacle sobre “allò-que-interessa-la-gent”, però la diferència entre el seu espectacle i l’actual neoescapisme triomfant té a veure amb el fet que Cerro no s’atansa a la gent, sinó a l’ésser humà, o altrament dit, qüestiona i projecta la dimensió humana, filosòfica i poètica de l’ésser de manera intemporal a través de la veu de dos poetes essencials del segle XX. En aquest sentit, doncs, La pell eixorca és més que probable que tampoc sigui un text transitori. Això, però, com sempre, el temps ho acabarà sentenciant… when the tongues of flames are in-folded / Into the crowned knot of fire / And the fire and the rose are one [1].

PELL (2)

[1] T.S. Eliot, Four Quartets (“Little Gidding”).