Festejant Puixkin: romanticisme al teatre Fortuny

Novel·lista, assagista, poeta i dramaturg, la prosa seca i descriptiva, però alhora intensa i punyent, d’Aleksandr Puixkin obre pas a tot el brillant reguitzell d’autors posteriors -Gògol, Turguenev, Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov, Bulgàkov…- que marcaran l’època daurada de la literatura russa. Capaç de crear un llenguatge modern adient per a la poesia i la prosa, la seva figura és indispensable per entendre la grandesa d’aquesta literatura al llarg de tot el segle XIX i bona part del XX.

Els temes de les seves obres són ben diversos: escriptor liberal, Puixkin es va posicionar contra la servitud, però alhora va condemnar els excessos de Napoleó, així com la revolució francesa en general (ell creia que el tsar devia sotmetre’s a les lleis del poble), i no va donar tampoc suport a la revolta desembrista. Amb un humor rus característic, això és una ironia d’arrel voltairiana passada pel sedàs de l’alma mater de la literatura russa vuitcentista, Vasili Zukhovski, la paròdia, l’enginy i la ironia caracteritzen parts importants de la seva producció (si llegiu els primers capítols d’Eugeni Oneguin, per exemple, podreu trobar exemples d’una irreverència que li varen comportar problemes amb les institucions eclesiàstiques i la censura). Malgrat això, però, la poesia puixkiniana no pot evitar el pathos romàntic i està impregnada de nostàlgia i d’un ineludible esperit tràgic. Així, potser arran de la seva biografia –un bon grapat d’amors fugissers i un munt de duels per raons amoroses fins que finalment en va perdre la vida en un– o bé per l’estètica de l’època (o bé per tots dos factors alhora), la poesia amorosa de Puixkin és apassionada i voluptuosa (no exempta d’imatges físiques), però alhora delicada i sensible. Les imatges naturals segueixen els patrons romàntics panteistes i la natura forma part de l’entramat orgànic de passions que marcaran la mateixa tragèdia humana. Així, no és estrany que les forces de la natura tinguin un deix demoníac, amb esclats de follia i violència -només cal (re)llegir el significatiu i paradigmàtic poema narratiu El genet de bronze per copsar ràpidament el furor d’aquests esclats!-, en què la mort no deixa de tenir aquell atractiu romàntic que tan bé va saber projectar Johann Wolgang Goethe en el seu cèlebre poema Feliç anhel.

Tota una selecció d’alguns dels millors poemes de Puixkin, introduïts i interludits per imatges impactants del film Ivan el Terrible, de Sergei Eisenstein, varen envair durant una nit la platea del teatre Fortuny de Reus en la que seria la darrera de les lectures dramatitzades del cicle Grans Mestres a Escena d’aquesta temporada, cicle que Francesc Cerro ha creat i dirigit. La força de les veus de Joan Carreras i Enric Majó varen donar vida –i passió– de manera magistral a uns poemes que, en acabar l’espectacle, no van deixar indiferent absolutament ningú. Les cares de sorpresa i admiració de bona part del públic en acabar l’acte de ben segur que van donar pas a una gran curiositat per descobrir un autor que, en línies generals, resulta més aviat desconegut avui dia a casa nostra, més enllà d’un nom vagament familiar –recordem que l’institut oficial d’ensenyament de llengua i cultura russes arreu del món duu precisament el nom de l’escriptor peterburguès– i potser per ser l’autor de dues famoses òperes de Piotr Ilitx Txaikovski, com són Eugeni Oneguin i La dama de piques.

Un espectacle, en definitiva, rodó, sensible, bell i, a més, amb un inusual component didàctic. Què més es pot demanar per a una vetllada d’un dimarts a la nit?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s