Rodoreda, guerra i exili (una entrada a un blog)

Una estudiant de l’assignatura que imparteixo durant el 1r semestre, Literatura catalana del segle XX, m’ha escrit això:

Bon dia, Jordi:

He escrit un nou article, aquesta vegada sobre els contes d’exili de Rodoreda (gràcies a tu i a la teua assignatura).

Ací te’l deixe, perquè el lliges i perquè, si vols, el penges al tauler de l’aula d’enguany; per si pot ajudar o interessar als nous alumnes.

Una abraçada!

http://www.losojosdemirar.com/rodoreda-guerra-i-exili/

Coses així em segueixen recordant per què ser professor és la millor professió que hi ha.

Gràcies, Coloma!

Festejant Puixkin: romanticisme al teatre Fortuny

Novel·lista, assagista, poeta i dramaturg, la prosa seca i descriptiva, però alhora intensa i punyent, d’Aleksandr Puixkin obre pas a tot el brillant reguitzell d’autors posteriors -Gògol, Turguenev, Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov, Bulgàkov…- que marcaran l’època daurada de la literatura russa. Capaç de crear un llenguatge modern adient per a la poesia i la prosa, la seva figura és indispensable per entendre la grandesa d’aquesta literatura al llarg de tot el segle XIX i bona part del XX.

Els temes de les seves obres són ben diversos: escriptor liberal, Puixkin es va posicionar contra la servitud, però alhora va condemnar els excessos de Napoleó, així com la revolució francesa en general (ell creia que el tsar devia sotmetre’s a les lleis del poble), i no va donar tampoc suport a la revolta desembrista. Amb un humor rus característic, això és una ironia d’arrel voltairiana passada pel sedàs de l’alma mater de la literatura russa vuitcentista, Vasili Zukhovski, la paròdia, l’enginy i la ironia caracteritzen parts importants de la seva producció (si llegiu els primers capítols d’Eugeni Oneguin, per exemple, podreu trobar exemples d’una irreverència que li varen comportar problemes amb les institucions eclesiàstiques i la censura). Malgrat això, però, la poesia puixkiniana no pot evitar el pathos romàntic i està impregnada de nostàlgia i d’un ineludible esperit tràgic. Així, potser arran de la seva biografia –un bon grapat d’amors fugissers i un munt de duels per raons amoroses fins que finalment en va perdre la vida en un– o bé per l’estètica de l’època (o bé per tots dos factors alhora), la poesia amorosa de Puixkin és apassionada i voluptuosa (no exempta d’imatges físiques), però alhora delicada i sensible. Les imatges naturals segueixen els patrons romàntics panteistes i la natura forma part de l’entramat orgànic de passions que marcaran la mateixa tragèdia humana. Així, no és estrany que les forces de la natura tinguin un deix demoníac, amb esclats de follia i violència -només cal (re)llegir el significatiu i paradigmàtic poema narratiu El genet de bronze per copsar ràpidament el furor d’aquests esclats!-, en què la mort no deixa de tenir aquell atractiu romàntic que tan bé va saber projectar Johann Wolgang Goethe en el seu cèlebre poema Feliç anhel.

Tota una selecció d’alguns dels millors poemes de Puixkin, introduïts i interludits per imatges impactants del film Ivan el Terrible, de Sergei Eisenstein, varen envair durant una nit la platea del teatre Fortuny de Reus en la que seria la darrera de les lectures dramatitzades del cicle Grans Mestres a Escena d’aquesta temporada, cicle que Francesc Cerro ha creat i dirigit. La força de les veus de Joan Carreras i Enric Majó varen donar vida –i passió– de manera magistral a uns poemes que, en acabar l’espectacle, no van deixar indiferent absolutament ningú. Les cares de sorpresa i admiració de bona part del públic en acabar l’acte de ben segur que van donar pas a una gran curiositat per descobrir un autor que, en línies generals, resulta més aviat desconegut avui dia a casa nostra, més enllà d’un nom vagament familiar –recordem que l’institut oficial d’ensenyament de llengua i cultura russes arreu del món duu precisament el nom de l’escriptor peterburguès– i potser per ser l’autor de dues famoses òperes de Piotr Ilitx Txaikovski, com són Eugeni Oneguin i La dama de piques.

Un espectacle, en definitiva, rodó, sensible, bell i, a més, amb un inusual component didàctic. Què més es pot demanar per a una vetllada d’un dimarts a la nit?

Orlando, de Virgina Woolf: teatre amb guants de seda

Orlando, un jovenet admirat i respectat a la cort d’Elisabet I, que conrea poesia i que després d’unes aventures es queda endormiscat enmig d’un bosc i desperta convertit en una dona, avança a través del temps fent un salt temporal de l’Anglaterra elisabetiana a l’època contemporània de l’escriptora (1928), passant prèviament pel segle XVIII dels grans escriptors moralistes i il·lustrats.

Si les variacions sobre el temps caracteritzen bona part de l’obra de Virginia Woolf, Orlando potser és la narració més paradigmàtica pel que fa a la ruptura en el desenvolupament narratiu convencional en fer un doble salt espectacular –temporal i de gènere–, això sí, sempre per mitjà d’una narrativitat respectusa amb el realisme més convencional. La complexa paràbola literària que representa Orlando és potser un dels exemples més reeixits a l’hora de fer palesa aquella crisi d’identitat tan pròpia de la literatura d’entreguerres, una crisi que en el cas de Virginia Woolf projecta un desig d’eternitzar la temporalitat –objectiu que té en el trio James Joyce-Marcel Proust-Virginia Woolf la seva expressió més genuïna[1]–, però alhora també un desig de projectar l’espai i la mirada femenines en un món secularment androcèntric que trontolla quan aquesta mirada és qüestionada. Si a A Room of One’s Own, Woolf bastia un discurs en què reclamava literalment un espai propi per a la creació femenina, a Orlando l’autora observa, sent i transmet a través del temps, la pulsió literària des d’aquesta doble visió temporal i de gènere que qüestiona una única cosmovisió per a la creació literària.

Guy Cassiers planteja en escena la complexitat d’aquest pensament literari, no exempt de poesia, a partir d’unes propostes visuals tan aparentment senzilles com extraordinàriament suggeridores. El text és magistralment interpretat per Katelijne Damen, la qual a través d’un llarg monòleg (una hora i quaranta minuts seguits, sense pausa) projecta brillantment l’essència de la paràbola literària de Woolf de manera tan sentida com continguda; la seva progressiva transmutació de narrador a personatge i el seu despullament a mesura que s’atansa al temps actual és tan subtil com la seva vellutada i diàfana elocució. Cassiers i Damen, en definitiva, integren un binomi que aconsegueix el que semblava impossible, que no és altra cosa que transmetre plenament l’essència d’un text tan complicat de fons, com bell en la forma, i aconseguir-ho hipnotitzant de mica en mica una audiència que en arribar al final de l’obra ja ha quedat del tot corpresa pel viatge vital i intel·lectual d’aquest narrador(a)-personatge tan particular.

maxresdefault

[1] A diferència dels altres dos autors, però, en què destaquen, o bé la monumentalitat unitària d’una obra –Ulisses–, o bé un seguit d’obres entreteixides unitàriament –À la recherche du temps perdu–, el llegat de Woolf és molt més fragmentari i es pot entreveure el seu estil i la seva intencionalitat literària a través d’obres tan variades –en la forma i fins i tot en el contingut– com The Waves, Mrs. Dalloway, The Hours, In the Lighthouse, etc.

MussART 2013: una crònica personal

Quan Francesc Cerro em va proposar d’obrir el Festival MussART d’enguany amb la conferència inaugural, em vaig sentir afalagat per la confiança, però alhora també una mica desconcertat per la magnitud del tema proposat –les cares de l’amor a la literatura occidental– i el desconeixement de la dinàmica del certamen en qüestió. A mesura que vaig anar-ne coneixent els detalls, però, i alhora que m’anava immergint –i gaudint!– en unes lectures que feia força temps que tenia arraconades, vaig poder anar-me formant una imatge de l’espectacle que cada cop esdevenia més i més excitant: el poble abandonat, la bellesa dels textos que anàvem seleccionant, els atractius rapsodes, a més de la capacitat professional i creativa d’en Francesc, van ajudar-me a anar augmentant aquest nivell d’excitació a mesura que la data del festival s’apropava.

I en arribar el dia he de reconèixer que la realitat va superar amb escreix les mateixes expectactives que d’antuvi m’havia format. La boira inicial al peu de les muntanyes de Prades, que va aparèixer com per confirmar la fantasmagoria associada a les restes del poble de La Mussara que s’apinyen al voltant de l’església, es va anar escampant per deixar lloc a una meravellosa posta de sol que va coincidir amb el cènit rapsòdic dels intèrprets, els quals es van encarregar de transmetre tot un seguit de textos literaris de totes les èpoques i estils a uns amatents espectadors que per un dia van omplir de vida aquest abandonat poble del Baix Camp. Un cop finalitzada la meva conferència –un viatge personal a través dels diferents tipus d’amor que podem trobar a la literatura d’occident, posant un especial èmfasi en la relació entre l’amor i la mort–, el públic va anar passant per punts estratègics del poble on els esperaven els rapsodes per iniciar aquest particular viatge literari a través del temps.

Pel que fa a aquests rapsodes, cada un d’ells va ser capaç de transmetre part de la seva personalitat en el fragment literari que recitava: Xavier Graset va barrejar a parts iguals passió i ironia segons el text, tot generant una curiosa tensió que podia arribar a ser desconcertant: del Life Story de Tennessee Williams a les Corrandes d’exili de Pere Quart, Graset va ser capaç de trobar el to adequat per a cada ocasió i fer el canvi de registre en el moment adequat, fent passar el públic del rictus seriós al somriure en pocs instants. Gerard Quintana, a la vora de la singlera, recitava poemes d’autors que precisament es trobaven a la vora de llur personal singlera –estètica o personal–: Leopardi, Rimbaud, Baudelaire… Textos i personatges maleïts que Quintana va saber explotar de manera excel·lent; la imatge que transmetia el músic i els seus textos, amb posta de sol inclosa, l’haurien volgut els mateixos Turner o Delacroix per a les seves romàntiques creacions. Una mica més avall –geogràficament parlant!–, Jaume Comas va fer vibrar tothom amb la seva veu baritonitzada que tot autor hauria desitjat sentir a través seu. Ningú crec que sigui capaç de llegir el fragment de “Els morts” dels Dublinesos de James Joyce com ell ho va fer. Al peu de l’església enrrunada del poble, Enric Majó va recitar François Villon i Thomas Mann i va literalment corprendre tot el públic amb el Romancero Gitano de Lorca. Va aconseguir que la gent quasi no fes cas a la guia en acabar el seu recitat i no es movés de lloc, corglaçats com els va deixar amb la seva antològica lectura. Finalment Ivana Miño va simplement interpretar –en el sentit més ple i més bell que ho permet l’art del teatre– fragments de Romeu i Julieta, del Werther de Goethe i de Miquel Martí Pol, entre d’altres. Aquesta exquisida interpretació dels textos al llindar d’una porta en ruïnes, però talment com si es trobés al bell mig d’un escena a la italiana, va emocionar tothom.

Un cop acabat l’original espectacle, molta gent es va quedar a sopar al refugi que hi ha uns metres més enllà del poble i tot seguit la vetllada va cloure amb un vibrant concert del músic i compositor tarragoní Roger Benet, als afores del refugi.

He de confessar que no havia assistit mai a un festival d’unes característiques semblants: per l’originalitat de la idea, per la idoneïtat de l’entorn i per la indubtable qualitat dels artistes participants. Tot plegat, a més, amanit per la cordialitat dels organitzadors del poble de Vilaplana i la bona sintonia i agradable proximitat entre els participants i el públic: breus xerrades, preguntes, comentaris espontanis entre assistents i artistes van ser freqüents en acabar el recital i fins a l’hora de sopar. Un nombre d’assistents, per cert, prou important per les dimensions de l’indret –entre 400 i 500 persones–, però gens sorpenent, esclar, atesa la qualitat de l’espectacle.

I un darrer esment per al director del festival, Francesc Cerro. De la seva sensibilitat artística i de les seves inquietuds culturals, ja en tenia una idea força aproximada d’un temps ençà; veure i copsar, però, el producte resultant de totes aquestes idees, m’ha resultat realment sorprenent. D’idees si fa no fa tots en tenim –i alguns fins i tot de bones!–, però d’aquí a donar-hi forma, cos i contingut com ho ha fet en Francesc, amb tan poc temps i relativament pocs recursos, no és a l’abast de tothom. Només aquells a qui la pulsió artística batega a un ritme molt més fort i intens que la resta són capaços de crear petits grans actes com aquest MussART. Enhorabona, doncs, Francesc, però també enhorabona a la Ivana, a en Jaume, a l’Enric, a en Xavier, a en Gerard i a en Roger!

I per molts anys més al MussART, esclar!

MUSSART FOTOS

El poema de Tennessee Williams i la bella rapsoda

En aquest escrit he traduït amb més o menys encert el preciós poema de Tennessee Williams, Life Story. Adjunto també la versió original en anglès d’aquest poema, no només perquè els poliglots lletraferits puguin analitzar-ne la meva matussera traducció, sinó perquè tothom pugui seguir la suggerent lectura que en fa el personatge del vídeo final de YouTube que també adjunto.

Independentment de tècniques prosòdiques, diccions, etc, tinc la sensació que amb rapsodes semblants, l’interès per la poesia en general -i per la de Tennessee Williams en particular- es popularitzaria i de valent, si més no entre el públic masculí… A mi, de fet, em costa treure-me-la del cap… la poesia, s’entén!  😉

 

Life Story
Després d’haver-nos allitat per primer cop,
sense l’avantatge o el desavantatge d’haver-nos conegut abans,
l’altra part molt sovint et diu,
parla’m de tu, vull saber-ho tot de tu,
quina és la història de la teva vida? I tu creus que potser realment i de debò
vol saber la història de la teva vida, i llavors tu encens
un cigarret i comences el relat, amb tots dos
ajaçats en posicions d’allò més relaxades
com un parell de nines de drap que un nen avorrit deixa caure sobre el llit.

Tu expliques la teva història, o la part de la teva història
que el temps o un cert grau de prudència et permet explicar, i llavors sents
Oh, oh, oh, oh, oh,
cada cop més feblement, fins que l’oh és només
un sospir amb prou feines audible, i llavors per descomptat
hi ha alguna interrupció. El servei de cambra s’acosta a poc a poc
amb un bol de glaçons que es fonen, o un de vosaltres s’aixeca a fer un pipí
i es mira al mirall amb un cert astorament.

I aleshores, la primera cosa que saps, abans que hagis tingut temps
de prosseguir amb l’apassionant història de la teva vida,
és que l’altra t’està explicant la història de la seva vida,
justament allò que preveia fer de bell antuvi

i tu dius, Oh, oh, oh, oh, oh,
cada cop més feblement, fins que la vocal esdevé només un audible sospir
com l’ascensor, al bell mig del passadís quan gires a mà esquerra,
deixa anar un darrer, llarg, profund sospir d’esgotament
i para de respirar per sempre més. Llavors?

Bé, un dels dos s’adorm
i l’altra fa el mateix amb una cigarreta encesa a la boca,
i així és com la gent mor cremada a les habitacions dels hotels.

 

Life Story
After you’ve been to bed together for the first time,
without the advantage or disadvantage of any prior acquaintance,
the other party very often says to you,
Tell me about yourself, I want to know all about you,
what’s your story? And you think maybe they really and truly do

sincerely want to know your life story, and so you light up
a cigarette and begin to tell it to them, the two of you
lying together in completely relaxed positions
like a pair of rag dolls a bored child dropped on a bed.

You tell them your story, or as much of your story
as time or a fair degree of prudence allows, and they say,
Oh, oh, oh, oh, oh,
each time a little more faintly, until the oh
is just an audible breath, and then of course

there’s some interruption. Slow room service comes up
with a bowl of melting ice cubes, or one of you rises to pee
and gaze at himself with the mild astonishment in the bathroom mirror.
And then, the first thing you know, before you’ve had time
to pick up where you left off with your enthralling life story,
they’re telling you their life story, exactly as they’d intended to all along,

and you’re saying, Oh, oh, oh, oh, oh,
each time a little more faintly, the vowel at last becoming
no more than an audible sigh,
as the elevator, halfway down the corridor and a turn to the left,
draws one last, long, deep breath of exhaustion
and stops breathing forever. Then?

Well, one of you fall asleep
and the other one does likewise with a lighted cigarette in his mouth,
and that’s how people burn to death in hotel rooms.

 

 

Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson

Si no vaig errat va ser a A Night in the Opera on Groucho Marx va deixar anar aquella cèlebre sentència de “aquests són els meus principis i si no li agraden, no s’amoïni que en tinc d’altres!”. Doncs bé, un servidor, amb la novel·la Els homes que no estimaven les dones, per primer cop, i seguint la dita de Groucho, ha trencat un dels principis personals més ferms que mantenia en literatura, això és, mai llegir un llibre després d’haver-ne vist la versió cinematogràfica. És més, probablement si no hagués vist la pel·lícula i –noblesse oblige– una bona amiga no m’hagués esperonat a trencar aquest principi (gràcies, Montse!), no hauria llegit mai el llibre. El perquè de la meva reticència a llegir el bestseller del moment tenia a veure amb el fet que, després d’Edgar Allan Poe, Wilkie Collins, Arthur Conan Doyle i PD James, considerava que la meva dosi de novel·la negra ja la vaig cobrir amb escreix durant el meu període d’adolescència i postadolescència. La perspectiva, per tant, d’haver-me d’empassar més de sis-centes pàgines per retrobar-me amb quelcom que ja coneixia prou bé, no m’atreia en excés.

Però esclar, vaig oblidar un altre principi fonamental del món de l’art que també cal tenir sempre molt present: no menystinguis mai allò que creï un escandinau perquè te n’acabaràs penedint! I aquest principi, evidentment, s’ha tornat a complir de ple.

Com molt bé explicava Ernest Folch l’estiu passat en un article seu a El Periódico, Stieg Larsson ha estat (i encara és) un fenomen literari molt particular. Ell deia –i jo ho subscric plenament– que tenia la sensació que regalaven els seus llibres a l’entrada del metro, ja que tothom anava per tot arreu amb algun d’aquests llibres de color negre amb l’encertadíssima il·lustració de Gino Rubert a la coberta. L’estratosfèric boom de vendes de la saga Millenium ha estat un fenomen mundial, però amb una sèrie de trets que, com deia Folch, el diferencien d’altres booms literaris globals recents. D’antuvi, aquest fenomen té un origen cultural que no pertany ni al món anglosaxó d’un costat enllà de l’Atlàntic (Dan Brown, Ken Follett…) ni al d’un costat ençà (JK. Rowland i els seus Harry Potter); l’exitosa saga Millenium està escrita originàriament en una llengua que només la parlen uns 12 milions de persones a tot el món, fet que ja per si sol és força original. Però més enllà d’aquesta singularitat cultural (si només fos això, ja fa anys que Henning Mankel hauria de ser un fenomen), la novel·la conté d’altres trets que definitivament situen Larsson un graó més enllà dels esmentats supervendes actuals. Provaré de parlar-ne tot seguit.

Novel·la rabiosament contemporània, Els homes que no estimen les dones, per contingut i trama, se situa de ple en el cor del món occidental i, per tant, la facilitat amb què el lector es familiaritza amb l’entorn formal de la novel·la és total: portàtils, antivirus, tallafocs, megapíxels, megues de RAM, hackers… Tot això i més configura l’univers en el qual es desenvolupa la narració (des d’un punt de vista formal, per exemple, és d’allò més deliciós l’avenç de l’acció cap al final de la novel·la per mitjà d’un intercanvi de correus electrònics entre dos dels protagonistes: l’”epistol·laritat literària del segle XXI!) I l’indret geogràfic on se situa l’acció és, oh paradoxa!, la freda i llunyana Suècia! Tanmateix allò que Larsson retrata és un món que ens resulta d’allò més pròxim, i sens dubte ens desmitifica una realitat que el nostre imaginari configura amb una mitja dotzena de tòpics que més o menys tots coneixem: la modèlica socialdemocràcia, els premis Nobel, els telèfons mòbil Ericsson, la multinacional Ikea, etc. Els móns i submóns reals que l’autor esbossa, però, ens apropen la realitat del país escandinau fins a fer-nos-el inversemblantment proper: corrupció empresarial i industrial, poder i manipulació dels mass media, economia global… Aquí, doncs, no calen salts cap a un passat remot que cal imaginar ni cap necessitat de dibuixar-ne el seu contorn narratiu abans d’entrar a copsar la trama de l’acció: només cal fer un tomb mental per determinades parts del nostre país a determinades hores, o mirar les notícies, les revistes d’informació general o sentir certs debats, i ràpidament comprovem com la realitat d’Uppsala no difereix gaire de la de Terrassa o de la de L’Hospitalet. La globalització (si més no en la seva versió europea occidental) queda del tot retratada en aquesta novel·la.

Així doncs, el context narratiu de la novel·la ja ens facilita una de les claus del seu èxit, però encara hi ha un altre tret que atorga a la novel·la un plus de qualitat i interès: la subtil denúncia social subjacent que s’amaga sota la trama narrativa de suspens; una denúncia social que, d’una banda se centra a demostrar la corrupció i l’amoralitat dels grans capitostos financers i empresarials del país, i de l’altra, la violència de gènere i, conseqüentment, la marginació social de les dones en plena societat contemporània occidental (i a la civilitzada Suècia!) Aquest darrer aspecte, però, només és explícit en determinats moments de la novel·la, i aquí és on Larsson demostra una gran habilitat narrativa en no sobreposar aquest aspecte social a la trama de misteri clàssica de tota novel·la negra; però alhora tampoc no el fa servir com a simple aparador formal on situar la trama negra del relat. És a dir, just el contrari del que en aquest sentit fa, per exemple, Ruíz Zafón a La Sombra del viento, on la suggeridora Barcelona de la immediata postguerra és un simple aparador obscur que serveix simplement per situar una trama de novel·la de fulletó. Larsson troba un fantàstic equilibri, doncs, entre l’entreteniment que proporciona la clàssica història d’assassins, nissagues familiars enrevessades i investigadors amb habilitats determinades, amb el marc de denúncia social que va surant subtilment, però persistent, al llarg de tot el relat. Combinació, doncs, d’entreteniment clàssic i reflexió sobre aspectes polèmics i ben latents de la nostra societat actual.

I la clau final perquè tot plegat arribi a bon port és l’autèntic (o en aquest cas, autèntica) protagonista de la novel·la, és a dir, el personatge l’atractiu del qual sintetitza tots els aspectes esmentats i que, per tant, sosté pràcticament tot el pes de la narració. Evidentment parlo de la Lisbeth Salander. Aquest personatge té una sèrie d’habilitats imprescindibles a l’hora d’investigar i resoldre el misteri de la desaparició de la Harriet Venger (nus de la trama negra), però alhora també és el personatge que posseeix una dimensió simbòlica afegida, ja que representa la cara visible de la denúncia social a la qual fa uns moments feia esment: el maltracte secular cap a les dones i la marginació social i violència que se’n deriva. Lisbeth Salander, doncs, aporta l’equilibri perfecte esmentat.

I, esclar, el resultat de tot plegat salta a la vista: prop de 15 milions d’exemplars venuts a tot el món i la traducció de la novel·la a més de trenta llengües diferents.

En definitiva, Larsson ens situa davant d’un bestseller ben fet, entretingut i que, a més, aporta elements interessants per a una reflexió que va més enllà d’una molt ben tramada anècdota detectivesca que enganxa fàcilment el lector. Combinació letal de digerir, esclar, per determinats (pseudo)intel·lectuals nostrats per als qui la fórmula bona literatura i entreteniment segueix representant un insalvable oxímoron. Fa uns dies vaig llegir a La Vanguardia com la Sílvia Soler presumia de no haver llegit Stieg Larsson i certificava que era difícil que el llegís, ja que “tenia lectures molt més interessants entre mans que la novel·la del periodista suec”. En fi, de ben segur que aquestes lectures potencials –que per cert no esmenta (i així la frase queda “penjada” i d’allò més cool)– deuen ser interessantíssimes, però em temo que acabarà no coneixent la Lisbeth Salander i això, a aquestes alçades de la pel·lícula, em sembla del tot imperdonable!

El pianista del gueto de Varsòvia, de Wladyslaw Szpilman (1)

El mal i la brutalitat s’amaguen al cor humà. Si es deixa que creixin en llibertat, llavors floreixen i treuen esqueixos terribles, la classe d’idees que calen per assassinar així els jueus i els polonesos. Wilm Hosenfield (extracte del seu diari).

El pianista del Gueto de Varsòvia conté bàsicament dues històries colpidores: la del principal protagonista de la història, el pianista jueu polonès Wladislaw Szpilman i la seva esgarrifosa epopeia al llarg de l’ocupació alemanya de Polònia, i la del seu salvador al final d’aquesta terrible epopeia, l’oficial Alemany, Wilm Hosenfield.

La primera història ocupa pràcticament més de tres quartes parts del llibre i se’ns narra amb tot detall i sempre en primera persona real com el prometedor pianista viu en pròpia carn, primer l’assalt de les tropes alemanyes de la capital del seu país, després la construcció del gueto de Varsòvia, la deportació posterior de gran part dels seus ocupants (incloent-hi tota la seva família: pares, germà i germanes) cap als camp d’extermini de Treblinka; finalment descriu com sobreviu a la destrucció total del gueto (i de quasi tota la ciutat), i la derrota final del nazisme. Szpilman va sobreviure miraculosament a tots els diferents perills als quals es va veure sotmès: la fam, el dolor físic i moral, i ens narra com, en haver arribat diverses voltes als límits d’allò que un ésser humà és capaç de suportar, va arribar a contemplar i fins i tot provar de manera seriosa i decidida el suïcidi. Però l’atzar, una gran força de voluntat, una molt bona intuïció en determinats moments i l’aparició final d’un oficial alemany del tot atípic, van acabar per salvar-li la vida d’allà on pràcticament ningú més hauria pogut sobreviure.

L’estil narratiu d’Szpilman és realment colpidor. Una narració freda, distanciada, malgrat haver estat escrita tot just acabada la guerra, és a dir, amb totes les vivències encara latents en el cos i l’ànima. En aquest sentit, és brutal la descripció d’alguns dels seus amics i coneguts a l’inici del llibre i com al final de cada descripció, acabava anunciant les seves respectives “no-supervivències” posteriors:

Entre els cantants que actuaven figurava Maria Eisenstadt, que a hores d’ara seria coneguda per milions de persones gràcies a la seva veu meravellosa si més endavant els alemanys no l’haguessin assassinada.

Fa un temps en aquest mateix bloc, en escriure sobre la pel·lícula The Reader, ja vaig parlar una mica d’aquell concepte d’Hannah Arendt de la “banalització del mal” que caracteritzava el tarannà de molts alemanys durant la guerra. L’arribar a creure que allò que es fa és tan normal, per atroç que resulti, que no hi ha cap mena de consciència que es cometi cap acte criminal, sinó res més que un acte d’absoluta quotidianitat. És a dir, el buidatge total de tot precepte moral i la seva substitució per unes idees que prenen el lloc del mínim fonament ètic convivencial que tots en principi posseïm. No parlem, doncs, de psicòpates, sinó més aviat d’una psicopatia social generalitzada. L’entorn sòcioideològic és prou psicòpata com per abduir bona part dels ciutadans sota aquest psicopatisme i fer-los, per tant, adoptar actituds que avui dia només podríem identificar amb la dels dements. Altrament dit, a través delfet d’arribar impunement a uns límits socials de tensió extrema, la humanitat ha pogut visualitzar allò que alguns en diuen el “mal total” o el “mal en estat pur”. És a dir, arribar a la part més baixa de la balança de brutalitat a la qual la ment humana és capaç d’arribar. I el que és pitjor, com deia abans, la naturalitat amb què l’ésser pot arribar a assumir aquests determinats comportaments amorals. Szpielman dóna testimoni d’això que acabo de dir en diversos moments del llibre, però molt específicament, en un de particularment atroç:

Per la vorera venia corrents un nen d’uns deu anys. Estava molt pàl·lid, i venia tan esglaiat que es va descuidar de treure’s la gorra davant d’un policia alemany que s’acostava. L’alemany es va aturar, va treure el revòlver sense badar boca, el va posar a la templa del nen i va disparar. El nen va caure a terra agitant els braços, es va quedar rígid i va morir. El policia es vaposar tranquíl·lament el revòlver a la pistolera i va continuar el seu camí. Jo me’l vaig mirar: ni tan sols tenia unes faccions especialment brutals, ni semblava tampoc enfadat. Era un home normal i tranquil que havia dut a terme una de les seves nombroses ocupacions menors de cada dia i se l’havia tret del cap immediatament, ja que l’esperaven altres assumptes més importants.

Aquest actitud és la més reveladora de tot això que acabo de dir. No parlem d’éssers brutals, àvids de sang, de sàdics (que també n’hi havia, i no pocs, però aquests són fàcils de retratar i identificar), sinó de gent normal, corrent, amb les seves dèries, anhels, afectes… I que de la mateixa manera que avui dia considerem normal dir fill de puta agressivament a un àrbitre en un camp de futbol, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, es considerava igual de normal d’engegar un tret a un nen per una puerilitat com la que descriu Szpilman. Aquest va ser l’autèntic terror que va mostrar el nazisme a la humanitat: allò que tots i totes, posats sota uns determinats preceptes morals (o amorals), som capaços d’arribar a fer. En aquest sentit, les paraules amarades d’aquesta “espiritualitat perduda” que expressa Hosenfield són diàfanes quant a l’explicació de tanta brutalitat:

Déu permet que que passi tot això, deixa que aquestes forces tinguin poderi que mori tanta gent innocent per mostrar a la humanitat que, sense ell, no som més que animals enfrontats, convençuts que ens hem de destruir els uns als altres. No volem escoltar el manament diví: “Estimeu-vos els uns als altres.” D’acord, doncs, diu Déu, proveu-ho amb el manament del Diable, el contrari: “Odieu-vos els uns als altres.” Coneixem la història del diluvi universal per les Sagrades Escriptures. ¿Per què va tenir una fi tan tràgica la primera raça humana? Perquè havien abandonat Déu i calia que morissin, tant els culpables com els innocen. La culpa del seu càstig era tota d’ells. I avui passa el mateix.

Com deia al començament, l’altre protagonista del llibre és l’oficial alemany Wilm Hosenfield. Les descripcions que emanen del seu pensament queden reflectides en un petit diari personal que la seva família va adquirir in extremis abans que ell fos capturat per l’èxèrcit soviètic en acabar la guerra (de fet Hosenfield va morir presoner dels soviètics). L’espaordiment que expressa el capità de la Wehrmacht respecte a allò que el seu país feia, és total. Catòlic practicant (opció realment exòtica dins del bàndol nazi), respectat i ben considerat pels seus corriligionaris mercès al seu historial (havia servit a la Primera Guerra Mundial), però alhora relegat a funcions menors per qüestions d’edat i probablement d’actitud (oficial encarregat de les instal·lacions esportives de la Varsòvia ocupada), Hosenfield, a més d’amagar i pràcticament salvar Spielzman al final de la seva epopeia, també va salvar diverses persones d’ésser executades a l’instant o d’ésser deportades a camps de concentració. Una mena de Schindler, però a petita escala i probablement moralment més real que el mitificat industrial teutó.

Szpilman i Hosenfield, doncs, representen dues menes d’herois no gens estranys en aquesta mena de conflictes: l’heroi accidental que només adquireix aquesta categoria mercès a dos trets fonamentals, 1) la seva supervivència a unes condicions imposades i de les quals se’n faran escàpols, i 2) una rectitud moral que amb el pas del temps restarà exemplar per a generacions futures. I el que és curiós és que ambdós això ho mostraran des de bàndols oposats: el de les víctimes i el dels botxins. Dos trets fonamentals per a la seva supervivència, però també fonamentals per a la supervivència de la humanitat en general.

Nocturnes, de Kazuo Ishiguro (i 2)

Un cert sentiment de frustració plana per totes les narracions i les aventures o desventures puntuals que viuen tots aquests personatges; no els canvia la vida, però sí que els fa (ens fa) iniciar un procés de reflexió a l’entorn de les relacions humanes, les aspiracions personals, els anhels de joventut i la dura realitat que acostuma a desencisar molt hàbilment tot somni juvenil massa agosarat.

Tot plegat, però, és plantejat i mostrat sense dramatisme, sense patetisme de cap mena, ans al contrari, hi ha moments que són d’allò més còmics i entretinguts! Totes aquestes històries –sempre narrades en primera persona–, se’ns mostren com una subtil i melancòlica melodia (un nocturn) reveladora de la realitat abassegadora de la vida i de la important dialèctica que s’estableix entre la realitat i el pas del temps, i l’entreteixit que tots i cadascun de nosaltres bastim a l’entorn dels nostres somnis i il·lusions, i del límit d’aquestes fronteres oníriques que marca indefectiblement el pas del temps i la realitat que el dia a dia imposa de manera implacable. Narracions suaus, directes, fàcils de llegir i sobretot musicals, molt musicals. Totes les històries són bellament i meticulosament descrites, i totes presenten un final obert del tot coherent amb la intenció de l’autor: no donar mai cap resposta ni desenllaç, sinó plantejar una bonica partitura vital on la melodia seguirà sonant en funció de com els protagonistes acarin les seves diverses il·lusions i frustracions.

Unes històries que m’han embadalit durant un parell de setmanes llargues i que m’han deixat un dolcíssim gust de boca, com succeeix amb certes pel·lícules franceses (Les enfants du Marais, per exemple), les quals et permeten somniar tot sabent que el somni té un final ineludible que tard o d’hora colpejarà implacablement tot deixant via lliure a l’amarg desencís. I malgrat això –que curiós!– cap de nosaltres vol renunciar-hi. Talment com mosques a la llum…

Pel que sé, aquest llibre encara no ha estat traduït al català ni al castellà, i ni tan sols sé quan això succeirà. Quant a gran popularitat, dissortadament Ishiguro no és Paul Auster ni Irvine Welsh, i les traduccions de la seva narrativa potser no arriben d’immediat. Amb tot, però, per poc que us atreviu amb la llengua de Shakespeare, Nocturnes és una lectura que us recomano entusiàsticament. I si no és així, estigueu atents a la possible traducció que, més tard o més d’hora, ha d’arribar a les nostres llibreries/biblioteques. Segur. I parlant de traduccions, ja ha arribat a les llibreries les traduccions catalana i castellana de The Humbling, de Philip Roth, novel·la de la qual ja us vaig parlar fa relativament poc. No us la perdeu tampoc!

No pas perquè aparegui literalment en cap moment del llibre, però sí per l’esperit que destil·len les narracions que s’hi expliquen -a més a més del títol, esclar-, adjunto al peu de l’escrit el sublim Nocturn número 2 de Frédéric Chopin. La bellesa de les històries d’Ishiguro i la màgia d’aquesta melodia (la meva preferida de Chopin!) poden perfectament acarar-se i fer que el plaer esdevingui doble. I si no em creieu, animeu-vos a fer-ne la prova…

Nocturnes, de Kazuo Ishiguro (1)

 

Si ella m’estimava o no, poc té a veure-hi. Però vint-i-set anys de casats dóna per a coses divertides. Moltes parelles comencen estimant-se, després es cansen i finalment acaben per odiar-se. De vegades, però, succeeix a l’inrevés. Va costar uns anyets, però de mica en mica, la Lindy va començar a estimar-me . D’entrada no m’ho podia creure, però al cap d’un temps, no hi havia ja res per creure. Un subtil toc damunt la meva espatlla en el moment que ens alçàvem de taula. Un divertit somriure de complicitat mentre creuàvem la cambra quan de fet no hi havia res de què riure, només ella enjogassada. M’imagino que això la deuria sorprendre com a qualsevol altre, però això és el que va passar. Després de cinc anys o sis anys ens trobàvem bé l’un amb l’altre, ens preocupàvem l’un de l’altre, ens cuidàvem l’un de l’altre. Com dic, ens estimàvem. I encara ens estimem avui dia.

Aquest text és un fragment que he traduït de la primera història de les cinc que apareixen en el llibre, Nocturnes, Five Stories of Music and Nightfall (2009), de Kazuo Ishiguro (foto superior). Ishiguro és un escriptor i guionista cinematogràfic anglojaponès que va néixer a Nagasaki l’any 1954, però que als sis anys, juntament amb la seva família, va emigrar a la Gran Bretanya. Premiat, entre d’altres guardons, amb el Whitbread Award for Fiction (el premi més important de les lletres angleses), els seus llibres han estat traduïts a més de vint llengües i per tant se’l considera avui dia un dels grans escriptors en llengua anglesa. Més enllà de les seves novel·les i reculls de contes, també ha escrit guions cinematogràfics: The Saddest Music in the World (2003) i The White Countess (2005). Però si Kazuo Ishiguro és conegut popularment arreu del món, és mercès a la meravellosa adaptació cinematogràfica que James Ivory va fer de la seva sensacional novel·la, The Remains of the Day (El que queda del dia), i que va ser interpretada de manera magistral per, entre d’altres, Anthony Hopkins i Emma Thompson.

Nocturnes, Five Stories of Music and Nightfall, que podríem traduir per, Nocturns, cinc relats de música i vesprada, com he dit, és un recull de cinc històries on tota una sèrie de personatges que tenen relació directa o indirecta amb la música, pateixen diversos problemes d’encaix dins del món en el qual viuen: estancament en una determinada feina, problemes a l’hora d’assolir unes fites personals que anys enrere semblaven d’allò més assolibles; lligams amb un passat que desdibuixa el present, etc.

La primera narració –Crooner– és una deliciosa història que descriu com un jove polonès que es guanya la vida tocant en una de les orquestrines que pul·lulen per la plaça Sant Marc de Venècia, un dia descobreix un crooner (és a dir, un cantant melòdic més aviat passat de moda) al qual la seva mare admirava molt i la música del qual la va ajudar d’allò més, especialment després de separar-se del seu marit (el pare del noi). Aquest cantant, passa per problemes en el seu matrimoni i per aquest motiu, de manera més o menys accidental, s’estableix una relació molt particular entre el músic polonès i el crooner…

A la segona narració –Come Rain or Come Shine–, trobem com un home que ja s’acosta a la cinquantena, després d’anys fent classes d’anglès aquí i allà (ara com ara viu a Espanya), no troba el seu lloc al món i torna a Londres, convidat per una antiga parella d’amics seus de l’època universitària als quals provarà d’ajudar a millorar la seva relació, la qual sembla que ha anat degenerant amb el temps. Aquest noi comparteix amb la dona del seu amic, ja de l’època de la universitat, una passió pels cantants americans dels anys cinquanta. La història, a més de molts moments exquisits (especialment al final), té moments també del tot hilarants!

A la tercera narració –Malvern Hills–, un jove que ha acabat els estudis universitaris prova de buscar-se la vida pel circuit de música pop independent de Londres, però no se n’acaba de sortir. En un moment donat decideix fer un petit break en la seva recerca i passar un estiu allunyat de la gran urbs per anar-se’n a compondre a casa de la seva germana, als Malvern Hills, al centre d’Anglaterra (un dels llocs més bonics i entranyables del país). Probablement la narració més dispersa temàticament parlant, però alhora la més rica també. La coneixença d’una parella de suïssos d’allò més peculiar que passen les vacances al mateix lloc que el noi i que mostren un caràcter tan diferent com diferents són les seves maneres d’acarar la vida, influiran de manera subtil però notable en el jove músic.

A la quarta narració –Nocturne–, ens desplacem fins a Los Angeles, on un músic de jazz –saxofonista–, per influència de la seva exdona, accepta fer-se una operació de cirurgia estètica a la cara, ja que creu que no ha obtingut èxit ni reconeixement fins ara (ja té trenta-nou anys), malgrat el seu talent musical, a causa de ser massa lleig. Després de l’operació coincideix a l’hotel de recuperació amb la ja exdona del crooner de la primera història, que ha acudit a la mateixa clínica per operar-se la cara també. Inicien una rocambolesca relació (no sentimental) que aconduirà el protagonista a plantejar-se el seu futur immediat i el sentit de tot allò en què es troba immergit (l’operació i la seva mateixa carrera). Una altra narració, per cert, amb moments d’allò més divertits.

A la cinquena i darrera història –Cellists– tornem a un paisatge semblant al de la primera història –té lloc a Itàlia–, malgrat que en aquest cas no se n’especifica la localització exacta. En aquesta narració, un altre cop un músic dels països de l’est (aquest cop un violoncelista hongarès), coneix una misteriosa dama que es defineix a si mateixa com a virtuosa del celo i amb la qual inicia una relació artísticopersonal (però tampoc en aquest cas sentimental) que aconduirà el protagonista a canviar el seu tarannà a partir de les diferents i a voltes desconcertants converses que manté amb aquesta virtuosa del celo.

The Humbling, de Philip Roth: sentit i sexualitat

Ara sóc incapaç de d’actuar. Alguna cosa fonamental s’ha esvaït. Potser havia de passar. Les coses van així. No pensis que la meva carrera ha estat curta. Pensa quant ha durat. Quan vaig començar a actuar a l’escola, no m’ho prenia seriosament. Actuar era una manera de conèixer noies. Llavors vaig fer la meva primera respiració teatral. De sobte eraviu damunt l’escena i respirant com un actor.

The Humbling (La humiliació) curiosament sintetitza d’alguna manera els dos principals leitmòtivs (però no únics) d’aquest bloc: literatura i teatre (o viceversa). Roth divideix la novel·la en tres capítols ben diferenciats i perfectament comparables a una estructura teatral clàssica contemporània de tres actes.

En el primer capítol, un actor cèlebre i d’edat avançada –Simon Axler– es troba en un carreró sense sortida quant a la seva capacitat per continuar actuant. Se li acaba la inspiració i sent un temor inaturable quan s’imagina a si mateix damunt l’escena. La reflexió sobre el món del teatre i d’allò que cal posseir per tal de sortir a escena, la confiança en un mateix i en allò que fa, així com un homenatge al món del teatre en general (és fantàstica l’enumeració d’obres de teatre amb suïcidis damunt l’escena que es descriu al final del capítol!), caracteritzen aquest sensacional “primer acte” de la novel·la.

En el segon capítol hi ha un salt endavant i trobem com Axler s’enamora d’una noia –Pegeen Mike Stapleton (nom d’un dels personatges principals de l’obra de teatre, The Playboy of the Western World, de JM. Synge, “pare” de la dramatúrgia irlandesa contemporània i cofundador de l’Abbey Theatre de Dublín,)– a la qual ell va veure néixer, ja que és la filla d’uns actors que eren amics seus. Aquesta relació, marcada inicialment per la diferència d’edat entre els dos amants i pel fet que ella era lesbiana i ell, doncs, la primera experiència heterosexual per a ella, ocuparà el cos principal de la narració. L’impacte que per ambdues vides té aquesta particular relació és impressionantment descrita per Roth al llarg d’aquest “segon acte” de la novel·la.

Al tercer capítol hi haurà l’impactant final d’aquesta història, l’emoció de la qual va in crescendo a mesura que la narració avança i que no penso descriure per raons òbvies (no m’agrada desvetllar qui és l’assassí de la pel·lícula abans d’hora!)

Si en el darrer escrit, en descriure l’estil narratiu de Paul Auster, parlava de sinuositat, vellutament, insinuació…, la novel·la de Philip Roth mostra un estil radicalment oposat. The Humbling es caracteritza pel seu estil directe, dur, visceral, carnal… The Humbling és una interessantíssima novel·la que afecta brutalment els sentits del lector sense anestèsia prèvia. Dissecció en viu de passions humanes extremes, de la força de la sexualitat (molt explícita, per cert), erotisme poc delicat i sobretot un enorme i profund coneixement de la psique humana.

D’altra banda és destacable com la narració passa per indrets espacials i temporals diferenciats amb personatges d’un relleu més que notable, amb emocions que oscil·len radicalment al llarg de la història, i com tot plegat té lloc en menys de 150 pàgines! Allò que molts autors no poden ni saben construir en centenars de pàgines, Roth és capaç de sintetitzar-ho en tot just un centenar i mig, cosa que diu molt del bagatge literari, del talent i, és clar, de la capacitat narrativa d’un dels millors autors vius en llengua anglesa. Atesa, però, la densitat d’allò que es narra, i malgrat l’esmentat mestratge narratiu de l’autor, si hagués de trobar-hi un “però” a la novel·la, seria precisament aquest excés de síntesi d’una història tan intensa i profunda. Amb tot, però, crec que la qualitat de la narració supera amb escreix aquest defecte.

Així, si us agraden les emocions fortes i les acceleracions sobtades del cor (entre d’altres àrees del cos humà), no deixeu de llegir The Humbling. Dissortadament la novel·la encara no ha estat traduïda ni al català ni al castellà (per això els fragments de la novel·la que apareixen al començament i al final d’aquest escrit, els he traduïts jo mateix), però sens dubte aquesta serà una de les novetats literàries destacades d’aquest propvinent 2010. Caldrà estar ben alerta doncs.

Ell es va abaixar els pantalons i els va llençar al costat del llit mentre ella atrapava el seu vibrador verd per, un cop lubricat amb oli per a nadons, fer veure que es masturbava com un home. Amb admiració, ell va dir “sembla real”. “Vols que et folli amb això?”, va dir ella. “No, gràcies”, va dir ell. “No et faria mal”, va dir ella mofeta, juganera, mentre baixava el to de la seva veu. “Prometo ser molt delicada amb tu” va dir ella. “Molt graciosa, però no fas la fila de ser gaire delicada.”, diu ell. “No t’hauries de fer enrere per les aparences”. “Va vinga”, va dir ella rient, “t’agradarà. És un nou límit”. “A tu sí que t’agradarà. No, prefereixo que me la mamis”, va dir ell. Mentre jo porto la meva polla, va dir ella. Això és el que vull. Mentre jo porto la meva gran polla verda i tu jugues amb els meus mugrons. Això sona bé”. “I després que jo te l’hagi mamada, tu me la mamaràs a mi. Tu t’abraonaràs sobre la meva gran polla verda”. “Això ho podria fer”, va dir ell. “Així que això ho podries fer. Ja et marques uns límits ben curiosos. En tot cas, hauries de saber que encara ets un home retorçat que s’excita amb una noia com jo”.