El zoo de vidre i el curiós efecte mirall americà

Tennessee Williams obté el seu primer gran èxit a Broadway l’any 1945 amb l’estrena de The Glass Menagerie (El zoo de vidre), una obra amb components autobiogràfics que compila i projecta records de la família de l’autor i de la seva vida a Saint Louis. Williams presenta una obra memorialista, és a dir, un relat que procedeix del record d’un dels seus protagonistes –Tom–, tal com el mateix personatge relata a l’inici de l’obra, i en què es presenta la dissolució de la família Wingfield a causa de tot un seguit de circumstàncies personals producte de frustracions diverses: Tom treballa en una fàbrica de sabates que menysprea, ja que vol ser escriptor; admira subtilment l’esperit de llibertat que va portar el seu pare a abandonar la llar familiar i somnia algun dia a fer una cosa semblant. La seva mare, Amanda, exerceix una asfixiant sobreprotecció sobre els seus dos fills, damunt dels quals projecta les frustracions d’un present angoixant que contrasta dolorosament amb l’esplendor del seu passat. La germana de Tom, Laura, pateix un lleuger defecte físic que, juntament amb la personalitat abassegadora i la sobreprotecció a què la sotmet la seva mare, li crea uns problemes emocionals –un clar complex d’inferioritat– que l’aboquen a aïllar-se del món real per acabar refugiant-se simbòlicament en un petit món de cristall que té a la prestatgeria de casa: una col·lecció d’animalets de vidre que per a ella són molt més reals que el món hostil que queda més enllà de les parets de l’apartament familiar.

La família Wingfield és víctima del seu propi fat, del pas del temps, però també d’una prosaica i destructiva realitat: la d’una Amèrica que clava les urpes de la Gran Depressió de 1929 damunt dels més dèbils. No oblidem que Williams és el gran retratista de la marginalitat del somni americà postrooseveltià, el retratista dels que no tenen cabuda en el mainstream de la vida americana. Si a això afegim els referents històrics que emmarquen l’obra (guerra civil espanyola, els disturbis a diverses ciutats americanes…) i que s’esmenten subtilment al llarg de la representació, podem concloure que El zoo de vidre és quelcom més que el lament de Tom per haver acabat abandonant la seva germana: és una elegia a la pèrdua de la innocència. La Depressió va destruir una part del somni americà i la Segona Guerra Mundial va destruir bona part dels que encara creien en aquest somni. Així, no ens trobem només davant d’una obra que mostra uns conflictes emocionals individuals, sinó que, tal com succeeix a L’hort dels cirerers –Txèkhov és un referent imprescindible per al teatre Williams–, ens trobem davant d’una societat que es troba en un moment de canvi: la fe en les possibilitats de l’ésser s’ha esvaït definitivament. El trencament final de la banya de l’unicorn de vidre –com la tala dels cirerers al final de l’esmentada obra de Thèkhov– assoleix una dimensió simbòlica que va més enllà del final d’una projecció romàntica individual: simbolitza el final d’una època, el final d’una determinada visió de la humanitat.

The Glass Menagerie és una obra que acaba convertint la percepció subjectiva del record en una aproximació estètica a la veritat i això mateix és el que Tennessee Williams desenvolupa des d’un punt de vista formal per mitjà del que ell anomenaria una nova plasticitat teatral [1]. Aquest concepte consisteix bàsicament a projectar una certa concepció expressionista sobre l’escena que permeti visualitzar el ric món interior dels personatges i marcar distàncies amb unes formes naturalistes que ell veia ja incapaces d’arribar a aquesta veritat, és a dir, incapaces d’expressar les coses tal com eren i no només com a mer reflexos objectius del real. Aquesta nova concepció teatral es traduiria damunt l’escena per mitjà de l’ús particular de la llum, de la música i de la simbologia de cert material escenogràfic; Williams cercava crear atmosferes que aproximessin el públic a la complexitat anímica dels personatges de les seves obres, desitjava que l’espectador pogués observar el contrast entre el diàleg dels personatges i el significat real de l’acció, ja que la veritat anava molt més enllà d’un simple retrat dels fets (Un exemple d’això en escena és la projecció d’imatges de l’univers en moviment -la fantasia desitjada- tan bon punt Laura posa en marxa el seu zoo de vidre).

Com acostuma a passar amb certs clàssics, però, el dubte sobre respectar la versió original o bé provar d’imaginar una posada en escena que, bo i respectant la intencionalitat de l’autor, trenqui amb aquesta primera versió és inevitable. Fa ja uns quants anys vaig poder presenciar als Malvern Theatres (població, The Great Malvern, on Edward Elgar i Bernard Shaw celebraven festivals de música i teatre respectivament) una meravella de versió amb un escenari inclinat i il·luminació distorsionant que contrastava amb uns pocs mobles antics (de l’època). La incomoditat física de l’escenari per als intèrprets es traspuava fàcilment al garbuix de frustracions dels personatges de l’obra. La llum –tal com volia Williams– ajudava a trencar la línia temporal entre el Tom narrador i l’acció familiar, que com he dit se situa en el record del propi Tom. I el naturalisme es mantenia en els vestits dels protagonistes i en els mobles (a més dels diàlegs, esclar). El conjunt, doncs, modernitzava imaginativament la visió de l’obra tot resseguint l’esperit de l’esmentat Plàstic Theatre (val a dir que aquesta versió em va permetre de gaudir d’una inigualable Amanda de la mà de la millor actriu que he vist mai damunt d’una escena com és Brenda Blethyn).

Sovint, però, grans escenaris comercials com Broadway i el West End –on el Zoo no ha parat de representar-se des del dia de la seva estrena– arrisquen poc en aquest sentit i solen projectar una imatge global de l’obra molt propera (si no idèntica) a la de l’estrena novaiorquesa de l’any 1945. I això sembla que ha tornat a passar ben recentment amb l’aclamada versió que John Tiffany ha estrenat aquest mateix any a Broadway. Doncs bé, si un contempla les imatges d’aquesta representació, li resultarà ben fàcil d’observar que la versió que Josep Maria Pou està oferint al teatre Goya s’ha inspirat plenament en aquest èxit novaiorquès. Suposo que arribats a aquest punt ens tornem a trobar amb un debat semblant al de la dicotomia que plantejava abans entre classicisme escènic o innovació/ruptura: d’una banda sempre hi haurà qui agraeixi a Pou que mostri al públic barceloní que no pot viatjar a Nova York una versió nostrada d’un èxit d’allí, però d’altra banda també hi haurà aquell que pensi que el plagi no és res més que una sortida per a qui l’originalitat i la creativitat escèniques ja fa temps que han passat de llarg del seu imaginari (si és que mai han existit).

És una llàstima no poder veure la versió americana sencera per poder copsar fins a quin punt el treball interpretatiu de Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives ha estat també mimetitzat respecte el dels seus col·legues americans Cherry Jones, Zachary Quinto, Celia Keenan-Bolger i Brian J. Smith, o bé si aquí hi ha hagut una certa originalitat en el treball. Com podeu comprovar en els rètols de l’obra (a sota), si res més no de lluny, costa de distingir-los: qui sap si això també succeeix en escena! Si algun rodamón teatral ens ho pogués aclarir estic segur que el públic ho agrairia d’allò més. Mentre rebem aquesta informació, però, pel que fa a les interpretacions barcelonines, el treball és notable, tot i que irregular: si bé Dafnis Balduz crea un prou versemblant Tom en les seves dues tessitures temporals: la del present distanciat que narra l’acció al públic i el que es troba immergit en la situació dramàtica familiar, Meritxell Calvo treballa la delicadesa i la inseguretat de Laura a partir d’una sobreexcitació nerviosa que l’acosten a la inseguretat d’una adolescent, més que no pas a l’efecte frustrant d’una vida sotmesa a unes forces que la superen. D’altra banda, Míriam Iscla se serveix de la seva forta personalitat i recursos com a bona actriu que és, per projectar una Amanda que combina alguns moments brillants amb d’altres en què, per dir-ho ras i curt, exhibeix massa Míriam i poca Amanda. Per últim, Peter Vives, amb el seu estatisme corporal i to altiu, dibuixa amb correcció un bon Jim, el pretendent de Laura, que no és res més que el representant del naïf American Dream que contrasta -il·lusòriament, això sí- amb els aires de frustració que projecta la família Wingfield.

Vist el resultat global del muntatge, però, i enllaçant amb el que deia abans, personalment quedo a l’espera de veure una nova i original versió de El zoo de vidre. L’obra és tan rica, complexa i apassionant com per merèixer aquest esforç en el futur.

zoo-de-vidre menagerie__oPt

 

 

[1] Per a més informació osbre aquest aspecte podeu consultar Richard E. Kramer, “The Sculptural Drama”: Tennessee Williams’s Plastic Theatre (http://www.tennesseewilliamsstudies.org/archives/2002/3kramer.htm).

 

Visitando el zoo de cristal, al Tantarantana: Williams massacrat de nou!

De Tennessee Williams i la seva obra ja n’he parlat prou en escrits anteriors d’aquest mateix bloc i no vull, doncs, tornar-hi. Fins i tot a la part superior de la pàgina hi ha a l’abast de qui ho desitgi una xerrada meva sobre l’obra de Tennessee Williams que va tenir lloc el dia 12 de juliol al teatre Gaudí arran de la representació de l’obra Tennessee, la vida secreta de Tennessee Williams.

The Glass Menagerie és una obra especial per a mi per molts motius (alguns de força personals). No és cap secret que sóc a prop d’enllestir una traducció de l’obra al català i que quan arribi el moment ja en parlaré més a bastament. Per cert, em referiré a l’obra tothora pel seu títol original en anglès, The Glass Menagerie, ja que la traducció és controvertida, tal com provaré d’explicar més endavant. The Glass Menagerie és amb majúscules i sense embuts ni matisos la meva obra de teatre preferida. La millor de totes les que he llegit i/o presenciat. No dic que sigui la millor obra de la història (ningú pot dir res semblant, de fet), sinó la meva obra. I entre les diverses qualitats que aquesta obra posseeix, n’hi ha una que trobo significativa: The Glass Menagerie és capaç de resistir la possible mediocritat, matusseria o poca traça d’intèrprets, directors, productors… Res no pot restar ni un sol mil·ligram de l’emotivitat que genera la dissort de la família Wingfield. La humanitat que desprèn aquesta obra és prou intensa com perquè suri per damunt de qualsevol atzarosa barroeria a què se la vulgui sotmetre.

No s’explica altrament que divendres a la nit al Tantarantana m’acabés emocionant de valent davant la clàssica escena de la pobra Laura, el seu pretendent, i l’unicorn, símbol de la cercada anormalitat williamesca (les lost souls que Williams crea amb tanta delicadesa!), i amb el discurs final d’un Tom Wingfield que ja ha alçat el vol per fugir de l’atmosfera asfixiant que l’engavanyava a casa seva, però que és eternament perseguit per la tendra ombra de la seva dissortada germana. Em vaig emocionar, com dic, malgrat que el que vaig veure en escena maldés per arrossegar-me cap a un estat emocional ben contrari al que acabo de descriure. En efecte, la versió de l’obra a càrrec dels valencians Zircó és artificiosa des d’un punt de vista lingüístic, erràtica interpretativament parlant i escenogràficament deficient. Ras i curt, un nyap de dimensions més que considerables.

Comencem pel títol. Menagerie és un concepte que no té traducció exacta ni al català ni al castellà. “Col·lecció/grup d’animals”. “Zoo” s’hi acosta força, sempre que remarquem la condició delicada que acompanya el substantiu: el vidre. Personalment em decanto per “cristall”, ja que aquest element té unes característiques que l’assimilen més als trets de la col·lecció que tan curosament guarda Laura Wingfield. Bonaventura Vallespinosa, en l’única traducció catalana publicada de l’obra (1956), la va traduir prou encertadament com a Figuretes de vidre. Així, doncs, Zoo de vidre, Zoo de cristall, Figuretes de vidre… tot és ben vàlid. Ara bé, què redimonis vol dir VISITANDO el zoo de cristal??? Per què “visitando”? A primer cop d’ull pensava que es tractaria d’una revisió formal de l’obra (com l’EndstazionenTramvia anomenat desig– de Franz Castorff), però res de res. L’obra és d’un naturalisme naftalític que fa feredat! Seguint la mateixa (il·)lògica del títol suposo que aquesta companyia deurà representar títols clàssics com “la historia de las tres hermanas”, “Hamlet enloqueciendo” o “Observando a Edipo rey” (i tan amples!) Però és que no és només el títol; la traducció de tota l’obra és simplement demencial: pura literatura de biblioteca filològica. Hi ha moments que no se sap si el que se sent en escena és un autor americà del segle passat o un entremès cervantesc. Llenguatge abarrocat i del tot artificiós que crea una rasa emocional entre l’escena i el públic ben difícil de superar.

La proposta escènica. Com he dit, Naturalisme del tot tronat (“Estudio uno” en estat pur!) en un escenari massa petit per a la idea d’apartament que s’acaba mostrant. De fet, l’escala d’incendis és tan alta que quan Tom hi puja, algun cop parla quasi esquivant un focus o la biga del sostre del teatre. D’autèntic aficionat!

La interpretació. El LLEU defecte físic de Laura Wingfield –la coixera– resulta del tot exagerat. Petit apunt bàsic de direcció: el defecte cal que sigui ben lleu per carregar la força dramàtica del personatge en el complex psicològic, no en el físic, altrament se’n justificaria la mateixa mancança! Així, doncs, l’actriu quan camina sembla que dugui els bolquers gegants d’aquell esquetx de l’Slastic del Tricicle i es mou per l’escena com un pingüí fora de l’aigua. D’altra banda, Amanda Wingfield sembla una paròdia seriosa de la Vicenteta i Jim, que s’hagi empassat un pal d’escombra des del moment que entra a l’apartament. Tom és l’únic que se salva de la foguera (sense gaire entusiasme tampoc!) Com a mínim és l’únic que aporta una certa capacitat de desdoblament interpretatiu i, per tant, una certa credibilitat al personatge. Amb tot, entre la traducció calderoniana, la direcció amateur, els pingüins, les escombres i les vicentetes del seu voltant, val a dir que l’home no ho té gens fàcil!

Dos apunts finals. Quan vaig tornar de viure de la Gran Bretanya em demanava per què el potencial dramàtic de Tennessee Williams no era prou explotat aquí com als països anglosaxons? En aquest període de temps (tres anys i escaig) he vist quatre Tennessee Williams i, llevat de la versió de Un tramvia anomenat desig, de Pepa Plana (2009), la resta de propostes han estat, en el millor dels casos, oblidables. Si això segueix així i simplement hi ha manca d’imaginació escènica per extreure tot el que el teatre de Tennessee Williams pot oferir, senyors directors, facin un favor a l’autor de Columbus i dediquin-se a David Mamet. Amb el cowboy de Chicago de ben segur se’n sortiran!

I ja per últim. Tothom sap que les dites sales alternatives són signe d’una certa qualitat i risc. Doncs bé, si les sinèrgies que prova d’aplegar el programa “Complicitats” -intercanvi amb d’altres grups de l’estat de petit format- són així, bona nit i tapa’t! Però com que de fe i positivisme mai no me’n falten, espero que el bunyol que vaig haver de suportar divendres passat hagi estat un simple accident en la trajectòria d’una bona sala com és la Tantarantana.

Tennessee (W) o “Blanche du Bois c’est moi!”

Madame Bovary c’est moi! (Gustave Flaubert)

Un home ha de conviure al llarg de la seva vida amb el seu grapat de pors i ràbies, de sospites i vanitats, i dels seus apetits espirituals i carnals. La vida es construeix al damunt de tot plegat (Tennessee Williams, Memòries)

Si hi ha quelcom que caracteritza el teatre de Tennessee Williams és precisament l’estret vincle que es pot establir entre els personatges que crea i la seva experiència vital. No tant en la mesura que aquests personatges siguin un alter ego exacte de l’autor (per bé que a The Glass Menagerie / El zoo de cristall costa força de no establir-hi aquest paral·lelisme), sinó perquè Williams multiplica el seu jo oprimit per un medi social hostil a determinades manifestacions i poètiques del desig, per mitjà de tot un estol de personatges que no encaixen en el mainstream de l’època. Aquesta biografia a cavall entre el turment i l’epicureisme es reflecteix a les seves memòries, unes memòries que, entre molts altres aspectes, varen significar la confessió pública de la seva homosexualitat.

Francesc Cerro (director) i Martí Peraferrer (actor) han elaborat una dramatúrgia basada en aquestes memòries en la qual focalitzen l’eix narratiu en els dos cornerstones de l’estructura anímica del cèlebre autor de Mississippí: d’una banda el seu amor per la seva germana Rose (amb problemes psíquics greus des de ben jove, en el moment que Williams abandonà la llar familiar gràcies als seus èxits teatrals) i d’altra banda el seu gran amor, Frank Merlo, persona amb qui Williams va conviure més de 14 anys i que després de ser-li infidel diversos cops, finalment va abandonar, just un any abans que li diagnostiquessin un càncer de pulmó que l’aconduiria a la mort ben poc temps després. Aquest eix narratiu personal, Cerro-Peraferrer el combinen amb l’èxit professional que Williams obté, sobretot a partir de l’estrena l’any 1947 de A Streetcar Named Desire / Un tramvia anomenat desig. Aquesta dialèctica entre èxit, llibertat, assoliment del desig, combinada amb els lligams afectius trencats – i el remordiment conseqüent– marquen i condicionen l’obra de Williams irremeiablement, la qual a partir de la dècada dels seixanta anirà caient en un progressiu oblit davant la incapacitat de sobreposar-se al seu estat anímic després de la mort de Merlo i d’actualitzar el seu teatre davant l’allau de noves tendències que marcaren l’escena europea d’aquella època. No fou fins ben entrada la dècada dels noranta que el seu teatre és recuperat i projectat amb una llum nova a l’ombra de les noves possibilitats escèniques proporcionades per les noves lectures sexuals i culturals, i els recursos formals postbrechtians. Això, però, ja és tota una altra història que va més enllà del propòsit d’aquest escrit…

Així, doncs, aquest retaule dels moments personals i professionals claus de l’autor americà és el que Peraferrer ens mostra en escena de manera intel·ligent. A partir de l’enregistrament de les seves memòries en un magnetòfon, Tennessee Williams/Martí Peraferrer mostra totes les passions, angoixes, alegries i desespers del dramaturg. Peraferrer sap dotar el personatge que interpreta d’uns alts i baixos molt marcats que reflecteixen a la perfecció la mal·leable personalitat de l’escriptor i el seu variable estat anímic a l’hora de recordar determinats passatges de la seva densa vida; l’actor fa passar de la desesperació més absoluta a una alegria desbordada un personatge que va saber fer de la seva pròpia vida un joc de contrapunts emocionals certament turbulents i a voltes desconcertants. Els personatges que Williams va crear, per tant, bevien d’aquest estat de turbulència vital desmesurada, però alhora tots ells emanaven delicadesa, sensibilitat, passió i sobretot bellesa, molta bellesa. Unes característiques que poden ser projectables a l’emotiva i viscuda interpretació que Martí Peraferrer ofereix de Tennessee Williams.

Si algun cop, doncs, us heu sentit emocionats per les dissorts de les Laura Wingfield, Blanche du Bois, Alma Winemiller i companyia, i us agradaria saber què s’amaga rere les complexitats de la seva ànima, res millor que acostar-se a veure Tennessee (W), la vida secreta de Tennessee Williams per començar a copsar les dimensions i la complexitat d’una figura com la de l’autor que les va crear. Feu-ho i comprendreu molt més les motivacions d’aquests personatges i, qui sap, potser una mica més de les vostres pròpies angoixes i dubtes!

Tennessee (W), la vida secreta de Tennessee Williams, la podeu veure de dijous a diumenge fins a finals de juliol al Teatre Gaudí.

Per cert, dijous dia 12 de juliol, es va fer una funció especial amb xerrada-col·loqui posteriors a la representació de l’obra a càrrec d’un servidor i del mateix actor. En podeu veure un extracte a la pestanya Xerrades d’aquesta mateixa pàgina.