Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Jordi Boixaderas’

No resulta gens difícil trobar a la xarxa actors i actrius cèlebres fent lectures dramatitzades de textos clàssics i lluint-se en l’art de la dicció i de la transmissió de coneixements per mitjà de la paraula nua. Un exercici, de fet, situat a mig camí de la lectura literària –acte individual– i l’art dramàtic –acte col·lectiu. Exemples com el de James Earl Jones personificant Otel·lo, Alan Rickman recitant Laurie Lee o fins i tot el d’una model com Elle Mcpherson recitant Tennessee Williams, demostren que aquesta pràctica, sobretot en els països de parla anglesa, resulta força estesa i habitual. A casa nostra, actors com Lluís Soler, Jordi Boixaderes o Rosa Renom –entre d’altres– també de tant en tant s’han transmutat en rapsodes ocasionals i han ofert la seva particular lectura d’algun o d’alguns textos dramàtics o literaris. El que ja resulta més inusual, però, és que aquesta activitat abandoni la seva excepcionalitat/esporadicitat per passar a esdevenir un hàbit. I això precisament és el que ha succeït enguany al Teatre Fortuny de Reus, on el director i dramaturg Francesc Cerro ha ideat i ha dut a terme un cicle sencer de lectures dramatitzades d’autors clàssics que ha anomenat Grans mestres a escena, títol, per cert, volgudament ambigu, ja que per a cada text que Cerro ha proposat –obra d’un mestre clàssic– hi ha hagut una molt bona actriu o un molt bon actor –un mestre en l’art de la interpretació– que s’ha encarregat de transmetre’l al públic.

 

rOBESPIERRE-dANTON

 

Èdip, tirà de Tebes (Sòfocles); Antígona. No acataré (Sòfocles); Love Lorca; Danton-Robespierre, veus d’una revolució (Georg Büchner) / L’home de la flor a la boca (Luigi Pirandello) i Nit Shakespeare, són els espectacles que el cicle ha ofert: la selecció dels textos –com alguns dels mateixos subtítols indiquen–a voltes han esdevingut autèntics exercicis de dramatúrgia (casos de Sòfocles o Büchner, per exemple) i el director, per mitjà d’aquestes creacions –aquesta és una altra grandesa dels clàssics: les lectures poden ser variades i múltiples!–, ha mostrat unes preferències determinades a l’hora de fer-ne la tria: de la dialèctica entre la grandesa i la quotidianitat (Antígona) a l’estret, estrany i apassionant equilibri entre l’amor i la mort dels textos shakespearians mostrats, o del colpidor text de L’home de la flor a la boca, passant per la completa politització de La mort de Danton (desbrossant el text original de Büchner dels seus elements més carnals), per només citar-ne alguns. El cicle no ha tingut un leitmòtiv concret, ni tan sols un ordre cronològic, però la meticulosa anàlisi de cada una de les obres escollides i la seva conseqüent i personal posada en escena recull un missatge clar per part del director: textos escrits fa 2.500, 400, 200 o 100 anys resulten encara avui dia de rabiosa actualitat. Un treball hermenèutic, doncs, el de Francesc Cerro i el dels intèrprets dels textos, a l’alçada d’una creació escènica que, tot i tenir com a eix central la paraula, el producte final va força més enllà d’això tot oferint un combinat d’imatges, música o fins i tot coreografies, com va ser el cas dels muntatges on van participar Laura Guiteras (Love Lorca) i Ivana Miño (Nit Shakespeare). Tot plegat, doncs, configura un espectacle en què aquesta fusió d’elements projecta de manera sensible la bellesa d’uns mots que no debades han esdevingut immortals.

 

pROJECTOR

 

Fermí Reixach, Jaume Montaner, Txe Arana, Àngels Gonyalons, Mercè Pons, Enric Majó, Laura Guiteras, Jaume Comas, Ivana Miño i Jordi Boixaderas han estat els encarregats, espectacle rere espectacle, clàssic rere clàssic, de transmetre’ns aquests efluvis d’eternitat d’una manera diàfana i sovint corprenedora. I no cal dir que la bellesa, quan es mostra amb intel·ligència i sensibilitat resulta ben fàcil de contagiar: altrament no s’explicaria que cada dimarts del cicle, la platea sencera del Fortuny s’omplís per sentir Shakespeare, Sòfocles o Büchner. És possible que per les cares de satisfacció, així com pels comentaris sentits en acabar els espectacles, Francesc Cerro & cia hagin acabat per trencar aquella famosa màxima de Mark Twain que deia allò que els clàssics eren llibres que tothom elogiava, però que ningú no llegia. Dubto que a partir d’ara, vist el que s’ha vist al Fortuny, aquest públic només els elogiï i no els llegeixi. I encara que només fos per aquest motiu –ateses les confusions conceptuals i les mancances culturals de casa nostra–, Grans mestres a escena hauria d’arribar urgentment a tots els punts del país.

 

 

Read Full Post »

Potser per l’influx de les meves dues comèdies cinematogràfiques preferides com són To be or not to Be (Ernst Lubitsch) i The Apartment (Billy Wilder), potser per quan vaig descobrir la grandesa d’Aristòfanes, de Molière o de Goldoni (i ja no parlem de Shakespeare), o per haver gaudit d’allò més amb la mala bava de Dario Fo o amb el deliciós sarcasme de Joan Oliver; tal vegada pel gust pel gènere farsesc de bona factura com Noises Off (Pel davant i pel darrera) de Michael Frayn, o per les comèdies intel·lectualitzades de Bernard Shaw; qui sap si per l’enginy stiff upper lip d’Oscar Wilde o Noël Coward, pels espectacles de teatre col·lectiu de La Cubana o a causa dels monologuistes/stand-up comedian genuïns de casa nostra com Joan Capri i Pepe Rubianes… Sigui pel que sigui –o per qui sigui– sento una gran atracció pel gènere de la comèdia en totes les seves múltiples projeccions. De fet, sempre he recomanat als meus estudiants que per entendre les claus del gènere llegissin la teoria que exposa Aristòtil a la seva Art Poètica quan compara la tragèdia amb la comèdia, un gènere, aquest darrer, del tot complementari –i necessari!– al de la tragèdia o al drama a què potser estem més avesats a l’hora de transcriure universos individuals i/o col·lectius damunt d’una escena.

Per tant, la idea de començar la nova temporada teatral gaudint de l’obra d’un autor a qui alguns qualifiquen com el gran comediògraf català actual, Jordi Galceran, em feia força il·lusió. L’expectativa era alta: un diàleg interpretat per dos bons actors (Jordi Bosch i Jordi Boixaderas) que gira a l’entorn de la necessitat d’obtenir un crèdit bancari per part d’un dels personatges i el rebuig contundent per part del director a concedir-lo, amb totes les possibilitats discursives i situacionals que aquest suggerent punt de partida podia arribar a generar. En una època com l’actual, a més, en què els bancs i tot el sistema financer en general són a l’ull de l’huracà social (en el camp teatral només cal recordar la recent Anomia d’Eugenio Amaya, representada fa poc al Tantarantana, o la més global The Power oy Yes, de David Hare), la idea de contemplar una més que probable crítica subjacent al sistema sota un embolcall de comèdia –ja fos una crítica àcida a l’estil Fo o una de més amable passada per sedàs amorós, a l’estil State & Main, de David Mamet– certament m’encuriosia molt.

Tanmateix, un cop comença el diàleg entre els dos personatges ràpidament observem com el contingut es fonamenta en una concatenació de gags que serveixen a un senzill fil argumental que ens aboca indefectiblement a una comèdia de situació. Així, l’aparent “atac” al neoliberalisme que trobem en un moment de la primera part de l’obra (mitja dotzena de frases tòpiques) esdevé un mer pretext que el personatge que pretén obtenir el crèdit utilitza com a recurs dialèctic per enganyar el banquer. Del tracte client-banquer de la primera part, es passa a una comèdia d’embolics a la segona en què allò que es posa a prova és el crèdit mutu de fidelitat/amor d’una parella a partir de la interferència d’un tercer element dissonant; el tema del crèdit i el banc ja ha passat a segon terme en aquesta segona part, o pitjor encara, s’ha posat al servei de l’embolic amorós. I tot plegat amb l’inseriment, entre d’altres recursos còmics, d’astracanades lingüístiques que provoquen la rialla immediata, sense ni rastre de cap idea o discurs crític global i, per descomptat, sense cap mena de gruix literari digne de menció. Tot al servei de generar un nivell d’hilaritat, val a dir, que funciona encara prou bé sobretot gràcies al bon ofici dels dos actors i molt especialment de Jordi Bosch, el qual es pot dir que força la seva vis còmica fins a l’extenuació. Sense aquest esforç interpretatiu, francament, crec que l’obra acabaria naufragant a causa de la mateixa intranscendència del seu contingut.

Així, doncs, aquells que sentien nostàlgia per l’estil còmic de la parella Joan Pera-Paco Morán han d’estar d’enhorabona: ara poden trobar els seus epígons a la sala Villarroel en una versió, això sí, un xic més refinada que la que solien oferir els dos exherois del teatre Borràs.

El crèdit

Read Full Post »