Antígona / No acataré, o l’esperit de la tragèdia

Contra l’axioma de moda avui dia que proclama que l’únic remei teatral per lluitar contra la crisi passa necessàriament per conrear un teatre que fomenti la rialla epidèrmica i la intranscendentalitat temàtica, res més positiu per a la bona salut de l’intel·lecte que presenciar i gaudir d’una bona tragèdia clàssica. Cal recordar que segons els preceptes d’Aristòtil, la tragèdia cerca una finalitat del tot educativa: mostra allò que pot succeir quan l’excés i la desmesura (hubris) s’apoderen del cor dels homes; quan els personatges infractors s’adonen de l’error tràgic que han comès (anagnòrisi), la seva dissort (hamartia) crea en l’espectador una identificació que provoca un sentiment de pena/pietat (katharsi) pel fatídic destí final d’aquests personatges.

I cal recordar també que la tragèdia exposa una confrontació de valors que s’expressa a través del diàleg, ja que la veritat per als grecs era dialògica i no ontològica. En aquest sentit resulta interessant la proposta del director Francesc Cerro de programar tota una sèrie de lectures dramatitzades de textos clàssics –Grans Mestres a Escena– entre els quals, esclar, hi figura Antígona. Cal no oblidar que una lectura dramatitzada obliga a treballar el conflicte intern de cada personatge i la interacció amb els altres protagonistes/antagonistes a partir només de la paraula nua. L’espectacle, doncs, demana d’una elocució perfecta que permeti transmetre de manera nítida i diàfana les concepcions morals de cada un dels protagonistes i els conflictes que es desprenen de la seva interrelació, sense l’ajut del cos… i ni tan sols de les mirades! Paraula, veu i res més.

Més enllà dels personatges secundaris, Antígona/No acataré presenta una lluita a tres bandes entre Antígona (Mercè Pons), el seu oncle Creont (Jaume Comas) i la seva germana Ismene (Àngels Gonyalons). Recordem que Creont, rei de Tebes, és un personatge que es mou a cavall d’un autoritarisme propi d’un tirà de l’època i una humana responsabilitat envers el seu poble, al qual pretén lliurar-lo del desgovern i de l’anarquia (com tot bon governant pretesament ha de fer) i que, en el context de l’època, això volia dir bàsicament –i del tot abduït per l’esperit de la grècia de Pèricles– foragitar el perill de la teocràcia de la vida pública. Aquest fet acondueix el governant a caure en una obcecada defensa de la raó d’estat per damunt de qualsevol altra contingència. La intepretació de Creont per part de Jaume Comas és senzillament superba: no descobriré la seva veu retronant ni la seva dicció de manual, però sí una passió –arrauxada o continguda segons el moment– que transmet en tot moment la força, els dubtes i sobretot la triomfadora i patètica (de pathos) tossuderia del personatge.

Antígona representa aquesta antagònica força teocràtica, però no pas tan posseïda per dogmes divins –tot i que costi d’evitar-los en alguns moments del seu discurs, fet que resulta prou útil a l’hora de potenciar el vessant protector-defensiu de Creont i enriquir la dialèctica entre tots dos personatges– com més aviat posseïda per un sentiment protocristià: estima el teu enemic abans que el teu amic, ja que és ell qui més ho necessita. Un posicionament moral que posteriorment difondran urbi et orbi els quatre evangelis canònics (Lluc, Marc, Mateu i Joan). O altrament expressat, el cèlebre “jo sóc filla de l’amor i no de la guerra” de la Nawal Marwan, protagonista de la sofòclea obra de Wajdi MouawadIncendis. La intensitat, la força i la serenor “divina” del discurs sense esquerdes de Mercè Pons fan del tot creïble aquesta complexa dimensió del gran personatge tràgic de Sòfocles.

Però cal no oblidar el protagonisme que intel·ligentment Cerro cedeix també a Ismene, la germana d’Antígona, personatge que personalment sempre m’ha despertat una gran simpatia, ja que el considero el perfecte mirall de tots nosaltres: una humanitat grisa que malda per sobreviure entre misèries i heroïcitats. Noble, amb el desig humà de voler el millor per als que estima, que s’esgarrifa de les situacions d’injustícia que es generen al seu voltant, que voldria incidir-hi, però que posseïda per un esperit ben humanament pràctic situa la supervivència per damunt de qualsevol altre valor; Ismene reflecteix bellament l’aurea mediocritas humana embolcallada i silenciada entre tanta hubris heroica. Sempre bandejada pels grans personatges tràgics que l’acompanyen (Creont i Antígona, o fins i tot Hemon al final de l’obra), Cerro, de la mà d’una esplèndida Àngels Gonyalons, rescata aquest personatge del racó de la tragèdia per projectar-hi la llum que es mereix. L’amor, les vacil·lacions i la desesperació final per la seva particular condemna a la supervivència entre herois i tirans, és el fat que Gonyalons trasmet meravellosament a un auditori que al llarg de tota la lectura va romandre silenciós, expectant i que, atès els comentaris que vaig sentir en acabar l’obra, gaudint plenament de la seva particular catarsi. Després de la tensió escènica generada, entre el públic tot eren somriures, comentaris i reflexions sobre els possibles missatges i l’actualitat de l’obra. Comptat i debatut, doncs, de debò que allò que ens cal per poder surar ennmig d’una crisi global només són comèdies? Pensem-hi.

IMPORTADA_REUSCAT_tf_programacio1_3

Anuncis

Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida: força llum… i alguna ombra

Anna Ycobalzeta, Rosa Novell i Pepa López es reuneixen al voltant d’una taula amb el pretext de parlar d’uns monòlegs de personatges clàssics que cadascuna d’elles ha d’interpretar. De manera natural i original, les tres actrius, que en aquesta reunió s’interpreten a si mateixes, aporten a l’espectador per mitjà d’aquest recurs –reunió prèvia a un assaig– informació sobre la tragèdia en la qual s’emmarquen els personatges que han de representar.

Un cop feta aquesta introducció parateatral d’arrel pirandelliana, cadascuna de les actrius pren una peça de roba, ocupa el centre de l’escena (sòbriament delimitada per quatre catifes i una olivera al bell mig de l’escenari) i totes tres comencen a interpretar successivament els seus respectius personatges. Un cop acabada la representació, totes tres tornen a la taula d’inici i prossegueixen la reunió mentre els seus comentaris es fonen al mateix temps que es fon la llum de l’escena. Així acaba l’obra.

Una idea senzilla, original, i que funciona de meravella. Des d’un punt de vista formal, doncs (la dramatúrgia és de Rosa Novell), l’obra mereix sens dubte un onze sobre deu. Pel que fa al contingut, la idea que s’exposa és la del text original de Biel Mesquida, un text en què l’autor dona veu a tres personatges aparentment secundaris de tres grans tragèdies clàssiques gregues que, d’altra banda, es corresponen als tres grans autors tràgics. Així, al primer monòleg, Pepa López interpreta Enona, dida de Fedra, de la tragèdia d’Eurípides del mateix nom; al segon monòleg, Rosa Novell interpreta la Clitemnestra d’Agamèmnon, primera part de la trilogia de l’Orestíada d’Èsquil; finalment Anna Ycobalzeta interpreta Ismene, la germana d’Antígona, de la tragèdia homònima de Sòfocles. En el programa de mà s’explica textualment que aquests personatges “esdevenen testimonis directes dels esdeveniments, de vegades instruments voluntaris o involuntaris d’aquests esdeveniments, sempre víctimes d’un destí fatal que no estava escrit per a elles, però que les ha arrossegat com un vendaval”.

Si a l’encert formal esmentat hi afegim aquesta declaració d’intencions, el producte resultant esdevé d’allò més engrescador dramàticament i intel·lectualment.  Tanmateix aquí és comença a ombrejar la llum de l’obra. La irregularitat dels textos, d’una banda, i la d’alguna interpretació, de l’altra, condicionen l’expectant exquisidesa del producte. M’explico.

El contingut del monòleg d’Enona és forçat i sense pràcticament substància, més enllà de la pròpia circumstància dramàtica d’un personatge del tot tangencial a la tragèdia a què pertany. El text i els sentiments són artificiosos i freguen el melodrama; només la força i el saber fer d’un monstre escènic com Pepa López fan surar aquest mediocre text. Dit altrament, això mateix en mans d’una actriu “normal” esfondra l’obra de bell antuvi! Pepa López, però, és d’aquelles actrius –com ja vaig esmentar que també passa amb Anna Lizarán– que és capaç de fer créixer en escena qualsevol text per matusser que resulti.

El cas següent capgira aquesta circumstància. El text de Clitemnestra ja és tota una altra cosa. D’un gruix dramàtic enorme (i aquí una altra patinada de l’autor: qui pot presentar Clitemnestra com a un personatge secundari?? Això és com dir que Iago és un secundari a l’Otel·lo de Shakespeare!), Rosa Novell fa una interpretació impostada i afectada que segueix els patrons “núriaespertístics” de representació clàssica de tràgics grecs. Llàstima perquè els personatges contemporanis, Novell els acostuma a brodar com poques actrius són capaces (sempre, això sí, deixant de banda la sibil·lació exagerada de les seves esses!), però el classicisme sembla que a certa edat fa un salt temporal i se situa automàticament a l’època dels monstre sacrée! En fi…

Per últim, el moment àlgid final: Anna Ycobalzeta interpreta una Ismene magistral. Jove, actual, defensora de tota la seva dimensió humana, una humanitat ofegada tothora per l’omnipresent figura de la seva germana, l’heroica Antígona. Continguda quan calia, treball corporal i dicció de llibre, Ycobalzeta emplena de versemblança un text que, alhora, resulta amb escreix el millor, el més ric, el més cromàtic, el més dialèctic, dels tres textos representats.

Així, doncs, la idea i la posada en escena són correctíssimes, la intencionalitat dels textos és ambiciosa i la direcció escènica és sòbria i imaginativa alhora. En el contingut irregular d’aquests mateixos textos, així com en alguna interpretació grinyolant, és on rau, si se’m permet l’adequat classicisme, el taló d’ Aquíl·les d’aquest, d’altra banda i en línies generals, correcte, entretingut i pedagògic muntatge.

Els-missatgers-no-arriben-mai