El poema de Tennessee Williams i la bella rapsoda

En aquest escrit he traduït amb més o menys encert el preciós poema de Tennessee Williams, Life Story. Adjunto també la versió original en anglès d’aquest poema, no només perquè els poliglots lletraferits puguin analitzar-ne la meva matussera traducció, sinó perquè tothom pugui seguir la suggerent lectura que en fa el personatge del vídeo final de YouTube que també adjunto.

Independentment de tècniques prosòdiques, diccions, etc, tinc la sensació que amb rapsodes semblants, l’interès per la poesia en general -i per la de Tennessee Williams en particular- es popularitzaria i de valent, si més no entre el públic masculí… A mi, de fet, em costa treure-me-la del cap… la poesia, s’entén!  😉

 

Life Story
Després d’haver-nos allitat per primer cop,
sense l’avantatge o el desavantatge d’haver-nos conegut abans,
l’altra part molt sovint et diu,
parla’m de tu, vull saber-ho tot de tu,
quina és la història de la teva vida? I tu creus que potser realment i de debò
vol saber la història de la teva vida, i llavors tu encens
un cigarret i comences el relat, amb tots dos
ajaçats en posicions d’allò més relaxades
com un parell de nines de drap que un nen avorrit deixa caure sobre el llit.

Tu expliques la teva història, o la part de la teva història
que el temps o un cert grau de prudència et permet explicar, i llavors sents
Oh, oh, oh, oh, oh,
cada cop més feblement, fins que l’oh és només
un sospir amb prou feines audible, i llavors per descomptat
hi ha alguna interrupció. El servei de cambra s’acosta a poc a poc
amb un bol de glaçons que es fonen, o un de vosaltres s’aixeca a fer un pipí
i es mira al mirall amb un cert astorament.

I aleshores, la primera cosa que saps, abans que hagis tingut temps
de prosseguir amb l’apassionant història de la teva vida,
és que l’altra t’està explicant la història de la seva vida,
justament allò que preveia fer de bell antuvi

i tu dius, Oh, oh, oh, oh, oh,
cada cop més feblement, fins que la vocal esdevé només un audible sospir
com l’ascensor, al bell mig del passadís quan gires a mà esquerra,
deixa anar un darrer, llarg, profund sospir d’esgotament
i para de respirar per sempre més. Llavors?

Bé, un dels dos s’adorm
i l’altra fa el mateix amb una cigarreta encesa a la boca,
i així és com la gent mor cremada a les habitacions dels hotels.

 

Life Story
After you’ve been to bed together for the first time,
without the advantage or disadvantage of any prior acquaintance,
the other party very often says to you,
Tell me about yourself, I want to know all about you,
what’s your story? And you think maybe they really and truly do

sincerely want to know your life story, and so you light up
a cigarette and begin to tell it to them, the two of you
lying together in completely relaxed positions
like a pair of rag dolls a bored child dropped on a bed.

You tell them your story, or as much of your story
as time or a fair degree of prudence allows, and they say,
Oh, oh, oh, oh, oh,
each time a little more faintly, until the oh
is just an audible breath, and then of course

there’s some interruption. Slow room service comes up
with a bowl of melting ice cubes, or one of you rises to pee
and gaze at himself with the mild astonishment in the bathroom mirror.
And then, the first thing you know, before you’ve had time
to pick up where you left off with your enthralling life story,
they’re telling you their life story, exactly as they’d intended to all along,

and you’re saying, Oh, oh, oh, oh, oh,
each time a little more faintly, the vowel at last becoming
no more than an audible sigh,
as the elevator, halfway down the corridor and a turn to the left,
draws one last, long, deep breath of exhaustion
and stops breathing forever. Then?

Well, one of you fall asleep
and the other one does likewise with a lighted cigarette in his mouth,
and that’s how people burn to death in hotel rooms.

 

 

Anuncis

5 pensaments sobre “El poema de Tennessee Williams i la bella rapsoda

  1. Caram, ella, l’Elle! Això sí que és un bon tàndem per per màrqueting de la bona literatura!;-)

    L’equivalent cataklà què seria? Una sensual Judit Mascó llegint “Els fruits saborosos” de Josep Carner, potser…

    Gràcies, Jordi, realment la imatge, veu, poema romanen en la ment!

    • És un bon suggeriment, però posats a demanar personalment potser m’estimaria més veure la Sílvia Bel llegint “Els amants”, de Vicent Andrés Estellés! 😉
      Un petó, Berta, i gràcies pel comentari!

    • Del tot d’acord amb el que dius. En la línia, si no vaig errat -corregeix-me si m’equivoco, que d’això en saps més tu que no pas jo-, de dos autors contemporanis seus (o quasi contemporanis en el cas de Crane) per qui sé que Williams sentia una gran admiració, com eren Carson McCullers i, sobretot, Hart Crane.
      Gràcies pel comentari, Sadurní. Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s