Liceu, temporada 2019-2020: algunes impressions informals

Com sempre succeeix en aquestes ocasions, la presentació de la nova temporada del Liceu és un acte que genera una gran expectació entre aquells que ens estimem les arts escèniques en general i l’òpera en particular. Un cop vistos els resultats de la presentació (excel·lent, per cert!) és inevitable fer una anàlisi personal que projecti tant les llums com les ombres del que es veurà a partir del proper mes de setembre al gran teatre de la Rambla. Com és habitual, la programació d’una temporada mai no pot ser homogènia ni pot generar unanimitat a l’hora de valorar-la a priori, ja que en qualsevol camp artístic funciona sempre allò de “tants caps tants, barrets” pel que fa a sensibilitat i gustos personals. Dit això, però, un servidor provarà d’esbossar una anàlisi informal d’aquesta nova temporada que ens espera -és a dir, sense cap rigor ni propòsit acadèmic-, estructurant la reflexió a partir del clàssic símbol de l’optimisme i del pessimisme, és a dir, el got mig ple i el got mig buit.

El got mig ple

En el vintè aniversari de la reobertura del Liceu després de l’incendi que el va destruir l’any 1994, la temporada començarà amb una producció pròpia de la darrera òpera de Giacomo Puccini, Turandot, una interessant i potent estrena en versió del “furero” Franc Aleu i amb un repertori de molts quirats: Josep Pons, director musical del Liceu, dirigirà l’orquestra de la casa i l’acompanyaran uns cantants que, per primer cop en molts anys, costa de distingir quin grup pertany a un hipotètic primer cast i quin a un segon, atesa la immensa qualitat de totes les veus: Irene Théorin i Lise Lindstrom en el rol de Turandot, Jorge de Leon i Gregory Kunde en el de Calaf, i Ermonela Jaho i Anita Harzig en el de Liù… però és que fins i tot el rol de baix (Timur) té un desdoblament de luxe: Alexander Vinogradov i Ante Jerkuniça (personalment tinc una especial debilitat per aquest cavernós baix croata)! Des d’un punt de vista estrictament vocal, aquest és sens dubte el “bombonet” de l’any!

Un altre dels grans atractius de la programació de la temporada serà poder tornar a gaudir del clàssic “pack” verista Cavalleria Rusticana (Pietro Mascagni) / Pagliacci (Ruggero Leoncavallo) en una producció del ROH Covent Garden, en versió de Damiano Michieletto, i amb un repartiment atractiu que inclou, entre d’altres, la magnífica soprano dramàtica russa Elena Pankratova i el ja mític tenor líric francès, Roberto Alagna.

Richard Wagner torna a la ciutat més wagneriana del sud d’Europa després d’una temporada “deswagneritzada”. Que aquest retorn es produeixi amb una de les òperes més belles que va compondre el músic de Leipzig, com és Lohengrin, sempre és un motiu de satisfacció absoluta. La versió que porta el segell de la besneta del compositor, Katharina Wagner, es preveu interessant, i encara més quan veiem que la direcció musical va a càrrec de Josep Pons i la parella protagonista la formen el cèlebre tenor líric wagnerià Klaus Florian Vogt i la grandíssima soprano dramàtica Evelyn Herlitzius, aquella majestuosa Elektra que ens va captivar fa tres temporades al Liceu! Aquesta òpera esdevé sens dubte una de les fites imprescindibles de la temporada: anoteu-vos-la!

D’altra banda, el millor compositor de tots els temps -els que em coneixeu ja m’enteneu- també torna al Liceu després d’una imperdonable temporada absent. Com Puccini, el retorn de “déu-nostro-senyor” a l’escenari barceloní es produirà també amb la representació de la seva darrera òpera, La clemenza di Tito. Amb franquesa, a un servidor tant li fa qui la canti o qui la dirigeixi (tot i que el muntatge sembla que va a càrrec del gran David McVicar, tota una garantia de intel·ligència i funcionalitat escèniques!): només pel sol fet de tractar-se de Wolgang Amadeus Mozart s’hi ha d’anar, punt. Els que em coneixeu, com dic, ja m’enteneu…

[La clemenza di Tito/McVicar]

Un altre dels punts àlgids de la temporada serà aquest Alcione, de Marin Marais, una altra òpera barroca escenificada (enguany hem gaudit de Rodelinda de G. F. Händel), però amb la particularitat que aquesta és el primer cop que es representarà després de la seva estrena… al segle XVIII! Amb un entramat escènic espectacular (amb números circenses inclosos) i una direcció de l’orquestra a càrrec de Jordi Savall, aquest muntatge esdevé un altre dels grans atractius de la nova temporada.

El got mig buit

Doña Francisquita. Torna la sarsuela al Liceu amb aquest clàssic d’Amadeu Vives, basada en una obra teatral de Lope de Vega (La discreta enamorada). Posats a triar, però, jo que no són un gran fan del “género chico”, m’hauria motivat molt més poder veure una sarsuela com Cançó d’amor i de guerra, de Rafael Martínez Valls (que tantes vegades li havia sentit a la meva tia, la “culpable” del meu interès per aquest “galliner líric”!), o El giravolt de maig, de Josep Carner/Eduard Toldrà (i compensar així aquell intent frustrat de 2012!), però suposo que el “segell Lluís Pasqual” (la versió la signarà el director reusenc) ha pesat molt a l’hora de fer la tria i garantir una bona “venda” del producte.

Amb les òperes de Gioachino Rossini succeeix una mica com amb les obres de teatre de Tennessee Williams; tot i que el dramaturg americà tingui escrites -i estrenades!- quasi 70 obres de teatre, al final sempre s’acaben programant les tres mateixes: El zoo de cristall, Un tramvia anomenat desig i Gata sobre una teulada de zinc calenta. Doncs bé, amb el geni de Pesaro passa si fa no fa el mateix: tot i escriure 38 òperes, de representades bàsicament només solem veure La cenerentola, alguna de les dues de tema turc (L’italiana in Algeri o Il turco in Italia), potser Guillaume Tell i, per descomptat, la sempiterna Il barbiere di Seviglia, que aquest any que ve el Liceu la tornarà a programar! (I a sobre, a tocar del mes d’agost: muntatge turístic?)! Si finalment m’hi acabés atansant, només seria perquè el meu nano gran la veiés per primer cop en viu. El mateix que faré, per cert, amb Aida (Giuseppe Verdi), que amb direcció de Thomas Guthrie, comptarà amb la històrica escenografia de Mestres Cabanes, la qual esperem que algun dia deixi de passejar-se pels escenaris del segle XXI i reposi allà on li pertoca per tot el que ha significat: en la memòria de tots i cada un de nosaltres. Hi ha, però, un parell d’aspectes atractius d’aquest muntatge que potser encara m’arrossegaran a anar-hi: la gran Anna Pirozzi interpretant el rol de la reina etíop i la meravellosa mezzo francesa Clémentine Margaine -que ja ens va deixar bocabadats amb la seva Leonor de La favorite de Donizetti- que interpretarà el rol d’Amneris. En canvi cap dels dos Radamès programats -Yonghoon Lee i Luciano Ganci- em diuen especialment res (tot i la potència vocal del coreà).

L’enèsima reposició de la Carmen de Calixto Bieito la trobo quasi una broma de mal gust o, simplement, un recurs econòmic per programar una òpera més i alhora estalviar-se uns bons calerons gràcies a un dels muntatges més amortitzats de la història del Liceu (20 anys voltant pels teatres lírics d’arreu). Espero, un cop més, que com a mínim funcioni bé per al públic estranger!

[Carmen / Bieito]

Per últim, celebro que només hi hagi una òpera en versió concert, essent com sóc molt poc entusiasta d’aquest format a cavall entre el recital i l’òpera escenificada, però que no és ni una cosa ni l’altra. Aquesta òpera serà Semiramide, de Rossini (en versió concert sí que tenim possibilitats de trobar un repertori rossinià més ampli). Una versió concert, això sí, que comptarà amb el gran atractiu de poder gaudir de la sempre magnífica Joyce Didonato en el rol principal de la reina babilònica. Només pel sol fet de poder gaudir del talent, la bellesa del cant i de la immensa simpatia de la mezzosoprano de Kansas ja paga la pena d’anar-hi… tot i tractar-se, com dic, d’una insulsa versió concert!

I el forat negre…

Un dels principals atractius de les temporades teatrals és l’estrena d’òperes contemporànies, noves i poc representades. Quelcom que impacti per la diferència radical que poden representar aquestes òperes respecte al repertori clàssic habitual i alhora que ajudin a crear repertori nou. Aquest fet també pot suposar una bona oportunitat per girar la mirada cap a compositors locals. Doncs bé, en aquest apartat la temporada que ve del Liceu serà un erm força desolat. O quasi, ja que a l’horitzó apareix només una petita -però sembla que brillant!- excepció en forma d’una òpera breu que presentarà la història d’amor del cavaller Tirant lo Blanc i la seva estimada Carmesina: Diàlegs de Tirant e Carmesina. El llibret d’aquesta òpera l’ha escrit el dramaturg Marc Rosich i la música l’ha compost el jove compositor Joan Magrané. Malgrat l’indiscutible talent de tots dos artistes, que la temporada del vintè aniversari, el Liceu només programi una única nova producció, catalana, i representada només durant tres dies, és un bagatge molt pobre si es compara amb el gavadal d’òperes de repertori que omplirà aquesta nova temporada. Esperem que aquesta magresa quant a òpera contemporània (o de la 2a meitat del segle XX) i composició local sigui una excepció i que ben aviat el Gran Teatre del Liceu esdevingui un teatre exemplar també en aquest àmbit.

Dansa, recitals i concert: tornem a omplir el got… fins a vessar!

Si a l’apartat operístic hi ha força llums i algunes ombres, en els habituals espectacles complementaris (dansa, concerts i recitals) la llum quasi obligarà a posar ulleres de sol aquesta propera temporada! Els tres espectacles que cobreixen les tres disciplines de dansa (espanyola, clàssica i contemporània) són per sucar-hi pa! La sempre admirable María Pagés oferirà una visió molt personal del personatge de Carmen a De Scherezade a Yo, Carmen. D’altra banda, si hi ha una cosa que trobo fascinant en el món del ballet són les coreografies bastides a partir de música barroca, clàssica o romàntica. Doncs bé, la temporada vinent, Les Grands Ballets Canadiens de Mont-real oferirà una coreografia clàssica creada a partir del Stabat Mater de Pergolesi i de la 7a simfonia de Beethoven. Quant a la dansa contemporània, un dels plats forts de la temporada: Tamara Rojo, dirigint l’English National Ballet, representarà la versió contemporània de Giselle que va idear el genial coreògraf londinenc, Akram Khan. Certament, per no perdre’s cap dels tres espectacles!

[Giselle/Khan]

Pel que fa als recitals lírics, només n’hi haurà tres, però d’aquells d’agafar-se fort a la butaca. La divíssima soprano russa Anna Netrebko ens oferirà un recital amb l’orquestra del Liceu, això sí -ai, las!- acompanyada del seu inseparable marit, Yusif Eyvazov: una veu i un dramatisme expressiu insuperables (ella) i una veu potent (ell)… i deixem-ho aquí! Els altres dos recitals aniran a càrrec ni més ni menys que dels dos millors tenors líric-lleugers que hi ha avui dia: Juan Diego Flórez i Javier Camarena. Tots dos rivals operístics, ja que des de fa temps es “reparteixen” els millors escenaris mundials en interpretar repertoris similars: els compositors belcantistes i algun Verdi “suau” per a la corda de tenor. Això sí, el recital de Flórez serà amb orquestra i el de Camarena només acompanyat de piano. Es preveu, doncs, que el del tenor mexicà sigui un recital més intimista i subtil que el del peruà.

[Camarena / Flórez]

I last but not least, en l’apartat dels concerts una única mostra en tota la temporada, però adreçada a paladars musicals exquisits: la vibrant segona simfonia de Mahler (Resurrecció), interpretada per l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i dirigida -no podia ser altrament!- pel seu director, el mestre Josep Pons.

Així, doncs, de tot una mica en una temporada especial, amb uns quants títols que garanteixen la qualitat que mereix una temporada única, per bé que també amb alguna mancança impròpia d’una excel·lència que hauria de ser obligatòria atesa l’efemèride que se celebrarà. En tot cas, però, ombres al marge, estic convençut que alguns -o molts!- gaudirem al màxim d’aquesta nova temporada. Espero que a tots vosaltres us passi també el mateix!

 

“Temporada Otel·lo”, 1a part: Otel·lo(s) a Peralada

Per a molts, Otel·lo de William Shakespeare representa la tragèdia de Iago, ja que es considera que el pes del drama recau damunt d’aquest personatge més que no pas sobre la seva principal víctima (Otel·lo). Iago és una ombra deformada, un reflex esguerrat dels seus antagonistes, Otel·lo, Desdèmona i Càssio, tres personatges que comparteixen un tret comú: una particular visió innocent del món que els envolta; tots tres creuen cegament allò que desitgen i per allò que lluiten, sense ser capaços d’albirar més enllà dels límits de la seva recta moral. Aquest tret els debilita a ulls d’aquell que es veu reflectit en ells en tota la seva deformitat moral –com Ricard III fa amb la cort que l’envolta– i que per mitjà d’una progressiva despersonalització de tots ells, els acabarà finalment destruint (no debades W.H. Auden afirmava que Iago envejava als que volia destruir). Com enginyosament suggereix Harold Bloom, Iago és la creació negativa d’Otel·lo, un àngel caigut que com Llucifer és bandejat per Déu a favor de Jesucrist; Otel·lo-déu de la guerra bandejarà el seu expert lloctinent en favor de l’inexpert, però agraciat i intel·lectual Càssio. Les conseqüències d’aquesta elecció no es faran esperar i el satànic Iago menysprearà les seves víctimes, en banalitzarà els seus desitjos i n’explorarà les esmentades febleses per tal de destruir-los per mitjà d’un meravellós i pervers joc d’aparences. La ironia tràgica que Shakespeare maneja és magistral: el honest Iago i el Iago’s honestity circula tothora en boca de les seves futures víctimes mentre ell ordeix la xarxa d’enganys que els ha d’atansar a la destrucció. Iago, de fet, confessa ja de bon començament la base racional del seu masterplan: I am not what I am, diu pràcticament a l’inici del primer acte en una clara i deliciosa perversió dels mots de Sant Pau: “Per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (1a epístola de Sant Pau als corintis, cap. 15 vers. 10).

L’Otel·lo d’Arrigo Boito (llibretista) i Giuseppe Verdi, però, tindrà algunes varicacions substancials respecte a l’original shakespearià. El principal tret que diferencia els dos Otel·los és que el motiu de la destrucció que genera Iago serà molt més clar en l’obra de Verdi que en la de Shakespeare. Amb Verdi podrem afirmar que la famosa motiveless malignity de Iago que exposava Samuel Coleridge quedarà resolta[1]. Abans que res, però, cal recordar que l’Otel·lo de Shakespeare, en el fons, prové de les al·legories medievo-renaixentistes que proporcionaven les Morality Plays angleses, concretament Iago s’acostaria –de manera més sofisticada, això sí– a la personificació de la figura del Vici, passat, si es vol, pel sedàs més elaborat del personatge de Barrabàs, de The Jew of Malta, de Christopher Marlowe. Tanmateix, el Iago de Verdi i Boito és diabòlicament romàntic, és a dir, hi intervindrà en la seva gènesi conceptual la relació amb déu i el cosmos. Tal com el mateix personatge exposarà diàfanament en el seu famós Credo, Iago serà malvat perquè déu és malvat, diabòlic, i, per tant, el déu de bondat en què creu la societat que admira Otel·lo, Desdèmona i Càssio simplement no existeix. Així, més enllà dels seus plans contra els tres personatges esmentats, Iago expressa una profunda ira per la manca de sentit de l’univers, per una buidor còsmica insofrible, ira, no cal dir-ho, del tot inexistent en el personatge shakespearià. De fet, les justificacions dramàtiques de Iago –sospita d’infidelitat de la seva dona amb Otel·lo, bandejament de la lloctinença militar a favor de Càssio– no tenen cap pes a l’òpera en comparació amb l’esmentada justificació del Credo. Posats a comparar els Iagos amb d’altres personatges, si el Iago shakespearià es pot veure com un Ricard III refinat o com un Pròsper –La tempesta– negatiu, aquesta ira oculta del Iago verdià, aquest nihilisme avant la lettre, més aviat l’acostaran cap al capteniment existencial del Càssius de Juli Cèsar. Seguint aquesta plena línia romàntica, doncs, la puresa de l’amor de Desdèmona i Otel·lo i la seva destrucció física –no espiritual, malgrat tot– focalitzarà l’òpera de Verdi per damunt del personatge central de l’obra de Shakespeare que, com he apuntat, és Iago.

I a Peralada hem tingut la sort de poder acarar els dos Otel·los de manera quasi seguida (dies 1 i 2 d’agost). L’òpera de Verdi ha estat un autèntic encert des de tots els punts de vista possibles. Una autèntica delícia de muntatge. Difícilment avui dia hi ha un tenor més adequat per al rol d’Otel·lo que Gregory Kunde (a l’espera, això sí, del que ofereixi Jonas Kaufmann el 2017 a la ROH): amb una imponent presència escènica, una potència de veu adient per al rol verdià més complicat i un bell fraseig, Kunde forma la parella perfecta amb el sempre expressiu i dramàtic Carlos Álvarez (Iago), qualitats del baríton andalús a les quals cal afegir una també potent i alhora bella i timbradíssima veu (déu n’hi do quins legatos!) Més irregular en aquest sentit em va resultar la Desdèmona d’Eva-Maria Westbroek. La força d’una potentíssima veu de soprano dramàtica com la de la cantant holandesa no em va convèncer per a una tessitura lírica com la de Desdèmona i la seva veu em va semblar en molts moments massa spintada pel que fa a potència i tímbricament poc refinada. Pel que fa a la direcció escènica, en línies generals un encert l’escenografia sòbria i funcional de Paco Azorín, escenari on fins i tot el lleó gegantesc venecià (excés escènic habitual en Azorín) no molestava gaire. També va resultar un encert la personificació de la maldat de la mà dels silenciosos i simbòlics soldats de Iago (semblantment a la personificació de la mort a la cèlebre Traviata de Willy Decker de 2006). Això sí, una única objecció: el joc simbòlic que Iago-Álvarez va dur a terme amb els seus esmentats esbirros en el mateix moment que Otel·lo-Kunde cantava la gran ària Dio, mi potevi scagliar va embrutar l’escena d’allò més, distraient visualment el públic en un dels moments més intensos de l’òpera. Amb tot, com dic, el muntatge va resultar globalment excel·lent. La direcció musical de Riccardo Frizza correctíssima amb una orquestra i cor del Gran Teatre del Liceu que van estar a l’altura del difícil repte d’interpretar amb la força adient el Verdi més wagnerià. Una òpera, doncs, espectacular, un autèntic bombó per a qualsevol bon paladar musical.

Francesc Cerro-Ferran, en la línia del que ha presentat les dues darreres temporades al Teatre Fortuny de Reus, va fer una adaptació particular de l’Otel·lo de Shakespeare en què, tot suprimint alguns personatges i passatges, va mantenir el moll de l’os del drama i va oferir una intensa lectura dramatitzada de l’obra a través de les variades veus que oferien Sergio Caballero (Roderigo), Joan Carreras (Iago), Josep Julien (Otel·lo), Marta Marco (Desdèmona) i Santi Ricart (Càssio). Dues hores de lectura/interpretació sense interrupció ni davallada de la tensió dramàtica, llevat d’aquells breus moments en què es projectaven imatges acompanyades de música que suggerien diversos estats d’ànim dels personatges i alhora separaven les diferents escenes de l’obra. El repte sens dubte era majúscul atesa la dificultat del text i les limitacions que, en el fons, imposa un format d’aquestes característiques. Deixant Roderigo de banda, ja que el seu personatge és el de menys relleu dels cinc esmentats, Joan Carreras broda un Iago absolutament extraordinari, pletòric pel que fa als trets que aquest personatge ha de tenir: maldat, ira, astúcia i sentit de l’humor. Un multifacetisme que Carreras va dur a terme amb aquella aparent naturalitat que només saben mostrar els grans actors. Al seu costat, però, Josep Julien va interpretar un Otel·lo mancat de relleu. Més enllà de l’esforç evident i remarcable que l’actor va abocar per mostrar una ira permanent del personatge, i endut per la potència d’una veu de quasi baix-baríton, el seu Otel·lo, com dic, no va tenir el cromatisme que justament el personatge requereix en els diferents moments anímics que passa al llarg de l’obra i el seu to permanentment irritat, afegit a un altíssim volum que difíclment admetia matisos, malauradament van desdibuixar força el personatge. Tanmateix Marta Marco va interpretar una magnífica, expressiva i vital Desdèmona, mentre que el Cassio de Santi Ricart va quedar relegat a un paper-comparsa semblant al de Roderigo, tot i que aquest personatge shakespearià té més relleu del que l’actor va mostrar. Tot amb tot, aquestes irregularitats esmentades no desmereixen una encomiable tasca creativa i interpretativa, i ofereixen una visió ben diferent de l’obra –més íntima i intensa– respecte a les versions escenificades convencionals.

[1] Els més cinèfils podeu observar com a Batman, The Dark Night, Christopher Nolan va projectar plenament aquesta motiveless malignity de Iago en el personatge de Joker que tan bé va saber interpretar el malaguanyat Heath Ledger.