Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Mercè Pons’

No resulta gens difícil trobar a la xarxa actors i actrius cèlebres fent lectures dramatitzades de textos clàssics i lluint-se en l’art de la dicció i de la transmissió de coneixements per mitjà de la paraula nua. Un exercici, de fet, situat a mig camí de la lectura literària –acte individual– i l’art dramàtic –acte col·lectiu. Exemples com el de James Earl Jones personificant Otel·lo, Alan Rickman recitant Laurie Lee o fins i tot el d’una model com Elle Mcpherson recitant Tennessee Williams, demostren que aquesta pràctica, sobretot en els països de parla anglesa, resulta força estesa i habitual. A casa nostra, actors com Lluís Soler, Jordi Boixaderes o Rosa Renom –entre d’altres– també de tant en tant s’han transmutat en rapsodes ocasionals i han ofert la seva particular lectura d’algun o d’alguns textos dramàtics o literaris. El que ja resulta més inusual, però, és que aquesta activitat abandoni la seva excepcionalitat/esporadicitat per passar a esdevenir un hàbit. I això precisament és el que ha succeït enguany al Teatre Fortuny de Reus, on el director i dramaturg Francesc Cerro ha ideat i ha dut a terme un cicle sencer de lectures dramatitzades d’autors clàssics que ha anomenat Grans mestres a escena, títol, per cert, volgudament ambigu, ja que per a cada text que Cerro ha proposat –obra d’un mestre clàssic– hi ha hagut una molt bona actriu o un molt bon actor –un mestre en l’art de la interpretació– que s’ha encarregat de transmetre’l al públic.

 

rOBESPIERRE-dANTON

 

Èdip, tirà de Tebes (Sòfocles); Antígona. No acataré (Sòfocles); Love Lorca; Danton-Robespierre, veus d’una revolució (Georg Büchner) / L’home de la flor a la boca (Luigi Pirandello) i Nit Shakespeare, són els espectacles que el cicle ha ofert: la selecció dels textos –com alguns dels mateixos subtítols indiquen–a voltes han esdevingut autèntics exercicis de dramatúrgia (casos de Sòfocles o Büchner, per exemple) i el director, per mitjà d’aquestes creacions –aquesta és una altra grandesa dels clàssics: les lectures poden ser variades i múltiples!–, ha mostrat unes preferències determinades a l’hora de fer-ne la tria: de la dialèctica entre la grandesa i la quotidianitat (Antígona) a l’estret, estrany i apassionant equilibri entre l’amor i la mort dels textos shakespearians mostrats, o del colpidor text de L’home de la flor a la boca, passant per la completa politització de La mort de Danton (desbrossant el text original de Büchner dels seus elements més carnals), per només citar-ne alguns. El cicle no ha tingut un leitmòtiv concret, ni tan sols un ordre cronològic, però la meticulosa anàlisi de cada una de les obres escollides i la seva conseqüent i personal posada en escena recull un missatge clar per part del director: textos escrits fa 2.500, 400, 200 o 100 anys resulten encara avui dia de rabiosa actualitat. Un treball hermenèutic, doncs, el de Francesc Cerro i el dels intèrprets dels textos, a l’alçada d’una creació escènica que, tot i tenir com a eix central la paraula, el producte final va força més enllà d’això tot oferint un combinat d’imatges, música o fins i tot coreografies, com va ser el cas dels muntatges on van participar Laura Guiteras (Love Lorca) i Ivana Miño (Nit Shakespeare). Tot plegat, doncs, configura un espectacle en què aquesta fusió d’elements projecta de manera sensible la bellesa d’uns mots que no debades han esdevingut immortals.

 

pROJECTOR

 

Fermí Reixach, Jaume Montaner, Txe Arana, Àngels Gonyalons, Mercè Pons, Enric Majó, Laura Guiteras, Jaume Comas, Ivana Miño i Jordi Boixaderas han estat els encarregats, espectacle rere espectacle, clàssic rere clàssic, de transmetre’ns aquests efluvis d’eternitat d’una manera diàfana i sovint corprenedora. I no cal dir que la bellesa, quan es mostra amb intel·ligència i sensibilitat resulta ben fàcil de contagiar: altrament no s’explicaria que cada dimarts del cicle, la platea sencera del Fortuny s’omplís per sentir Shakespeare, Sòfocles o Büchner. És possible que per les cares de satisfacció, així com pels comentaris sentits en acabar els espectacles, Francesc Cerro & cia hagin acabat per trencar aquella famosa màxima de Mark Twain que deia allò que els clàssics eren llibres que tothom elogiava, però que ningú no llegia. Dubto que a partir d’ara, vist el que s’ha vist al Fortuny, aquest públic només els elogiï i no els llegeixi. I encara que només fos per aquest motiu –ateses les confusions conceptuals i les mancances culturals de casa nostra–, Grans mestres a escena hauria d’arribar urgentment a tots els punts del país.

 

 

Read Full Post »

Contra l’axioma de moda avui dia que proclama que l’únic remei teatral per lluitar contra la crisi passa necessàriament per conrear un teatre que fomenti la rialla epidèrmica i la intranscendentalitat temàtica, res més positiu per a la bona salut de l’intel·lecte que presenciar i gaudir d’una bona tragèdia clàssica. Cal recordar que segons els preceptes d’Aristòtil, la tragèdia cerca una finalitat del tot educativa: mostra allò que pot succeir quan l’excés i la desmesura (hubris) s’apoderen del cor dels homes; quan els personatges infractors s’adonen de l’error tràgic que han comès (anagnòrisi), la seva dissort (hamartia) crea en l’espectador una identificació que provoca un sentiment de pena/pietat (katharsi) pel fatídic destí final d’aquests personatges.

I cal recordar també que la tragèdia exposa una confrontació de valors que s’expressa a través del diàleg, ja que la veritat per als grecs era dialògica i no ontològica. En aquest sentit resulta interessant la proposta del director Francesc Cerro de programar tota una sèrie de lectures dramatitzades de textos clàssics –Grans Mestres a Escena– entre els quals, esclar, hi figura Antígona. Cal no oblidar que una lectura dramatitzada obliga a treballar el conflicte intern de cada personatge i la interacció amb els altres protagonistes/antagonistes a partir només de la paraula nua. L’espectacle, doncs, demana d’una elocució perfecta que permeti transmetre de manera nítida i diàfana les concepcions morals de cada un dels protagonistes i els conflictes que es desprenen de la seva interrelació, sense l’ajut del cos… i ni tan sols de les mirades! Paraula, veu i res més.

Més enllà dels personatges secundaris, Antígona/No acataré presenta una lluita a tres bandes entre Antígona (Mercè Pons), el seu oncle Creont (Jaume Comas) i la seva germana Ismene (Àngels Gonyalons). Recordem que Creont, rei de Tebes, és un personatge que es mou a cavall d’un autoritarisme propi d’un tirà de l’època i una humana responsabilitat envers el seu poble, al qual pretén lliurar-lo del desgovern i de l’anarquia (com tot bon governant pretesament ha de fer) i que, en el context de l’època, això volia dir bàsicament –i del tot abduït per l’esperit de la grècia de Pèricles– foragitar el perill de la teocràcia de la vida pública. Aquest fet acondueix el governant a caure en una obcecada defensa de la raó d’estat per damunt de qualsevol altra contingència. La intepretació de Creont per part de Jaume Comas és senzillament superba: no descobriré la seva veu retronant ni la seva dicció de manual, però sí una passió –arrauxada o continguda segons el moment– que transmet en tot moment la força, els dubtes i sobretot la triomfadora i patètica (de pathos) tossuderia del personatge.

Antígona representa aquesta antagònica força teocràtica, però no pas tan posseïda per dogmes divins –tot i que costi d’evitar-los en alguns moments del seu discurs, fet que resulta prou útil a l’hora de potenciar el vessant protector-defensiu de Creont i enriquir la dialèctica entre tots dos personatges– com més aviat posseïda per un sentiment protocristià: estima el teu enemic abans que el teu amic, ja que és ell qui més ho necessita. Un posicionament moral que posteriorment difondran urbi et orbi els quatre evangelis canònics (Lluc, Marc, Mateu i Joan). O altrament expressat, el cèlebre “jo sóc filla de l’amor i no de la guerra” de la Nawal Marwan, protagonista de la sofòclea obra de Wajdi MouawadIncendis. La intensitat, la força i la serenor “divina” del discurs sense esquerdes de Mercè Pons fan del tot creïble aquesta complexa dimensió del gran personatge tràgic de Sòfocles.

Però cal no oblidar el protagonisme que intel·ligentment Cerro cedeix també a Ismene, la germana d’Antígona, personatge que personalment sempre m’ha despertat una gran simpatia, ja que el considero el perfecte mirall de tots nosaltres: una humanitat grisa que malda per sobreviure entre misèries i heroïcitats. Noble, amb el desig humà de voler el millor per als que estima, que s’esgarrifa de les situacions d’injustícia que es generen al seu voltant, que voldria incidir-hi, però que posseïda per un esperit ben humanament pràctic situa la supervivència per damunt de qualsevol altre valor; Ismene reflecteix bellament l’aurea mediocritas humana embolcallada i silenciada entre tanta hubris heroica. Sempre bandejada pels grans personatges tràgics que l’acompanyen (Creont i Antígona, o fins i tot Hemon al final de l’obra), Cerro, de la mà d’una esplèndida Àngels Gonyalons, rescata aquest personatge del racó de la tragèdia per projectar-hi la llum que es mereix. L’amor, les vacil·lacions i la desesperació final per la seva particular condemna a la supervivència entre herois i tirans, és el fat que Gonyalons trasmet meravellosament a un auditori que al llarg de tota la lectura va romandre silenciós, expectant i que, atès els comentaris que vaig sentir en acabar l’obra, gaudint plenament de la seva particular catarsi. Després de la tensió escènica generada, entre el públic tot eren somriures, comentaris i reflexions sobre els possibles missatges i l’actualitat de l’obra. Comptat i debatut, doncs, de debò que allò que ens cal per poder surar ennmig d’una crisi global només són comèdies? Pensem-hi.

IMPORTADA_REUSCAT_tf_programacio1_3

Read Full Post »