Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Teatre Gaudí’

Madame Bovary c’est moi! (Gustave Flaubert)

Un home ha de conviure al llarg de la seva vida amb el seu grapat de pors i ràbies, de sospites i vanitats, i dels seus apetits espirituals i carnals. La vida es construeix al damunt de tot plegat (Tennessee Williams, Memòries)

Si hi ha quelcom que caracteritza el teatre de Tennessee Williams és precisament l’estret vincle que es pot establir entre els personatges que crea i la seva experiència vital. No tant en la mesura que aquests personatges siguin un alter ego exacte de l’autor (per bé que a The Glass Menagerie / El zoo de cristall costa força de no establir-hi aquest paral·lelisme), sinó perquè Williams multiplica el seu jo oprimit per un medi social hostil a determinades manifestacions i poètiques del desig, per mitjà de tot un estol de personatges que no encaixen en el mainstream de l’època. Aquesta biografia a cavall entre el turment i l’epicureisme es reflecteix a les seves memòries, unes memòries que, entre molts altres aspectes, varen significar la confessió pública de la seva homosexualitat.

Francesc Cerro (director) i Martí Peraferrer (actor) han elaborat una dramatúrgia basada en aquestes memòries en la qual focalitzen l’eix narratiu en els dos cornerstones de l’estructura anímica del cèlebre autor de Mississippí: d’una banda el seu amor per la seva germana Rose (amb problemes psíquics greus des de ben jove, en el moment que Williams abandonà la llar familiar gràcies als seus èxits teatrals) i d’altra banda el seu gran amor, Frank Merlo, persona amb qui Williams va conviure més de 14 anys i que després de ser-li infidel diversos cops, finalment va abandonar, just un any abans que li diagnostiquessin un càncer de pulmó que l’aconduiria a la mort ben poc temps després. Aquest eix narratiu personal, Cerro-Peraferrer el combinen amb l’èxit professional que Williams obté, sobretot a partir de l’estrena l’any 1947 de A Streetcar Named Desire / Un tramvia anomenat desig. Aquesta dialèctica entre èxit, llibertat, assoliment del desig, combinada amb els lligams afectius trencats – i el remordiment conseqüent– marquen i condicionen l’obra de Williams irremeiablement, la qual a partir de la dècada dels seixanta anirà caient en un progressiu oblit davant la incapacitat de sobreposar-se al seu estat anímic després de la mort de Merlo i d’actualitzar el seu teatre davant l’allau de noves tendències que marcaren l’escena europea d’aquella època. No fou fins ben entrada la dècada dels noranta que el seu teatre és recuperat i projectat amb una llum nova a l’ombra de les noves possibilitats escèniques proporcionades per les noves lectures sexuals i culturals, i els recursos formals postbrechtians. Això, però, ja és tota una altra història que va més enllà del propòsit d’aquest escrit…

Així, doncs, aquest retaule dels moments personals i professionals claus de l’autor americà és el que Peraferrer ens mostra en escena de manera intel·ligent. A partir de l’enregistrament de les seves memòries en un magnetòfon, Tennessee Williams/Martí Peraferrer mostra totes les passions, angoixes, alegries i desespers del dramaturg. Peraferrer sap dotar el personatge que interpreta d’uns alts i baixos molt marcats que reflecteixen a la perfecció la mal·leable personalitat de l’escriptor i el seu variable estat anímic a l’hora de recordar determinats passatges de la seva densa vida; l’actor fa passar de la desesperació més absoluta a una alegria desbordada un personatge que va saber fer de la seva pròpia vida un joc de contrapunts emocionals certament turbulents i a voltes desconcertants. Els personatges que Williams va crear, per tant, bevien d’aquest estat de turbulència vital desmesurada, però alhora tots ells emanaven delicadesa, sensibilitat, passió i sobretot bellesa, molta bellesa. Unes característiques que poden ser projectables a l’emotiva i viscuda interpretació que Martí Peraferrer ofereix de Tennessee Williams.

Si algun cop, doncs, us heu sentit emocionats per les dissorts de les Laura Wingfield, Blanche du Bois, Alma Winemiller i companyia, i us agradaria saber què s’amaga rere les complexitats de la seva ànima, res millor que acostar-se a veure Tennessee (W), la vida secreta de Tennessee Williams per començar a copsar les dimensions i la complexitat d’una figura com la de l’autor que les va crear. Feu-ho i comprendreu molt més les motivacions d’aquests personatges i, qui sap, potser una mica més de les vostres pròpies angoixes i dubtes!

Tennessee (W), la vida secreta de Tennessee Williams, la podeu veure de dijous a diumenge fins a finals de juliol al Teatre Gaudí.

Per cert, dijous dia 12 de juliol, es va fer una funció especial amb xerrada-col·loqui posteriors a la representació de l’obra a càrrec d’un servidor i del mateix actor. En podeu veure un extracte a la pestanya Xerrades d’aquesta mateixa pàgina.

Read Full Post »