Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Lluís Pasqual’

Santi Fondevila escriu un article al diari Ara titulat Amables reflexions per al conseller de cultura, en què arran d’unes manifestacions del conseller sobre la idoneïtat de programar un musical com Molt soroll per no res al TNC, el crític teatral exposa la suposada funció d’un teatre públic pel que fa a la programació d’obres dites populars.

Si un llegeix acuradament l’article de Fondevila, però, observarà que en el fons l’article és un avís. Un avís perquè el TNC no es desviï en excés de la seva funció, que no és altra, segons el periodista, que la de combinar bàsicament teatre clàssic universal en mans dels nostres directors i èxits comercials. Deixant de banda que l’article supura de dalt a baix una inaudita demagògia amb afirmacions com [el teatre públic] ha de convocar l’espectador a cerimònies de les quals surti enriquit i, a més, feliç, tot descobrint com de fascinants són les arts escèniques (brindis al sol!), allò que realment altera Fondevila, però, és la programació per part del TNC de clàssics catalans, un tema clàssic –perdó per la redundància– per part d’un sector teatral del nostre país i la seva intel·lectualitat afí. Expressions a l’article com [la cursiva és meva] “l’enèsima versió d’un Guimerà”, “un teatre públic no es pot limitar a exhumar obres de la tradició amb l’únic aval de la seva catalanitat” o “el teatre públic com un reducte de cultura allunyat del gran públic” rescaten aquella fantàstica tradició de menyspreu cap a qualsevol intent de portar a escena allò que anomenem de manera genèrica “clàssics catalans”, terme que Joan Ollé en el seu moment ja va qualificar enginyosament d’oxímoron, per bé que molts anys després fes costat a Joan de Sagarra en la seva diatriba contra Sergi Belbel perquè l’aleshores director del TNC no programava el seu pare. Misèries de la professió.

És del tot inútil que al llarg dels anys que portem de democràcia, bons directors hagin demostrat com de factible i fins i tot exitós pot resultar recuperar autors de la tradició teatral catalana: des del mateix Fabià Puigserver amb la cèlebre Terra Baixa de l’any 90 –que en part pretenia rectificar la trajectòria d’un Lliure quasi sempre al·lèrgic als textos clàssics catalans–, passant per la meravellosa temporada de Sergi Belbel al capdavant del Centre Dramàtic de la Generalitat programant bones versions d’Àngel Guimerà, Carles Soldevila, Emili Vilanova, Víctor Català o fins i tot Francesc Fontanella!, o sense anar gaire lluny l’èxit recent, entre d’altres, d’un Liceistas i cruzados de Serafí Pitarra, ja al TNC dirigit per Xavier Albertí. Però tot això tant se val: quan aquesta patum sent el nom de “clàssic català”, de seguida rescaten mots clau com exhumació, museístic, catalanisme/nacionalisme teatral… Curiosament aquests mateixos guardians de les essències universals de ben segur que deurien xalar d’allò més davant d’un espectacle com Els feréstecs de Carlo Goldoni, muntatge que va tenir èxit gràcies a la direcció de Lluís Pasqual, ja que el text és irrellevant, simple i del tot allunyat de nosaltres en l’espai i en el temps. Ara bé, el director va saber fer allò que cal fer amb els textos que configuren la nostra tradició, en aquest cas europea: recuperar-lo, mantenir-ne l’essència, aproximar-lo a la nostra cultura si és possible (en aquell cas l’aproximació fou a través del carlisme i el joc dialectal) i fer-ne una excel·lent direcció d’actors i una escenografia impactant. Èxit garantit, ja que el públic va sortir enriquit i, a més, feliç, tot descobrint com de fascinants són les arts escèniques, posats a omplir de contingut les buides paraules de Fondevila a l’article. Doncs això mateix, amb més facilitat encara que amb Goldoni per una qüestió de proximitat, és el que cal fer amb els nostres clàssics i que, com dic, ja s’ha fet i es pot (caldria!) seguir fent! Però sempre resulta més fàcil tirar de tòpic teatral esquerranós postfranquista i lluir d’esperit universal (profundament provincià, en el fons!) més que no pas reflexionar amb una certa intel·ligència sobre tot plegat.

Per cert, ja que Fondevila admira tant els transfers de teatre públic a privat de la Gran Bretanya, que recordi també la potència del teatre regional britànic en què una obra estrenada en un petit teatre ben allunyat de Londres pot arribar perfectament al National Theatre. Està passant ara mateix amb Iphigenia in Splott, obra escrita pel gal·lès Gary Owen a partir del mite d’Ifigènia que situa en un dels barris més humils de Cardiff, estrenada en el diminut Sherman Cymru de la capital de Gal·les i programada aquesta mateixa temporada al National Theatre arran de l’èxit i la qualitat de l’obra. El múscul teatral d’un país no es mesura llençant merda sobre la tradició pròpia i admirant els musicals que sobre Shakespeare un teatre públic català pugui programar o no, cal alguna cosa més que, ves per on, parteix també de la fortalesa i assumpció d’aquesta tradició pròpia (que en els cas britànic va de Shakespeare a Owen). Però esclar, ja se sap que les mires dels intel·lectuals universalistes tenen uns límits clarament marcats per les diòptries del seu autoodi.

Read Full Post »

Carlo Goldoni és un autor francament interessant. Creador d’uns caràcters sovint deutors de la força física i visual dels personatges-arquetipus de la Commedia dell’arte, l’autor venecià superarà tanmateix els esquemes prototípics dels Arlecchino, Colombina, Pulcinella, Pantalone, etcètera, per atansar-se cap a un protorealisme que, passat pel sedàs costumista, permetrà retratar, a través d’un espill deformat (herència molièresca), uns tipus socials determinats. Goldoni supera els canovacci (canemàs) i elaborarà progressivament arguments complexos amb què retratar segments socials per mitjà de formes populars i properes a un públic que, no ho oblidem, estava avesat als lazzi de la Commedia. A I rusteghi (Els feréstecs), obra creada en el període de maduresa de l’autor, el resultat projectarà un fresc de la burgesia veneciana de l’època, com dic, passada per la deformació d’actituds i caràcters. A més, per atorgar més relleu a aquests retrat-tipus, Goldoni introdueix un aspecte nou: el dialectalisme com a element que retrata encara més les arrels d’aquest estament social i que des d’un punt de vista dramàtic potenciarà l’element farsesc. El resultat és una comèdia en què es posa en evidència el conservadorisme, la intolerància i l’absurditat de fons i forma d’una decadent burgesia veneciana, decadència que Goldoni remataria posteriorment a La commedia della villegiatura (la trilogia de l’estiueig).

Per dur a escena una obra amb uns trets tan peculiars –personatges arquetípics, barreja dialectal, argument elaborat (si més no en comparació amb els canovacci de la Commedia)–, calen profunds coneixements teatrals i molta imaginació escènica. D’aquests dos elements, però, Lluís Pasqual va més que servit: l’esperit decadent que es projecta a través de les mostres de costumisme, l’aferrament a les tradicions i l’egoisme d’un col·lectiu que crea un microscosmos social molt localitzat, el director molt hàbilment sap traslladar-ho a unes coordenades espai-temps ben properes a nosaltres com són la Primera República i el carlisme. El carlisme, de fet  és un moviment polític que, atès el seu caràcter rural en una Catalunya ja industrial (en especial durant la segona i la tercera carlinades), proporciona a Pasqual la situació adequada per establir aquest paral·lelisme venecianocatalà. La mescla dialectal italiana té el seu magnífic correlat català a través de les variants dialectals occidental-valenciana, central (de terres gironines) i baleàrica, que el director posa en boca dels diversos personatges de l’obra. Des d’un punt de vista social, històric i dialectal, la tria és esplèndida: el carlisme català va tenir els focus al Maestrat primer (Ramon Cabrera) i a la Catalunya interior (Berguedà, Osona i la Garrotxa) després (Francesc Savalls); d’altra banda, si cal retratar trets decadents aristocràtics, bo serà sempre el mallorquí[1].

Aquest treball lingüístic, el treball físic –cos i màscara de Commedia–, el textual, juntament amb la carnavalesca posada en escena, fan que el resultat de tot plegat sigui una espectacle rodó que, al meu entendre, situa aquesta versió de Lluís Pasqual en els estàndards de qualitat dels goldonis del mateix Piccolo Teatro de Milà. Jordi Bosch, Laura Conejero, Rosa Renom, Boris Ruiz, Laura Aubert, Xicu Masó –entre d’altres–, ens regalen magistralment una significativa mostra del bo i millor de la tradició teatral italiana per mitjà de personatges i situacions del tot nostrats. El resultat, doncs, un producte excel·lent i atractiu per a tota mena de públic. Sense la més mínima ombra de dubte, un dels tresors de la temporada teatral catalana, un tresor que de ben segur que l’any vinent –ah, maleït sia l’aire!– acapararà un munt de premis Max, oi que sí?


[1] Podeu llegir Llorenç Villalonga (la saga de Bearn) per copsar la mitificació de la decadència aristocràtica illenca. D’altra banda, la insignificança de l’aristocràcia catalana la podeu albirar perfectament a la fantàstica Vida privada de Josep Maria de Sagarra.

els_ferestecs_20

Read Full Post »