Liceu, temporada 2019-2020: algunes impressions informals

Com sempre succeeix en aquestes ocasions, la presentació de la nova temporada del Liceu és un acte que genera una gran expectació entre aquells que ens estimem les arts escèniques en general i l’òpera en particular. Un cop vistos els resultats de la presentació (excel·lent, per cert!) és inevitable fer una anàlisi personal que projecti tant les llums com les ombres del que es veurà a partir del proper mes de setembre al gran teatre de la Rambla. Com és habitual, la programació d’una temporada mai no pot ser homogènia ni pot generar unanimitat a l’hora de valorar-la a priori, ja que en qualsevol camp artístic funciona sempre allò de “tants caps tants, barrets” pel que fa a sensibilitat i gustos personals. Dit això, però, un servidor provarà d’esbossar una anàlisi informal d’aquesta nova temporada que ens espera -és a dir, sense cap rigor ni propòsit acadèmic-, estructurant la reflexió a partir del clàssic símbol de l’optimisme i del pessimisme, és a dir, el got mig ple i el got mig buit.

El got mig ple

En el vintè aniversari de la reobertura del Liceu després de l’incendi que el va destruir l’any 1994, la temporada començarà amb una producció pròpia de la darrera òpera de Giacomo Puccini, Turandot, una interessant i potent estrena en versió del “furero” Franc Aleu i amb un repertori de molts quirats: Josep Pons, director musical del Liceu, dirigirà l’orquestra de la casa i l’acompanyaran uns cantants que, per primer cop en molts anys, costa de distingir quin grup pertany a un hipotètic primer cast i quin a un segon, atesa la immensa qualitat de totes les veus: Irene Théorin i Lise Lindstrom en el rol de Turandot, Jorge de Leon i Gregory Kunde en el de Calaf, i Ermonela Jaho i Anita Harzig en el de Liù… però és que fins i tot el rol de baix (Timur) té un desdoblament de luxe: Alexander Vinogradov i Ante Jerkuniça (personalment tinc una especial debilitat per aquest cavernós baix croata)! Des d’un punt de vista estrictament vocal, aquest és sens dubte el “bombonet” de l’any!

Un altre dels grans atractius de la programació de la temporada serà poder tornar a gaudir del clàssic “pack” verista Cavalleria Rusticana (Pietro Mascagni) / Pagliacci (Ruggero Leoncavallo) en una producció del ROH Covent Garden, en versió de Damiano Michieletto, i amb un repartiment atractiu que inclou, entre d’altres, la magnífica soprano dramàtica russa Elena Pankratova i el ja mític tenor líric francès, Roberto Alagna.

Richard Wagner torna a la ciutat més wagneriana del sud d’Europa després d’una temporada “deswagneritzada”. Que aquest retorn es produeixi amb una de les òperes més belles que va compondre el músic de Leipzig, com és Lohengrin, sempre és un motiu de satisfacció absoluta. La versió que porta el segell de la besneta del compositor, Katharina Wagner, es preveu interessant, i encara més quan veiem que la direcció musical va a càrrec de Josep Pons i la parella protagonista la formen el cèlebre tenor líric wagnerià Klaus Florian Vogt i la grandíssima soprano dramàtica Evelyn Herlitzius, aquella majestuosa Elektra que ens va captivar fa tres temporades al Liceu! Aquesta òpera esdevé sens dubte una de les fites imprescindibles de la temporada: anoteu-vos-la!

D’altra banda, el millor compositor de tots els temps -els que em coneixeu ja m’enteneu- també torna al Liceu després d’una imperdonable temporada absent. Com Puccini, el retorn de “déu-nostro-senyor” a l’escenari barceloní es produirà també amb la representació de la seva darrera òpera, La clemenza di Tito. Amb franquesa, a un servidor tant li fa qui la canti o qui la dirigeixi (tot i que el muntatge sembla que va a càrrec del gran David McVicar, tota una garantia de intel·ligència i funcionalitat escèniques!): només pel sol fet de tractar-se de Wolgang Amadeus Mozart s’hi ha d’anar, punt. Els que em coneixeu, com dic, ja m’enteneu…

La clemenza

[La clemenza di Tito/McVicar]

Un altre dels punts àlgids de la temporada serà aquest Alcione, de Marin Marais, una altra òpera barroca escenificada (enguany hem gaudit de Rodelinda de G. F. Händel), però amb la particularitat que aquesta és el primer cop que es representarà després de la seva estrena… al segle XVIII! Amb un entramat escènic espectacular (amb números circenses inclosos) i una direcció de l’orquestra a càrrec de Jordi Savall, aquest muntatge esdevé un altre dels grans atractius de la nova temporada.

El got mig buit

Doña Francisquita. Torna la sarsuela al Liceu amb aquest clàssic d’Amadeu Vives, basada en una obra teatral de Lope de Vega (La discreta enamorada). Posats a triar, però, jo que no són un gran fan del “género chico”, m’hauria motivat molt més poder veure una sarsuela com Cançó d’amor i de guerra, de Rafael Martínez Valls (que tantes vegades li havia sentit a la meva tia, la “culpable” del meu interès per aquest “galliner líric”!), o El giravolt de maig, de Josep Carner/Eduard Toldrà (i compensar així aquell intent frustrat de 2012!), però suposo que el “segell Lluís Pasqual” (la versió la signarà el director reusenc) ha pesat molt a l’hora de fer la tria i garantir una bona “venda” del producte.

Amb les òperes de Gioachino Rossini succeeix una mica com amb les obres de teatre de Tennessee Williams; tot i que el dramaturg americà tingui escrites -i estrenades!- quasi 70 obres de teatre, al final sempre s’acaben programant les tres mateixes: El zoo de cristall, Un tramvia anomenat desig i Gata sobre una teulada de zinc calenta. Doncs bé, amb el geni de Pesaro passa si fa no fa el mateix: tot i escriure 38 òperes, de representades bàsicament només solem veure La cenerentola, alguna de les dues de tema turc (L’italiana in Algeri o Il turco in Italia), potser Guillaume Tell i, per descomptat, la sempiterna Il barbiere di Seviglia, que aquest any que ve el Liceu la tornarà a programar! (I a sobre, a tocar del mes d’agost: muntatge turístic?)! Si finalment m’hi acabés atansant, només seria perquè el meu nano gran la veiés per primer cop en viu. El mateix que faré, per cert, amb Aida (Giuseppe Verdi), que amb direcció de Thomas Guthrie, comptarà amb la històrica escenografia de Mestres Cabanes, la qual esperem que algun dia deixi de passejar-se pels escenaris del segle XXI i reposi allà on li pertoca per tot el que ha significat: en la memòria de tots i cada un de nosaltres. Hi ha, però, un parell d’aspectes atractius d’aquest muntatge que potser encara m’arrossegaran a anar-hi: la gran Anna Pirozzi interpretant el rol de la reina etíop i la meravellosa mezzo francesa Clémentine Margaine -que ja ens va deixar bocabadats amb la seva Leonor de La favorite de Donizetti- que interpretarà el rol d’Amneris. En canvi cap dels dos Radamès programats -Yonghoon Lee i Luciano Ganci- em diuen especialment res (tot i la potència vocal del coreà).

L’enèsima reposició de la Carmen de Calixto Bieito la trobo quasi una broma de mal gust o, simplement, un recurs econòmic per programar una òpera més i alhora estalviar-se uns bons calerons gràcies a un dels muntatges més amortitzats de la història del Liceu (20 anys voltant pels teatres lírics d’arreu). Espero, un cop més, que com a mínim funcioni bé per al públic estranger!

Carmen

[Carmen / Bieito]

Per últim, celebro que només hi hagi una òpera en versió concert, essent com sóc molt poc entusiasta d’aquest format a cavall entre el recital i l’òpera escenificada, però que no és ni una cosa ni l’altra. Aquesta òpera serà Semiramide, de Rossini (en versió concert sí que tenim possibilitats de trobar un repertori rossinià més ampli). Una versió concert, això sí, que comptarà amb el gran atractiu de poder gaudir de la sempre magnífica Joyce Didonato en el rol principal de la reina babilònica. Només pel sol fet de poder gaudir del talent, la bellesa del cant i de la immensa simpatia de la mezzosoprano de Kansas ja paga la pena d’anar-hi… tot i tractar-se, com dic, d’una insulsa versió concert!

I el forat negre…

Un dels principals atractius de les temporades teatrals és l’estrena d’òperes contemporànies, noves i poc representades. Quelcom que impacti per la diferència radical que poden representar aquestes òperes respecte al repertori clàssic habitual i alhora que ajudin a crear repertori nou. Aquest fet també pot suposar una bona oportunitat per girar la mirada cap a compositors locals. Doncs bé, en aquest apartat la temporada que ve del Liceu serà un erm força desolat. O quasi, ja que a l’horitzó apareix només una petita -però sembla que brillant!- excepció en forma d’una òpera breu que presentarà la història d’amor del cavaller Tirant lo Blanc i la seva estimada Carmesina: Diàlegs de Tirant e Carmesina. El llibret d’aquesta òpera l’ha escrit el dramaturg Marc Rosich i la música l’ha compost el jove compositor Joan Magrané. Malgrat l’indiscutible talent de tots dos artistes, que la temporada del vintè aniversari, el Liceu només programi una única nova producció, catalana, i representada només durant tres dies, és un bagatge molt pobre si es compara amb el gavadal d’òperes de repertori que omplirà aquesta nova temporada. Esperem que aquesta magresa quant a òpera contemporània (o de la 2a meitat del segle XX) i composició local sigui una excepció i que ben aviat el Gran Teatre del Liceu esdevingui un teatre exemplar també en aquest àmbit.

Dansa, recitals i concert: tornem a omplir el got… fins a vessar!

Si a l’apartat operístic hi ha força llums i algunes ombres, en els habituals espectacles complementaris (dansa, concerts i recitals) la llum quasi obligarà a posar ulleres de sol aquesta propera temporada! Els tres espectacles que cobreixen les tres disciplines de dansa (espanyola, clàssica i contemporània) són per sucar-hi pa! La sempre admirable María Pagés oferirà una visió molt personal del personatge de Carmen a De Scherezade a Yo, Carmen. D’altra banda, si hi ha una cosa que trobo fascinant en el món del ballet són les coreografies bastides a partir de música barroca, clàssica o romàntica. Doncs bé, la temporada vinent, Les Grands Ballets Canadiens de Mont-real oferirà una coreografia clàssica creada a partir del Stabat Mater de Pergolesi i de la 7a simfonia de Beethoven. Quant a la dansa contemporània, un dels plats forts de la temporada: Tamara Rojo, dirigint l’English National Ballet, representarà la versió contemporània de Giselle que va idear el genial coreògraf londinenc, Akram Khan. Certament, per no perdre’s cap dels tres espectacles!

Giselle

[Giselle/Khan]

Pel que fa als recitals lírics, només n’hi haurà tres, però d’aquells d’agafar-se fort a la butaca. La divíssima soprano russa Anna Netrebko ens oferirà un recital amb l’orquestra del Liceu, això sí -ai, las!- acompanyada del seu inseparable marit, Yusif Eyvazov: una veu i un dramatisme expressiu insuperables (ella) i una veu potent (ell)… i deixem-ho aquí! Els altres dos recitals aniran a càrrec ni més ni menys que dels dos millors tenors líric-lleugers que hi ha avui dia: Juan Diego Flórez i Javier Camarena. Tots dos rivals operístics, ja que des de fa temps es “reparteixen” els millors escenaris mundials en interpretar repertoris similars: els compositors belcantistes i algun Verdi “suau” per a la corda de tenor. Això sí, el recital de Flórez serà amb orquestra i el de Camarena només acompanyat de piano. Es preveu, doncs, que el del tenor mexicà sigui un recital més intimista i subtil que el del peruà.

tenores-600x274

[Camarena / Flórez]

I last but not least, en l’apartat dels concerts una única mostra en tota la temporada, però adreçada a paladars musicals exquisits: la vibrant segona simfonia de Mahler (Resurrecció), interpretada per l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i dirigida -no podia ser altrament!- pel seu director, el mestre Josep Pons.

Així, doncs, de tot una mica en una temporada especial, amb uns quants títols que garanteixen la qualitat que mereix una temporada única, per bé que també amb alguna mancança impròpia d’una excel·lència que hauria de ser obligatòria atesa l’efemèride que se celebrarà. En tot cas, però, ombres al marge, estic convençut que alguns -o molts!- gaudirem al màxim d’aquesta nova temporada. Espero que a tots vosaltres us passi també el mateix!

 

Anuncis

Otel·lo de Verdi, una tragèdia de muntatge

L’Otel·lo de Giuseppe Verdi és un producte fruit del talent i la imaginació romàntica del seu amic i llibretista Arrigo Boito, el qual basteix un drama a partir d’uns preceptes que varien força respecte a l’original shakespearià, molt més polièdric pel que fa a la complexitat dels personatges. En l’obra de Shakespeare, la rebel·lia i la determinació d’una jove Desdèmona que desobeeix el seu pare per casar-se furtivament amb un moro –és a dir, algú diferent de la resta–, la determinació i poder en la batalla d’un Otel·lo que tanmateix vacil·la en les arts amoroses, i les accions devastadores per a la parella d’un Iago que sembra destrucció per motius que resulten desconcertants per a tothom (la pointless malignity que esmentava Samuel Taylor Coleridge en analitzar el personatge), poc o res tenen a veure amb els personatges creats per Boito. A l’òpera de Verdi ens trobem ja d’antuvi amb un Otel·lo totpoderós, tal com apareix en la seva entrada com a vencedor de la batalla naval contra els turcs –i contra la natura–, en el famós Esultate, i que ben aviat manifestarà el seu amor pur cap a Desdèmona, la qual li correspondrà i ho manifestaran plegats en el bellíssim duet Già nella notte densa que tanca el primer acte. La destrucció d’aquest amor romàntic anirà a càrrec d’un personatge que manifestarà ben ràpidament el perquè del seu desig destructor, un desig directament vinculat amb la relació de l’home amb déu i el cosmos. Tal com el mateix personatge exposarà clarament en el seu famós Credo, Iago serà malvat perquè déu també ho és i, per tant, el déu de bondat en què creu la societat que admira Otel·lo, Desdèmona i Càssio no existeix per a ell. Així, més enllà dels seus plans contra els tres personatges esmentats, Iago expressa una profunda ira per la manca de sentit de l’univers, per una buidor còsmica insofrible, motivació del tot inexistent en la tragèdia de Shakespeare. En aquesta línia romàntica, doncs, la puresa de l’amor de Desdèmona i Otel·lo i la seva destrucció seran el focus de l’òpera de Verdi per damunt de Iago, el qual és l’indubtable personatge central de l’obra shakespeariana.

El muntatge que ens ofereix el Gran Teatre del Liceu és una producció de la Deutsche Oper Berlin i situa l’acció en un camp de refugiats en què els venecians de l’obra original esdevenen soldats que custodien l’esmentat camp. Els refugiats –membres del cor– estaran distribuïts irregularment al llarg d’una bastida metàl·lica vertical que imitarà uns cubicles on es poden encabir els refugiats. Aquest plantejament li permet al director escènic, Andreas Kriegenburg, resoldre algunes situacions amb certa originalitat, com és el cas de la visualització de la tempesta inicial a través de petites pantalles de televisió que tenen els refugiats en els seus cubicles, l’ús del cor infantil per ocultar Otel·lo mentre aquest espia Iago i Càssio o el joc de les monedes de Iago per atraure l’atenció d’uns infants que ràpidament l’envoltaran i als quals recitarà el famós Credo davant la seva mirada innocent. Tanmateix, la relació d’aquest rerefons actual amb la història romàntica de Boito-Verdi és del tot gratuïta: res té a veure un camp de refugiats actual amb el moro de Venècia que s’enamora d’una bella veneciana i que un lloctinent, a causa del seu protonihilisme, els vulgui destruir. A alguns directors els cal sempre relacionar d’alguna manera les històries clàssiques amb la realitat actual per poder situar el seu discurs a l’alçada de l’autor i mostrar així el seu prodigiós enginy. No s’adonen que l’únic que acaben aconseguint és reduir o fins i tot banalitzar la història original, ara ja definitivament al servei del Regietheater de torn. En el cas d’aquesta dubtosa proposta escènica d’Andreas Kriegenburg, cal afegir-hi a més una direcció d’actors absolutament erràtica (que lamentable que resulta el crescendo dramàtic entre Otel·lo i Desdèmona que desemboca en la cèlebre Dio! mi potevi scagliar!)[1] I en part a causa d’aquesta mala direcció, en part per mèrits propis, els tres protagonistes mostren una absoluta incapacitat per projectar el cabdal emocional que tots tres personatges arrosseguen i que la meravellosa música de Verdi transmet tan bé. La seva química és nul·la, la interacció sovint forçada i tots plegats només se sostenen mercès a allò que les veus de cada un poden donar de si, la qual cosa, val a dir, tampoc és gaire. El timbre de l’agut de José Cura permet intuir que aquest tenor deuria haver estat un cantant potent en algun moment de la seva carrera, però que en tot cas aquest moment ja és ben lluny del present: amb un registre mitjà quasi inaudible, una inexpressivitat alarmant i un passejar-se indolent amunt i avall per l’escenari, el seu Otel·lo és pla, sense ànima, i ni la passió que va posar en cantar el Niun mi tema (potser per arrancar uns aplaudiments que al final no va acabar arrancant) el salven. Ermonela Jaho va cantar correctament, per bé que la seva veu lírica que tan adequada resulta en la primera part de l’obra (deliciosa com s’enfila en el duet d’amor del final del primer acte, Già nella notte densa), pateix en els moments dramàtics, com a la Canzone del salice, per una manca de volum que la fa anar a buscar l’agut abans d’hora per no veure’s superada per l’orquestra. Cal recordar que Jaho és una soprano lírica pura, ben lluny d’una spinto com la requereix el rol de Desdèmona (sens dubte que l’empenta de la veu de Carmen Giannattasio, soprano programada inicialment i a qui Jaho va substituir, hauria estat més adequada). D’altra banda, Marco Vratogna s’esforça per projectar dramàticament allò que vocalment no pot arribar a transmetre i presenta un Iago encara prou acceptable, per bé que a molta distància de la inquietud tenebrosa que la veu d’un bon baríton hauria de generar en interpretar aquest personatge. La resta de personatges, que en Verdi resulten força secundaris, compleixen correctament el seu paper.

Philippe Auguin condueix una Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu que respon notablement al repte d’interpretar amb solvència l’obra més wagneriana de Verdi i el Cor del Gran Teatre del Liceu, les veus del qual arriben al públic més diàfanament que mai atesa la seva disposició vertical a la bastida, són les millors notes d’un muntatge que, globalment, resulta d’allò més decebedor: artificiós des d’un punt de vista escènic, fred interpretativament parlant i globalment pobre quant a qualitat vocal.

 

Otello-Verdi-que-Liceu-del_ARAIMA20160115_0031_15

 

[1] Un parell d’exemples de direcció escènica barroera: a l’acte 3, Desdèmona diu el famós Esterrefatta fisso lo sguardo tuo tremendo (“aterrada contemplo la teva terrible mirada”), per bé que Otel·lo es troba a l’altra punta de l’escenari d’esquenes a ella. A l’acte 4, en el moment de l’assassinat de Desdèmona, en què Otel·lo crida Giú! Cadi Giú, cadi, prostituta (“cau, cau ben a baix, prostituta”) mentre ella està asseguda, lligada al llit, sense poder moure’s.