I Puritani: el millor Bellini per començar la temporada

[* Aquest article es va publicar l’octubre de 2018 a la Revista Teatre Barcelona.]

Vincenzo Bellini, exponent del romanticisme operístic primerenc, és considerat el compositor belcantista per excel·lència. Tot i una música orquestral un xic rudimentària, les òperes bellinianes són extraordinàries pel que fa a la melodia i l’harmonia. El cant belcantista és elegant, amb una línia musical llarga i sense gaires repeticions, però d’una bellesa que el fa fàcilment recognoscible a l’oïda. La cèlebre i bellíssima ària A te, o cara, amor talora, del primer acte de I puritani, és el clar paradigma d’ària belliniana.

I puritani (1835) és la darrera òpera de Bellini i el compositor la va compondre amb la intenció d’estrenar-la a París. Potser és gràcies al consell que va rebre de Gioachino Rossini (“cal que vostè superi la pobresa orquestral de les seves òperes, ja que per triomfar a França no n’hi ha prou només amb melodies belles”), però aquesta òpera conté l’orquestració més rica de totes les òperes bellinianes, tal com es pot comprovar en l’obertura, en la introducció musical de la segona escena del segon acte i, sobretot, en l’orquestració a l’inici de l’acte tercer. L’argument de l’òpera és clarament romàntic: l’obra se situa a l’Anglaterra del segle XVI, en plena Guerra Civil entre els reialistes de Carles I i els puritans d’Oliver Cromwell. Lord Arturo Talbo (cavaller reialista) s’enamora d’Elvira, filla de Lord Gualtiero Valton (cavaller purità), la qual a l’inici de l’òpera anava a casar-se a contracor amb el cavaller purità Lord Riccardo Forth, ja que ella estava enamorada d’Arturo. Tanmateix, mercès a la intercessió de l’oncle d’Elvira, Lord Giorgio, els puritans acceptaran que Arturo es casi amb Elvira.

El conflicte romàntic, però, no se centra tant en l’enfrontament de Riccardo i Arturo per Elvira, sinó en la tria ètica d’Arturo entre l’amor que sent per la seva promesa o la fidelitat a les seves idees, ja que en un moment donat de l’obra es veurà forçat a fugir del costat d’Elvira si vol salvar la vida de la seva reina (Enrichetta Di Francia), la qual es trobava presonera dels puritans. Arturo salva la reina, però és capturat pels partidaris d’Oliver Cromwell i condemnat a mort per traïdor. En el darrer instant abans de l’execució arriba un indult del mateix Cromwell com a mesura de gràcia per haver guanyat la Guerra Civil. L’òpera, doncs, acaba amb un inusual happy end, ja que tots dos enamorats se salven i acaben junts.

Són nombrosos els moments musicals memorables d’aquesta òpera. A l’esmentada ària d’Arturo A te, o cara, cal afegir l’extraordinària ària de bogeria d’Elvira en trobar-se abandonada per Arturo, Qui la voce sua soave mi chiamava, la bella ària inicial de Riccardo en no poder casar-se amb Elvira, Ah, per sempre io ti perdei, el rítmic i inusual duo entre Giorgio (baix) i Riccardo (baríton), Suoni la trompa e intrepido, o el ja més usual entre els dos enamorats, Arturo i Elvira: Vieni, fra queste braccia. Moment apart mereix el Credeasi, misera, moment en què el tenor hauria d’entonar un estratosfèric fa sobreagut, però que molts tenors declinen de fer-ho (ens l’oferirà Javier Camarena?)

El muntatge que arriba al Liceu és una coproducció de l’Òpera Nacional de Gal·les, l’Òpera Nacional de Dinamarca i el mateix Gran Teatre del Liceu, i es va estrenar el 2015 al Wales Millenium Center de Cardiff. La direcció escènica va a càrrec d’Annilese Miskimmon, una directora nord-irlandesa que va entrar amb força a l’escena internacional al festival de Glyndebourne de 2015 amb una Madame Butterfly que no va deixar indiferent ningú. La seva imaginació i intel·ligència escèniques representen una garantia de qualitat per a qualsevol producció. Pel que fa a la direcció musical, aquest cop no tindrem al belcantista dels darrers temps del Liceu, Riccardo Frizza, però hi haurà un altre expert en la direcció de Bellini i Rossini, Christopher Franklin, al qual ja vam poder veure dirigir fa dues temporades l’Otel·lo de Rossini al Liceu.

Pel que fa a l’apartat vocal, un dels grans atractius de la temporada és tornar a gaudir de la meravellosa veu de Javier Camarena. El cantant mexicà és un dels millors tenors lírics lleugers del món i el seu cant és elegant, refinat, amb un centre sòlid i un agut dels que la gent espera amb candeletes. En el segon repertori, el tenor de Tenerife Celso Albelo, d’agut fàcil i espectacular, és també un bon especialista en bel canto.

Si Camarena és l’atractiu masculí principal d’aquest muntatge, no menys atractiva resulta la protagonista femenina: la soprano sud-africana Pretty Yende, que serà l’encarregada d’interpretar Elvira, és una belcantista de cap a peus, amb un cant majestuós i un agut imponent, tal com ja va demostrar al Liceu l’any 2015 interpretant una fantàstica Norina en el Don Pasquale, de Donizetti.

D’altra banda, sempre és un luxe per a qualsevol muntatge operístic poder comptar amb al baríton polonès Mariusz Kwiecien, aquell fantàstic Don Giovanni que vam poder gaudir fa dues temporades al Liceu i que ara es posarà en la pell de Lord Riccardo. Cal afegir encara a l’elenc vocal Marko Mimica, un baix clàssic italià amb una veu sòlida i potent que farà el paper de Lord Giorgio.

I puritani és una òpera d’una musicalitat extraordinària –sens dubte, la millor òpera de Bellini– i demana d’un repertori de qualitat. El que ens ofereix el Liceu en aquest muntatge sens dubte sembla que estarà a l’alçada del repte.

 

Anuncis

Torna el bel canto al Liceu

[* Aquest article es va publicar el juliol de 2018 a la Revista Teatre Barcelona]

Tal com Gioachino Rossini i Vincenzo Bellini havien fet abans, Gaetano Donizetti va ser convidat a compondre per a l’Òpera de París arran dels èxits obtinguts a Itàlia amb L’elisir d’amore i Lucia di Lammermoor. De les quatre òperes que Donizetti va versionar o compondre en francès, destaca amb llum pròpia La favorite (1840), que pocs anys després el mateix compositor traduiria a l’italià amb variacions i arranjaments diversos. Tot i que la versió italiana d’aquesta òpera és la que més s’ha popularitzat, la versió original en francès –que és la que podrem gaudir al Liceu– és la més perfecta quant a equilibri musical i dramàtic. Cal recordar que la producció operística de Donizetti se circumscriu a l’anomenat bel canto, és a dir, aquell estil musical en què l’argument se sotmet per complet a la bellesa del cant per damunt de qualsevol aspecte dramàtic. No és estrany, doncs, que les incoherències argumentals o situacions de versemblança dubtosa siguin freqüents en aquests melodrames romàntics. Els compositors belcantistes, a més, van acabar amb el recitativo secco (recitatiu acompanyat de clavicordi) per acabar atorgant orquestració al conjunt global de l’òpera. A partir de Rossini, Bellini i Donizetti, doncs, les òperes guanyen en melodia i bellesa musical.

Argumentalment, i com a bona òpera romàntica belcantista, La favorite situa l’acció en un indret llunyà en l’espai i en el temps (sud d’Espanya, segle XIV), i ens mostra un triangle amorós format pel rei Alphonse XI de Castella, que estava casat, però que tenia una amant més jove, Léonor (la favorita). Léonor s’enamorarà d’un exmonjo, Fernand, ara soldat al servei del rei Alphonse i admirat pel mateix rei a causa de la seva valentia lluitant contra els sarraïns. Els conflictes entre l’església i l’estat, el deure i la passió, així com la tensió entre l’amor espiritual etern i la passió carnal temporal configuraran la xarxa dramàtica que permetrà Donizetti projectar una música de bella factura amb tot un seguit de moments musicals memorables: de la preciosa ària per a baríton «Léonor, viens, j’abandonne», a la de «Léonor, Oh, mon Fernand» (cal remarcar que en aquesta òpera el rol femení principal recau inusualment en una mezzo-soprano i no en una soprano), passant per les cèlebres àries de tenor «Oui, ta voix m’inspire» i sobretot l’antològica «Ange si pur» del darrer acte, entre molts altres moments per recordar.

La producció d’aquesta òpera que Ariel García Valdés ja havia presentat al Liceu el 2002 (llavors cantada per Josep Bros, Dolora Zajick i Manuel Lanza) ens arriba ara de nou sota la direcció musical de Patrick Summers, el qual ja va dirigir al Liceu una memorable Cenerentola de Rossini la temporada 2007-2008 (amb Juan Diego Flórez i Joyce Didonato). Vocalment, el principal atractiu del muntatge d’ara és poder veure i sentir Michael Spyres en el rol de Fernand, un baritenor espectacular amb un registre de gran extensió i exquisidesa vocàlica, al costat de la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine, una mezzo de veu contraltada i elegant que interpretarà el paper de Léonor. Completen el trio protagonista el bon baríton austríac Markus Werba en el rol del rei Alphonse XI. Sens dubte una proposta fresca i estimulant per tancar la temporada liceista.