“L’òpera de totes les òperes” arriba al Liceu

L’escriptor romàntic alemany E.T.A. Hoffmann, profund admirador de Wolgang Amadeus Mozart –al seu nom, Ernst Theodor, va afegir-hi el d’Amadeus, com a homenatge al compositor austríac–, es referia a Don Giovanni com l’“òpera de totes les òperes”. I és que malgrat les nombroses representacions al llarg de la història del mite de Don Joan, la versió operística que Mozart i el seu llibretista Lorenzo da Ponte van estrenar l’any 1887 és la més admirada i recordada, tant per la seva originalitat com per la complexitat, ambigüitat i, sobretot, per la immensa qualitat dramàtica i musical que conté.

Un dels trets fonamentals de les òperes de Mozart –i Don Giovanni en representa la culminació– és la coexistència en l’argument del component seriós amb l’element còmic. En efecte, aquesta òpera conté dos grups de personatges hàbilment diferenciats pel seu caràcter: d’una banda, el trio dramàtic-seriós format per Donna Elvira, Donna Anna i Don Ottavio, i de l’altra, el trio buffo format per Leporello, Zerlina i Masetto. Tots ells, però, giraran a l’entorn de la galvanitzadora figura de Don Giovanni, indubtable protagonista i antiheroi d’aquest dramma giocoso. Don Giovanni és el seductor per excel·lència, però també el llibertí que desafia la societat i que proclama el seu domini sobre el món de la sensualitat per damunt de qualsevol altra contingència; és el rebel que duu el concepte de la llibertat al límit de qualsevol sentit de l’ètica fins al punt de reptar les forces del més enllà si cal -i davant les quals no se sotmetrà- per preservar la seva essència i els seus principis. Aquesta renúncia a tota redempció quedarà magníficament reflectida en l’estremidora i cèlebre escena final amb el fantasma del Commendatore (Don Giovanni, a cenar teco).

El segle de les llums, la Il·lustració i la racionalitat tenen una clara projecció en aquesta magnètica figura: culte a l’individualisme, bandejament de dictats morals i llibertat sense brida; no debades quasi al final del primer acte, Don Giovanni canta (i fa cantar tothom) un explícit i significatiu “Viva la libertà!”. Com el Falstaff shakespearià, símbol de l’heterodòxia i del caos enmig de l’ordre, Don Giovanni emana un encant sobrenatural i projecta una energia tan destructora com atractiva alhora. Així, Donna Elvira, tot i posar-lo en evidència davant de tothom pel despit que sent en haver estat abandonada, manté fins al darrer moment l’esperança de poder redreçar-ne la seva conducta (que meravellosa, en aquest sentit, la seva darrera intervenció, Mi tradì quell’alma ingrata!) Donna Anna –que per caràcter podria ser una perfecta descendent de l’Elettra idomeneica– tampoc no pot resistir-se als encants de Don Giovanni, molt especialment en tenir al seu costat el contrapunt perfecte a la figura del seductor llibertí, Don Ottavio, personatge sensible i enamorat de Donna Anna –tal com ho manifesta a la preciosa ària Dalla sua pace–, però paradigma de la correcció i del sotmetiment als codis morals establerts. En un estament social inferior succeeix una cosa semblant amb la dolça e mobile Zerlina –objecte de seducció també del Don– i el seu promès, el rústec i previsible Masetto. I encara dins d’aquest mateix segment social trobem el graciós servent de Don Giovanni, Leporello, que malgrat les queixes i laments per les desventures que ha de córrer al costat del seu amo, en el fons anhela ser com ell, tal com musicalment demostra al final de la cèlebre i antològica ària del Catalogo.

El director de la ROH, Kaspar Holten, va estrenar l’any 2014 una versió d’aquesta òpera que avui arriba al Liceu. A la funcionalitat d’un encertat escenari mòbil s’hi afegeix l’espectacularitat de la tecnologia del vídeomapping, que oferirà unes imatges impactants i suggeridores dels diversos moments dramàtics de l’obra. La direcció musical, sota la batuta de Josep Pons, garanteix una orquestració equilibrada i del tot sincronitzada amb el que s’ofereix en escena. Pel que fa als cantants, rarament es pot gaudir del luxe que un baríton quasi perfecte per al rol com és Mariusz Kwiecień –per presència i veu– relegui al segon cast tot un monstre com Carlos Álvarez (el gran Rigoletto que vam poder gaudir fa pocs mesos al Liceu). Però és que la resta del repertori no desllueix en absolut aquesta parella estel·lar: Simon Orfila, que posseeix una veu tan ferma com una dúctil capacitat dramàtica, interpretarà ben idòniament el rol de Leporello. La meravellosa veu lírica lleugera de Julia Lezhneva farà de Zerlina al costat del baix buffo colombià Valeriano Lanchas, la bis còmica del qual és ben coneguda i que de ben segur li permetrà reblar el paper de Masetto. En parlar dels grans tenors lírics lleugers del moment, el duo Flórez-Camarena acapara l’atenció mundial, però rere la seva ombra cal no oblidar la interessant figura del tenor rus Dmitry Korchak, el qual sens dubte oferirà un Don Ottavio sobri, elegant i vocalment més que notable. El dramatisme i la qualitat del cant són també trets que caracteritzen tant Miah Persson com Carmela Remigio, les dues sopranos que interpretaran els rols de Donna Elvira i Donna Anna respectivament.

En definitiva, una de les millors òperes de la història arriba al Liceu en una producció que promet ser memorable.

 

dongiovanni_27_liceu_a_bofill

 

Un gran Siegfried al Liceu

Enmig d’un erm dessolat que transmet una apocalíptica imatge de perdició comença aquest Siegfried que dirigeix Robert Carsen, la tercera òpera de la tetralogia de l’anell del Nibelung, un erm per on apareix un pare dels déus que passa de l’encara lluent Walhalla de Die Valküre a vagarejar per aquesta –parafrasejant T.S. Eliot– waste land, tot observant la dissort del seu heroic nét i demanant-se pel futur dels déus. L’esmentat nét –i protagonista de l’òpera– és un Siegfried-Greystoke que enceta un veloç camí iniciàtic, tan complex de copsar argumentalment com d’acarar orquestralment, ja que la instrumentació que aquesta fantasia mitològica exigeix se situa al mateix nivell que la seva gran força narrativa (potser l’òpera més narrativa de tota la tetralogia), amb moments lírics i orquestrals que demanen d’una lectura molt particular per part dels directors, tant de l’escènic com del musical. El llenguatge i els diàlegs instrumentals que generen els leitmotiv wagnerians han d’ajustar-se del tot al ritme i al llenguatge escènics corresponents, cosa que converteix cada representació d’una òpera de la tetralogia en un autèntic mecanisme d’orfebreria musical i teatral configurats per unes peces l’encaix de les quals és extraordinàriament difícil d’ajustar.

La proposta escènica de Carsen és globalment interessant, molt especialment l’esmentat erm apocalíptic de l’inici i el bosc devastat del començament del 2n acte, en què les reminiscències al bosc petrificat de la 2a batalla d’Ypres (1a Guerra Mundial) és més que notable [vegeu les imatges inferiors]. Visió postbèl·lica reforçada per l’escena del cercle de foc del 3r acte, la qual ja resulta més qüestionable atesa la magnitud de l’espai escènic utilitzat, així com per les restes de material de guerra escampats (cascs, fusells…), amb Brünnhilde jaient-hi al bell mig i ben lluny d’una llengua horitzontal de foc situada al capdamunt d’un escenari inclinat i que pot perfectament evocar un paisatge posterior a un bombardeig. Aquesta escena, al meu entendre, desvirtua el profund i intens simbolisme que representa la intimitat del cercle de foc que guarda de mans profanes o no heroiques una encara pura Brünnhilde i que Siegfried finalment s’encarrega de creuar com a l’heroi designat per despertar-la després de 20 anys de son dins del cercle. Que bell que és, per cert, el Heil dir Sonne que canta Brünnhilde i el seu posterior duet d’amor amb Siegfried que acabarà tancant l’òpera (i que bé que ho fa Catherine Foster!)

Dit tot això, doncs, crec que la proposta de Carsen és globalment satisfactòria i transmet una visió particular del director que no traeix en absolut l’esperit de l’original de Wagner. Una proposta del tot reforçada per la direcció musical de Josep Pons, el qual ha afrontat el repte de representar la tetralogia amb valentia i solvència i que acaba oferint com a resultat de tot plegat –malgrat les escridassades dels Loggione wagnerians habituals de la primera nit– un Siegfried realment impactant: una sòbria orquestració que casa amb unes molt bones veus, molt especialment la d’un Gerhard Siegel-Mime absolutament espectacular i, per descomptat, la d’un Stefan Vinke, que venia com a segon de Lance Ryan (baixa per malaltia) i que sens dubte s’ha erigit com la gran sorpresa d’aquest Siegfried: amb una potència de veu pròpia dels millors Heldentenor, se sobreposa a la dura orquestració wagneriana i alhora esdevé perfectament capaç d’atorgar a aquesta veu heroica un color i un fraseig certament antològics.

Potser no serà la tetralogia de James Levine, però sens dubte que el nivell de Josep Pons i de l’orquestra del Liceu, juntament amb aquestes veus, ofereixen uns resultats molt dignes davant del sempre apassionant i dificilíssim repte d’assolir que l’esmentada orfebreria wagneriana llueixi amb la mateixa força amb què llueix el cercle de foc que envolta la filla de Wotan al final de l’obra.

Com va piular algun operaddicte en sortir del teatre, davant d’aquest Siegfried molts ja comencem a comptar quant queda per al Götterdämmerung (El crepuscle dels déus) de la propera temporada!

YPRES

El bosc petrificat d’Ypres

Siegfried072_01

El bosc de Fafner