Després de l’allau d’elogis –ben merescuts!– que darrerament ha acaparat la malaguanyada Anna Lizaran, he pensat molt si escriure aquestes ratlles, ja que tinc la impressió que tot el que jo pugui dir, com passa sovint amb Shakespeare, ja ho hauran dit abans els altres. Però com que aquests dies també s’han dit moltes bajanades (la darrera: fer Agost amb una altra actriu com a homenatge pòstum!), crec que no estarà de més aportar el meu granet de sorra al garbuix de comentaris que han circulat per tot arreu referents a la gran actriu del Lliure. No parlaré de la persona, ja que no l’he coneguda (i, per tant, em nego a dir-li “Anita”, com ara fa tanta gent, seguint l’efecte “Manolo” Vázquez Montalbán: sembla ara que tots siguem “amics” del difunt!), però sí una mica de l’actriu.
Seguint una tradició molt pròpia d’una generació d’intèrprets d’aquest país –que enllaça amb la recent història teatral de pes del mateix país a partir de la irrupció del teatre independent a finals dels anys 50–, Anna Lizaran adquireix les seves habilitats escèniques pouant en els seus orígens populars (Esparreguera), adquirint unes dosis d’excel·lència teòrica a París sota la batuta del mestre de mim, Jacques LeCoq i, a partir d’aquí, bastint un bagatge a partir de la seva passió diària per la professió i de l’impagable aprenentatge al costat de tota una generació d’actors i actrius que, com ella, compartien el mateix tarannà (origen popular, autodidactisme i excel·lència) i un espai on explorar, mostrar i, sobretot, aprendre l’art del teatre, com va ser la cooperativa teatral del Teatre Lliure del barri de Gràcia.
Anna Lizaran combinava una dicció magistral amb una notabilíssima força corporal (fruit sens dubte de la petjada LeCoq), una capacitat –la d’excel·lir en cos i paraula alhora– dissortadament no gaire freqüent entre els intèrprets del nostre país i que la convertien en una actriu completíssima des d’un punt de vista tècnic. D’altra banda, l’esmentada passió pel seu ofici (que la porten a mostrar un cert tantsemenfotisme per altres activitats no teatrals –cinema, pedagogia…–), la van convertir definitivament en una rara avis dins del món dels actors i de les actrius d’avui dia: una actriu teatral “total”.
Allunyada del divisme estereotipat i afectat dels monstre sacrée dels segles XIX i XX (i que a casa nostra representen tan bé actrius com Núria Espert o Rosa Maria Sardà, per exemple), la seva aura especial quan trepitjava l’escena era enorme i contagiosa, tant per als altres intèrprets com per al públic. La seva capacitat empàtica era inigualable i, en aquest sentit, era de les poques actrius capaces de convertir un paper mediocre en un enorme i hipnotitzador personatge, tal com va demostrar, per exemple, en la sobrevaloradíssima Agost, i que ja vaig comentar en el seu moment en aquest mateix bloc.
Tal com passa en el món del teatre i sabem a bastament tots els que ens agrada una mica “la cosa”, no hi ha millor homenatge a l’actriu que servar a la memòria allò que ella cada nit aconseguia transmetre’ns: una autèntica exhibició diària de l’art de Talia i Melpomene; cap homenatge no podrà mai igualar el plaent exercici de remembrar aquells textos que ens colpien per la seva qualitat intrínseca, sí, però abans que res per la capacitat que posseïa l’actriu per saber-nos-els transmetre, per fer-nos-els penetrar a través de cada un dels porus de la nostra pell fins a tocar-nos la fibra interior i, com molt gràficament descrivien els medievals, omplir-nos els ulls amb l”aigua del cor”. Era Lear-Lizaran o era Shakespeare qui ens trasbalsava cada nit al pati de butaques? Era Luba Andrèievna-Lizaran o Txèkhov? Era la marquesa de Merteuil-Lizaran o Heiner Müller? La causant d’aquesta catarsi aristotèlica diària era, sens dubte, Anna Lizaran, ja que cal recordar una dada bàsica que sovint oblidem: el teatre neix del actors, no dels dramaturgs ni dels directors, com molt bé sabia, precisament, el dramaturg més gran de tots els temps, William Shakespeare… que abans que res era un actor!
La seva fi, afortunadament, li ha arribat quan ja feia força anys que gaudia d’un gran i dolç moment artístic (i no ara mateix, com babauament i de manera ignorant molt mitjans han afirmat aquests darrers dies), uns anys en què el seu gaudi damunt l’escena, juntament amb el seu talent, treball i experiència, convertien cada una de les seves interpretacions en una autèntica demostració del millor que pot oferir el teatre a l’espectador.
Moltíssimes gràcies, Anna, pels moment inoblidables i fins sempre!
LA DAVALLADA D'ORFEU 