Et vindré a tapar: una petita joia teatral

Tres noies en un escenari nuu, una violinista en un racó que a més de tocar una bella i suggeridora música en els moments en què hi haurà un canvi d’escena, també serà l’encarregada de fer-nos arribar els efectes naturals de so que cada acció de l’obra requereixi. Això, i tot un seguit de solucions escèniques imaginatives, fruit de l’experimentació i la recerca teatrals, és el que ens mostra una obra d’autoria col·lectiva com és Et vindré a tapar. El director i alma mater de la companyia, Roger Ribó, és un actor format a la London International School of Performing Arts –d’on va esdevenir-ne professor– o el que és el mateix, el centre Jacques Lecoq per excel·lència de la Gran Bretanya. Com a membre de la companyia You Need Me ha estrenat amb freqüència al Festival d’Edimburg i, afortunadament per a nosaltres, des de fa un parell d’anys s’ha instal·lat a Barcelona i ha fundat la seva pròpia companyia i centre d’experimentació, Espai en construcció. El teatre que proposa Ribó, fruit de la seva experiència i formació lecocquiana, és allò que més s’acostaria a l’artesania teatral o a aquella idea original que Peter Brook va definir tan àmpliament en el seu famós Empty Space: un teatre alliberat de tot ornament preciosista i sobrer, un teatre que foragita la simple exhibició fàtua –força present avui dia en els nostres escenaris, tal com hem pogut veure ben recentment en l’artificiosa Victòria d’Enric V, per exemple–, per atansar-se a la mateixa essència del fet teatral.

Et vindré a tapar és la primera obra d’aquesta jove i talentosa companyia en què se’ns narra visualment i textualment una lluita ferotge –viscuda i sentida– contra la desesperança. Una noia jove, en els anys de la immediata postguerra, inicia un viatge per retrobar el seu marit que ha desaparegut durant la guerra. Per a aquesta cerca compta amb la col·laboració de dues amigues seves, els marits de les quals, un ha retornat mutilat (se suposa que torturat pels Nacionals) i l’altre va morir a la guerra. A partir d’aquesta situació inicial, les tres protagonistes aniran mostrant els seus mons particulars, les seves temences, tot posant a prova els límits de la pròpia amistat. La relació que al llarg d’aquest trajecte s’estableix entre les tres noies conté moments còmics, per bé que la tensió entre les tres amigues –i a causa del mateix drama intern de cada una d’elles– n’augmentarà la seva angoixa a mesura que l’obra avanci fins arribar al desenllaç final.

En un ambient de postguerra i terror que va afectar cruelment els perdedors de la Guerra Civil i en què la condició femenina comportava un plus repressiu afegit, Ribó configura un univers necessàriament reclòs on els diferents tarannàs de les protagonistes farà que cadascuna d’elles acari diferentment aquest seu particular combat contra la pèrdua de l’esperança. El dolor, la por i els silencis dels tres personatges connecten l’obra amb referents del teatre de l’opressió (personalment no vaig poder evitar de pensar en molts moments en la meravellosa i duríssima Widows, d’Ariel Dorfman) i sempre amb la idea d’anar a parar a la matriu de tot plegat: la capacitat de resistir d’uns éssers humans normals que de cop i volta es troben en una situació límit que no podien ni imaginar molt poc temps abans.

L’obra, tanmateix, es resisteix a ésser catalogada, ja que a aquests indicis de teatre de l’opressió, o fins i tot a certs serrells del Teatro Fronterizo de Sanchis Sinisterra, cal afegir-hi una estructura narrativa naturalista esberlada per simbòliques solucions escèniques, algunes de les quals d’arrel ben pirandelliana (com és el cas de l’impactant escena  de les fosses comunes, per exemple!), fruit tot plegat, com he dit abans, d’un experimentalisme i una recerca dissortadament poc freqüents en els nostres escenaris. Més enllà de l’etiquetatge, però, aquest espectacle ens permet gaudir de la construcció d’una història de senzillesa narrativa aparent, de gran bellesa visual i, sobretot, amarada d’una enorme sensibilitat, que és allò que tothora desprenen aquests tres entranyables personatges en el seu incert i tortuós camí. Uns personatges, tot sigui dit de pas, que interpreten de manera extraordinària les tres actrius del muntatge, Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé.

Et vindré a tapar, per sort, ha prorrogat una setmana mes la seva estada a La Vilella i, per tant, encara hi ha temps fins a finals de mes per poder gaudir-la. No us la perdeu!

TAPAR

Anna Lizaran

Després de l’allau d’elogis –ben merescuts!– que darrerament ha acaparat la malaguanyada Anna Lizaran, he pensat molt si escriure aquestes ratlles, ja que tinc la impressió que tot el que jo pugui dir, com passa sovint amb Shakespeare, ja ho hauran dit abans els altres. Però com que aquests dies també s’han dit moltes bajanades (la darrera: fer Agost amb una altra actriu com a homenatge pòstum!), crec que no estarà de més aportar el meu granet de sorra al garbuix de comentaris que han circulat per tot arreu referents a la gran actriu del Lliure. No parlaré de la persona, ja que no l’he coneguda (i, per tant, em nego a dir-li “Anita”, com ara fa tanta gent, seguint l’efecte “Manolo” Vázquez Montalbán: sembla ara que tots siguem “amics” del difunt!), però sí una mica de l’actriu.

Seguint una tradició molt pròpia d’una generació d’intèrprets d’aquest país –que enllaça amb la recent història teatral de pes del mateix país a partir de la irrupció del teatre independent a finals dels anys 50–, Anna Lizaran adquireix les seves habilitats escèniques pouant en els seus orígens populars (Esparreguera), adquirint unes dosis d’excel·lència teòrica a París sota la batuta del mestre de mim, Jacques LeCoq i, a partir d’aquí, bastint un bagatge a partir de la seva passió diària per la professió i de l’impagable aprenentatge al costat de tota una generació d’actors i actrius que, com ella, compartien el mateix tarannà (origen popular, autodidactisme i excel·lència) i un espai on explorar, mostrar i, sobretot, aprendre l’art del teatre, com va ser la cooperativa teatral del Teatre Lliure del barri de Gràcia.

Anna Lizaran combinava una dicció magistral amb una notabilíssima força corporal (fruit sens dubte de la petjada LeCoq), una capacitat –la d’excel·lir en cos i paraula alhora– dissortadament no gaire freqüent entre els intèrprets del nostre país i que la convertien en una actriu completíssima des d’un punt de vista tècnic. D’altra banda, l’esmentada passió pel seu ofici (que la porten a mostrar un cert tantsemenfotisme per altres activitats no teatrals –cinema, pedagogia…–), la van convertir definitivament en una rara avis dins del món dels actors i de les actrius d’avui dia: una actriu teatral “total”.

Allunyada del divisme estereotipat i afectat dels monstre sacrée dels segles XIX i XX (i que a casa nostra representen tan bé actrius com Núria Espert o Rosa Maria Sardà, per exemple), la seva aura especial quan trepitjava l’escena era enorme i contagiosa, tant per als altres intèrprets com per al públic. La seva capacitat empàtica era inigualable i, en aquest sentit, era de les poques actrius capaces de convertir un paper mediocre en un enorme i hipnotitzador personatge, tal com va demostrar, per exemple, en la sobrevaloradíssima Agost, i que ja vaig comentar en el seu moment en aquest mateix bloc.

Tal com passa en el món del teatre i sabem a bastament tots els que ens agrada una mica “la cosa”, no hi ha millor homenatge a l’actriu que servar a la memòria allò que ella cada nit aconseguia transmetre’ns: una autèntica exhibició diària de l’art de Talia i Melpomene; cap homenatge no podrà mai igualar el plaent exercici de remembrar aquells textos que ens colpien per la seva qualitat intrínseca, sí, però abans que res per la capacitat que posseïa l’actriu per saber-nos-els transmetre, per fer-nos-els penetrar a través de cada un dels porus de la nostra pell fins a tocar-nos la fibra interior i, com molt gràficament descrivien els medievals, omplir-nos els ulls amb l”aigua del cor”. Era Lear-Lizaran o era Shakespeare qui ens trasbalsava cada nit al pati de butaques? Era Luba Andrèievna-Lizaran o Txèkhov? Era la marquesa de Merteuil-Lizaran o Heiner Müller? La causant d’aquesta catarsi aristotèlica diària era, sens dubte, Anna Lizaran, ja que cal recordar una dada bàsica que sovint oblidem: el teatre neix del actors, no dels dramaturgs ni dels directors, com molt bé sabia, precisament, el dramaturg més gran de tots els temps, William Shakespeare… que abans que res era un actor!

La seva fi, afortunadament, li ha arribat quan ja feia força anys que gaudia d’un gran i dolç moment artístic (i no ara mateix, com babauament i de manera ignorant molt mitjans han afirmat aquests darrers dies), uns anys en què el seu gaudi damunt l’escena, juntament amb el seu talent, treball i experiència, convertien cada una de les seves interpretacions en una autèntica demostració del millor que pot oferir el teatre a l’espectador.

Moltíssimes gràcies, Anna, pels moment inoblidables i fins sempre!

Lizaran

Notícia de Steven Berkoff i Els dolents de Shakespeare

Potent intel·lectualment així com intepretativament, Steven Berkoff és un home de teatre en el sentit total del terme: actor, director, dramaturg i fundador de la seva pròpia companyia, el seu treball destaca per un eclecticisme fruit de les nombroses i variades influències de teòrics del teatre com Bertolt Brecht, Antonin Artaud, Jean-Louis Barrault, Vsévolod Meyerhold… En la seva dramatúrgia, Berkoff mescla components personals, polítics, humans, però sempre des d’una mirada d’outsider (no en va arrossega fama de bad boy entre els cercles teatrals britànics!) i posseeix una concepció total del teatre que l’ha dut, a més de crear els seus propis textos, a adaptar força clàssics a través dels quals reflexiona sobre el contingut de l’obra escollida -i sobre el fet teatral en general- per tractar de transmetre’n la idea que s’hi amaga al darrera, tot provant d’emetre llum sobre el text més que no pas de representar-lo. Molt exigent i minuciós en la seva feina, el teatre de Berkoff és alhora humà i polític, entès aquest darrer vessant com a plantejament de l’estat social que emmascara el tarannà de l’individu més que no pas com a denúncia política stricto sensu.

Per a Berkoff, l’actor és l’epicentre de tot l’entramat teatral i, seguint les pautes teòricoformals de Peter Brook, la nuesa d’un escenari és el punt de partida perquè l’actor, per mitjà d’un intens treball de veu i cos, ompli l’espai buit sense altre ajut que la llum i la música, i on els objectes són sobrers per a tota representació. Cal no oblidar en aquest sentit que, a la natural importància que concedeix la tradició interpretativa britànica a la dicció i l’elocució, Berkoff també posa especial èmfasi en l’expressió corporal, en bona part mercès a la seva formació de mim que va adquirir a Paris sota la batuta, entre d’altres, del mateix Jacques Lecoq.

Un dels darrers textos de Steven Berkoff és Shakespeare’s Villains, que actualment s’està representant a la Sala Muntaner de Barcelona. Traduïda i adaptada per Màrius Serra –Els dolents–, dirigida per Ramon Simó i interpretada per Manel Barceló, el text és un monòleg on Berkoff parteix de la presentació de tot una sèrie de personatges de Shakespeare, el comú denominador dels quals és la maldat. A partir d’aquest punt, l’autor engega una reflexió genèrica i caòtica –en el millor sentit del terme– sobre l’ésser humà en particular i sobre el fet teatral en general: actors, mètode, crítics, autors…, res del que configura tot univers dramàtic s’escapa de la mirada crítica, divertida, cínica, incisiva i punyent del dramaturg britànic, el qual etziba sense embuts al públic els seus pensaments teatrals per tal de provocar-hi una reflexió -que brechtià que és aquest concepte de l’espectacle!-, sempre “a partir de” i “per arribar a” la mare dels ous de tot plegat: William Shakespeare, és a dir, el centre, la síntesi, a partir d’on gira la concepció global del teatre per a Berkoff i, de fet, per a tota la tradició teatral britànica!

I si el sentit del text i la intencionalitat del seu teatre van en aquesta direcció, no podrien haver trobat millor equip per traslladar aquest esperit sobre l’escena catalana que l’esmentat trio Serra-Simó-Barceló. Meravellosa traducció-adaptació de Màrius Serra, “berkoviana-brookiana” direcció de Ramon Simó i una extraordinària interpretació d’un camaleònic i apassionat/apassionant Manel Barceló. En definitiva, un distret, alliçonador i interessantíssim homenatge al teatre a partir dels malvats shakespearians, uns personatges tan polièdrics com polièdrica és la interpretació d’un Barceló capaç d’abocar sobre l’escena “el millor del pitjors” en una sensacional i intensa marató interpretativa en solitari d’una hora i mitja de durada.

Si podeu, doncs, no us perdeu pas Els dolents perquè de ben segur que, a més de gaudir d’un molt bon espectacle, començareu a llegir (o rellegir) Shakespeare compulsivament tan bon punt acabi l’obra…

Per cert, gràcies a la Seila, el Josep Maria, la Lourdes, la Cristina, la Mònica, l’Enric, l’Anna i el seu company, per la companyia i les dissertacions postfunció: sens dubte que van acabar d’arrodonir una ja de per si rodoníssima vetllada teatral.

I si us interessa, podeu gaudir d’una adaptació cinematogràfica d’aquesta obra protagonitzada pel mateix Steven Berkoff en els següents vídeos de YouTube (si cliqueu la part on indica cc podeu subtitular el text en català):