Mots de ritual per a Electra: un muntatge irregular

Estrenada el 1974, per bé que escrita el 1958, Mots de ritual per a Electra va tancar un primer període de la producció dramàtica de Josep Palau i Fabre, en què el treball sobre els mites va ser una constant (Faust, Prometeu, Don Joan…) En aquest cas, i partint del mite creat per Sòfocles, Electra és el personatge central d’aquesta obra en què l’autor projecta una expressió condensada de l’acció de manera que s’observa un crescendo emocional (que no accional) vertiginós, tal com es correspon a la idea palaufabriana del teatre-espasme: un teatre experimental que per mitjà d’aquesta condesació temàtica, temporal i emocional pretenia anar molt més enllà del teatre burgès convencional. Com apunta Montse Jufresa[1], però, aquest teatre-espasme, tot i acabar essent un teatre evidentment més visionari que racional, accepta una convenció de temps i de lloc concrets –no parlem, per tant, de l’experimentalisme molt més radical d’un Beckett o d’un Ionesco, per exemple– i la innovació té a veure més aviat amb un treball intens del temps interior de l’obra, molt per damunt del temps extern.

A Mots de ritual sobre Electra, doncs, Palau concentra la relació dels germans Electra i Orestes, fills de Clitemnestra i Agamèmnon (aquest darrer assassinat per la mateixa Clitemnestra i el seu amant, Egist), els quals, a partir del seu retrobament després que Orestes tornés de l’exili i amb identitats inicialment fingides, aniran aproximant-se fins acabar iniciant una relació incestuosa. No cal dir que l’incest no apareix a la tragèdia original de Sòfocles, però sí permetia a Palau transmetre una idea concreta de l’obra: com he dit, Orestes prové de l’exili i Electra va viure in situ la tempesta emocional que va comportar l’assassinat del pare i el canvi de règim al país. A partir d’aquesta situació Palau estableix un clar paral·lelisme amb l’exili interior d’aquells que varen romandre al país després de la Guerra Civil i i els exiliats que posteriorment retornaren al país, com va fer ell mateix. Palau va conèixer de primera mà la distància emocional existent entre els exiliats i els resistents; la desconfiança entre ells era enorme i no és estrany, doncs, que Orestes i Electra ocultessin les seves identitats reals en retrobar-se, fet que els va permetre una progressiva aproximació que va acabar en l’esmentat incest, tal com se suposa que Palau desitjava que acabés passant amb els opositors al règim de Franco, tant exiliats com resitents. Com tothom sap, però, això no va acabar succeint i Franco, a diferència de la parella Egist-Clitemnestra, va morir al llit amb una oposició enfrontada.

Tanmateix, la versió de Jordi Coca –especialista en Palau– desmunta la contextualització històrica i ideològica de l’autor per, presumptament, universalitzar l’obra, tal com ens mostra el visionat inicial i final d’imatges sobre la Primera Guerra Mundial. L’obra, doncs, queda embolcallada entre aquestes imatges i el pròleg, narrat de manera volgudament distorsionada per l’actor Josep Costa. El muntatge, tot i una assolida escenografia fosca, intemporal, inquietant, em genera dos dubtes importants. El primer: per què davant d’una obra quasi desconeguda per al públic en general, se’n presenta una “nova versió” (o versió modificada) quan, malgrat la versió d’Hermann Boninn a l’Espai Brossa de l’any 2003, ningú no en coneix l’original? Palau i Fabre no és Guimerà i, per tant, abans de modificar el text i context de la seva obra, per què no la normalitzem primer tot projectant-la tal com la va escriure i imaginar l’autor? En la mesura que l’imaginari teatral col·lectiu es faci seva l’obra, ja hi haurà temps després per capgirar-ne, rellegir-ne o fins i tot desconstruir-ne el contingut si cal. Fer-ho abans d’hora, però, crec que és fer un flac favor a la difusió de l’autor i de la seva obra.

El meu segon dubte prové de la tria dels intèrprets: Àngels Bassas malda per construir una Electra versemblant i se’n surt bé però en solitari, ja que l’Orestes que interpreta Dafnis Balduz és estàtic -a voltes quasi hieràtic!- i transmet la sensació de no creure’s res del que diu i fa el seu personatge, tot deixant Bassas fent un autèntic tour de force per tirar endavant tota sola la construcció del seu complex i dur personatge. D’altra banda, quan un imagina i recorda –de la lectura d’Agamèmnon d’Èsquil primer i de la mateixa Electra de Sòfocles després– la personalitat i la força que destil·la Clitemnestra, no costa d’imaginar-la com una dona vigorosa, carregada de fel i amb una personalitat abassagadora, capaç com ha estat d’assassinar el seu marit Agamèmnon amb l’ajut del seu vigorós amant Egist. Doncs bé, en el moment d’entrar en escena els entranyables Quimet Pla i Carme Callol interpretant aquests dos personatges, la sensació que el decòrum horacià s’ha fet a miques abans que la reina d’Argos badi boca –malgrat la bona voluntat de tots dos actors– ja és totalment inevitable. Si a això hi afegim la forçadíssima escena final de l’assassinat de la parella esmentada, la sensació de trontoll del muntatge és notable. Curiosament, però, un animal escènic com és Carme Sansa queda relegada al paper d’espectre d’Erínia, el discurs final de la qual, per cert, ressucita la força del text de Palau, força que s’havia anat esvaïnt a causa de les irregularitats exposades.

Bona notícia, doncs, la tornada del teatre de Palau i Fabre en un immillorable escenari com és el TNC, però la discutible versió de l’obra, així com la desconcertant tria d’actors i la seva irregular interpretació projecta globalment més ombres que llum al damunt d’aquesta interessant obra d’un dels dramaturgs catalans més importants de la segona meitat del segle XX.

[1] http://www.ub.edu/acr/wp-content/uploads/2012/09/mites_jufresa.pdf

Anuncis

2 pensaments sobre “Mots de ritual per a Electra: un muntatge irregular

  1. No sé si és massa pertinent fer un comentari un any després de que s’hagi escrit un article però acabo de descobrir aquest blog… i coincideixo en el comentari sobre els intèrprets. Àngels Bassas fa una gran actuació com a Electra però l’Orestes no està a l’alçada, no me’l vaig creure, i això em va aigualir una mica l’espectacle. Comparteixo també l’opinió sobre el final. Carme Sansa va aconseguir revifar l’atenció del públic i donar la força necessària al text.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s