Trilogia Mozart: deliciós homenatge a Mozart i Da Ponte

Quan Lorenzo Da Ponte va escriure els llibrets de les òperes de Mozart, Don Giovanni, Cosi fan Tutte i Les noces de Figaro, no només posava en escac un concepte d’amor i de possessió carnal propis de l’antic règim i que la burgesia incipient ja no s’empassava, sinó que el seu propòsit, conscient o no, va anar més enllà de tot plegat: el binomi Da Ponte-Mozart va plantejar, enmig d’unes formes musicals delicades i equilibrades (no oblidem que ens trobem al bell mig del classicisme), una notable i transcendent dialèctica entre l’amor, el desig i la llibertat. Així, si a Così fan Tutte l’amor clàssic es ridiculitza davant l’eclosió del desig i transforma les seves víctimes en simples objectes –bona i encertada, la simbolització del braç de fusta al final de l’escena del Così–, a Les noces de Figaro es caricaturitza aquest joc i el simple plaer carnal institucionalitzat perd la partida davant l’amor lliure dels criats, els quals proclamen sobre el derrotat comte d’Almaviva, el triomf de la llibertat i el desig, és a dir, el triomf de l’amor o, si més no, del concepte preponderant de l’amor per part d’una nova i puixant classe social que ridiculitzava les actituds mesquines d’una noblesa decadent. En aquest magnífic espectacle dels Dei Furbi, però, la síntesi d’aquestes dues òperes esmentades esdevé satèl·lit del que serà el personatge epicentre de tota aquesta dialèctica: Don Giovanni, el llibertí castigat (il dissoluto punito és el títol complet de l’òpera). En efecte, Don Giovanni és el paradigma de l’excés en la recerca de la satisfacció del desig amorós que pretén assolir una llibertat que li permeti defugir la mort (i que acaba fracassant, esclar!). Don Joan transgredeix les normes socials tot esquinçant unes formes amoroses angelicals amb les quals no es pot identificar, ja que no li serviran per dialogar de tu a tu amb déu o el dimoni, tal com aconseguirà al final de l’òpera en el cèlebre sopar amb la sinistra figura del Commendatore, el qual finalment se l’endurà a l’infern sense trobar tampoc una especial oposició per part del dissoluto Don Giovanni.

Els Dei Furbi resolen amb molta habilitat aquesta complexa estructura dialèctica fent que el Così introdueixi el tema, es desenvolupi a l’engròs amb el mite donjoanesc i se satiritzi finalment amb la veloç síntesi de Les noces. I val a dir que el resultat és sensacional, tant pel que fa a la selecció i l’escenificació dels moments operístics triats com per la fresquíssima i desenfadada interpretació assolida. Si bé posats a primfilar, i atès tot el que acabo d’exposar, d’entre tota la música seleccionada vaig trobar a faltar potser l’ària Come scoglio del Così fan tutte, ària en què es mostra amb claredat i ironia com la creença en la fermesa d’un amor idíl·lic presagia l’autoengany, ja que suposa creure en un amor que prèviament no ha passat pel sedàs de la temptació, és a dir, que no ha donat brida lliure a l’instint. Malgrat aquesta possible mancança, però, com deia la selecció musical és exquisida, ja que basteix i enbolcalla a la perfecció l’estructura dramàtica de l’espectacle i sens dubte depara moments antològics: l’entonació constant del Non più andrai com a únic referent musical en la síntesi de Les noces de Figaro o la cèlebre ària del catàleg de Don Giovanni (Madamina, Il catalogo è questo), moment de l’òpera en què Leporello es va identificant progressivament amb el desig que el seu senyor va sentir en un moment donat per Donna Elvira i el reemplaça imaginàriament a mesura que s’acosta l’acabament de l’ària (amb una suggeridora entonació final a bocca chiusa). Doncs bé, els Dei Furbi es deixen de subtileses i expliciten visualment i físicament en escena aquest desig creixent de Leporello envers Donna Elvira i alhora mostren com la mateixa Donna Elvira (que inicialment el seu pudor la situava en el mateix pla que les “civilitzades” Fiordiligi i Dorabella al començament de Così fan tutte) no se sent gens incòmode amb l’aproximació libidinosa del criat. Una escena que, esclar, contrasta poderosament amb la delicadesa de la música mozartiana. Un cop més, doncs, l’amor no és real si no cedeix a la temptació del desig i trenca les convencions socials i artificioses per assolir un nivell de llibertat inimaginable abans que aparegui la temptació en escena. Comptat i debatut, una concepció de l’amor que clarament s’atansa cap a una modernitat incipient del tot allunyada ja d’idealitzacions renaixentistes pretèrites.

En definitiva, Trilogia Mozart és un autèntic divertimento que es pot assaborir des de moltíssims vessants i que, en qualsevol cas, sempre acabarà fent gaudir qualsevol espectador que posseeixi un mínim de sensibilitat dramàtica i musical. És el que té aplegar la riquesa dels clàssics amb la intel·ligència d’una excel·lent i versàtil companyia com són els Dei Furbi. I una anècdota final: jo vaig assistir a l’espectacle acompanyat del meu fill gran que té set anys –entusiasta, això sí, de l’òpera en general i de la de Mozart en particular– i l’única objecció que va posar a la representació és que era “curta”. Si aquest és l’efecte que l’obra causa en un marrec de set anys, de debò que vosaltres, benvolguts adults, us arriscareu a perdreu-us-la?

 

MOZART

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s