Et vindré a tapar: una petita joia teatral

Tres noies en un escenari nuu, una violinista en un racó que a més de tocar una bella i suggeridora música en els moments en què hi haurà un canvi d’escena, també serà l’encarregada de fer-nos arribar els efectes naturals de so que cada acció de l’obra requereixi. Això, i tot un seguit de solucions escèniques imaginatives, fruit de l’experimentació i la recerca teatrals, és el que ens mostra una obra d’autoria col·lectiva com és Et vindré a tapar. El director i alma mater de la companyia, Roger Ribó, és un actor format a la London International School of Performing Arts –d’on va esdevenir-ne professor– o el que és el mateix, el centre Jacques Lecoq per excel·lència de la Gran Bretanya. Com a membre de la companyia You Need Me ha estrenat amb freqüència al Festival d’Edimburg i, afortunadament per a nosaltres, des de fa un parell d’anys s’ha instal·lat a Barcelona i ha fundat la seva pròpia companyia i centre d’experimentació, Espai en construcció. El teatre que proposa Ribó, fruit de la seva experiència i formació lecocquiana, és allò que més s’acostaria a l’artesania teatral o a aquella idea original que Peter Brook va definir tan àmpliament en el seu famós Empty Space: un teatre alliberat de tot ornament preciosista i sobrer, un teatre que foragita la simple exhibició fàtua –força present avui dia en els nostres escenaris, tal com hem pogut veure ben recentment en l’artificiosa Victòria d’Enric V, per exemple–, per atansar-se a la mateixa essència del fet teatral.

Et vindré a tapar és la primera obra d’aquesta jove i talentosa companyia en què se’ns narra visualment i textualment una lluita ferotge –viscuda i sentida– contra la desesperança. Una noia jove, en els anys de la immediata postguerra, inicia un viatge per retrobar el seu marit que ha desaparegut durant la guerra. Per a aquesta cerca compta amb la col·laboració de dues amigues seves, els marits de les quals, un ha retornat mutilat (se suposa que torturat pels Nacionals) i l’altre va morir a la guerra. A partir d’aquesta situació inicial, les tres protagonistes aniran mostrant els seus mons particulars, les seves temences, tot posant a prova els límits de la pròpia amistat. La relació que al llarg d’aquest trajecte s’estableix entre les tres noies conté moments còmics, per bé que la tensió entre les tres amigues –i a causa del mateix drama intern de cada una d’elles– n’augmentarà la seva angoixa a mesura que l’obra avanci fins arribar al desenllaç final.

En un ambient de postguerra i terror que va afectar cruelment els perdedors de la Guerra Civil i en què la condició femenina comportava un plus repressiu afegit, Ribó configura un univers necessàriament reclòs on els diferents tarannàs de les protagonistes farà que cadascuna d’elles acari diferentment aquest seu particular combat contra la pèrdua de l’esperança. El dolor, la por i els silencis dels tres personatges connecten l’obra amb referents del teatre de l’opressió (personalment no vaig poder evitar de pensar en molts moments en la meravellosa i duríssima Widows, d’Ariel Dorfman) i sempre amb la idea d’anar a parar a la matriu de tot plegat: la capacitat de resistir d’uns éssers humans normals que de cop i volta es troben en una situació límit que no podien ni imaginar molt poc temps abans.

L’obra, tanmateix, es resisteix a ésser catalogada, ja que a aquests indicis de teatre de l’opressió, o fins i tot a certs serrells del Teatro Fronterizo de Sanchis Sinisterra, cal afegir-hi una estructura narrativa naturalista esberlada per simbòliques solucions escèniques, algunes de les quals d’arrel ben pirandelliana (com és el cas de l’impactant escena  de les fosses comunes, per exemple!), fruit tot plegat, com he dit abans, d’un experimentalisme i una recerca dissortadament poc freqüents en els nostres escenaris. Més enllà de l’etiquetatge, però, aquest espectacle ens permet gaudir de la construcció d’una història de senzillesa narrativa aparent, de gran bellesa visual i, sobretot, amarada d’una enorme sensibilitat, que és allò que tothora desprenen aquests tres entranyables personatges en el seu incert i tortuós camí. Uns personatges, tot sigui dit de pas, que interpreten de manera extraordinària les tres actrius del muntatge, Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé.

Et vindré a tapar, per sort, ha prorrogat una setmana mes la seva estada a La Vilella i, per tant, encara hi ha temps fins a finals de mes per poder gaudir-la. No us la perdeu!

TAPAR

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s