“L’òpera de totes les òperes” arriba al Liceu

L’escriptor romàntic alemany E.T.A. Hoffmann, profund admirador de Wolgang Amadeus Mozart –al seu nom, Ernst Theodor, va afegir-hi el d’Amadeus, com a homenatge al compositor austríac–, es referia a Don Giovanni com l’“òpera de totes les òperes”. I és que malgrat les nombroses representacions al llarg de la història del mite de Don Joan, la versió operística que Mozart i el seu llibretista Lorenzo da Ponte van estrenar l’any 1887 és la més admirada i recordada, tant per la seva originalitat com per la complexitat, ambigüitat i, sobretot, per la immensa qualitat dramàtica i musical que conté.

Un dels trets fonamentals de les òperes de Mozart –i Don Giovanni en representa la culminació– és la coexistència en l’argument del component seriós amb l’element còmic. En efecte, aquesta òpera conté dos grups de personatges hàbilment diferenciats pel seu caràcter: d’una banda, el trio dramàtic-seriós format per Donna Elvira, Donna Anna i Don Ottavio, i de l’altra, el trio buffo format per Leporello, Zerlina i Masetto. Tots ells, però, giraran a l’entorn de la galvanitzadora figura de Don Giovanni, indubtable protagonista i antiheroi d’aquest dramma giocoso. Don Giovanni és el seductor per excel·lència, però també el llibertí que desafia la societat i que proclama el seu domini sobre el món de la sensualitat per damunt de qualsevol altra contingència; és el rebel que duu el concepte de la llibertat al límit de qualsevol sentit de l’ètica fins al punt de reptar les forces del més enllà si cal -i davant les quals no se sotmetrà- per preservar la seva essència i els seus principis. Aquesta renúncia a tota redempció quedarà magníficament reflectida en l’estremidora i cèlebre escena final amb el fantasma del Commendatore (Don Giovanni, a cenar teco).

El segle de les llums, la Il·lustració i la racionalitat tenen una clara projecció en aquesta magnètica figura: culte a l’individualisme, bandejament de dictats morals i llibertat sense brida; no debades quasi al final del primer acte, Don Giovanni canta (i fa cantar tothom) un explícit i significatiu “Viva la libertà!”. Com el Falstaff shakespearià, símbol de l’heterodòxia i del caos enmig de l’ordre, Don Giovanni emana un encant sobrenatural i projecta una energia tan destructora com atractiva alhora. Així, Donna Elvira, tot i posar-lo en evidència davant de tothom pel despit que sent en haver estat abandonada, manté fins al darrer moment l’esperança de poder redreçar-ne la seva conducta (que meravellosa, en aquest sentit, la seva darrera intervenció, Mi tradì quell’alma ingrata!) Donna Anna –que per caràcter podria ser una perfecta descendent de l’Elettra idomeneica– tampoc no pot resistir-se als encants de Don Giovanni, molt especialment en tenir al seu costat el contrapunt perfecte a la figura del seductor llibertí, Don Ottavio, personatge sensible i enamorat de Donna Anna –tal com ho manifesta a la preciosa ària Dalla sua pace–, però paradigma de la correcció i del sotmetiment als codis morals establerts. En un estament social inferior succeeix una cosa semblant amb la dolça e mobile Zerlina –objecte de seducció també del Don– i el seu promès, el rústec i previsible Masetto. I encara dins d’aquest mateix segment social trobem el graciós servent de Don Giovanni, Leporello, que malgrat les queixes i laments per les desventures que ha de córrer al costat del seu amo, en el fons anhela ser com ell, tal com musicalment demostra al final de la cèlebre i antològica ària del Catalogo.

El director de la ROH, Kaspar Holten, va estrenar l’any 2014 una versió d’aquesta òpera que avui arriba al Liceu. A la funcionalitat d’un encertat escenari mòbil s’hi afegeix l’espectacularitat de la tecnologia del vídeomapping, que oferirà unes imatges impactants i suggeridores dels diversos moments dramàtics de l’obra. La direcció musical, sota la batuta de Josep Pons, garanteix una orquestració equilibrada i del tot sincronitzada amb el que s’ofereix en escena. Pel que fa als cantants, rarament es pot gaudir del luxe que un baríton quasi perfecte per al rol com és Mariusz Kwiecień –per presència i veu– relegui al segon cast tot un monstre com Carlos Álvarez (el gran Rigoletto que vam poder gaudir fa pocs mesos al Liceu). Però és que la resta del repertori no desllueix en absolut aquesta parella estel·lar: Simon Orfila, que posseeix una veu tan ferma com una dúctil capacitat dramàtica, interpretarà ben idòniament el rol de Leporello. La meravellosa veu lírica lleugera de Julia Lezhneva farà de Zerlina al costat del baix buffo colombià Valeriano Lanchas, la bis còmica del qual és ben coneguda i que de ben segur li permetrà reblar el paper de Masetto. En parlar dels grans tenors lírics lleugers del moment, el duo Flórez-Camarena acapara l’atenció mundial, però rere la seva ombra cal no oblidar la interessant figura del tenor rus Dmitry Korchak, el qual sens dubte oferirà un Don Ottavio sobri, elegant i vocalment més que notable. El dramatisme i la qualitat del cant són també trets que caracteritzen tant Miah Persson com Carmela Remigio, les dues sopranos que interpretaran els rols de Donna Elvira i Donna Anna respectivament.

En definitiva, una de les millors òperes de la història arriba al Liceu en una producció que promet ser memorable.

 

dongiovanni_27_liceu_a_bofill

 

Anuncis

Trilogia Mozart: deliciós homenatge a Mozart i Da Ponte

Quan Lorenzo Da Ponte va escriure els llibrets de les òperes de Mozart, Don Giovanni, Cosi fan Tutte i Les noces de Figaro, no només posava en escac un concepte d’amor i de possessió carnal propis de l’antic règim i que la burgesia incipient ja no s’empassava, sinó que el seu propòsit, conscient o no, va anar més enllà de tot plegat: el binomi Da Ponte-Mozart va plantejar, enmig d’unes formes musicals delicades i equilibrades (no oblidem que ens trobem al bell mig del classicisme), una notable i transcendent dialèctica entre l’amor, el desig i la llibertat. Així, si a Così fan Tutte l’amor clàssic es ridiculitza davant l’eclosió del desig i transforma les seves víctimes en simples objectes –bona i encertada, la simbolització del braç de fusta al final de l’escena del Così–, a Les noces de Figaro es caricaturitza aquest joc i el simple plaer carnal institucionalitzat perd la partida davant l’amor lliure dels criats, els quals proclamen sobre el derrotat comte d’Almaviva, el triomf de la llibertat i el desig, és a dir, el triomf de l’amor o, si més no, del concepte preponderant de l’amor per part d’una nova i puixant classe social que ridiculitzava les actituds mesquines d’una noblesa decadent. En aquest magnífic espectacle dels Dei Furbi, però, la síntesi d’aquestes dues òperes esmentades esdevé satèl·lit del que serà el personatge epicentre de tota aquesta dialèctica: Don Giovanni, el llibertí castigat (il dissoluto punito és el títol complet de l’òpera). En efecte, Don Giovanni és el paradigma de l’excés en la recerca de la satisfacció del desig amorós que pretén assolir una llibertat que li permeti defugir la mort (i que acaba fracassant, esclar!). Don Joan transgredeix les normes socials tot esquinçant unes formes amoroses angelicals amb les quals no es pot identificar, ja que no li serviran per dialogar de tu a tu amb déu o el dimoni, tal com aconseguirà al final de l’òpera en el cèlebre sopar amb la sinistra figura del Commendatore, el qual finalment se l’endurà a l’infern sense trobar tampoc una especial oposició per part del dissoluto Don Giovanni.

Els Dei Furbi resolen amb molta habilitat aquesta complexa estructura dialèctica fent que el Così introdueixi el tema, es desenvolupi a l’engròs amb el mite donjoanesc i se satiritzi finalment amb la veloç síntesi de Les noces. I val a dir que el resultat és sensacional, tant pel que fa a la selecció i l’escenificació dels moments operístics triats com per la fresquíssima i desenfadada interpretació assolida. Si bé posats a primfilar, i atès tot el que acabo d’exposar, d’entre tota la música seleccionada vaig trobar a faltar potser l’ària Come scoglio del Così fan tutte, ària en què es mostra amb claredat i ironia com la creença en la fermesa d’un amor idíl·lic presagia l’autoengany, ja que suposa creure en un amor que prèviament no ha passat pel sedàs de la temptació, és a dir, que no ha donat brida lliure a l’instint. Malgrat aquesta possible mancança, però, com deia la selecció musical és exquisida, ja que basteix i enbolcalla a la perfecció l’estructura dramàtica de l’espectacle i sens dubte depara moments antològics: l’entonació constant del Non più andrai com a únic referent musical en la síntesi de Les noces de Figaro o la cèlebre ària del catàleg de Don Giovanni (Madamina, Il catalogo è questo), moment de l’òpera en què Leporello es va identificant progressivament amb el desig que el seu senyor va sentir en un moment donat per Donna Elvira i el reemplaça imaginàriament a mesura que s’acosta l’acabament de l’ària (amb una suggeridora entonació final a bocca chiusa). Doncs bé, els Dei Furbi es deixen de subtileses i expliciten visualment i físicament en escena aquest desig creixent de Leporello envers Donna Elvira i alhora mostren com la mateixa Donna Elvira (que inicialment el seu pudor la situava en el mateix pla que les “civilitzades” Fiordiligi i Dorabella al començament de Così fan tutte) no se sent gens incòmode amb l’aproximació libidinosa del criat. Una escena que, esclar, contrasta poderosament amb la delicadesa de la música mozartiana. Un cop més, doncs, l’amor no és real si no cedeix a la temptació del desig i trenca les convencions socials i artificioses per assolir un nivell de llibertat inimaginable abans que aparegui la temptació en escena. Comptat i debatut, una concepció de l’amor que clarament s’atansa cap a una modernitat incipient del tot allunyada ja d’idealitzacions renaixentistes pretèrites.

En definitiva, Trilogia Mozart és un autèntic divertimento que es pot assaborir des de moltíssims vessants i que, en qualsevol cas, sempre acabarà fent gaudir qualsevol espectador que posseeixi un mínim de sensibilitat dramàtica i musical. És el que té aplegar la riquesa dels clàssics amb la intel·ligència d’una excel·lent i versàtil companyia com són els Dei Furbi. I una anècdota final: jo vaig assistir a l’espectacle acompanyat del meu fill gran que té set anys –entusiasta, això sí, de l’òpera en general i de la de Mozart en particular– i l’única objecció que va posar a la representació és que era “curta”. Si aquest és l’efecte que l’obra causa en un marrec de set anys, de debò que vosaltres, benvolguts adults, us arriscareu a perdreu-us-la?

 

MOZART