Coriolà, de William Shakespeare: una lectura personal

VOLUMNIA: Action is eloquence, and the eyes of the ignorant
More learned than the ears–waving thy head…

(W. Shakespeare: Coriolanus, acte III, escena 2)

 

Si ens cenyíssim als tòpics que parteixen d’una anàlisi estructuralista del llenguatge emprat a Coriolà, podríem afirmar que la xarxa temàtica lingüística que definiria l’obra –the semantic network-, giraria a l’entorn d’un únic mot: orgull. En efecte, aquest mot –i derivats– apareix repetit desenes de vegades al llarg de l’obra en boca de pràcticament tots els personatges. Així, doncs, un epítet més a afegir a la llista que configuren els tòpics més freqüents a l’hora de sintetitzar algunes de les obres de Shakespeare: gelosia –Otel·lo–, ambició –Macbeth/Ricard III–, revenja i dubte –Hamlet–, amor incomprès –Romeu i Julieta–… i ara l’orgull de Coriolà. I ja se sap que aquests caràcters esmentats, duts a l’extrem de manera que se superin determinats codis morals preestablerts, acondueixen els personatges d’aquestes obres a l’error tràgic i, doncs, a la perdició. I així tot queda explicat.

Tanmateix si Shakespeare fos tan senzill de resumir, si les seves obres permetessin de dibuixar una línia interpretativa que fes llum tan simplement sobre el devessall de mots que l’autor aboca per crear uns universos amarats de llums i ombres, de miralls i somnis, de certeses i dubtes; si tot plegat, com dic, fos explicable en unes poques i simples paraules –per solemnes que ens semblin–, no estaríem parlant del millor dramaturg de tots els temps, de l’autor que ha creat –prenent la cèlebre afirmació de Harold Bloom– la humanitat a través de la ficció projectada en la seva re-presentació escènica (Shakespeare: The Invention of the Human).

Així, doncs, l’orgull potser és un dels principals trets del general Caius Marci, “Coriolà”, sens dubte. Ara bé, en aquesta interessant tragèdia hi ha molt més que no pas això. Hi ha una cosmovisió humana que entra en crisi en el moment que els lligams naturals col·liden amb els lligams socials. Altrament dit, allò que Coriolà ha heretat –per natura i per cultura– és una determinada visió del món on la noblesa d’actes esclafa qualsevol altra possible consideració externa als fets nobles per se. Aquesta actitud topa frontalment amb la complexitat de les relacions humanes i, sobretot, amb la projecció pública i col·lectiva d’aquestes relacions, és a dir, la política.

En efecte, Coriolà és un pèssim polític i la seva incapacitat per cedir i sotmetre’s simbòlicament als representants del poble al qual es disposa governar, l’aconduirà envers la caiguda a ulls d’aquest mateix poble i les funestes conseqüències derivades: exili, posterior traïció envers els seus compatriotes (s’uneix per despit i desig de venjança als seus enemics –els voslcos– per conquerir la ciutat que l’ha bandejat i humiliat, Roma) i finalment la seva perdició després que, en assetjar Roma, no acabés conquerint la ciutat a causa de la intercessió de la seva mare.

I és precisament aquest personatge, Volúmnia, la mare de Coriolà, qui defineix i dicta el fat d’aquest admirat i alhora odiat heroi shakespearià. Volúmnia és qui educà Coriolà en la força, l’orgull i la noblesa marcials; qui sembrà les llavors del seu fort i indòmit caràcter i qui, alhora, esdevé l’única persona al món capaç de doblegar aquesta dura voluntat de l’invencible general romà. Volúmnia aconseguirà, primer, que Coriolà accepti presentar-se al càrrec de cònsol contra el seu desig i, després, que no ataqui la ciutat quan aquest, com he dit abans, ja s’ha passat a les files dels volscos després de ser calumniat, repudiat i enviat a l’exili pels seus compatriotes romans. Altrament dit, Volúmnia representa l’autèntic fat per al seu propi fill, en la línia, per exemple, del que les bruixes (les “filles del fat”) acaben representant per a Macbeth. En aquest sentit, Shakespeare reprèn el personatge de la mare-serp que ja havia esbossat a Titus Andrònic per mitjà de la figura de la reina goda Tamora, però amb més refinament i subtilesa en el cas de Volúmnia.

Shakespeare, en definitiva, ens mostra com la força dels lligams naturals en confrontació directa amb l’entramat polític que configura tot col·lectiu acondueix a la destrucció de l’individu, fins i tot d’aquell que pot arribar a ser el més poderós i el més admirat del poble. Una actitud semblant, Shakespeare la defineix com a infantil: de fet “nen” és l’insult que profereix Aufidi, antic cap dels volscos, en saber que Coriolà no atacarà Roma a causa del discurs de la seva mare.

L’individu que se sap poderós i superior a la resta, però que resulta incapaç de penetrar dins del col·lectiu que l’envolta i al qual representa, acaba anant a raure a un atzucac que l’aconduirà envers la seva pròpia destruccció. Ara bé, aquest col·lectiu no és que en surti gaire ben parat tampoc: la volubilitat de les masses en mans dels seus representants ja havia estat finament i mordaçment retratada per Shakespeare a Juli Cèsar, i torna a sortir del tot malparada a Coriolà. Shakespeare, doncs, ni s’identifica amb el poble ni amb el tirà, sinó que un cop més ens il·lumina a través de l’art i ens mostra novament, per mitjà de l’exposició de llums i ombres –de les nostres llums i de les nostres ombres–, un capítol més de la immensa complexitat de les relacions humanes, de les nostres febleses i de les nostres misèries –individuals i col·lectives–, de la condició humana en estat pur, en definitiva.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s