I Puritani: el millor Bellini per començar la temporada

[* Aquest article es va publicar l’octubre de 2018 a la Revista Teatre Barcelona.]

Vincenzo Bellini, exponent del romanticisme operístic primerenc, és considerat el compositor belcantista per excel·lència. Tot i una música orquestral un xic rudimentària, les òperes bellinianes són extraordinàries pel que fa a la melodia i l’harmonia. El cant belcantista és elegant, amb una línia musical llarga i sense gaires repeticions, però d’una bellesa que el fa fàcilment recognoscible a l’oïda. La cèlebre i bellíssima ària A te, o cara, amor talora, del primer acte de I puritani, és el clar paradigma d’ària belliniana.

I puritani (1835) és la darrera òpera de Bellini i el compositor la va compondre amb la intenció d’estrenar-la a París. Potser és gràcies al consell que va rebre de Gioachino Rossini (“cal que vostè superi la pobresa orquestral de les seves òperes, ja que per triomfar a França no n’hi ha prou només amb melodies belles”), però aquesta òpera conté l’orquestració més rica de totes les òperes bellinianes, tal com es pot comprovar en l’obertura, en la introducció musical de la segona escena del segon acte i, sobretot, en l’orquestració a l’inici de l’acte tercer. L’argument de l’òpera és clarament romàntic: l’obra se situa a l’Anglaterra del segle XVI, en plena Guerra Civil entre els reialistes de Carles I i els puritans d’Oliver Cromwell. Lord Arturo Talbo (cavaller reialista) s’enamora d’Elvira, filla de Lord Gualtiero Valton (cavaller purità), la qual a l’inici de l’òpera anava a casar-se a contracor amb el cavaller purità Lord Riccardo Forth, ja que ella estava enamorada d’Arturo. Tanmateix, mercès a la intercessió de l’oncle d’Elvira, Lord Giorgio, els puritans acceptaran que Arturo es casi amb Elvira.

El conflicte romàntic, però, no se centra tant en l’enfrontament de Riccardo i Arturo per Elvira, sinó en la tria ètica d’Arturo entre l’amor que sent per la seva promesa o la fidelitat a les seves idees, ja que en un moment donat de l’obra es veurà forçat a fugir del costat d’Elvira si vol salvar la vida de la seva reina (Enrichetta Di Francia), la qual es trobava presonera dels puritans. Arturo salva la reina, però és capturat pels partidaris d’Oliver Cromwell i condemnat a mort per traïdor. En el darrer instant abans de l’execució arriba un indult del mateix Cromwell com a mesura de gràcia per haver guanyat la Guerra Civil. L’òpera, doncs, acaba amb un inusual happy end, ja que tots dos enamorats se salven i acaben junts.

Són nombrosos els moments musicals memorables d’aquesta òpera. A l’esmentada ària d’Arturo A te, o cara, cal afegir l’extraordinària ària de bogeria d’Elvira en trobar-se abandonada per Arturo, Qui la voce sua soave mi chiamava, la bella ària inicial de Riccardo en no poder casar-se amb Elvira, Ah, per sempre io ti perdei, el rítmic i inusual duo entre Giorgio (baix) i Riccardo (baríton), Suoni la trompa e intrepido, o el ja més usual entre els dos enamorats, Arturo i Elvira: Vieni, fra queste braccia. Moment apart mereix el Credeasi, misera, moment en què el tenor hauria d’entonar un estratosfèric fa sobreagut, però que molts tenors declinen de fer-ho (ens l’oferirà Javier Camarena?)

El muntatge que arriba al Liceu és una coproducció de l’Òpera Nacional de Gal·les, l’Òpera Nacional de Dinamarca i el mateix Gran Teatre del Liceu, i es va estrenar el 2015 al Wales Millenium Center de Cardiff. La direcció escènica va a càrrec d’Annilese Miskimmon, una directora nord-irlandesa que va entrar amb força a l’escena internacional al festival de Glyndebourne de 2015 amb una Madame Butterfly que no va deixar indiferent ningú. La seva imaginació i intel·ligència escèniques representen una garantia de qualitat per a qualsevol producció. Pel que fa a la direcció musical, aquest cop no tindrem al belcantista dels darrers temps del Liceu, Riccardo Frizza, però hi haurà un altre expert en la direcció de Bellini i Rossini, Christopher Franklin, al qual ja vam poder veure dirigir fa dues temporades l’Otel·lo de Rossini al Liceu.

Pel que fa a l’apartat vocal, un dels grans atractius de la temporada és tornar a gaudir de la meravellosa veu de Javier Camarena. El cantant mexicà és un dels millors tenors lírics lleugers del món i el seu cant és elegant, refinat, amb un centre sòlid i un agut dels que la gent espera amb candeletes. En el segon repertori, el tenor de Tenerife Celso Albelo, d’agut fàcil i espectacular, és també un bon especialista en bel canto.

Si Camarena és l’atractiu masculí principal d’aquest muntatge, no menys atractiva resulta la protagonista femenina: la soprano sud-africana Pretty Yende, que serà l’encarregada d’interpretar Elvira, és una belcantista de cap a peus, amb un cant majestuós i un agut imponent, tal com ja va demostrar al Liceu l’any 2015 interpretant una fantàstica Norina en el Don Pasquale, de Donizetti.

D’altra banda, sempre és un luxe per a qualsevol muntatge operístic poder comptar amb al baríton polonès Mariusz Kwiecien, aquell fantàstic Don Giovanni que vam poder gaudir fa dues temporades al Liceu i que ara es posarà en la pell de Lord Riccardo. Cal afegir encara a l’elenc vocal Marko Mimica, un baix clàssic italià amb una veu sòlida i potent que farà el paper de Lord Giorgio.

I puritani és una òpera d’una musicalitat extraordinària –sens dubte, la millor òpera de Bellini– i demana d’un repertori de qualitat. El que ens ofereix el Liceu en aquest muntatge sens dubte sembla que estarà a l’alçada del repte.

 

Anuncis

Rigoletto: el millor Verdi torna al Liceu

Oh, “Le Roi s’amuse” è il piú gran sogetto e forse il piú gran dramma dei tempi moderni. Tribolet è creazione degna di Shakespeare!![1]

[Carta de Giuseppe Verdi a Francesco Maria Piave]

Rigoletto és una òpera basada en l’obra de teatre Le roi s’amuse, de Victor Hugo, i forma part de l’anomenada Trilogia popolare de Giuseppe Verdi –Rigoletto, La traviata i Il trovatore–, és a dir, les tres òperes verdianes que van gaudir de gran popularitat entre el públic operístic de l’època (i podríem dir que de tots els temps) i que alhora es caracteritzen per tenir protagonistes d’un substrat social popular: un bufó geperut a Rigoletto, una cortesana en el cas de La traviata i una gitana i el seu fill trobador en el cas de Il trovatore. Aquestes tres òperes marquen el període de consolidació i maduresa musical d’un Verdi que deixa enrere el primer romanticisme de caire patriòtic (el dels llibrets simples però efectius de Temistocle Solera) per abraçar un romanticisme més profund i elaborat de la mà del llibretista i dramaturg Francesco Maria Piave.

Com era habitual en els drames de Victor Hugo, el desposseït, el desarrelat, l’oprimit, esdevé el protagonista que ha de lluitar contra la corrupció moral dels qui ostenten el poder. Treboulet –nom original de Rigoletto a l’obra d’Hugo– és cínic i cruel, però la seva maldat prové de les burles a què el sotmeten els poderosos que l’envolten (els cortesans). Rigoletto, tanmateix, oculta uns sentiments purs que només projecta en l’amor que sent per la seva filla Gilda, que ell amaga a ulls de tothom per por que caigui en mans del libidinós duc de Màntua (cosa que al final, òbviament, acaba succeint). Un amor pare-filla, d’altra banda, ben habitual en les òperes verdianes, com trobem, per exemple, a Nabucco, Luisa Miller, Simon Boccanegra o Giovanna d’Arco, entre d’altres. Verdi i Piave aprofundeixen el psicologisme del personatge principal del drama, el qual resulta atractiu per al públic justament perquè és capaç de mostrar el millor i el pitjor de l’ésser humà, perquè mostra sense embuts el contrast entre el grotesc i el sublim, tret ben propi, d’altra banda, de la teoria dramàtica de Victor Hugo.

Des del punt de vista musical, Rigoletto és una de les òperes més espectaculars quant a varietat i bellesa. Soprano, tenor, baríton i baix tenen moments inoblidables. Un breu però intens preludi que projecta la tempesta emocional que s’esdevindrà –i que recorda el futur inici tempestuós d’Otello– obre l’òpera i dóna pas a tot un reguitzell d’àries i cançons, bona part de les quals formen part del cànon operístic clàssic: Questa o quella, Ella mi fu rapita, Caro nome, Cortigiani, vil razza dannata, La donna è mobile… L’òpera, a més, conté diversos duos sublims i probablement el quartet més emocionant de la història del gènere: Bella figlia dell’amore. En definitiva, enamoraments furtius, filles ocultes, segrestos, i una música fabulosa formen un combinat romàntic que sens dubte converteix Rigoletto en una de les òperes més atractives del repertori.

Al Gran Teatre del Liceu, Rigoletto s’ha representat fins a 362 vegades i ara  arriba una nova versió coproduïda pel mateix Liceu i el Teatro Real de Madrid. Amb un muntatge minimalista, l’holandesa Monique Wagemakers deslocalitza i intemporalitza l’acció dramàtica; la direcció musical anirà a càrrec de Ricardo Frizza, gran rossinià i hàbil belcantista, que ben recentment hem vist en acció al Liceu, concretament la temporada passada en què va dirigir I Capuletti e Montecchi, de Vincenzo Bellini.

Pel que fa a l’apartat vocal, debuta en el rol del duc de Màntua Javier Camarena, el millor tenor lleuger del moment –compartint podi amb Juan Diego Flórez–, una corda lírica suau, la del duc de Màntua, que posa a prova el gruix de veu dels bons tenors lleugers; un repte per a Camarena i sens dubte un dels grans al·licients d’aquest muntatge. Al seu costat, l’immens Carlos Álvarez en un paper que li escau com anell al dit, no només vocalment, sinó dramàticament, ja que el baríton andalús, a més d’un enorme cantant, és un gran actor que de ben segur oferirà un Rigoletto formidable. La italiana Désirée Cantatore –extraordinària en els aguts– farà de Gilda i el bon baix croat Ante Jerkunica, de Sparafucile. En el segon repertori destaquen el debut en el rol de Rigoletto del sòlid i sempre eficient Àngel Òdena i la fantàstica veu de María José Moreno com a Gilda, una magnífica soprano lleugera que podia haver format part del primer repertori sense cap problema. Com a guinda del pastís, dissabte 25, i en una única funció, el gran Leo Nucci interpretarà el seu històric Rigoletto, potser ja per darrer cop, ja que el llegendari baríton bolonyès és a punt de fer 75 anys! S’albira, doncs, algun més que probable bis en aquesta funció.

En definitiva, una de les millors òperes de Verdi en un muntatge que a priori presenta atractius ben diversos.

[* Aquest article s’ha publicat també a la revista Teatre Barcelona]

rigoletto_liceu_bofill_02

[1] Le roi s’amuse té un gran argument i potser és el millor drama de l’època moderna. Tribolet és una creació digna de Shakespeare!!