Litus, de Marta Buchaca: la normalitat desitjada!

Potser és perquè sóc malfiat de mena, però quan d’un espectacle només en sento i en llegeixo elogis, el meu ull crític esdevé més escrutador que mai. Suposo que és perquè no m’agrada allò del bou i la bèstia grossa, perquè se’m dispara la inevitable dosi de misantropia… o què sé jo! Sigui com sigui, la qüestió és que sempre vaig molt alerta amb tota obra-no-criticada-per-ningú que aparegui per la cartellera. I aquest ha estat el cas de Litus, una obra en què públic i crítica han coincidit a l’hora de lloar-ne les virtuts sense pràcticament entrellucar-hi cap rastre de defecte. Un cop vist l’espectacle, però, reconec la meva rendició a l’opinió popular. L’obra m’ha semblat senzillament esplèndida per aquella clàssica combinació de virtuts tan difícils d’assolir en espectacles de teatre textual: bona dramatúrgia, direcció intel·ligent i interpretacions rodones.

Una de les claus –però no l’única– de l’èxit de Litus és la immensa habilitat de la dramaturga-directora en saber introduir en un drama naturalista de gran tensió i crescendo dramàtics, falques, frases, reaccions dels personatges, del tot hilarants que relaxen aquesta mateixa tensió en molts moments sense que això distorsioni o afecti la força dramàtica generada. I és que els personatges de carn i osssos que apareixen en escena supuren versemblança a dojo; s’expressen en un llenguatge tan aparentment espontani (quin gran treball de direcció, per cert, a l’hora de construir en escena aquesta “aparença” d’espontaneïtat!) que, talment com a la mateixa vida, el pas de l’instant tràgic al còmic esdevé tan fi com l’estabilitat emocional de totes aquestes hipnòtiques criatures que s’apleguen un vespre en un apartament, tot cercant una necessària catarsi personal a l’entorn de la figura de Litus, l’amic comú recentment desaparegut.

I és que, precisament, i seguint una estela molt propera a la pel·licula Peter’s Friends, un grup d’amics es reuneix per parlar, aclarir dubtes i relacions; exposar malentesos, compartir visceralment emocions closes durant massa temps (i aquí em retorna un altre referent cinematogràfic: Secrets and Lies), al voltant d’un amic comú que ha mort, però que no ha mort pas de qualsevol manera: s’ha suïcidat. Val a dir que l’expectativa que genera sempre un personatge in absentia i el conseqüent joc dramàtic que atorga als personatges in praesentia sempre és d’allò més notable: només cal recordar, per exemple, tot el que va arribar a bastir Beckett al voltant de l’absent Godot o el mateix desenvolupament de tota una obra com An Inspector Calls, de J.B. Priestley. Tanmateix cal una gran habilitat dramatúrgica per mantenir la tensió de principi a fi (el motiu del suïcidi, la història de les cartes individuals que Litus ha escrit per a tothom abans del suïcidi…), per, al final, acabar assolint uns determinats objectius dramàtics. Uns objectius que  no deixen de ser una reflexió sobre el mateix acte del suïcidi circumscrita a l’entorn d’una determinada generació (la generació dels anys setanta-vuitanta) amb clares pulsions nihilistes-peterpanesques que poden aconduir certes ànimes cap a un atzucac existencial de conseqüències tràgiques, com en el cas del malaurat Litus. Si algú dubta d’això que acabo d’exposar, només cal que observi el “manifest generacional” en forma de referents comuns (jo mateix m’hi identifico del tot!) que els protagonistes feliçment recorden/enumeren al final de l’obra, un cop superada la fase catàrtica dels seus propis conflictes i les seves pròpies pors: els quinze anys i les borratxeres dels divendres, la musiqueta, la “leche” de pantera, els jocs del “duro” i del “si fuera”; el quedar amb els amics a Canaletes per “anar de marxa” (jo aquí potser m’hauria inclinat més pel “Zúric”!), les trucades de cabina de telèfon (època premòbil), etc.

Curiosament aquest darrer punt –l’enumeració sobtada de tot aquest seguit de referents– seria l’únic “però” que he trobat a l’obra: tots aquests referents són tan localitzables en l’espai i en el temps que trenquen per uns instants la immensa i humana universalitat de Litus. Per entendre’ns, quan aquesta obra s’estreni a Edinburg o a Londres (que per mèrits i qualitats mereix ser exportada d’immediat!) m’imagino que caldrà retocar aquest final per situar-lo en una dimensió més universal, per molt que els referents esmentats, com dic, em toquin la meva fibra personal!

Amb tot, no cal dir-ho, aquest és un “però” ben insignificant que de cap manera enterboleix un producte que dignifica i projecta –i de quina manera!– aquesta nova dramatúrgia (o no tan nova, com sempre insisteix a dir Guillem Clua) cap a horitzons il·limitats.

La meva més sincera enhorabona, doncs, a tot l’equip de Litus per haver-nos fet sentir a la FlyHard o al Lliure com si fóssim a l’Almeida o a l’Abbey Theatre sense moure’ns de Barcelona. Els catalans sembla que per fi podem començar a gaudir d’una certa “normalitat” teatral –malgrat la nostra minsa tradició– mercès a productes com aquest. Gràcies, Marta (& cia) per fer-ho possible!

IV Jornada de debat sobre el repertori teatral català: Dona i teatre

El proper dia 9 de novembre tindrà lloc a la seu de l’Institut del Teatre de Barcelona, la IV Jornada de debat sobre el repertori teatral català organitzada pel GRAE (Grup de Recerca en Arts Escèniques) de la UAB, grup del qual formo part.

Enguany la Jornada versarà sobre la relació –històrica, contemporània i multidisciplinar- de la dona amb el món del teatre. La organització i coordinació de la Jornada –acadèmica, però també oberta al públic general– ha anat a càrrec de Jordi Lladó i d’un servidor.

Com podeu observar en el programa de la Jornada , començarem amb una ponència a càrrec de Maria Josep Ragué, tot seguit hi haurà diverses comunicacions que destriaran el rol de la dona en els diversos àmbits que abasta el món del teatre (dramatúrgia, direcció, producció…) a càrrec de persones tan prestigioses dins del món universitari i del món teatral com Teresa Julio, Francesca Bartrina, Eva Espasa, Ricard Gàzquez, Mercè Ballespí i Margarida Troguet.

A la tarda hi haurà una interessant taula rodona amb dones de teatre que debatran els diversos aspectes de la mirada femenina sobre el món del teatre. Aquesta taula la compondran dramaturgues, actrius, directores i gestores: Marta Buchaca, Cristina Clemente, Carme Portacelli, Lurdes Barba, Imma Colomer, Gemma Julià i Glòria Rognoni.

Finalment es clourà la Jornada amb la intervenció final de Mercè Espelleta, presidenta del projecte VACA.

Us hi esperem!