Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Manel Barceló’

Crec que l’elecció de Xavier Albertí és una molt bona notícia per al teatre. I el repte no és minúscul. El TNC, a banda de la qualitat/excel·lència a què ha d’aspirar per definició la màxima institució teatral del país, comporta tota una sèrie d’obligacions generades per la mateixa natura de la institució. El TNC ha d’oferir bons espectacles, sí, però també diversitat (música, dansa, infantil), espai de promoció i consolidació per a autors, directors i intèrprets locals, revisió de clàssics catalans, combinació adient de classicisme i modernitat universals… El TNC és la plataforma que ha de mostrar el teatre a la societat en tota la seva dimensió artística i, per tant, abastant una gran pluralitat. Això sí, disposa de tots els mitjans a l’abast per dur-ho a terme ja que, malgrat la crisi, segueix disposant del pressupost més alt del país pel que fa a les arts escèniques. La seva programació, doncs, no és tan lliure –demano perdó pel joc de paraules– com ho pugui ser la del Teatre Lliure, per esmentar l’altre teatre públic de la ciutat. Hi ha més obligacions formals i més tecles per tocar. És evident, esclar, que cada director aporta part de la seva personalitat i inquietuds personals (no ha estat el mateix el TNC de l’efímer Josep Maria Flotats que el de Sergi Belbel, per exemple), però tanmateix cal reconèixer que el marge de maniobra que té un director del TNC serà sempre inferior al de la resta de teatres de Catalunya.

Dit això i tornant al director del TNC, Xavier Albertí és sens dubte un dels millors directors de teatre del país. Culte i amb profunds coneixements teatrals i musicals, sap del que es fa arreu, posseeix una gran i dilatada experiència al seu darrera i, sobretot –per a mi la seva millor qualitat–, té personalitat i criteri, molt de criteri. De vegades potser excessiu i tot. Un amic em va dir un dia que Tennessee, el seu particular homenatge al darrer Tennessee Williams, havia aconseguit dur a escena tot el que podia fer feliç l’autor de Mississipí menys un “petit” detall: el públic! Gomila afirma que és un director de Sala Petita de TNC, però que ara li tocarà omplir la Sala Gran també. És un bon i significatiu apunt dels escassos dubtes que pot generar la seva elecció per dirigir el coliseu de les Glòries.

D’altra banda, Albertí coneix de primera mà les fornades d’actors/actrius que surten de l’Institut del Teatre. Sense anar més lluny fa quatre dies vaig assistir a una representació dels estudiants de darrer curs d’interpretació, dirigida per ell mateix, els quals van dur a escena un magnífic i imaginatiu Waiting for Lefty, de Clifford Odets. Un cop més, coneixements i criteri com a principal targeta de presentació del nou director del TNC.

Personalment el vaig conèixer fa una dècada i mitja quan jo feia les pràctiques del postgrau de teoria i crítica del teatre i vaig haver de fer el seguiment d’un espectacle per dins. Em va tocar La cita, de la seva amiga Lluïsa Cunillé, espectacle, per cert, que obria el Grec del 98 que llavors ell mateix dirigia. Me’n vaig endur la impressió d’una persona que transmetia una gran seguretat i que sobretot tenia molt clar allò que calia fer a cada moment, escena a escena, acció a acció. Home de poques paraules, però d’encertades propostes i suggeriments, no aportava respostes, sinó preguntes que cadascú havia de respondre o intuir. Llibertat creativa sota un criteri definit. Dur, directe i sense embuts en la forma, però amable en el fons. De fet encara recordo l’ “interrogatori” a què em va sotmetre davant de tots els actors i actrius al final del meu seguiment de l’obra. Tots en cercle al meu voltant i ell que va començar etzibant-me un diàfan: “i ara ens explicaràs, sisplau, qui ets, què punyetes fas aquí i què has entès de tot això que has vist?” I això, davant de l’Alfred Lucchetti, de la Lina Lambert, del Roger Coma, del Manel Barceló… He de confessar que vaig haver d’empassar-me saliva primer, respirar a fons després per, finalment, llançar-me a explicar tan bé com vaig saber/poder el que em va demanar…, i crec que me’n vaig sortir prou bé ja que, si més no, sembla que la meva anàlisi no li va desagradar del tot! Després em va convidar a l’estrena i, llevat d’aquest moment de tensió inicial, va ser sempre molt amable amb mi.

Anècdotes personals a banda, però, i tal com he exposat a l’inici, crec que Xavier Albertí és un dels personatges més fascinants del panorama teatral català i una excel·lent elecció –no pas sense riscos, però aquí rau la gràcia també, no?– per dirigir el TNC. Com va dir Guardiola en el seu primer discurs com a entrenador del Barça, “cordem-nos els cinturons perquè intueixo que ens ho passarem molt bé!”

Molta merda, Xavier, en aquesta nova etapa i en aquest nou i excitant projecte!

Read Full Post »

Potent intel·lectualment així com intepretativament, Steven Berkoff és un home de teatre en el sentit total del terme: actor, director, dramaturg i fundador de la seva pròpia companyia, el seu treball destaca per un eclecticisme fruit de les nombroses i variades influències de teòrics del teatre com Bertolt Brecht, Antonin Artaud, Jean-Louis Barrault, Vsévolod Meyerhold… En la seva dramatúrgia, Berkoff mescla components personals, polítics, humans, però sempre des d’una mirada d’outsider (no en va arrossega fama de bad boy entre els cercles teatrals britànics!) i posseeix una concepció total del teatre que l’ha dut, a més de crear els seus propis textos, a adaptar força clàssics a través dels quals reflexiona sobre el contingut de l’obra escollida -i sobre el fet teatral en general- per tractar de transmetre’n la idea que s’hi amaga al darrera, tot provant d’emetre llum sobre el text més que no pas de representar-lo. Molt exigent i minuciós en la seva feina, el teatre de Berkoff és alhora humà i polític, entès aquest darrer vessant com a plantejament de l’estat social que emmascara el tarannà de l’individu més que no pas com a denúncia política stricto sensu.

Per a Berkoff, l’actor és l’epicentre de tot l’entramat teatral i, seguint les pautes teòricoformals de Peter Brook, la nuesa d’un escenari és el punt de partida perquè l’actor, per mitjà d’un intens treball de veu i cos, ompli l’espai buit sense altre ajut que la llum i la música, i on els objectes són sobrers per a tota representació. Cal no oblidar en aquest sentit que, a la natural importància que concedeix la tradició interpretativa britànica a la dicció i l’elocució, Berkoff també posa especial èmfasi en l’expressió corporal, en bona part mercès a la seva formació de mim que va adquirir a Paris sota la batuta, entre d’altres, del mateix Jacques Lecoq.

Un dels darrers textos de Steven Berkoff és Shakespeare’s Villains, que actualment s’està representant a la Sala Muntaner de Barcelona. Traduïda i adaptada per Màrius Serra –Els dolents–, dirigida per Ramon Simó i interpretada per Manel Barceló, el text és un monòleg on Berkoff parteix de la presentació de tot una sèrie de personatges de Shakespeare, el comú denominador dels quals és la maldat. A partir d’aquest punt, l’autor engega una reflexió genèrica i caòtica –en el millor sentit del terme– sobre l’ésser humà en particular i sobre el fet teatral en general: actors, mètode, crítics, autors…, res del que configura tot univers dramàtic s’escapa de la mirada crítica, divertida, cínica, incisiva i punyent del dramaturg britànic, el qual etziba sense embuts al públic els seus pensaments teatrals per tal de provocar-hi una reflexió -que brechtià que és aquest concepte de l’espectacle!-, sempre “a partir de” i “per arribar a” la mare dels ous de tot plegat: William Shakespeare, és a dir, el centre, la síntesi, a partir d’on gira la concepció global del teatre per a Berkoff i, de fet, per a tota la tradició teatral britànica!

I si el sentit del text i la intencionalitat del seu teatre van en aquesta direcció, no podrien haver trobat millor equip per traslladar aquest esperit sobre l’escena catalana que l’esmentat trio Serra-Simó-Barceló. Meravellosa traducció-adaptació de Màrius Serra, “berkoviana-brookiana” direcció de Ramon Simó i una extraordinària interpretació d’un camaleònic i apassionat/apassionant Manel Barceló. En definitiva, un distret, alliçonador i interessantíssim homenatge al teatre a partir dels malvats shakespearians, uns personatges tan polièdrics com polièdrica és la interpretació d’un Barceló capaç d’abocar sobre l’escena “el millor del pitjors” en una sensacional i intensa marató interpretativa en solitari d’una hora i mitja de durada.

Si podeu, doncs, no us perdeu pas Els dolents perquè de ben segur que, a més de gaudir d’un molt bon espectacle, començareu a llegir (o rellegir) Shakespeare compulsivament tan bon punt acabi l’obra…

Per cert, gràcies a la Seila, el Josep Maria, la Lourdes, la Cristina, la Mònica, l’Enric, l’Anna i el seu company, per la companyia i les dissertacions postfunció: sens dubte que van acabar d’arrodonir una ja de per si rodoníssima vetllada teatral.

I si us interessa, podeu gaudir d’una adaptació cinematogràfica d’aquesta obra protagonitzada pel mateix Steven Berkoff en els següents vídeos de YouTube (si cliqueu la part on indica cc podeu subtitular el text en català):

Read Full Post »