No són “fake news”, és Otel·lo!

“Si en comptes del 1603 Shakespeare hagués escrit Otel·lo avui dia estaríem parlant de fake news, diu l’adaptador de l’obra i director del muntatge, Oriol Tarrasón, en el programa de mà. “Una obra que parla de manipulació, desinformació, lluita de poder i violència de gènere”, afegeix encara Tarrasón.

phpThumb_generated_thumbnail

Anem a pams. Otel·lo és la tragèdia de Iago, ja que el pes del drama recau damunt d’aquest personatge més que no pas sobre la víctima principal (Otel·lo). Les Antonietes redueixen l’obra presencialment als tres personatges principals, Otel·lo, Desdèmona i Iago, per bé que resulta remarcable el pes d’un personatge, en aquest cas in absentia, com Cassio. Cal remarcar que Cassio, Desdèmona i Otel·lo comparteixen un tret en comú: la visió innocent del món que els envolta. Tots tres creuen purament en allò que desitgen sense ser capaços de fitar més enllà dels límits de la seva aparent rectitud moral. No veuen que a l’altre costat de la seva frontera ètica hi ha el reflex deforme del seu antagonista: Iago, el qual destruirà aquests models de conducta per mitjà d’una progressiva despersonalització de tots tres personatges (no resulta estrany que W. H. Auden afirmés que Iago en el fons envejava qui volia destruir). Com enginyosament suggereix Harold Bloom, Iago és la creació negativa d’Otel·lo, un àngel caigut que com Llucifer és bandejat per Déu a favor de Jesucrist; Otel·lo-déu de la guerra bandejarà el seu expert lloctinent en favor de l’inexpert, però agraciat i intel·lectual Càssio. Les conseqüències d’aquesta elecció no es faran esperar i el satànic Iago menysprearà les seves víctimes, en banalitzarà els seus desitjos i n’explorarà les febleses per destruir-los a través d’un imaginatiu i pervers joc d’aparences. La ironia tràgica que Shakespeare maneja és magistral: el honest Iago i el Iago’s honestity circula tothora en boca de les seves futures víctimes mentre ell teixeix la xarxa d’enganys que els acabarà destruint. Iago, de fet, confessa ja de bon començament la base racional del seu masterplan: I am not what I am, diu a l’inici del primer acte, en una clara i deliciosa perversió dels mots de Sant Pau, “Per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (1a epístola de Sant Pau als corintis, cap. 15 vers. 10).

Així, doncs, davant la grandesa d’aquesta obra –una de les quatre grans tragèdies de William Shakespeare, juntament amb Hamlet, Macbeth i Rei Lear– costa d’entendre la simplificació exposada en el programa de mà, per bé que suposo que des d’un punt de vista de màrqueting sempre deu ser més atractiu parlar de fake news i de violència de gènere que no pas de deus i àngels caiguts o d’exploracions dels límits de la moral.

En aquest muntatge, Oriol Tarrasón redueix el text i els personatges de l’original shakespearià fins a deixar-ne un esquelet que manté l’essència de Iago i Otel·lo, per bé que acaba perjudicant Desdèmona. Tots tres intèrprets fan un bon treball que malda per trobar l’esperit dels personatges respectius. Brillen, doncs, un excel·lent Arnau Puig, que esmola amb habilitat el cinisme del malvat Iago, i un Òscar Intente que mostra versemblantment la rudesa i alhora l’estupidesa del moro de Venècia. El treball d’Aida Oset, tot i que encomiable, es veu perjudicat per la reducció de l’obra, ja que l’actriu té poques eines a què aferrar-se per construir un personatge amb més relleu. La seva Desdèmona peca d’un excés d’innocència atesa la fortalesa que posseeix el personatge original shakespearià. Per copsar aquesta força de Desdèmona –personatge sovint massa edulcorat per la tradició romàntica (només cal recordar la bleda que van construir Arrigo Boito i Giuseppe Verdi!)– sempre recomano el monòleg Desdemona, de Toni Morrison, que és extraordinari!

La posada en escena és interessant, enginyosa i permet amb ben pocs recursos assolir uns resultats magnífics (marca Antonietes!). L’habilitat del director i el talent dels tres intèrprets són els artífexs de treure petroli d’un text que probablement en unes altres mans podria naufragar per la fragilitat del text reduït. Othello és un muntatge interessant i recomanable, però com sempre passa amb Les Antonietes, un sempre es queda amb les ganes de saber de què seria capaç la troupe de Tarrason si tingués uns recursos a l’alçada del seu talent, la seva capacitat de treball i la seva persistència.

Anuncis

Les Antonietes i Un tramvia anomenat desig: un muntatge que coixeja

En una carta que Tennessee Williams va escriure a Elia Kazan quan el volia convèncer per dirigir l’estrena a Broadway de Un tramvia anomenat Desig, el dramaturg li deia el següent en referència a l’obra i els seus personatges [la traducció és meva]:

Crec que la millor qualitat del Tramvia és l’autenticitat o la fidelitat a la vida. No hi ha bons o dolents. Uns es porten una mica millor i d’altres una mica pitjor, depenent de les circumstàncies, però allò que els motiva no és la malícia, sinó la incomprensió mútua. Una ceguesa total envers el cor dels altres. Stanley veu Blanche, no pas com una criatura desesperada que busca afecte, sinó com un putot calculador. Mitch accepta la primera falsa aparença de Blanche com el d’una jove verge i refinada per, tot d’una, saltar a la concepció que en té Stanley. Ningú veu vertaderament l’altre si no és a través de les imperfeccions del propi ego. Aquesta és la manera que ens veiem els uns als altres a la vida real. Vanitat, por, desig, competició, totes aquestes distorsions dels nostres egos ens condicionen la nostra pròpia visió. Cal afegir a aquestes distorsions, les corresponents distorsions dels egos dels altres i llavors se’ns mostra com d’entelat està el vidre a través del qual ens veiem tots plegats.

Tenir present això resulta del tot imprescindible per reeixir en el muntatge d’aquesta obra, ja que els quatre personatges principals de Un tramvia anomenat Desig malden per sobreviure davant els embats de les seves pròpies circumstàncies vitals: Stanley Kowalski, treballador d’origen polonès que veu el seu entorn amenaçat per l’arribada d’una nouvinguda; Harold Mitchell (Mitch), sentimentalment insatisfet i posseït per l’aura d’una mare possessiva i malalta; Stella DuBois, d’origen noble, que renuncia voluntàriament a aquests orígens per l’atracció carnal que sent cap a Stanley. I Blanche DuBois –sempre Blanche!–, fascinant culta i refinada dama del sud, desposseïda dels seus orígens contra la seva voluntat (ruïna econòmica, venda necessària del patrimoni familiar), abandonada sexualment pel seu jove i ideal marit (homosexual, que se suïcida de remordiment davant dels retrets de la seva dona en trobar-lo al llit amb un altre home), el personatge és curull de frustracions i la seva identitat trontolla des de bon començament: l’obsessió per la delicadesa i el refinament propis dels seus orígens conviuen amb una promiscuïtat sexual projectada com a resposta i redós a totes les pèrdues acumulades. Quan tot aquest gavadal de conflictes personals i d’identitat es troben i comparteixen espai, quan aquests egos distorsionats per la frustració i el dolor a què feia referència Williams en la seva carta a Kazan col·lideixen, el crescendo dramàtic està més que servit.

Al llarg de la història del teatre contemporani caldria potser anar a parar a alguna de les quatre grans obres d’Anton Txèkhov -el gran referent literari de Williams juntament amb D.H. Lawrence- per trobar al damunt d’una escena una cruïlla emocional semblant a la que ofereixen els quatre personatges principals de Un Tramvia anomenat Desig. Molt poques obres contenen una dificultat tan elevada per a intèrprets i directors, i no pocs s’hi han enganxat els dits a l’hora de fer encaixar les peces d’aquest delicadíssim puzzle d’emocions desfermades. Cal coratge i amor a la professió per acarar un repte com aquest i això és el que ha fet Oriol Tarrason, motiu pel qual ja mereix tot el meu reconeixement.

Dit això, però, em temo que l’encaix de què parlo no ha estat del tot reeixit. La posada en escena i les imaginatives resolucions de moltes accions de l’obra mostren un talent per part de Tarrason que a hores d’ara qui més qui menys ja coneix prou bé (només calia haver gaudit del seu magnífic Stockmann, per exemple), cap sorpresa, doncs, en aquest sentit. D’altra banda, el treball de les dues actrius és excel·lent: una sensual i alhora girl-next-door Stella/Mireia Illamola i, sobretot, una Annabel Castan que construeix una Blanche simplement esplèndida, amb tota la riquesa, el sofriment, els anhels i les contradiccions d’aquest tortuós i complicadíssim personatge. Pepo Blasco crea un Mitch molt adequat: amb la cara amable primer i amb la crueltat del desesper després, tal com ha de ser. Tanmateix, encara que sembli mentida, en una obra com el Tramvia no n’hi ha prou amb intel·ligència escènica i uns fantàstics tres personatges com els que acabo d’esmentar. El primer problema que presenta aquest muntatge es diu Stanley Kowalski: tot i que físicament Jorge Albuerne pugui resultar adequat per al rol, interpretativament l’actor naufraga. No és que caigui en el perill principal que comporta interpretar Kowalski, com és el maniqueisme (que acabi fent de dolent), és que Albuerne simplement amb prou feines interpreta el seu rol. Un personatge dual com aquest, que ha d’espantar i emocionar alhora, acaba resultant neutre, pla, i això fa, esclar, que Blanche no tingui el contrapunt adequat en escena (cosa que encara augmenta el mèrit de Castan). D’altra banda, Pepo Blasco, tot i el seu correctíssim Mitch, al final ha de desdoblar el seu personatge per passar a interpretar també una Eunice absent de l’obra, com tots els altres secundaris. I aquí és on trobem l’altre taló d’Aquil·les d’aquest muntatge. Si no es desconstrueix el text per crear quelcom diferent, com en el seu moment va fer Frank Castorff a Berlín l’any 2000, i per contra es decideix reproduir el text de Williams amb tot el seu contingut original, no es pot suprimir segons què. No es pot fer que el públic hagi de tenir un coneixement previ de l’obra per poder entendre què passa en determinats moments sobre l’escena, tal com succeeix, per exemple, en l’intent de seducció del jove carter per part de Blanche o en l’esmentat desdoblament de Pepo/Mitch en Eunice. I és que si a la perfecció d’un puzzle li furtes peces –començant per una de tan important com Stanley i acabant per l’esmentada supressió de secundaris–, el final inevitablement quedarà coix, a mig fer. El Tramvia és un engranatge perfecte en què tot resulta imprescindible: Steve, Pablo, Eunice, el carter, la dona que ven flors… totes aquestes peces, algunes de presència efímera, cert, serveixen per presentar-nos, configurar i encimbellar amb precisió quirúrgica el calidoscopi emocional dels quatre turmentats i ferits protagonistes. Sense ells, res és igual. Sense ells, la tensió dramàtica decreix i els protagonistes queden massa sols, massa isolats, amb unes interpretacions resultants que quedaran del tot a compte de la força individual de cada un dels actors.

Tot plegat, doncs, un gran i meritori esforç per part d’una bona companyia i d’un director intel·ligent, però que en aquest cas han acabat oferint un producte malauradament fallit. Una llàstima.

11951884_10207434991291197_327116086092049621_n