Rèplica a Albert G. i Jordi Casanovas

Benvolguts Albert G. i Jordi Casanovas,

Arran dels comentaris que tots dos han exposat en aquest bloc després de la meva darrera entrada, Elisa Díez, les opinions i la crítica, m’agradaria manifestar unes puntualitzacions que considero necessàries.

1) En efecte, no he estat mai a la Sala Planeta -ben aviat, però, esmenaré aquesta imperdonable falta!- i desconeixia, per tant, que el bar de la Sala Planeta fos una mena d’auditori. Tot amb tot, insisteixo a fer públic el meu total respecte i simpatia per les xerrades/debats/tertúlies celebrades en indrets com bars, ateneus, places públiques, etcètera. Només afegiré, per reafirmar això que dic, que les meves presentacions inicials dels cursos de la representació teatral/història del teatre que he impartit fins ara a la UOC -tot i disposar d’aules i auditoris si ho hagués requerit-, les he celebrades sempre en un bar del barri de Gràcia. Em sembla, doncs, que no cal que afegeixi res més en aquest sentit.

2) M’agradaria trobar exactament, senyor Casanovas, en quina ratlla de l’escrit jo defenso ningú. Jo ni he subscrit ni he atacat o defensat res (llevat d’un apunt sobre el paper de la crítica arran d’un comentari absurd per part d’un anònim). La síntesi del meu escrit només buscava trobar un possible debat amb idees i arguments que desmentissin/desmuntessin el que deia Díez. Si el seu escrit és matusser i fals deu ser ben fàcil de rebatre’l de dalt a baix. Jo esperava trobar, com dic, algú -tant per part dels afectats pel seu atac com pels que se’n “salvaven”- que fes una exposició argumentativa que deixés literalment sense paraules l’autora (una mica el que faig jo amb els meus escrits quan toca defensar-los, com és ara el cas). La meva sorpresa, però, ha estat observar que malauradament només hi ha hagut atacs i desqualificacions a l’autora. Deien els jesuïtes que cal odiar el pecat, no el pecador, però és evident que sempre ha estat molt més fàcil lapidar una persona -ja sigui per mitjà de l’exabrupte barroer o del sarcasme cruel- que una idea, per errada o esbiaixada que pugui resultar o semblar. I això, benvolguts senyors, no és una opinió, és pura praxi històrica.

3) Un congrés o unes jornades acadèmiques tenen en general una durada d’un a tres dies. Cal infraestructura, organització i pressupost -cada cop més migrat, per cert!- per acollir ponents que poden provenir de fora del territori (i fins i tot del país). Després del certamen hi ha una feina de compilació, correcció, i fins i tot d’ampliació, si cal, de les aportacions a l’acte, amb l’objectiu que allò que s’ha exposat i debatut s’acabi publicant i es pugui projectar el coneixement generat. Un dia ja vaig més o menys fer referència a la complicada i eclèctica agenda que té un grup de recerca entre mans (començant pel simple fet que no tot depèn del grup exclusivament). Les previsions per a projectes a la llarga poden ser biennals o triennals. Potser aviat en parlaré a bastament de tot plegat, ja que crec que fóra bo que es conegués d’una vegada per totes la feina que es duu a terme entre la sovint mal vista -per presumpte elitisme, exclusivisme, o d’altres carallotades semblants- universitat. En aquest sentit, reconec que hi ha una desinformació quasi total i un conseqüent decalatge entre allò que es produeix i el nul ressò social que genera aquesta producció; sense anar més lluny, la mateixa Lurdes Barba, de fet, m’ho va retreure personalment i sense embuts a les Jornades que vaig coorganitzar ara fa un any a l’IT: “qui s’hagi encarregat de la difusió d’aquestes jornades ho ha fet fatal, però fatal, eh?”, em va dir textualment de manera simpàtica i sincera. No cal dir que el responsable era un servidor… i que malauradament tenia tota la raó! I està clar que la desinformació és un magnífic planter per a la incomprensió i la malfiança.

4) Per acabar, no hi havia (ni hi ha) ironia quan afirmava que espero comptar amb la seva presència, senyor Casanovas, quan l’esdeveniment tingui lloc. També espero que la situació no sigui tan terminal com vostè manifesta al final del seu darrer comentari, que el congrés s’acabi celebrant i que, per descomptat, resulti d’allò més profitós per a tothom.

Agraït pels comentaris exposats, els envio a tots dos una cordial salutació,

Jordi Vilaró

La revolució no sera tuitejada: una bona oportunitat perduda

Aplegar els creadors de les magnífiques La pell en flames i Marburg (Guillem Clua), de la mametiana Els jugadors (Pau Miró) i el factòtum de l’admirable sala Flyhard (Jordi Casanovas) per elaborar una obra que duu el suggeridor títol La revolució no serà tuitejada –a més del debut de la jove i talentosa Kompanyia estable del Teatre Lliure– eren elements més que suficients per situar les expectatives de l’espectacle d’ahir al vespre a l’alçada de la prestigiosa sala on precisament es representava l’obra, el Lliure de Gràcia.

Aquestes expectatives em duien molt més enllà del suposat pretext del títol –la cançó dels setanta, The Revolution Will not be Televised– per pouar en l’estimulant i lúcid article de Malcolm Gladwell, Small Change (The New Yorker, 2010), que duia precisament el subtítol Why the revolution will not be tweeted. L’article de Gladwell mostra la diferència entre les presumptes revoltes de Twitter i les revolucions que objectivament havien transformat el món, tot contradient les tesis dels gurús que promulguen les virtuts revolucionàries dels Social Media. L’exposició de Gladwell és clara: sacrifici, lideratge i una necessària jerarquia en les accions transgressores són elements imprescindibles per dur a terme una revolta de debò, és a dir, just el contrari del que les eines socials 2.0 ofereixen realment: Social networks are effective at increasing participation […] but Facebook [o Twitter] activism succeeds not by motivating people to make a real sacrifice but by motivating them to do the things that people do when they are not motivated enough to make a real sacrifice, diu Gladwell en el seu article.

La idea de poder veure dramatitzades tot aquest garbuix d’idees de la mà de part del bo i millor de la dramatúrgia contemporània catalana –Casanovas, Clua, Miró– resultava altament excitant. I l’inici de l’obra no decep en absolut: una botiga Apple amb dos ordinadors que transmeten un TN on s’anuncia una revolta social generalitzada; tot seguit una interessant escena, amb aparent dislocació temporal (amb totes les possibilitats discursives i escèniques que aquesta situació podia generar), entre un comercial d’Apple i un militant/soldat soviètic, és a dir, el fort i divertit contrast entre el venedor dels presumptes avantatges socials que ofereix Twitter i el discurs revolucionari comunista. La cosa rutllava. L’escena següent té lloc entre un nou treballador de la botiga Apple –una persona no especialment motivada pel seu nou entorn laboral– i el contrast que mostra la seva actitud displicent respecte l’alienat Apple Team que l’assetja cruelment, tot afegint una tensió dramàtica creixent que conté interessants espurnes simbòliques, com el joc de la pistola, un “objecte amb història”, brillant concepte abocat enmig de la intangibilitat total de la freda botiga de productes d’Steve Jobs. A partir d’aquí, però, l’espectacle declina; les històries posteriors són pràcticament inconnexes respecte les precedents, rítmicament desiguals, temàticament febles i amb una conseqüent incapacitat de continuar o complementar tot allò que s’havia insinuat de bon inici. Fins i tot l’escena final, que enllaça amb la inicial, resulta forçada i no resol cap possible connexió quant a les situacions anteriorment presentades. En resum, ni les històries mostrades resulten prou sòlides per viure al marge una de l’altra, ni posseeixen un lligam dramàtic prou fort com per presentar una obra globalment potent i amb un missatge o discurs unitari clar i punyent.

Una autèntica llàstima, ja que la combinació –tema escollit i talent creatiu dels dramaturgs– era propícia com per haver creat una obra memorable, a l’alçada de les expectatives que m’havia generat, però dissortadament tot just es queda en un seguit d’escenes irregulars (amb algun moment brillant, cert), l’únic nexe d’unió de les quals és simplement la botiga Apple.

Dit això, però, el meu interès per seguir la trajectòria d’aquests tres bons dramaturgs roman del tot intacte, només faltaria! Això sí, en endavant, i si és possible, per separat com fins ara, sisplau. Gràcies.

27.09_la_revolucio

Resposta a Jordi Casanovas

El dramaturg i director teatral Jordi Casanovas va afegir un comentari al meu article publicat a Núvol el 6 de juny en què deia el següent:

Seria fantàstic que grups de treball de filòlegs catalans organitzessin jornades de debat i crítica sobre la nova dramatúrgia catalana com ja fan i han fet, malauradament, només algunes universitats de la resta de l’Estat. Recordo haver assistit fa uns anys a la UAB a unes jornades sobre el repertori català, però no em consta que s’hagin organitzat jornades sobre la dramatúrgia actual. I, certament, em preocupa que s’hi interessi abans la UNED de Madrid que les universitats catalanes. Em preocupa i em sap greu. Els dramaturgs catalans estaríem encantats de participar en un debat ric sobre la nostra feina i que, evidentment, no només es fonamentés en les obres publicades, com ha passat en alguns treballs dels últims temps. Hi ha poques editorials i les que publiquen teatre tenen unes preferències molt concretes i lluny de ser prou eclèctiques com per mostrar tot el ventall actual de creació dramatúrgica catalana. Per tant, fer un anàlisi d’aquesta generació de dramaturgs amb només el que es publica és, com a mínim, temerari. Així, també espero amb ganes que es posin aviat a disposició de tothom aquests estudis que es mencionen.

Crec que en aquest text s’exposen tota una sèrie de consideracions que mereixen ser comentades i/o matisades:

1) Els investigadors d’aquesta mena de grups no són només “filòlegs catalans” [sic], sinó que la seva formació humanística és diversa; la seva procedència, a més, també és ben variada: Catalunya, però també Països Catalans, Gran Bretanya, França, Estats Units…

2) Quan es parla de grups de recerca universitaris, l’abast dels camps d’investigació són prou amplis i eclèctics com per tractar aspectes ben diversos de la creació escènica d’un determinat territori o país i les seves possibles interaccions amb altres cultures teatrals coetànies. La nova dramatúrgia, doncs, és una part més d’allò que pot ser objecte d’investigació i debat per part d’aquests grups.

3) Afirmar que només s’analitza allò que es publica és del tot inexacte, ja que són ben habituals les incursions acadèmiques en els àmbits “d’allò no publicat” i al marge de l’anomenada literatura dramàtica. Per posar només un exemple ben recent, a les darreres jornades de debat sobre el repertori teatral català celebrades a l’Institut del Teatre el mes de novembre i coordinades per Jordi Lladó i un servidor, Ricard Gàzquez va tractar molt àmpliament moviments, tendències, espectacles que s’estan produint al nostre país quant a nova creació escènica i, no cal dir-ho, que se situen completament al marge del teatre publicat.

4) Desconec el tractament que la UNED o altres universitats espanyoles atorguen als “nous autors catalans”, però que d’alguna possible jornada de debat es pugui concloure que hi ha més interès per la dramatúrgia catalana “a fora que a casa” és prendre de manera del tot gratuïta l’anècdota i fer-ne categoria. En aquest sentit em permeto recomanar a Casanovas que ressegueixi, per exemple, la història, les activitats i les línies de recerca endegades fins ara pel GRAE perquè comprovi que la investigació teatral a Catalunya és real, ambiciosa i amb un clar esperit de situar aquest àmbit al mateix nivell que el dels països amb una tradició teatral molt més forta que la nostra. I seguint aquesta línia, també és bo saber que alguns d’aquests investigadors formem part de l’equip del PRAEC, monumental iniciativa endegada per l’Institut del Teatre dins dels actes del centenari de la institució i que té com a objectiu la creació de l’Enciclopèdia virtual de les arts de l’espectacle i l’edició posterior de la Història de les arts de l’espectacle català, dos enormes projectes amb què es pretén compilar tota la pràctica escènica del país –passat i present– en totes les seves possibles manifestacions.

Tots aquests processos s’han endegat a partir del segle XXI amb força, il·lusió i sense gaires recursos (i cada cop menys atesa la situació del país en general i la dels estudis universitaris en particular), però amb molta voluntat per part de tots els acadèmics i investigadors que hi participem per tal d’atansar-nos cada cop més envers una normalitat –la recerca acadèmica– també del tot necessària en el camp de les arts escèniques.