Santi Fondevila i el teatre públic: unes reflexions gens amables

Santi Fondevila escriu un article al diari Ara titulat Amables reflexions per al conseller de cultura, en què arran d’unes manifestacions del conseller sobre la idoneïtat de programar un musical com Molt soroll per no res al TNC, el crític teatral exposa la suposada funció d’un teatre públic pel que fa a la programació d’obres dites populars.

Si un llegeix acuradament l’article de Fondevila, però, observarà que en el fons l’article és un avís. Un avís perquè el TNC no es desviï en excés de la seva funció, que no és altra, segons el periodista, que la de combinar bàsicament teatre clàssic universal en mans dels nostres directors i èxits comercials. Deixant de banda que l’article supura de dalt a baix una inaudita demagògia amb afirmacions com [el teatre públic] ha de convocar l’espectador a cerimònies de les quals surti enriquit i, a més, feliç, tot descobrint com de fascinants són les arts escèniques (brindis al sol!), allò que realment altera Fondevila, però, és la programació per part del TNC de clàssics catalans, un tema clàssic –perdó per la redundància– per part d’un sector teatral del nostre país i la seva intel·lectualitat afí. Expressions a l’article com [la cursiva és meva] “l’enèsima versió d’un Guimerà”, “un teatre públic no es pot limitar a exhumar obres de la tradició amb l’únic aval de la seva catalanitat” o “el teatre públic com un reducte de cultura allunyat del gran públic” rescaten aquella fantàstica tradició de menyspreu cap a qualsevol intent de portar a escena allò que anomenem de manera genèrica “clàssics catalans”, terme que Joan Ollé en el seu moment ja va qualificar enginyosament d’oxímoron, per bé que molts anys després fes costat a Joan de Sagarra en la seva diatriba contra Sergi Belbel perquè l’aleshores director del TNC no programava el seu pare. Misèries de la professió.

És del tot inútil que al llarg dels anys que portem de democràcia, bons directors hagin demostrat com de factible i fins i tot exitós pot resultar recuperar autors de la tradició teatral catalana: des del mateix Fabià Puigserver amb la cèlebre Terra Baixa de l’any 90 –que en part pretenia rectificar la trajectòria d’un Lliure quasi sempre al·lèrgic als textos clàssics catalans–, passant per la meravellosa temporada de Sergi Belbel al capdavant del Centre Dramàtic de la Generalitat programant bones versions d’Àngel Guimerà, Carles Soldevila, Emili Vilanova, Víctor Català o fins i tot Francesc Fontanella!, o sense anar gaire lluny l’èxit recent, entre d’altres, d’un Liceistas i cruzados de Serafí Pitarra, ja al TNC dirigit per Xavier Albertí. Però tot això tant se val: quan aquesta patum sent el nom de “clàssic català”, de seguida rescaten mots clau com exhumació, museístic, catalanisme/nacionalisme teatral… Curiosament aquests mateixos guardians de les essències universals de ben segur que deurien xalar d’allò més davant d’un espectacle com Els feréstecs de Carlo Goldoni, muntatge que va tenir èxit gràcies a la direcció de Lluís Pasqual, ja que el text és irrellevant, simple i del tot allunyat de nosaltres en l’espai i en el temps. Ara bé, el director va saber fer allò que cal fer amb els textos que configuren la nostra tradició, en aquest cas europea: recuperar-lo, mantenir-ne l’essència, aproximar-lo a la nostra cultura si és possible (en aquell cas l’aproximació fou a través del carlisme i el joc dialectal) i fer-ne una excel·lent direcció d’actors i una escenografia impactant. Èxit garantit, ja que el públic va sortir enriquit i, a més, feliç, tot descobrint com de fascinants són les arts escèniques, posats a omplir de contingut les buides paraules de Fondevila a l’article. Doncs això mateix, amb més facilitat encara que amb Goldoni per una qüestió de proximitat, és el que cal fer amb els nostres clàssics i que, com dic, ja s’ha fet i es pot (caldria!) seguir fent! Però sempre resulta més fàcil tirar de tòpic teatral esquerranós postfranquista i lluir d’esperit universal (profundament provincià, en el fons!) més que no pas reflexionar amb una certa intel·ligència sobre tot plegat.

Per cert, ja que Fondevila admira tant els transfers de teatre públic a privat de la Gran Bretanya, que recordi també la potència del teatre regional britànic en què una obra estrenada en un petit teatre ben allunyat de Londres pot arribar perfectament al National Theatre. Està passant ara mateix amb Iphigenia in Splott, obra escrita pel gal·lès Gary Owen a partir del mite d’Ifigènia que situa en un dels barris més humils de Cardiff, estrenada en el diminut Sherman Cymru de la capital de Gal·les i programada aquesta mateixa temporada al National Theatre arran de l’èxit i la qualitat de l’obra. El múscul teatral d’un país no es mesura llençant merda sobre la tradició pròpia i admirant els musicals que sobre Shakespeare un teatre públic català pugui programar o no, cal alguna cosa més que, ves per on, parteix també de la fortalesa i assumpció d’aquesta tradició pròpia (que en els cas britànic va de Shakespeare a Owen). Però esclar, ja se sap que les mires dels intel·lectuals universalistes tenen uns límits clarament marcats per les diòptries del seu autoodi.

De Sagarres i “Sagarretes”

Enguany se celebren els 50 anys de la mort de l’escriptor i dramaturg Josep Maria de Sagarra i la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha presentat un programa d’actes per homenatjar i recordar la figura d’aquest important escriptor català.
Aquesta presentació ha comptat amb la inevitable –i inefable!– presència i participació del fill de l’escriptor, el crític Joan de Sagarra. En l’esmentat acte, Joan de Sagarra va denunciar que el TNC no hagués programat cap obra del seu pare aquesta temporada i que “això és un fet imperdonable”. Ha aprofitat també per reclamar que s’elaborés un programa d’actes d’homenatge de catalans il·lustres per evitar aquesta mena d’oblits en el futur. Finalment va acabar afirmant que l’actual director del TNC, Sergi Belbel, ho estava fent “molt malament” al capdavant de la institució de la Plaça de les Glòries.
Joan Ollé, que dirigirà l’homenatge a l’escriptor que tindrà lloc al Palau de la Música Catalana a finals d’aquest mes, també sembla que ha mostrat la seva estranyesa davant del fet que el TNC programés dos espectacles de Joan Maragall en el seu centenari (ell en va dirigir un) i cap a Josep Maria de Sagarra.
Joan de Sagarra (o “Sagarreta” com se’l coneix càusticament entre la “família” teatral) és un home que ha viscut tota la vida a l’ombra del seu pare: per coneixements adquirits (alta cultura i cosmopolitisme), coneixences intel·lectuals i possibilitats (tant culturals com econòmiques), Joan de Sagarra tenia al seu abast la possibilitat d’esdevenir una figura clau dins del teatre català, però malauradament el seu talent sempre resultà infinitament inferior al del seu pare. L’il·lustre plançó del dramaturg català, doncs, ha dedicat bona part de la seva vida a la crítica teatral i, mercès a la seva infinita supèrbia i arrogància, ha arribat a creure’s una mena de llegenda periodística teatral, una mena de Michael Billington català (en realitat, però, no arriba als nivells d’Haro Tecglen i Marcos Ordóñez, per exemple). Personatge rabiós i ressentit –característiques pròpies de qui es creu important, però que es coneix les mancances i limitacions– la seva principal característica sempre ha estat la de repartir estopa contra tot i tothom per, més tard o més d’hora, acabar situant-se ell mateix entre l’elit de la crítica teatral europea (així es va definir ell mateix un dia, en un d’aquells articles onanístics que publicava a El País i que duien el petul·lant nom de La horma de mi sombrero). El mateix que un dia –emboirat per un excés alcohòlic, hàbit força arrelat en l’insigne crític– va demanar públicament que es representés Ignasi Iglesias al TNC perquè, segons ell, no podia ser que el primer premi de teatre que es va crear al país i que duia el nom del dramaturg de Sant Andreu fos oblidat pel TNC (el pitjor de tot és que li van fer cas!) El mateix que odia profundament Salvador Oliva per haver-se atrevit a traduir tota l’obra dramàtica de Shakespeare al català i, així, prendre-li els royalties que tenia en exclusiva per les traduccions del seu pare. El mateix que va fer un pròleg infumable a la traducció que Modest Prats va fer de la Fedra de Racine, on només parla d’ell, d’ell i només d’ell. El mateix (ell i bona part de la professió) que maldeia dia sí, dia també, la “innecessària” creació del TNC. Etcètera.
Doncs bé, aquest personatge ara s’indigna per la programació del TNC i diu que Belbel “ho fa malament”. La pregunta és, més enllà del presumpte oblit de programar Josep Maria de Sagarra, què és el que Belbel no fa bé segons Joan de Sagarra? Doncs no ho sabem ni ho sabrem. Una crítica argumentada i contraprogramàtica? I ara! Això seria constructiu, dialèctic, objecte de debat, i des de quan Joan de Sagarra ha pretès mai res semblant? Aquest home porta tota la seva vida “destruint”; no ha “creat” mai res. Bé, sí, la seva “gran” aportació a la cultura catalana (la “cultureta”, que en diu ell) va ser la creació del terme “gauche divine” per definir els (pseudo)intel·lectuals del Bocaccio de finals dels 60. The Rest is Silence, que diria Shakespeare.
Parlant de misèries, en la seva diatriba, Sagarra anava acompanyat de Joan Ollé, el mateix que en un memorable article a tota plana a El País d’ara fa uns 12 anys posava de volta i mitja el TNC i la política d’aquest teatre per programar “clàssics catalans”, combinació de termes –“clàssic” i “català”– que Ollé qualificava ”enginyosament” a l’article com a oxímoron. Ara Ollé, a més d’haver dirigit més d’un d’aquests “oxímorons” al mateix TNC (Rodoreda, Maragall), reclama Sagarra al teatre de les Glòries. Bravo, maestro! Esclar que la “rabieta” d’Ollé es va produir després que se’l rebutgés com a membre del consell assessor del TNC. Un cop va aconseguir aquest mateix càrrec en l’altre teatre públic de la ciutat, el Teatre Lliure, l’insigne director va callar i sembla ser que ja no hi va haver cap més problema pel que fa a les programacions dels teatres públics.
I encara hi ha qui s’atreveix a qüestionar l’actualitat del teatre de Molière!

Tartuf                          Joan de Sagarra