La revolució no sera tuitejada: una bona oportunitat perduda

Aplegar els creadors de les magnífiques La pell en flames i Marburg (Guillem Clua), de la mametiana Els jugadors (Pau Miró) i el factòtum de l’admirable sala Flyhard (Jordi Casanovas) per elaborar una obra que duu el suggeridor títol La revolució no serà tuitejada –a més del debut de la jove i talentosa Kompanyia estable del Teatre Lliure– eren elements més que suficients per situar les expectatives de l’espectacle d’ahir al vespre a l’alçada de la prestigiosa sala on precisament es representava l’obra, el Lliure de Gràcia.

Aquestes expectatives em duien molt més enllà del suposat pretext del títol –la cançó dels setanta, The Revolution Will not be Televised– per pouar en l’estimulant i lúcid article de Malcolm Gladwell, Small Change (The New Yorker, 2010), que duia precisament el subtítol Why the revolution will not be tweeted. L’article de Gladwell mostra la diferència entre les presumptes revoltes de Twitter i les revolucions que objectivament havien transformat el món, tot contradient les tesis dels gurús que promulguen les virtuts revolucionàries dels Social Media. L’exposició de Gladwell és clara: sacrifici, lideratge i una necessària jerarquia en les accions transgressores són elements imprescindibles per dur a terme una revolta de debò, és a dir, just el contrari del que les eines socials 2.0 ofereixen realment: Social networks are effective at increasing participation […] but Facebook [o Twitter] activism succeeds not by motivating people to make a real sacrifice but by motivating them to do the things that people do when they are not motivated enough to make a real sacrifice, diu Gladwell en el seu article.

La idea de poder veure dramatitzades tot aquest garbuix d’idees de la mà de part del bo i millor de la dramatúrgia contemporània catalana –Casanovas, Clua, Miró– resultava altament excitant. I l’inici de l’obra no decep en absolut: una botiga Apple amb dos ordinadors que transmeten un TN on s’anuncia una revolta social generalitzada; tot seguit una interessant escena, amb aparent dislocació temporal (amb totes les possibilitats discursives i escèniques que aquesta situació podia generar), entre un comercial d’Apple i un militant/soldat soviètic, és a dir, el fort i divertit contrast entre el venedor dels presumptes avantatges socials que ofereix Twitter i el discurs revolucionari comunista. La cosa rutllava. L’escena següent té lloc entre un nou treballador de la botiga Apple –una persona no especialment motivada pel seu nou entorn laboral– i el contrast que mostra la seva actitud displicent respecte l’alienat Apple Team que l’assetja cruelment, tot afegint una tensió dramàtica creixent que conté interessants espurnes simbòliques, com el joc de la pistola, un “objecte amb història”, brillant concepte abocat enmig de la intangibilitat total de la freda botiga de productes d’Steve Jobs. A partir d’aquí, però, l’espectacle declina; les històries posteriors són pràcticament inconnexes respecte les precedents, rítmicament desiguals, temàticament febles i amb una conseqüent incapacitat de continuar o complementar tot allò que s’havia insinuat de bon inici. Fins i tot l’escena final, que enllaça amb la inicial, resulta forçada i no resol cap possible connexió quant a les situacions anteriorment presentades. En resum, ni les històries mostrades resulten prou sòlides per viure al marge una de l’altra, ni posseeixen un lligam dramàtic prou fort com per presentar una obra globalment potent i amb un missatge o discurs unitari clar i punyent.

Una autèntica llàstima, ja que la combinació –tema escollit i talent creatiu dels dramaturgs– era propícia com per haver creat una obra memorable, a l’alçada de les expectatives que m’havia generat, però dissortadament tot just es queda en un seguit d’escenes irregulars (amb algun moment brillant, cert), l’únic nexe d’unió de les quals és simplement la botiga Apple.

Dit això, però, el meu interès per seguir la trajectòria d’aquests tres bons dramaturgs roman del tot intacte, només faltaria! Això sí, en endavant, i si és possible, per separat com fins ara, sisplau. Gràcies.

27.09_la_revolucio

Anuncis

Litus, de Marta Buchaca: la normalitat desitjada!

Potser és perquè sóc malfiat de mena, però quan d’un espectacle només en sento i en llegeixo elogis, el meu ull crític esdevé més escrutador que mai. Suposo que és perquè no m’agrada allò del bou i la bèstia grossa, perquè se’m dispara la inevitable dosi de misantropia… o què sé jo! Sigui com sigui, la qüestió és que sempre vaig molt alerta amb tota obra-no-criticada-per-ningú que aparegui per la cartellera. I aquest ha estat el cas de Litus, una obra en què públic i crítica han coincidit a l’hora de lloar-ne les virtuts sense pràcticament entrellucar-hi cap rastre de defecte. Un cop vist l’espectacle, però, reconec la meva rendició a l’opinió popular. L’obra m’ha semblat senzillament esplèndida per aquella clàssica combinació de virtuts tan difícils d’assolir en espectacles de teatre textual: bona dramatúrgia, direcció intel·ligent i interpretacions rodones.

Una de les claus –però no l’única– de l’èxit de Litus és la immensa habilitat de la dramaturga-directora en saber introduir en un drama naturalista de gran tensió i crescendo dramàtics, falques, frases, reaccions dels personatges, del tot hilarants que relaxen aquesta mateixa tensió en molts moments sense que això distorsioni o afecti la força dramàtica generada. I és que els personatges de carn i osssos que apareixen en escena supuren versemblança a dojo; s’expressen en un llenguatge tan aparentment espontani (quin gran treball de direcció, per cert, a l’hora de construir en escena aquesta “aparença” d’espontaneïtat!) que, talment com a la mateixa vida, el pas de l’instant tràgic al còmic esdevé tan fi com l’estabilitat emocional de totes aquestes hipnòtiques criatures que s’apleguen un vespre en un apartament, tot cercant una necessària catarsi personal a l’entorn de la figura de Litus, l’amic comú recentment desaparegut.

I és que, precisament, i seguint una estela molt propera a la pel·licula Peter’s Friends, un grup d’amics es reuneix per parlar, aclarir dubtes i relacions; exposar malentesos, compartir visceralment emocions closes durant massa temps (i aquí em retorna un altre referent cinematogràfic: Secrets and Lies), al voltant d’un amic comú que ha mort, però que no ha mort pas de qualsevol manera: s’ha suïcidat. Val a dir que l’expectativa que genera sempre un personatge in absentia i el conseqüent joc dramàtic que atorga als personatges in praesentia sempre és d’allò més notable: només cal recordar, per exemple, tot el que va arribar a bastir Beckett al voltant de l’absent Godot o el mateix desenvolupament de tota una obra com An Inspector Calls, de J.B. Priestley. Tanmateix cal una gran habilitat dramatúrgica per mantenir la tensió de principi a fi (el motiu del suïcidi, la història de les cartes individuals que Litus ha escrit per a tothom abans del suïcidi…), per, al final, acabar assolint uns determinats objectius dramàtics. Uns objectius que  no deixen de ser una reflexió sobre el mateix acte del suïcidi circumscrita a l’entorn d’una determinada generació (la generació dels anys setanta-vuitanta) amb clares pulsions nihilistes-peterpanesques que poden aconduir certes ànimes cap a un atzucac existencial de conseqüències tràgiques, com en el cas del malaurat Litus. Si algú dubta d’això que acabo d’exposar, només cal que observi el “manifest generacional” en forma de referents comuns (jo mateix m’hi identifico del tot!) que els protagonistes feliçment recorden/enumeren al final de l’obra, un cop superada la fase catàrtica dels seus propis conflictes i les seves pròpies pors: els quinze anys i les borratxeres dels divendres, la musiqueta, la “leche” de pantera, els jocs del “duro” i del “si fuera”; el quedar amb els amics a Canaletes per “anar de marxa” (jo aquí potser m’hauria inclinat més pel “Zúric”!), les trucades de cabina de telèfon (època premòbil), etc.

Curiosament aquest darrer punt –l’enumeració sobtada de tot aquest seguit de referents– seria l’únic “però” que he trobat a l’obra: tots aquests referents són tan localitzables en l’espai i en el temps que trenquen per uns instants la immensa i humana universalitat de Litus. Per entendre’ns, quan aquesta obra s’estreni a Edinburg o a Londres (que per mèrits i qualitats mereix ser exportada d’immediat!) m’imagino que caldrà retocar aquest final per situar-lo en una dimensió més universal, per molt que els referents esmentats, com dic, em toquin la meva fibra personal!

Amb tot, no cal dir-ho, aquest és un “però” ben insignificant que de cap manera enterboleix un producte que dignifica i projecta –i de quina manera!– aquesta nova dramatúrgia (o no tan nova, com sempre insisteix a dir Guillem Clua) cap a horitzons il·limitats.

La meva més sincera enhorabona, doncs, a tot l’equip de Litus per haver-nos fet sentir a la FlyHard o al Lliure com si fóssim a l’Almeida o a l’Abbey Theatre sense moure’ns de Barcelona. Els catalans sembla que per fi podem començar a gaudir d’una certa “normalitat” teatral –malgrat la nostra minsa tradició– mercès a productes com aquest. Gràcies, Marta (& cia) per fer-ho possible!