Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘GRAE’

El dramaturg i director teatral Jordi Casanovas va afegir un comentari al meu article publicat a Núvol el 6 de juny en què deia el següent:

Seria fantàstic que grups de treball de filòlegs catalans organitzessin jornades de debat i crítica sobre la nova dramatúrgia catalana com ja fan i han fet, malauradament, només algunes universitats de la resta de l’Estat. Recordo haver assistit fa uns anys a la UAB a unes jornades sobre el repertori català, però no em consta que s’hagin organitzat jornades sobre la dramatúrgia actual. I, certament, em preocupa que s’hi interessi abans la UNED de Madrid que les universitats catalanes. Em preocupa i em sap greu. Els dramaturgs catalans estaríem encantats de participar en un debat ric sobre la nostra feina i que, evidentment, no només es fonamentés en les obres publicades, com ha passat en alguns treballs dels últims temps. Hi ha poques editorials i les que publiquen teatre tenen unes preferències molt concretes i lluny de ser prou eclèctiques com per mostrar tot el ventall actual de creació dramatúrgica catalana. Per tant, fer un anàlisi d’aquesta generació de dramaturgs amb només el que es publica és, com a mínim, temerari. Així, també espero amb ganes que es posin aviat a disposició de tothom aquests estudis que es mencionen.

Crec que en aquest text s’exposen tota una sèrie de consideracions que mereixen ser comentades i/o matisades:

1) Els investigadors d’aquesta mena de grups no són només “filòlegs catalans” [sic], sinó que la seva formació humanística és diversa; la seva procedència, a més, també és ben variada: Catalunya, però també Països Catalans, Gran Bretanya, França, Estats Units…

2) Quan es parla de grups de recerca universitaris, l’abast dels camps d’investigació són prou amplis i eclèctics com per tractar aspectes ben diversos de la creació escènica d’un determinat territori o país i les seves possibles interaccions amb altres cultures teatrals coetànies. La nova dramatúrgia, doncs, és una part més d’allò que pot ser objecte d’investigació i debat per part d’aquests grups.

3) Afirmar que només s’analitza allò que es publica és del tot inexacte, ja que són ben habituals les incursions acadèmiques en els àmbits “d’allò no publicat” i al marge de l’anomenada literatura dramàtica. Per posar només un exemple ben recent, a les darreres jornades de debat sobre el repertori teatral català celebrades a l’Institut del Teatre el mes de novembre i coordinades per Jordi Lladó i un servidor, Ricard Gàzquez va tractar molt àmpliament moviments, tendències, espectacles que s’estan produint al nostre país quant a nova creació escènica i, no cal dir-ho, que se situen completament al marge del teatre publicat.

4) Desconec el tractament que la UNED o altres universitats espanyoles atorguen als “nous autors catalans”, però que d’alguna possible jornada de debat es pugui concloure que hi ha més interès per la dramatúrgia catalana “a fora que a casa” és prendre de manera del tot gratuïta l’anècdota i fer-ne categoria. En aquest sentit em permeto recomanar a Casanovas que ressegueixi, per exemple, la història, les activitats i les línies de recerca endegades fins ara pel GRAE perquè comprovi que la investigació teatral a Catalunya és real, ambiciosa i amb un clar esperit de situar aquest àmbit al mateix nivell que el dels països amb una tradició teatral molt més forta que la nostra. I seguint aquesta línia, també és bo saber que alguns d’aquests investigadors formem part de l’equip del PRAEC, monumental iniciativa endegada per l’Institut del Teatre dins dels actes del centenari de la institució i que té com a objectiu la creació de l’Enciclopèdia virtual de les arts de l’espectacle i l’edició posterior de la Història de les arts de l’espectacle català, dos enormes projectes amb què es pretén compilar tota la pràctica escènica del país –passat i present– en totes les seves possibles manifestacions.

Tots aquests processos s’han endegat a partir del segle XXI amb força, il·lusió i sense gaires recursos (i cada cop menys atesa la situació del país en general i la dels estudis universitaris en particular), però amb molta voluntat per part de tots els acadèmics i investigadors que hi participem per tal d’atansar-nos cada cop més envers una normalitat –la recerca acadèmica– també del tot necessària en el camp de les arts escèniques.

Read Full Post »

FREDERIC: You said you were going to find a scholar who’d speak directly into the camera and explain what really happened with Richard and Anne. And I am telling you that is absolutely ridiculous. You know more about Richard III than any fucking scholar at Columbia or Harvard. You are making this documentary to show that actors truly are the possessors of a tradition, the proud inheritors of the understanding of Shakespeare. Then you turn around and say, “I’m gonna get a scholar to explain it.” This is ridiculous!

AL: No, but the point is this, Frederic. A person has an opinion. It’s only an opinion. It’s never a question of right or wrong. There’s no right or wrong. It’s an opinion. And a scholar has a right to an opinion as any of us.

FREDERIC: But why does he get to speak directly to the camera??

(Diàleg entre Frederic Kimball i Al Pacino a Looking for Richard).

És bo que comenci a haver-hi reflexions sobre el que està succeint en el món de la dramatúrgia catalana contemporània, ja que el nombre i l’èxit de les obres exhibides darrerament creen una situació força nova pel que fa a la recepció teatral en el nostre país. Les obres d’autors catalans es representen en sales alternatives, en teatres públics i fins i tot en algunes sales privades que (re)programen les obres d’aquests autors a causa de la bona acollida prèvia en altres espais. Resulta inevitable, doncs, congratular-se d’aquesta eclosió i mirar cap al futur amb un cert optimisme. Tanmateix és important que els frondosos arbres no ens ocultin la visió del bosc i que provem de matisar les aparences tant com puguem per tal de poder saber exactament on som i, sobretot, cap a on volem anar.

Andreu Gomila fa pocs dies resumia aquesta bonança de la dramatúrgia catalana tot enumerant els fets positius acumulats al llarg d’aquesta darrera temporada per part dels autors catalans a les sales del país. Un èxit que, en bona part, el periodista atribueix encertadament al bagatge de projectes com el T6 o la feina de l’Obrador de la sala Beckett. És cert que a més de la funció formadora i de plataforma de llançament de nous valors, tant el T6 com la sala Beckett han anat llegant també un pòsit en forma d’un públic que ha crescut de bracet d’aquesta nova dramatúrgia i que ha contribuït a dibuixar aquest incipient panorama de normalitat. I tot plegat en plena crisi, enmig de doloroses retallades, de l’IVA del 21%, dels descomptes a dojo, etcètera. Per tant, en un context precari, s’està consolidant un sector delicat com és el de la creació dramatúrgica pròpia (amb projecció internacional inclosa i tot!) i això té un mèrit fora de qualsevol dubte.

L’article de Gomila, però, ignora dos punts importants: un de ja assolit, com és la importància de la bona formació de base que ofereix ja de fa anys l’Institut del Teatre en l’especialitat de dramatúrgia i direcció escènica (no oblidem que pràcticament tota la “generació T6” s’ha format a les aules de l’IT!), i sobretot un punt imprescindible si volem parlar de normalitat amb lletra majúscula i que, ara com ara, encara es troba a les beceroles: la importància i el relleu dels estudis universitaris i la recerca acadèmica teatral, i la conseqüent dialèctica intrínseca entre aquest sector i el món de la praxi escènica. Fa poc temps va aparèixer una petita mostra del que hauria de ser això: Francesc Foguet, membre i coordinador del GRAE (Grup de Recerca en Arts Escèniques de la UAB), acadèmic, crític literari, professor i investigador teatral, va publicar un article a El País en què desgranava la vàlua de bona part dels nous (i no tan nous) dramaturgs, els quals –llevat d’alguna excepció– no van sortir gaire ben parats a l’article. Foguet els retreia en general una certa manca de compromís i l’aferrament a un teatre generacional de poca volada, sense gaires referents universals. No negava la bona traça dels autors, però sí que qüestionava el contingut de moltes de les seves obres: bon embolcall, però manca de gruix intel·lectual. No cal dir que aquesta diatriba va generar una immediata i contundent resposta per part del dramaturg Guillem Clua, el qual va rebre el suport de diversos companys de professió i de certs espectadors que van reaccionar amb indignació a la tesi de l’article.

No vull entrar a valorar aquesta disputa –tothom hi pot dir la seva i tot és discutible–, però sí que vull remarcar la necessitat d’un article com aquest i d’altres de semblants: cal projectar socialment una anàlisi profunda, crítica, de la nostra exitosa dramatúrgia des d’un sector –els estudis teatrals universitaris– que fins fa poc més d’una dècada era pràcticament inexistent al nostre país des d’un punt de vista corporatiu. Un sector que a començaments de segle XXI ha sortit finalment de l’ostracisme i de les iniciatives individuals de grans noms que han mantingut un nivell d’anàlisi i de debat en èpoques de sequera (Xavier Fàbregas, Ricard Salvat, Enric Gallén…), però que han patit un cert isolament quant a la projecció social dels seus valuosíssims estudis i aportacions. Iniciatives com el doctorat i el màster en arts escèniques de la UAB, l’esmentat GRAE, les publicacions acadèmiques de les diverses jornades de debat celebrades anualment arreu del territori, els congressos especialitzats… Tot plegat ha començat a generar un cert gruix bibliogràfic i una mirada analítica i eclèctica que facilita una reflexió distanciada del teatre que es fa a Catalunya; una mirada que neix a partir del treball d’especialistes que cobreixen àmbits ben diversos de les arts escèniques amb assajos, articles, conferències, exposicions i treballs de recerca. La veu d’aquests experts i la seva incidència social i cultural, tal com ja succeeix en indrets amb tradicions teatrals molt més consolidades que la nostra, resulta del tot imprescindible si es vol obrir públicament un diàleg franc sobre la nostra dramatúrgia, assertiu però crític alhora i que pugui incloure/integrar en aquest debat altres àmbits d’interès en el sector com la crítica, per exemple. Un debat fluït d’aquestes característiques, al meu entendre, significaria trobar la baula d’una normalitat encara no del tot assolida.

Foguet va obrir la capsa dels trons amb el seu article, però l’anàlisi i la discussió acadèmiques a l’entorn d’aquesta nova dramatúrgia, ¿tindrà continuïtat? ¿S’obriran més discussions d’aquesta mena? Crec que si volem aspirar a ser “normals”, no ens podem permetre el luxe de girar l’esquena a la necessària tensió dialèctica entre el món universitari i el món de l’escena.

[*Aquest article es va publicar a la revista digital Núvol]

Read Full Post »

El proper dia 9 de novembre tindrà lloc a la seu de l’Institut del Teatre de Barcelona, la IV Jornada de debat sobre el repertori teatral català organitzada pel GRAE (Grup de Recerca en Arts Escèniques) de la UAB, grup del qual formo part.

Enguany la Jornada versarà sobre la relació –històrica, contemporània i multidisciplinar- de la dona amb el món del teatre. La organització i coordinació de la Jornada –acadèmica, però també oberta al públic general– ha anat a càrrec de Jordi Lladó i d’un servidor.

Com podeu observar en el programa de la Jornada , començarem amb una ponència a càrrec de Maria Josep Ragué, tot seguit hi haurà diverses comunicacions que destriaran el rol de la dona en els diversos àmbits que abasta el món del teatre (dramatúrgia, direcció, producció…) a càrrec de persones tan prestigioses dins del món universitari i del món teatral com Teresa Julio, Francesca Bartrina, Eva Espasa, Ricard Gàzquez, Mercè Ballespí i Margarida Troguet.

A la tarda hi haurà una interessant taula rodona amb dones de teatre que debatran els diversos aspectes de la mirada femenina sobre el món del teatre. Aquesta taula la compondran dramaturgues, actrius, directores i gestores: Marta Buchaca, Cristina Clemente, Carme Portacelli, Lurdes Barba, Imma Colomer, Gemma Julià i Glòria Rognoni.

Finalment es clourà la Jornada amb la intervenció final de Mercè Espelleta, presidenta del projecte VACA.

Us hi esperem!

Read Full Post »