Torna el bel canto al Liceu

[* Aquest article es va publicar el juliol de 2018 a la Revista Teatre Barcelona]

Tal com Gioachino Rossini i Vincenzo Bellini havien fet abans, Gaetano Donizetti va ser convidat a compondre per a l’Òpera de París arran dels èxits obtinguts a Itàlia amb L’elisir d’amore i Lucia di Lammermoor. De les quatre òperes que Donizetti va versionar o compondre en francès, destaca amb llum pròpia La favorite (1840), que pocs anys després el mateix compositor traduiria a l’italià amb variacions i arranjaments diversos. Tot i que la versió italiana d’aquesta òpera és la que més s’ha popularitzat, la versió original en francès –que és la que podrem gaudir al Liceu– és la més perfecta quant a equilibri musical i dramàtic. Cal recordar que la producció operística de Donizetti se circumscriu a l’anomenat bel canto, és a dir, aquell estil musical en què l’argument se sotmet per complet a la bellesa del cant per damunt de qualsevol aspecte dramàtic. No és estrany, doncs, que les incoherències argumentals o situacions de versemblança dubtosa siguin freqüents en aquests melodrames romàntics. Els compositors belcantistes, a més, van acabar amb el recitativo secco (recitatiu acompanyat de clavicordi) per acabar atorgant orquestració al conjunt global de l’òpera. A partir de Rossini, Bellini i Donizetti, doncs, les òperes guanyen en melodia i bellesa musical.

Argumentalment, i com a bona òpera romàntica belcantista, La favorite situa l’acció en un indret llunyà en l’espai i en el temps (sud d’Espanya, segle XIV), i ens mostra un triangle amorós format pel rei Alphonse XI de Castella, que estava casat, però que tenia una amant més jove, Léonor (la favorita). Léonor s’enamorarà d’un exmonjo, Fernand, ara soldat al servei del rei Alphonse i admirat pel mateix rei a causa de la seva valentia lluitant contra els sarraïns. Els conflictes entre l’església i l’estat, el deure i la passió, així com la tensió entre l’amor espiritual etern i la passió carnal temporal configuraran la xarxa dramàtica que permetrà Donizetti projectar una música de bella factura amb tot un seguit de moments musicals memorables: de la preciosa ària per a baríton «Léonor, viens, j’abandonne», a la de «Léonor, Oh, mon Fernand» (cal remarcar que en aquesta òpera el rol femení principal recau inusualment en una mezzo-soprano i no en una soprano), passant per les cèlebres àries de tenor «Oui, ta voix m’inspire» i sobretot l’antològica «Ange si pur» del darrer acte, entre molts altres moments per recordar.

La producció d’aquesta òpera que Ariel García Valdés ja havia presentat al Liceu el 2002 (llavors cantada per Josep Bros, Dolora Zajick i Manuel Lanza) ens arriba ara de nou sota la direcció musical de Patrick Summers, el qual ja va dirigir al Liceu una memorable Cenerentola de Rossini la temporada 2007-2008 (amb Juan Diego Flórez i Joyce Didonato). Vocalment, el principal atractiu del muntatge d’ara és poder veure i sentir Michael Spyres en el rol de Fernand, un baritenor espectacular amb un registre de gran extensió i exquisidesa vocàlica, al costat de la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine, una mezzo de veu contraltada i elegant que interpretarà el paper de Léonor. Completen el trio protagonista el bon baríton austríac Markus Werba en el rol del rei Alphonse XI. Sens dubte una proposta fresca i estimulant per tancar la temporada liceista.

 

Anuncis

L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti

L’elisir d’amore és una òpera que costa que no agradi, ja que posseeix tots els ingredients necessaris per a l’entreteniment i el gaudi de la lírica en la seva expressió més amable: comèdia desenfadada (giocosa) amb personatges entranyables que beuen encara de la Commedia dell’arte (es fa difícil no veure imatges del Pierrot i de Colombina en els personatges de Nemorino i Adina respectivament), una trama senzilla i entrentinguda amb moments musicals ben variats, difícils en molts casos, com els de la soprano (pur bel canto), però del tot deliciosos. Tanmateix una òpera “fàcil” per al públic podria significar que amb ben poc ja n’hi hauria poc per complir el paper de la simple correcció, però no és el cas d’aquest muntatge: una escenografia naturalista equilibrada, sense artificis innecessaris, que ofereix un marc ideal perquè els intèrprets s’hi trobin com peix a l’aigua i la història de l’aventura amorosa de Nemorino i Adina flueixi amb la màxima naturalitat i versemblança. Ara bé, si no vaig errat, aquest muntatge escenogràfic és exactament el mateix que el Liceu va oferir l’any 2005, aquell cop amb la gran Angela Gheorghiu com a intèrpret estel·lar.

Dels intèrprets de la versió actual em va sorprendre la força vocal –sense gaires matisos, això sí– d’Aleksandra Kurzak en el paper d’Adina. D’altra banda, va resultar admirable –tot un descobriment per a mi!– la força d’Ambrogio Maestria interpretant el murri i divertit Dulcamara. Impacte escènic per presència, expressivitat i atronadora veu que remata amb un bis final que trenca la quarta paret i arrossega un públic entregat amb la repetició de l’alegre i meravellosa Ei correggi ogni diffetto, una de les millors àries per a baríton. Realment impagable!

Confesso que no va respondre del tot a les meves expectatives personals Rolando Villazón (massa elevades segurament): un autèntic showman –un animal escènic, com molt bé el qualificava Jaume Radigales– que a voltes es deixa endur pel seu entusiasme i vitalisme tot pecant d’un histrionisme que sovint voreja el clown. Nemorino és innocent, desenfadat i graciós, però tampoc no és Mr. Bean i aquesta subtil frontera entre el còmic i la caricatura grotesca Villazón la traspassa perillosament. Tampoc no vaig trobar que fes una exhibició vocal destacable al llarg de tota l’òpera –potser més preocupat per la faceta interpretativa que la vocal?–, tot i que si això fos un pecat essent un dels dos o tres millors tenors del món com és, es va redimir plenament regalant-nos la cèlebre Una furtiva lagrima del tot antològica, com jo no l’havia sentit/vist interpretar mai abans. Els més de dos o tres minuts d’ovació per a mi encara van quedar curts.

Com dic, doncs, una òpera entretinguda, excel·lentment muntada -per bé que escenogràficament “repetida”- i ben interpretada. Què més es pot demanar per gaudir plenament d’una de les joies més belles i entretingudes del bel canto?

 lelisir-damore-t.04-05-amb-Rolando-Villazon®-A-Bofill