Santi Fondevila i el teatre públic: unes reflexions gens amables

Santi Fondevila escriu un article al diari Ara titulat Amables reflexions per al conseller de cultura, en què arran d’unes manifestacions del conseller sobre la idoneïtat de programar un musical com Molt soroll per no res al TNC, el crític teatral exposa la suposada funció d’un teatre públic pel que fa a la programació d’obres dites populars.

Si un llegeix acuradament l’article de Fondevila, però, observarà que en el fons l’article és un avís. Un avís perquè el TNC no es desviï en excés de la seva funció, que no és altra, segons el periodista, que la de combinar bàsicament teatre clàssic universal en mans dels nostres directors i èxits comercials. Deixant de banda que l’article supura de dalt a baix una inaudita demagògia amb afirmacions com [el teatre públic] ha de convocar l’espectador a cerimònies de les quals surti enriquit i, a més, feliç, tot descobrint com de fascinants són les arts escèniques (brindis al sol!), allò que realment altera Fondevila, però, és la programació per part del TNC de clàssics catalans, un tema clàssic –perdó per la redundància– per part d’un sector teatral del nostre país i la seva intel·lectualitat afí. Expressions a l’article com [la cursiva és meva] “l’enèsima versió d’un Guimerà”, “un teatre públic no es pot limitar a exhumar obres de la tradició amb l’únic aval de la seva catalanitat” o “el teatre públic com un reducte de cultura allunyat del gran públic” rescaten aquella fantàstica tradició de menyspreu cap a qualsevol intent de portar a escena allò que anomenem de manera genèrica “clàssics catalans”, terme que Joan Ollé en el seu moment ja va qualificar enginyosament d’oxímoron, per bé que molts anys després fes costat a Joan de Sagarra en la seva diatriba contra Sergi Belbel perquè l’aleshores director del TNC no programava el seu pare. Misèries de la professió.

És del tot inútil que al llarg dels anys que portem de democràcia, bons directors hagin demostrat com de factible i fins i tot exitós pot resultar recuperar autors de la tradició teatral catalana: des del mateix Fabià Puigserver amb la cèlebre Terra Baixa de l’any 90 –que en part pretenia rectificar la trajectòria d’un Lliure quasi sempre al·lèrgic als textos clàssics catalans–, passant per la meravellosa temporada de Sergi Belbel al capdavant del Centre Dramàtic de la Generalitat programant bones versions d’Àngel Guimerà, Carles Soldevila, Emili Vilanova, Víctor Català o fins i tot Francesc Fontanella!, o sense anar gaire lluny l’èxit recent, entre d’altres, d’un Liceistas i cruzados de Serafí Pitarra, ja al TNC dirigit per Xavier Albertí. Però tot això tant se val: quan aquesta patum sent el nom de “clàssic català”, de seguida rescaten mots clau com exhumació, museístic, catalanisme/nacionalisme teatral… Curiosament aquests mateixos guardians de les essències universals de ben segur que deurien xalar d’allò més davant d’un espectacle com Els feréstecs de Carlo Goldoni, muntatge que va tenir èxit gràcies a la direcció de Lluís Pasqual, ja que el text és irrellevant, simple i del tot allunyat de nosaltres en l’espai i en el temps. Ara bé, el director va saber fer allò que cal fer amb els textos que configuren la nostra tradició, en aquest cas europea: recuperar-lo, mantenir-ne l’essència, aproximar-lo a la nostra cultura si és possible (en aquell cas l’aproximació fou a través del carlisme i el joc dialectal) i fer-ne una excel·lent direcció d’actors i una escenografia impactant. Èxit garantit, ja que el públic va sortir enriquit i, a més, feliç, tot descobrint com de fascinants són les arts escèniques, posats a omplir de contingut les buides paraules de Fondevila a l’article. Doncs això mateix, amb més facilitat encara que amb Goldoni per una qüestió de proximitat, és el que cal fer amb els nostres clàssics i que, com dic, ja s’ha fet i es pot (caldria!) seguir fent! Però sempre resulta més fàcil tirar de tòpic teatral esquerranós postfranquista i lluir d’esperit universal (profundament provincià, en el fons!) més que no pas reflexionar amb una certa intel·ligència sobre tot plegat.

Per cert, ja que Fondevila admira tant els transfers de teatre públic a privat de la Gran Bretanya, que recordi també la potència del teatre regional britànic en què una obra estrenada en un petit teatre ben allunyat de Londres pot arribar perfectament al National Theatre. Està passant ara mateix amb Iphigenia in Splott, obra escrita pel gal·lès Gary Owen a partir del mite d’Ifigènia que situa en un dels barris més humils de Cardiff, estrenada en el diminut Sherman Cymru de la capital de Gal·les i programada aquesta mateixa temporada al National Theatre arran de l’èxit i la qualitat de l’obra. El múscul teatral d’un país no es mesura llençant merda sobre la tradició pròpia i admirant els musicals que sobre Shakespeare un teatre públic català pugui programar o no, cal alguna cosa més que, ves per on, parteix també de la fortalesa i assumpció d’aquesta tradició pròpia (que en els cas britànic va de Shakespeare a Owen). Però esclar, ja se sap que les mires dels intel·lectuals universalistes tenen uns límits clarament marcats per les diòptries del seu autoodi.

El mite Boadella

Vagi per endavant abans que res el meu reconeixement sincer per un dels homes de teatre més importants que ha donat l’escena catalana al llarg del darrer mig segle. Albert Boadella, a partir de la dècada dels seixanta del segle passat aporta al teatre independent tot un seguit d’innovacions formals, temàtiques i tècniques procedents d’una singular mescla de brechtisme (inicial) i teatre de l’absurd, amb innnovacions escèniques que parteixen d’una simplificació minimalista (aquí cal recordar les teories de Peter Brook i el seu canònic The Empty Space) i d’un nou conceptualisme que duu la petjada d’escenògrafs de la talla de Iago Pericot i Fabià Puigserver. A això cal afegir un intens i experimental treball físic dels actors atorgant una importància especial al mim, ja que no debades la formació parisenca de Boadella va anar a càrrec d’un dels deixebles més notables d’Etienne Decroux (el pare del mim modern) com fou Pierre Saragoussi. L’èmfasi que els seus espectacles apuntaven pel que fa a la concepció musical, visual i física va trencar les rutines escèniques habituals del teatre convencional de l’època i va aportar una rabiosa contemporaneïtat al teatre independent. A més, en passar a dirigir la companyia Els Joglars a partir de 1966, Boadella s’afegia de ple a les tendències contemporànies de l’època pel que fa a la creació teatral col·lectiva, com els americans del Living Theatre, o els britànics del Theatre Workshop, entre d’altres; companyies i grups experimentals que marcaren l’escena occidental de bona part de la dècada dels seixanta i dels setanta del segle passat.

Els continguts de les obres de Els Joglars es caracteritzen per la denúncia social i política a través de la sàtira, la deformació i la farsa; introdueixen elements autoreferencials i folklore local per crear visions hiperbòliques o esperpèntiques que despullen actituds i idees caraterístiques de la societat del moment. Així, els seus espectacles passen el ribot bufonesc a les relacions locals i imperials (Àlies Serrallonga), als dogmes religiosos (Teledeum, Columbi Lapsus), a la brutalitat i absurditat del franquisme (La Torna), al nacionalisme folklòric català (Ubú Rei), i així un llarguíssim etcètera de temes i situacions que provocaven –i encara provoquen– debat i polèmica. D’altra banda, l’aplicació de la psicoanàlisi a grans figures controvertides del país per analitzar la relació entre la persona, l’artista (o el polític en el cas d’Ubú) i el seu entorn natural (la trilogia catalana sobre Pujol, Pla i Dalí) caracteritzen també molts dels espectacles de Els Joglars de la dècada dels vuitanta i sobretot dels noranta.

Aquest espectacular background artístic, juntament amb els trets col·lectius dels seus espectacles i l’esperit bufonesc de les seves digressions, fan que Boadella vagi superant progressivament els mateixos límits de l’escena per anar esdevinint més i més un personatge dels que ell mateix crea per esberlar el seu entorn immediat. I aquí es on es va formant el Boadella polític en la més àmplia accepció del terme. A partir de certs escàndols en burlar-se de símbols catalans en algun programa de televisió de finals dels vuitanta, juntament amb l’èxit de la paròdia del nacionalisme català a Ubú, al llarg de la dècada dels noranta es consolida com a enemic declarat del nacionalisme conservador de CiU. Conseqüentment, Boadella és mimat pels antagonistes de CiU de l’època, és a dir el PSC de Pasqual Maragall, la gran esperança blanca de l’espanyolisme català fins a la gran decepció del Pacte del Tinell de 2003. El primer tripartit, doncs, deixa un regust a traïció entre un sector del socialisme català fins al punt que tres intel·lectuals propers al PSC, decebuts amb el partit de Maragall -entre ells el mateix Albert Boadella- decideixen fundar un partit antinacionalista català com és Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. Més endavant, dos dels tres intel·lectuals fundadors del partit, Félix de Azua i el mateix Boadella, acabaran anant-se’n a Madrid per escapar del que cosideren un territori perdut en mans d’un nacionalisme català omnipresent.

A partir de la seva implicació política (més ideològica que política, en realitat), Boadella considera que els seus espectacles a Catalunya són bandejats i ignorats (cal recordar, però, que ell ja feia anys que considerava “ofensiu” que no se’l convidés al sempre criticadíssim TNC) i, així, a finals de l’any 2007 decideix abandonar la seva tribu per sempre i afirma que no tornarà a actuar mai més a Catalunya; fins i tot publica un llibre per explicar aquest seu exili voluntari: Adéu Catalunya, cròniques d’amor i de guerra. Una víctima del nacionalisme català, com és lògic, és rebut automàticament amb els braços oberts al Madrid dels conservadors Esperanza Aguirre i Alberto Ruíz Gallardón, tal com ja havia succeït anteriorment –amb situació i fets diferents, però– amb la figura de Josep Maria Flotats. L’any 2008, Esperanza Aguirre ofereix a Albert Boadella la direcció d’un teatre públic fet a mida: els Teatros del Canal. D’ençà l’any 2009, doncs, el bufó trangressor, l’assot de l’establishment, l’antic esbudellador social i polític, el terror dels nacionalismes, comanda un teatre públic de la comunitat de Madrid amb l’aval, simpatia i suport explícit del govern conservador i espanyolista de la comunitat de la Villa y Corte.

No cal dir que la gent té dret a ser tan incoherent com pugui/vulgui, per bé que les accions i les paraules de cadascú, amb el pas del temps, acaben posant tothom al lloc que correspon en termes de credibilitat i versemblança. Tanmateix, en el cas Boadella no deixa de resultar curiós l’efecte que encara suscita entre certs àmbits teatrals nostrats; en efecte, molta gent de teatre del país, potser encara obnubilats per les indiscutibles aportacions artístiques de l’actor-director al llarg del segle XX (i que en aquest escrit he provat de glossar molt mínimament) i sobretot pel seu discurs hostil amb el nacionalisme català, senten una mena de devoció que els encega a l’hora de copsar allò que ha acabat esdevenint el director actualment i que ben poc –o gens –té a veure amb el mim perillós i molest dels anys setanta-vuitanta. Ara aquell enfant terrible de l’escena catalana s’ha acabat convertint en una paròdia d’ell mateix: gens terrible ja (i molt menys un enfant!), la seva escandalosa vanitat i el seu enorme ego l’han dut a covar una ridícula paranoia victimista que ha desembocat en una obsessiva croada personal contra Catalunya i el catalanisme. Així, malgrat la indiferència que les seves boutades generen avui dia –quina diferència la indignació que va generar en un programa televisiu amb Javier Gurruchaga a finals dels vuitanta, quan era un bufó perillós de debò, amb la ridiculesa de l’estelada d’aquesta setmana!–, malgrat només rifar-se’l mediàticament a Intereconomia o a Libertad Digital, hi ha gent que encara es creu les arengues paranoides que proclama i que el considera una mena d’oracle incomprès; encara el veuen talment com si fos el mateix outsider que experimentava i carregava contra tot i tothom des del seu particular teatret experimental de Pruit fa més de tres dècades. El mite Boadella, doncs, ha arrelat plenament entre certa pseudobohèmia teatral i ja se sap que per definició els mites estan exempts de tota crítica. Poc importa, doncs, que l’antic transgressor porti ja quasi mitja dècada comandant un teatre públic que li van muntar a la carta: per als apòstols, el mestre segueix sent el mateix que fa trenta anys i el que diu, valgui la broma fàcil, va a missa. Una mostra d’amor a l’ídol, al capdavall, que reafirma aquelles conegudes paraules d’ Andy Warhol, Fantasy love is much better than reality love!

Per cert, personalment el teatre de Boadella, malgré lui, em segueix interessant. Jo era dels que hauria anat a veure Amadeo a ulls clucs si finalment s’hagués representat al Lliure l’any passat. Ja em perdonarà Aranguren des del cel, però tot i que provo sempre d’associar ètica i estètica, en alguns casos no me’n surto i Albert Boadella representa una d’aquestes excepcions: em fa autèntica llàstima la persona, però no puc deixar d’admirar la seva obra. Per tant seguiré atent a allò que produeixi aquest gran director teatral i seguiré ignorant els repapiejos senils d’aquest egòlatra ressentit i vanitós.

albert-boadella--644x362