Mots de ritual per a Electra: un muntatge irregular

Estrenada el 1974, per bé que escrita el 1958, Mots de ritual per a Electra va tancar un primer període de la producció dramàtica de Josep Palau i Fabre, en què el treball sobre els mites va ser una constant (Faust, Prometeu, Don Joan…) En aquest cas, i partint del mite creat per Sòfocles, Electra és el personatge central d’aquesta obra en què l’autor projecta una expressió condensada de l’acció de manera que s’observa un crescendo emocional (que no accional) vertiginós, tal com es correspon a la idea palaufabriana del teatre-espasme: un teatre experimental que per mitjà d’aquesta condesació temàtica, temporal i emocional pretenia anar molt més enllà del teatre burgès convencional. Com apunta Montse Jufresa[1], però, aquest teatre-espasme, tot i acabar essent un teatre evidentment més visionari que racional, accepta una convenció de temps i de lloc concrets –no parlem, per tant, de l’experimentalisme molt més radical d’un Beckett o d’un Ionesco, per exemple– i la innovació té a veure més aviat amb un treball intens del temps interior de l’obra, molt per damunt del temps extern.

A Mots de ritual sobre Electra, doncs, Palau concentra la relació dels germans Electra i Orestes, fills de Clitemnestra i Agamèmnon (aquest darrer assassinat per la mateixa Clitemnestra i el seu amant, Egist), els quals, a partir del seu retrobament després que Orestes tornés de l’exili i amb identitats inicialment fingides, aniran aproximant-se fins acabar iniciant una relació incestuosa. No cal dir que l’incest no apareix a la tragèdia original de Sòfocles, però sí permetia a Palau transmetre una idea concreta de l’obra: com he dit, Orestes prové de l’exili i Electra va viure in situ la tempesta emocional que va comportar l’assassinat del pare i el canvi de règim al país. A partir d’aquesta situació Palau estableix un clar paral·lelisme amb l’exili interior d’aquells que varen romandre al país després de la Guerra Civil i i els exiliats que posteriorment retornaren al país, com va fer ell mateix. Palau va conèixer de primera mà la distància emocional existent entre els exiliats i els resistents; la desconfiança entre ells era enorme i no és estrany, doncs, que Orestes i Electra ocultessin les seves identitats reals en retrobar-se, fet que els va permetre una progressiva aproximació que va acabar en l’esmentat incest, tal com se suposa que Palau desitjava que acabés passant amb els opositors al règim de Franco, tant exiliats com resitents. Com tothom sap, però, això no va acabar succeint i Franco, a diferència de la parella Egist-Clitemnestra, va morir al llit amb una oposició enfrontada.

Tanmateix, la versió de Jordi Coca –especialista en Palau– desmunta la contextualització històrica i ideològica de l’autor per, presumptament, universalitzar l’obra, tal com ens mostra el visionat inicial i final d’imatges sobre la Primera Guerra Mundial. L’obra, doncs, queda embolcallada entre aquestes imatges i el pròleg, narrat de manera volgudament distorsionada per l’actor Josep Costa. El muntatge, tot i una assolida escenografia fosca, intemporal, inquietant, em genera dos dubtes importants. El primer: per què davant d’una obra quasi desconeguda per al públic en general, se’n presenta una “nova versió” (o versió modificada) quan, malgrat la versió d’Hermann Boninn a l’Espai Brossa de l’any 2003, ningú no en coneix l’original? Palau i Fabre no és Guimerà i, per tant, abans de modificar el text i context de la seva obra, per què no la normalitzem primer tot projectant-la tal com la va escriure i imaginar l’autor? En la mesura que l’imaginari teatral col·lectiu es faci seva l’obra, ja hi haurà temps després per capgirar-ne, rellegir-ne o fins i tot desconstruir-ne el contingut si cal. Fer-ho abans d’hora, però, crec que és fer un flac favor a la difusió de l’autor i de la seva obra.

El meu segon dubte prové de la tria dels intèrprets: Àngels Bassas malda per construir una Electra versemblant i se’n surt bé però en solitari, ja que l’Orestes que interpreta Dafnis Balduz és estàtic -a voltes quasi hieràtic!- i transmet la sensació de no creure’s res del que diu i fa el seu personatge, tot deixant Bassas fent un autèntic tour de force per tirar endavant tota sola la construcció del seu complex i dur personatge. D’altra banda, quan un imagina i recorda –de la lectura d’Agamèmnon d’Èsquil primer i de la mateixa Electra de Sòfocles després– la personalitat i la força que destil·la Clitemnestra, no costa d’imaginar-la com una dona vigorosa, carregada de fel i amb una personalitat abassagadora, capaç com ha estat d’assassinar el seu marit Agamèmnon amb l’ajut del seu vigorós amant Egist. Doncs bé, en el moment d’entrar en escena els entranyables Quimet Pla i Carme Callol interpretant aquests dos personatges, la sensació que el decòrum horacià s’ha fet a miques abans que la reina d’Argos badi boca –malgrat la bona voluntat de tots dos actors– ja és totalment inevitable. Si a això hi afegim la forçadíssima escena final de l’assassinat de la parella esmentada, la sensació de trontoll del muntatge és notable. Curiosament, però, un animal escènic com és Carme Sansa queda relegada al paper d’espectre d’Erínia, el discurs final de la qual, per cert, ressucita la força del text de Palau, força que s’havia anat esvaïnt a causa de les irregularitats exposades.

Bona notícia, doncs, la tornada del teatre de Palau i Fabre en un immillorable escenari com és el TNC, però la discutible versió de l’obra, així com la desconcertant tria d’actors i la seva irregular interpretació projecta globalment més ombres que llum al damunt d’aquesta interessant obra d’un dels dramaturgs catalans més importants de la segona meitat del segle XX.

[1] http://www.ub.edu/acr/wp-content/uploads/2012/09/mites_jufresa.pdf

Anuncis

Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida: força llum… i alguna ombra

Anna Ycobalzeta, Rosa Novell i Pepa López es reuneixen al voltant d’una taula amb el pretext de parlar d’uns monòlegs de personatges clàssics que cadascuna d’elles ha d’interpretar. De manera natural i original, les tres actrius, que en aquesta reunió s’interpreten a si mateixes, aporten a l’espectador per mitjà d’aquest recurs –reunió prèvia a un assaig– informació sobre la tragèdia en la qual s’emmarquen els personatges que han de representar.

Un cop feta aquesta introducció parateatral d’arrel pirandelliana, cadascuna de les actrius pren una peça de roba, ocupa el centre de l’escena (sòbriament delimitada per quatre catifes i una olivera al bell mig de l’escenari) i totes tres comencen a interpretar successivament els seus respectius personatges. Un cop acabada la representació, totes tres tornen a la taula d’inici i prossegueixen la reunió mentre els seus comentaris es fonen al mateix temps que es fon la llum de l’escena. Així acaba l’obra.

Una idea senzilla, original, i que funciona de meravella. Des d’un punt de vista formal, doncs (la dramatúrgia és de Rosa Novell), l’obra mereix sens dubte un onze sobre deu. Pel que fa al contingut, la idea que s’exposa és la del text original de Biel Mesquida, un text en què l’autor dona veu a tres personatges aparentment secundaris de tres grans tragèdies clàssiques gregues que, d’altra banda, es corresponen als tres grans autors tràgics. Així, al primer monòleg, Pepa López interpreta Enona, dida de Fedra, de la tragèdia d’Eurípides del mateix nom; al segon monòleg, Rosa Novell interpreta la Clitemnestra d’Agamèmnon, primera part de la trilogia de l’Orestíada d’Èsquil; finalment Anna Ycobalzeta interpreta Ismene, la germana d’Antígona, de la tragèdia homònima de Sòfocles. En el programa de mà s’explica textualment que aquests personatges “esdevenen testimonis directes dels esdeveniments, de vegades instruments voluntaris o involuntaris d’aquests esdeveniments, sempre víctimes d’un destí fatal que no estava escrit per a elles, però que les ha arrossegat com un vendaval”.

Si a l’encert formal esmentat hi afegim aquesta declaració d’intencions, el producte resultant esdevé d’allò més engrescador dramàticament i intel·lectualment.  Tanmateix aquí és comença a ombrejar la llum de l’obra. La irregularitat dels textos, d’una banda, i la d’alguna interpretació, de l’altra, condicionen l’expectant exquisidesa del producte. M’explico.

El contingut del monòleg d’Enona és forçat i sense pràcticament substància, més enllà de la pròpia circumstància dramàtica d’un personatge del tot tangencial a la tragèdia a què pertany. El text i els sentiments són artificiosos i freguen el melodrama; només la força i el saber fer d’un monstre escènic com Pepa López fan surar aquest mediocre text. Dit altrament, això mateix en mans d’una actriu “normal” esfondra l’obra de bell antuvi! Pepa López, però, és d’aquelles actrius –com ja vaig esmentar que també passa amb Anna Lizarán– que és capaç de fer créixer en escena qualsevol text per matusser que resulti.

El cas següent capgira aquesta circumstància. El text de Clitemnestra ja és tota una altra cosa. D’un gruix dramàtic enorme (i aquí una altra patinada de l’autor: qui pot presentar Clitemnestra com a un personatge secundari?? Això és com dir que Iago és un secundari a l’Otel·lo de Shakespeare!), Rosa Novell fa una interpretació impostada i afectada que segueix els patrons “núriaespertístics” de representació clàssica de tràgics grecs. Llàstima perquè els personatges contemporanis, Novell els acostuma a brodar com poques actrius són capaces (sempre, això sí, deixant de banda la sibil·lació exagerada de les seves esses!), però el classicisme sembla que a certa edat fa un salt temporal i se situa automàticament a l’època dels monstre sacrée! En fi…

Per últim, el moment àlgid final: Anna Ycobalzeta interpreta una Ismene magistral. Jove, actual, defensora de tota la seva dimensió humana, una humanitat ofegada tothora per l’omnipresent figura de la seva germana, l’heroica Antígona. Continguda quan calia, treball corporal i dicció de llibre, Ycobalzeta emplena de versemblança un text que, alhora, resulta amb escreix el millor, el més ric, el més cromàtic, el més dialèctic, dels tres textos representats.

Així, doncs, la idea i la posada en escena són correctíssimes, la intencionalitat dels textos és ambiciosa i la direcció escènica és sòbria i imaginativa alhora. En el contingut irregular d’aquests mateixos textos, així com en alguna interpretació grinyolant, és on rau, si se’m permet l’adequat classicisme, el taló d’ Aquíl·les d’aquest, d’altra banda i en línies generals, correcte, entretingut i pedagògic muntatge.

Els-missatgers-no-arriben-mai