Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Edward Albee’

No és una determinada societat la que jo trobo ridícula. És la humanitat sencera.

Eugène Ionesco.

Després de 1945, la fe en el progrés de la humanitat declina i una certa creença –parafrasejant Richard L. Rubenstein– que Déu havia mort després d’Auschwitz comença a estendre’s per cercles intel·lectuals i artístics. Una posició ontològica coherent amb l’estat anímic de postguerra i la posterior i conseqüent Guerra Freda: l’anomenada filosofia del pessimisme transmet una sensació de desesper que enllaça amb l’existencialisme que Albert Camus i Jean Paul Sartre ja havien encetat en ple període d’entreguerres. El crític Martin Esslin utilitza per primer cop l’any 1961 el concepte de Teatre de l’Absurd per definir un tipus de teatre que es caracteritza per posar en escac la raó i la teatralitat com era entesa fins aleshores. Seguint aquest esperit de la filosofia del pessimisme, la dramatúrgia de l’Absurd accentua l’element incongruent, l’inescrutable i l’il·lògic; se’n redueix el llenguatge, els personatges perden la seva entitat per acabar esdevenint caricatures o ombres de personatges. S’ofereix, doncs, una teatralitat crua, sense ornaments, que sovint inclou el grotesc, així com l’especulació filosòfica, acompanyada, això sí, de situacions còmiques que trenquen qualsevol possible ordenament lògic o sentit global i coherent del text. Autors com Samuel Beckett, Arthur Adamov, Jean Genet, Eugène Ionesco, i fins i tot els mateixos Edward Albee i Harold Pinter –aquests dos darrers, però, amb matisos– conreen aquest nou estil teatral característic de les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.

A Rhinoceros (1958) podem observar el capteniment existencial que pesa sobre un personatge, Berenger, dubitatiu, alcohòlic, insegur, que veu com el món que gira al seu voltant –un món hostil, insensible, agressiu– es va transformant progressivament per mitjà de la metamorfosi de cada un dels individus que l’envolten en rinoceronts. Aquest progressiu isolament enmig d’un entorn salvatge, immoral, durà Berénger a concloure que l’ésser humà es troba perdut i que les lleis de la lògica no funcionen quan s’és socialment molt més proper a l’animalitat i al gregarisme de la bèstia que a la presumpta racionalitat de l’ésser humà.

El muntatge que presenta Emmanuel Demarcy-Mota és excel·lent des d’un punt de vista escenogràfic, ja que permet fer arribar la dificultat i profunditat del text de Ionesco amb la màxima plasticitat possible. Això sí, malgrat la complexitat escenogràfica d’una part de l’obra (l’escena de l’oficina), la versió de Demarcy-Mota en general cerca una calidesa i una proximitat amb el públic que, si bé visualment assoleix crear una certa sensació d’intimitat, des d’un punt de vista actoral no acaba de reeixir en aquest intent de proximitat, bàsicament a causa d’una interpretació que segueix en excés els patrons declamatius del classicisme francès –molt especialment el protagonista, Berenger/Serge Maggiani–, és a dir, un discurs bastit a partir de l’ús d’una mateixa frase tonal que es repeteix amb intensitat mesurada per igual al llarg de tot el text. Els catalans estem familiaritzats amb aquesta música, ja que Josep Maria Flotats ens la va regalar durant força anys en entonar la millor prosòdia francesa transmutada a la nostra llengua que ha existit mai.

Així, doncs, Rhinoceros és una interessant experiència teatral que permet observar i gaudir d’una obra del tot paradigmàtica quant a forma i contingut, l’estil de la qual ha marcat notablement l’escena europea de la segona meitat del segle XX ençà. Un teatre, tanmateix, allunyat dels models als quals estem avesats i que, per tant, no resulta del tot fàcil per al públic d’identificar-s’hi. Un teatre, en definitiva, més de pensament i reflexió que de sentiment i emoció, trets que no lliguen gaire, val a dir, amb el sentir d’una societat tan visual i epidèrmica pel que fa a les sensacions com l’actual.

[* Aquest article s’ha publicat a Núvol]

Read Full Post »

L’expectació era enorme, no només per l’absoluta unanimitat del públic a l’hora d’elogiar l’obra, sinó també per l’èxit obtingut arreu del món (o això diuen), així com per les bones crítiques rebudes.

I la veritat és que l’inici de l’obra respon plenament a l’expectativa generada: caràcters vius, radicals, que per mitjà del diàleg fan aflorar tèrboles relacions familiars amanides de manera transversal per conflictes generacionals ben latents. Tot plegat en la més pura línia de la tradició teatral americana del segle XX: el tarannà d’una família al llarg del temps (Our Town, Thornton Wilder), la tensió dramàtica de les complexes relacions plantejades combinades de manera tràgica i humorística alhora (Period of Adjustment, Tennessee Williams); l’enginy i la desinhibició dels diàlegs que descarreguen una atmosfera convulsa, carregada, molt humana, en definitiva, i que creen una expectació creixent entre el públic (A Delicate Balance, Edward Albee)…

Tanmateix quan l’obra arriba al seu moment climàtic al final de la segona part i acara el seu tram final, el pes dels personatges es revela molt més lleuger del que les escenes anteriors havien insinuat. Aquesta lleugeresa atansa els diversos personatges envers unes accions que acosten la resolució final dels conflictes plantejats cap a la senzilla estructura d’un serial més que no pas cap a una introspecció psicològica pròpia de tortuosos caràcters d’estructures dramàtiques com les de les obres i dels autors que acabo d’esmentar, teòrics precedents i models del teatre de Tracy Letts.

La sensació que el darrer acte s’allarga en excés (i això ho vaig poder copsar en comentar-ho amb gent que estava encantada amb l’obra, però que coincidia en aquest punt) respon al que acabo d’exposar: la manca de gruix d’uns personatges que, en acarar el desenllaç emocional final haurien d’haver demostrat la seva gran dimensió humana i que senzillament es queden a mig camí. Malauradament i a partir d’aquest punt, la inacció, acompanyada d’una progressiva buidor dels diàlegs (si res més no comparats amb la força mostrada fins aleshores), acaba llevant a l’obra el nervi vital inicial per acabar abocant-la cap al resultat final de tot plegat: un entreteniment allargassat. Una obra distreta, força divertida a estones, però que al final no deixa de proporcionar res que difereixi gaire del plaer que un bon serial de migdia de TV3 et deixa en acabar la setmana.

I és una llàstima, ja que el gavadal d’energia que els actors i les actrius aboquen al damunt de l’escena és exemplar. De fet crec que la clau de l’èxit d’aquesta obra rau molt més en l’electricitat interpretativa que no pas en la pròpia qualitat del text. Les sinèrgies –o la màgia, si preferiu– entre Anna Lizaran i Emma Vilarasau, per exemple –fet gens nou per a qualsevol seguidor de la trajectòria de les dues dives del Lliure–, hipnotitzen l’audiència, encimbellen el text per –oh, paradoxa!– mostrar-ne les seves mancances (del text, vull dir) a la darrera part de l’espectacle. A més, amb Lizaran passa un d’aquells fenòmens que es donen rarament en el teatre, però que quan succeeix et deixa del tot perplex: la seva actuació supera –i amb escreix– el gruix real del personatge que interpreta, o dit altrament, la interpretació enriqueix i enforteix un personatge que de per si no dóna per a tant…, per bé que ja se sap que Lizaran és una actriu que et faria emocionar interpretant les pàgines grogues si calgués! Pel que fa a Emma Vilarasau, però, i deixant de banda els seus incontestables recursos, la seva immensa presència i personalitat, la seva qualitat com a actriu, etcètera, he de reconèixer que vaig entreveure en el seu personatge encara un excés de Martha (Qui té por de Virginia Woolf?) Suposo que això deu ser inevitable, atesa la força del personatge de l’obra d’Edward Albee i el fet que no pot haver abandonat del tot el personatge, ja que ben aviat el durà a voltar per les espanyes. Vull pensar, doncs, que aquest manlleu és purament circumstancial i no pas un símptoma de “rosamariasardaneig”, és a dir, aquell fenomen que es caracteritza per fossilitzar un únic registre interpretatiu i, en endavant, tirar pel dret amb qualsevol personatge que passi pel davant…

La resta d’intèrprets van estar també a l’alçada (o més) del repte dramàtic plantejat i la direcció de Sergi Belbel en la seva línia de treure el millor dels intèrprets i del text amb què treballa. Admiro de fa molts anys el Belbel director (esperem recuperar-lo ara que deixa la direcció del TNC). Crec que és una mena de Frank Riijkard del teatre català; discret, sempre situant-se un pas per darrera del qui ell sap que són els autèntics protagonistes de tot espectacle, és a dir, els intèrprets i el text, però sabent-ne extreure les màximes qualitats de cada un d’ells. D’acord que a voltes els seus espectacles tenen certes fuites “carnavalesques” però, com dic, sempre acaba extraient el bo i millor del que els dramaturgs i els intèrprets són capaços d’oferir al públic. I en aquest sentit Agost, tal com acabo de descriure, n’és un bon exemple (si a més es té en compte el divisme que impera entre els nostres star directors actuals, aquest fet té més mèrit encara!)

Per cert, un darrer apunt. No havia vist mai en tots els anys que porto anant al teatre una reacció per part del públic com la que ha generat aquesta obra. Deixant de banda la necessitat compulsiva de riure que sembla que té la gent quan va al teatre (encara que l’escena que motivi aquestes rialles patològiques pugui ser colpidorament dramàtica), la reacció del públic en el moment que Anna Lizaran va sortir a saludar, jo només l’he vista al Camp Nou quan Messi fa un gol dels seus. La dona de mitjana edat que seia al meu davant, en veure sortir la diva a saludar es va convulsionar de tal manera que, més enllà de caure-li la bossa al terra (ni se’n va adonar, òbviament!), quasi va a parar a la fila del seu davant del salt que va fer (vaig a estar a punt d’agafar-la i tot!) Per uns instants vaig tenir la sensació que si en aquell moment m’hagués atrevit a dir el que l’obra realment m’havia semblat, potser la meva integritat física hauria estat en perill.

En fi, catarsi aristotèlica en el seu estat més pur. En circumstàncies així, però, enyoro profundament el de vegades tan necessari Verfremdungseffekt de l’admirat –i potser massa oblidat avui dia- Bertolt Brecht…

Read Full Post »