Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘David Mamet’

Potser per l’influx de les meves dues comèdies cinematogràfiques preferides com són To be or not to Be (Ernst Lubitsch) i The Apartment (Billy Wilder), potser per quan vaig descobrir la grandesa d’Aristòfanes, de Molière o de Goldoni (i ja no parlem de Shakespeare), o per haver gaudit d’allò més amb la mala bava de Dario Fo o amb el deliciós sarcasme de Joan Oliver; tal vegada pel gust pel gènere farsesc de bona factura com Noises Off (Pel davant i pel darrera) de Michael Frayn, o per les comèdies intel·lectualitzades de Bernard Shaw; qui sap si per l’enginy stiff upper lip d’Oscar Wilde o Noël Coward, pels espectacles de teatre col·lectiu de La Cubana o a causa dels monologuistes/stand-up comedian genuïns de casa nostra com Joan Capri i Pepe Rubianes… Sigui pel que sigui –o per qui sigui– sento una gran atracció pel gènere de la comèdia en totes les seves múltiples projeccions. De fet, sempre he recomanat als meus estudiants que per entendre les claus del gènere llegissin la teoria que exposa Aristòtil a la seva Art Poètica quan compara la tragèdia amb la comèdia, un gènere, aquest darrer, del tot complementari –i necessari!– al de la tragèdia o al drama a què potser estem més avesats a l’hora de transcriure universos individuals i/o col·lectius damunt d’una escena.

Per tant, la idea de començar la nova temporada teatral gaudint de l’obra d’un autor a qui alguns qualifiquen com el gran comediògraf català actual, Jordi Galceran, em feia força il·lusió. L’expectativa era alta: un diàleg interpretat per dos bons actors (Jordi Bosch i Jordi Boixaderas) que gira a l’entorn de la necessitat d’obtenir un crèdit bancari per part d’un dels personatges i el rebuig contundent per part del director a concedir-lo, amb totes les possibilitats discursives i situacionals que aquest suggerent punt de partida podia arribar a generar. En una època com l’actual, a més, en què els bancs i tot el sistema financer en general són a l’ull de l’huracà social (en el camp teatral només cal recordar la recent Anomia d’Eugenio Amaya, representada fa poc al Tantarantana, o la més global The Power oy Yes, de David Hare), la idea de contemplar una més que probable crítica subjacent al sistema sota un embolcall de comèdia –ja fos una crítica àcida a l’estil Fo o una de més amable passada per sedàs amorós, a l’estil State & Main, de David Mamet– certament m’encuriosia molt.

Tanmateix, un cop comença el diàleg entre els dos personatges ràpidament observem com el contingut es fonamenta en una concatenació de gags que serveixen a un senzill fil argumental que ens aboca indefectiblement a una comèdia de situació. Així, l’aparent “atac” al neoliberalisme que trobem en un moment de la primera part de l’obra (mitja dotzena de frases tòpiques) esdevé un mer pretext que el personatge que pretén obtenir el crèdit utilitza com a recurs dialèctic per enganyar el banquer. Del tracte client-banquer de la primera part, es passa a una comèdia d’embolics a la segona en què allò que es posa a prova és el crèdit mutu de fidelitat/amor d’una parella a partir de la interferència d’un tercer element dissonant; el tema del crèdit i el banc ja ha passat a segon terme en aquesta segona part, o pitjor encara, s’ha posat al servei de l’embolic amorós. I tot plegat amb l’inseriment, entre d’altres recursos còmics, d’astracanades lingüístiques que provoquen la rialla immediata, sense ni rastre de cap idea o discurs crític global i, per descomptat, sense cap mena de gruix literari digne de menció. Tot al servei de generar un nivell d’hilaritat, val a dir, que funciona encara prou bé sobretot gràcies al bon ofici dels dos actors i molt especialment de Jordi Bosch, el qual es pot dir que força la seva vis còmica fins a l’extenuació. Sense aquest esforç interpretatiu, francament, crec que l’obra acabaria naufragant a causa de la mateixa intranscendència del seu contingut.

Així, doncs, aquells que sentien nostàlgia per l’estil còmic de la parella Joan Pera-Paco Morán han d’estar d’enhorabona: ara poden trobar els seus epígons a la sala Villarroel en una versió, això sí, un xic més refinada que la que solien oferir els dos exherois del teatre Borràs.

El crèdit

Read Full Post »

De Tennessee Williams i la seva obra ja n’he parlat prou en escrits anteriors d’aquest mateix bloc i no vull, doncs, tornar-hi. Fins i tot a la part superior de la pàgina hi ha a l’abast de qui ho desitgi una xerrada meva sobre l’obra de Tennessee Williams que va tenir lloc el dia 12 de juliol al teatre Gaudí arran de la representació de l’obra Tennessee, la vida secreta de Tennessee Williams.

The Glass Menagerie és una obra especial per a mi per molts motius (alguns de força personals). No és cap secret que sóc a prop d’enllestir una traducció de l’obra al català i que quan arribi el moment ja en parlaré més a bastament. Per cert, em referiré a l’obra tothora pel seu títol original en anglès, The Glass Menagerie, ja que la traducció és controvertida, tal com provaré d’explicar més endavant. The Glass Menagerie és amb majúscules i sense embuts ni matisos la meva obra de teatre preferida. La millor de totes les que he llegit i/o presenciat. No dic que sigui la millor obra de la història (ningú pot dir res semblant, de fet), sinó la meva obra. I entre les diverses qualitats que aquesta obra posseeix, n’hi ha una que trobo significativa: The Glass Menagerie és capaç de resistir la possible mediocritat, matusseria o poca traça d’intèrprets, directors, productors… Res no pot restar ni un sol mil·ligram de l’emotivitat que genera la dissort de la família Wingfield. La humanitat que desprèn aquesta obra és prou intensa com perquè suri per damunt de qualsevol atzarosa barroeria a què se la vulgui sotmetre.

No s’explica altrament que divendres a la nit al Tantarantana m’acabés emocionant de valent davant la clàssica escena de la pobra Laura, el seu pretendent, i l’unicorn, símbol de la cercada anormalitat williamesca (les lost souls que Williams crea amb tanta delicadesa!), i amb el discurs final d’un Tom Wingfield que ja ha alçat el vol per fugir de l’atmosfera asfixiant que l’engavanyava a casa seva, però que és eternament perseguit per la tendra ombra de la seva dissortada germana. Em vaig emocionar, com dic, malgrat que el que vaig veure en escena maldés per arrossegar-me cap a un estat emocional ben contrari al que acabo de descriure. En efecte, la versió de l’obra a càrrec dels valencians Zircó és artificiosa des d’un punt de vista lingüístic, erràtica interpretativament parlant i escenogràficament deficient. Ras i curt, un nyap de dimensions més que considerables.

Comencem pel títol. Menagerie és un concepte que no té traducció exacta ni al català ni al castellà. “Col·lecció/grup d’animals”. “Zoo” s’hi acosta força, sempre que remarquem la condició delicada que acompanya el substantiu: el vidre. Personalment em decanto per “cristall”, ja que aquest element té unes característiques que l’assimilen més als trets de la col·lecció que tan curosament guarda Laura Wingfield. Bonaventura Vallespinosa, en l’única traducció catalana publicada de l’obra (1956), la va traduir prou encertadament com a Figuretes de vidre. Així, doncs, Zoo de vidre, Zoo de cristall, Figuretes de vidre… tot és ben vàlid. Ara bé, què redimonis vol dir VISITANDO el zoo de cristal??? Per què “visitando”? A primer cop d’ull pensava que es tractaria d’una revisió formal de l’obra (com l’EndstazionenTramvia anomenat desig– de Franz Castorff), però res de res. L’obra és d’un naturalisme naftalític que fa feredat! Seguint la mateixa (il·)lògica del títol suposo que aquesta companyia deurà representar títols clàssics com “la historia de las tres hermanas”, “Hamlet enloqueciendo” o “Observando a Edipo rey” (i tan amples!) Però és que no és només el títol; la traducció de tota l’obra és simplement demencial: pura literatura de biblioteca filològica. Hi ha moments que no se sap si el que se sent en escena és un autor americà del segle passat o un entremès cervantesc. Llenguatge abarrocat i del tot artificiós que crea una rasa emocional entre l’escena i el públic ben difícil de superar.

La proposta escènica. Com he dit, Naturalisme del tot tronat (“Estudio uno” en estat pur!) en un escenari massa petit per a la idea d’apartament que s’acaba mostrant. De fet, l’escala d’incendis és tan alta que quan Tom hi puja, algun cop parla quasi esquivant un focus o la biga del sostre del teatre. D’autèntic aficionat!

La interpretació. El LLEU defecte físic de Laura Wingfield –la coixera– resulta del tot exagerat. Petit apunt bàsic de direcció: el defecte cal que sigui ben lleu per carregar la força dramàtica del personatge en el complex psicològic, no en el físic, altrament se’n justificaria la mateixa mancança! Així, doncs, l’actriu quan camina sembla que dugui els bolquers gegants d’aquell esquetx de l’Slastic del Tricicle i es mou per l’escena com un pingüí fora de l’aigua. D’altra banda, Amanda Wingfield sembla una paròdia seriosa de la Vicenteta i Jim, que s’hagi empassat un pal d’escombra des del moment que entra a l’apartament. Tom és l’únic que se salva de la foguera (sense gaire entusiasme tampoc!) Com a mínim és l’únic que aporta una certa capacitat de desdoblament interpretatiu i, per tant, una certa credibilitat al personatge. Amb tot, entre la traducció calderoniana, la direcció amateur, els pingüins, les escombres i les vicentetes del seu voltant, val a dir que l’home no ho té gens fàcil!

Dos apunts finals. Quan vaig tornar de viure de la Gran Bretanya em demanava per què el potencial dramàtic de Tennessee Williams no era prou explotat aquí com als països anglosaxons? En aquest període de temps (tres anys i escaig) he vist quatre Tennessee Williams i, llevat de la versió de Un tramvia anomenat desig, de Pepa Plana (2009), la resta de propostes han estat, en el millor dels casos, oblidables. Si això segueix així i simplement hi ha manca d’imaginació escènica per extreure tot el que el teatre de Tennessee Williams pot oferir, senyors directors, facin un favor a l’autor de Columbus i dediquin-se a David Mamet. Amb el cowboy de Chicago de ben segur se’n sortiran!

I ja per últim. Tothom sap que les dites sales alternatives són signe d’una certa qualitat i risc. Doncs bé, si les sinèrgies que prova d’aplegar el programa “Complicitats” -intercanvi amb d’altres grups de l’estat de petit format- són així, bona nit i tapa’t! Però com que de fe i positivisme mai no me’n falten, espero que el bunyol que vaig haver de suportar divendres passat hagi estat un simple accident en la trajectòria d’una bona sala com és la Tantarantana.

Read Full Post »